via crucis pels carrers de la parròquia

Aquest matí hem celebrat el via crucis pels carrers de la Parròquia, en aquest dia de Divendres Sant on se'ns obre al misteri de la creu de Crist, font de la nostra salvació. A continuació publiquem les meditacions de la Santa Seu per al via crucis del Papa d'enguany:

VIACRUCIS 2016 PRESIDIT PEL SANT PARE FRANCISCO EN EL COLISEU ROMANO

«DÉU ÉS MISERICÒRDIA»

MEDITACIONS

del

Cardenal Gualtiero Bassetti

Arquebisbe de Perusa – Città della Pieve

INTRODUCCIÓ

Beneït sigui el Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, Pare de les misericòrdies i Déu de tot consol! (2 Co 1,3)

En aquest Jubileu Extraordinari, el viacrucis del Divendres Sant ens atreu amb una força particular, la de la misericòrdia del Pare Celeste, que vol vessar sobre tots nosaltres el seu Esperit de gràcia i de consol.

La misericòrdia és el canal de la gràcia de Déu que arriba a tots els homes i dones d'avui. Homes i dones sovint perduts i confosos, materialistes i idòlatres, pobres i sols. Membres d'una societat que sembla haver bandejat el pecat i la veritat.

«Giraran els seus ulls cap a mi, al qual van traspassar» (Za 12,10). Que les paraules profètiques de Zacarías es compleixin també en nosaltres aquesta tarda. Que s'elevi la mirada de les nostres infinites misèries per a posar-se sobre ell, Crist Señor, Amor misericordiós. Llavors podrem contemplar el seu rostre i escoltar les seves paraules: «Amb amor etern et vaig estimar» (Jr 31,3). Ell, amb el seu perdó, esborra els nostres pecats i ens obre el camí de la santedat, en el qual abraçarem nostra creu, juntament amb ell, per amor als germans. La font que ha rentat el nostre pecat es transformarà dins de nosaltres «en un assortidor d'aigua que salta fins a la vida eterna» (Jn 4,14).

Breu pausa de silenci

Orem

Pare etern,

Per mitjà de la Passió del teu estimat Fill,

has volgut revelar-nos el teu cor

i donar-nos la teva misericòrdia.

Fes que, units a Maria, Mare seva i nostra,

sapiguem acollir i custodiar sempre el do de l'amor.

Que ella, Mare de la Misericòrdia,

et presenti les oracions que elevem per nosaltres i per tota la humanitat,

perquè la gràcia d'aquest viacrucis

arribi a tots els cors humans

i infongui en ells una esperança nova,

aquesta esperança indefectible

que irradia des de la creu de Jesús,

que viu i reina amb tu en la unitat de l'Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

Primera Estació

Jesús és condemnat a mort

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15, 14-15)

Pilato els va dir: «Perquè quin mal ha fet?». Ells van cridar més fort: «Crucifica-ho». I Pilato, volent complaure a la gent, els va deixar anar a Barrabás; i a Jesús, després d'assotar-ho, ho va lliurar perquè ho crucifiquessin.

Jesús està només davant el poder d'aquest món. I se sotmet fins al final a la justícia dels homes. Pilato es troba davant un misteri que no arriba a comprendre. S'interroga i demana explicacions. Cerca una solució i arriba, possiblement, fins al llindar de la veritat. Però decideix no creuar-ho. Entre la vida i la veritat tria la pròpia vida. Entre l'avui i l'eternitat tria l'avui.

La munió tria a Barrabás i abandona a Jesús. La gent vol la justícia de la terra i opta pel justicier: aquell que podria alliberar-los de l'opressió i del jou de l'esclavitud. Però la justícia de Jesús no es compleix amb una revolució: passa a través de l'escàndol de la creu. Jesús desbarata qualsevol pla d'alliberament perquè presa sobre sí el mal del món i no respon al mal amb el mal. I això els homes no ho entenen. No entenen que la justícia de Déu pugui derivar-se d'una derrota de l'home.

Cadascun de nosaltres forma part avui de la munió que crida: «Crucifica-li!». Ningú pot sentir-se exclòs. La munió i Pilato, en efecte, estan dominats per una sensació interior que acomuna a tots els homes: la por. La por de perdre les pròpies seguretats, els propis béns, la pròpia vida. Però Jesús assenyala un altre camí.

Senyor Jesús,

com ens sentim semblants a aquests personatges.

Quanta por hi ha en la nostra vida!

Tenim por del diferent, de l'estranger, de l'emigrant.

Ens causa temor el futur, els imprevistos, la misèria.

Quanta por hi ha en les nostres famílies, en els llocs de treball, i a les nostres ciutats…

I, tal vegada, tenim por també de Déu: por del judici diví, que neix de la poca fe, de no conèixer el seu cor i dels dubtes sobre la seva misericòrdia.

Senyor Jesús, condemnat per la por dels homes, deslliura'ns del temor del teu judici.

Fes que el crit de les nostres angoixes no ens impedeixi sentir la dolça força de la teva invitació: «No tingueu por!».

__________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Stabat Mater dolorosa

iuxta crucem llagrimosa,

dum pendebat Filius.

Segona estació

Jesús amb la creu a coll

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15,20)

Acabada la burla, li van llevar la porpra i li van posar la seva roba. I ho treuen per a crucificar-ho.

La por ha emès la sentència, però no pot revelar-se i s'amaga darrere de les actituds del món: escarn, humiliació, violència i burla. Ara Jesús està revestit amb les seves robes, amb la seva sola humanitat, dolorosa i sagnant, sense porpra, ni cap signe de la seva divinitat. I així ho presenta Pilato: «Ecce homo!» (Jn 19,5).

Aquesta és la condició de tot el que es posa a seguir a Crist. El cristià no busca l'aplaudiment del món o l'aprovació del carrer. El cristià no adula i no diu mentides per a conquistar el poder. El cristià accepta l'escarn i la humiliació a causa de l'amor i de la veritat.

«Què és la veritat?» (Jn 18,38), va preguntar Pilato a Jesús. Aquesta és la pregunta de tots els temps. És la pregunta d'avui. Aquí està la veritat: la veritat del Fill de l'home predit pels profetes (cf. Is 52,13-53,12), un rostre humà desfigurat que revela la fidelitat de Déu.

En canvi, massa sovint, busquem la veritat a baix preu, que s'acomodi a la nostra vida, que respongui a les nostres inseguretats o fins i tot que satisfaci els nostres interessos més baixos. D'aquesta manera, acabem conformant-nos amb veritats parcials o aparents, deixant-nos enganyar per «profetes de desventura que anuncien sempre el pitjor» (sant Joan XXIII) o per hàbils flautistes que anestesien el nostre cor amb músiques suggeridores que ens allunyen de l'amor de Crist.

El Verb de Déu s'ha fet home,

Vi a ensenyar-nos la veritat tota sencera, sobre Déu i l'home.

Déu és aquell que pren la creu sobre les seves espatlles (cf. Jn 19,17)

i s'encamina per la via del do misericordiós de si mateix.

I l'home que es realitza en la veritat és aquell que el segueix en aquest mateix camí.

Senyor Jesús, concedeix-nos contemplar-te en la teofanía de la creu, el punt més alt de la teva revelació, i de reconèixer també en l'esplendor misteriosa del teu rostre els trets del nostre rostre.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Cuius animam gementem,

contristatam et dolentem

pertransivit gladius

Tercera Estació

Jesús cau per primera vegada

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura del profeta Isaïes (53, 4.7)

Ell va suportar els nostres sofriments i va aguantar els nostres dolors; nosaltres ho estimem leprós, ferit de Déu i humiliat. Maltractat, voluntàriament s'humiliava i no obria la boca: com a xai portat a l'escorxador, com a ovella davant l'esquilador, emmudia i no obria la boca.

Jesús és el Xai, predit pel profeta, que ha carregat sobre les seves espatlles el pecat de tota la humanitat. S'ha fet càrrec de la feblesa de l'estimat, dels seus dolors i delictes, de les seves iniquitats i malediccions. Hem arribat al punt extrem de l'encarnació del Verb. Però hi ha un punt encara més baix: Jesús cau sota el pes d'aquesta creu. Un Déu que cau

En aquesta caiguda està Jesús que dona sentit al sofriment dels homes. El sofriment per a l'home és a vegades un absurd, incomprensible per a la ment, presagi de mort. Hi ha sofriments que semblen negar l'amor de Déu. On està Déu en els camps d'extermini? On està Déu en les mines i a les fàbriques on treballen els nens com a esclaus? On està Déu en les pasteres que s'enfonsen al Mediterrani?

Jesús cau sota el pes de la creu, però no queda aixafat. Crist és allí, descartat entre els descartats, últim entre els últims. Nàufrag entre els nàufrags.

Déu es fa càrrec de tot això. Un Déu que per amor renuncia a mostrar la seva omnipotència. Però que així, precisament així, caigut en terra com a gra de blat, Déu és fidel a si mateix: fidel en l'amor.

Et preguem, Senyor,

per tots aquests sofriments que semblen no tenir sentit,

pels jueus morts en els camps d'extermini,

pels cristians assassinats per odi a la fe,

per les víctimes de tota persecució,

pels nens esclavitzats en el treball,

pels innocents que moren en les guerres.

Fes-nos comprendre, Senyor, quanta llibertat i força interior hi ha en aquesta inèdita revelació de la teva divinitat, tan humana com per a caure sota el pes de la creu dels pecats de l'home, tan divinament misericordiosa com per a derrotar el mal que ens oprimia.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

O quam tristis et afflicta

fuit illa benedicta

Mater Unigeniti!

QUARTA ESTACIÓ

Jesús troba a la seva Mare

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc (2, 34-35.51)

Simeón els va beneir dient a Maria, la seva mare: «Mira, aquest està posat perquè molts a Israel caiguin i s'aixequin; serà com una bandera discutida: així quedarà clara l'actitud de molts cors. I a tu, una espasa et traspassarà l'ànima». La seva mare conservava tot això en el seu cor.

Déu ha volgut que la vida vingui al món a través del dolor del part: a través del sofriment d'una mare que dona la vida al món. Tots necessiten una Mare, també Déu. «El Verb es va fer carn» (Jn 1,14) en el si d'una Verge. Maria ho va acollir, ho va donar a llum a Betlem, ho va embolicar en bolquers, ho va protegir i ho va fer créixer amb la calor del seu amor, i el va acompanyar fins a la seva «hora».

Ara, als peus del Calvari, es compleix la profecia de Simeón: una espasa li travessa el cor. Maria veu al Fill, desfigurat i exànime sota el pes de la creu. Ulls dolorosos, els de la Mare, partícip fins a l'extrem en el dolor del Fill, però també ulls plens d'esperança, que, des del dia del seu «sí» a l'anunci de l'àngel (cf. Lc 1,26-38) no han deixat de reflectir aquesta llum divina que brilla també en aquest dia de sofriment.

Maria és esposa de José i mare de Jesús. Avui com sempre la famíliaés el cor palpitant de la societat; cèl·lula irrenunciable de la vida comuna; clau de volta insubstituïble de les relacions humanes; amor per sempre que salvarà al món.

Maria és dona i mare. Geni femení i tendresa. Saviesa i caritat. Maria, com a mare de tots, «és signe d'esperança per als pobles que sofreixen dolors de part», i «com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l'amor de Déu» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 286).

Oh Maria, Mare del Senyor,

Tu vas ser per al teu diví Fill el primer reflex de la misericòrdia del seu Pare,

aquella misericòrdia que li vas demanar que manifestés en Caná.

Ara que el teu Fill ens revela el Rostre del Pare fins a les últimes conseqüències de l'amor,

camines en silenci després de les seves petjades, com a primera deixebla de la creu.

Oh Maria, Verge fidel,

cuida de tots els orfes de la Terra,

protegeix a totes les dones explotades i maltractades.

Suscita dones valeroses per al bé de l'Església .

Inspira a cada mare perquè eduqui als seus fills en la tendresa de l'amor de Déu,

i que, en el moment de la prova, els acompanyin en el seu camí

amb la força silenciosa de la seva fe.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Quœ mœrebat et dolebat

pia Mater, dum videbat

Nati pœnas incliti.

CINQUENA ESTACIÓ

El Cirineo ajuda a Jesús a portar la creu

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15, 21-22)

I a un que passava, de tornada del camp, a Simón de Cirene, el pare d'Alejandro i de Rufo, el van forçar a portar la creu. I van portar a Jesús al Gòlgota, que vol dir lloc de «La Calavera».

En la història de la salvació apareix un home desconegut. A Simón de Cirene, un treballador que tornava del camp, l'obliguen a portar la creu. I la gràcia de l'amor de Crist, que passa a través d'aquella creu, actua en primer lloc en ell. I Simón, forçat a portar un pes a contracor, arribarà a ser deixeble del Senyor.

Quan el sofriment toca a la porta mai és ben rebut. Es presenta sempre com una imposició, a vegades fins i tot com una injustícia. I ens pot trobar dramàticament desprevinguts. Una malaltia pot acabar amb els nostres projectes de vida. Un nen discapacitat pot pertorbar el somni d'una maternitat anhelada. Aquesta tribulació no buscada flama no obstant això amb prepotència al cor de l'home. Com reaccionem enfront del sofriment d'una persona estimada? Quant ens preocupa el crit de qui sofreix però viu lluny de nosaltres?

El Cireneo ens ajuda a entrar en la fragilitat de l'ànima humana i ens descobreix un altre aspecte de la humanitat de Jesús. Fins al Fill de Déu va tenir necessitat d'algú que l'ajudés a portar la creu. Qui és el Cireneo? És la misericòrdia de Déu present en la història dels éssers humans. Déu s'embruta les mans amb nosaltres, amb els nostres pecats i fragilitats. No s'avergonyeix. I no ens abandona.

Senyor Jesús,

et donem gràcies per aquest do que supera tot desitjo i ens revela la teva misericòrdia.

Tu ens has estimat, no sols fins a donar-nos la salvació, sinó fins a fer-nos instruments de salvació.

Mentre la teva creu dona sentit a totes les nostres creus, a nosaltres se'ns dona la gràcia més gran de la vida:

participar activament en el misteri de la redempció,

ser instruments de salvació per als nostres germans.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Quis est homo qui senar fleret,

Matrem Christi si videret

in tant supplicio?

SISENA ESTACIÓ

La Verònica eixuga el rostre de Jesús

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura del profeta Isaïes (53, 2-3)

Sense figura, sense bellesa. Ho vam veure sense aspecte atraient, menyspreat i evitat dels homes, com un home de dolors, acostumat a sofriments, davant el qual s'ocultaven els rostres, menyspreat i desestimat.

Entre l'agitada multitud que contempla la pujada de Jesús al Calvari, apareix Verónica, una dona sense rostre, sense història. I, no obstant això, una dona valenta, disposada a escoltar l'Esperit i seguir les seves inspiracions, capaç de reconèixer la glòria del Fill de Déu en el rostre desfigurat de Jesús, i percebre la seva invitació: «Vosaltres, els que passeu pel camí, mireu i vegeu si hi ha dolor com el dolor que em turmenta» (Lm 1,12).

L'amor que encarna aquesta dona ens deixa sense paraules. L'amor li dona forces per a desafiar als guàrdies, per a travessar la multitud, per a acostar-se al Senyor i realitzar un gest de compassió i de fe: detenir el flux de sang de les ferides, eixugar les llàgrimes del dolor, contemplar aquell rostre desfigurat, darrere del qual s'amaga el rostre de Déu.

Instintivament fugim del sofriment, perquè el sofriment ens repugna. Quantes vegades, quan ens trobem amb tants rostres desfigurats per les afliccions de la vida mirem a un altre costat. Com no veure el rostre del Senyor en els milions de pròfugs, refugiats i desplaçats que fugen desesperats de l'horror de la guerra, de les persecucions i de les dictadures? Per a cadascun d'ells, amb el seu rostre irrepetible, Déu es manifesta sempre com un valent rescatador. Com Verónica, la dona sense rostre, que va eixugar amorosament el rostre de Jesús.

«El teu rostre buscaré, Senyor» (Sal 27,8).

Ajuda'm a trobar-ho en els germans que recorren la via del dolor i de la humiliació.

Fes que sàpiga eixugar les llàgrimes i la sang dels vençuts de tota època,

dels quals la societat rica i despreocupada descarta sense escrúpol.

Fes que darrere de cada rostre, també el de l'home més abandonat, sàpiga descobrir el teu rostre de bellesa infinita.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Quis senar posset contristari,

Christi Matrem contemplari

dolentem cum Filio?

SETENA ESTACIÓ

Jesús cau per segona vegada

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura del profeta Isaïes (53,5)

Va ser traspassat per les nostres rebel·lions, triturat pels nostres crims. El nostre càstig saludable va caure sobre ell, les seves cicatrius ens van curar.

Jesús cau de nou. Aixafat però no aniquilat pel pes de la creu. Una vegada més, descobreix la seva humanitat. És una experiència al límit de la impotència, de vergonya davant els qui l'afronten, d'humiliació davant els qui havien esperat en ell. Ningú voldria mai caure per terra i experimentar el fracàs. Especialment davant d'altres persones.

Amb freqüència els homes es rebel·len contra la idea de no tenir poder, de no ser capaces de portar endavant la pròpia vida. Jesús, en canvi, encarna el «poder dels sense poder». Experimenta el turment de la creu i la força salvadora de la fe. Només Déu pot salvar-nos. Només ell pot transformar un signe de mort en una creu gloriosa.

Si Jesús ha caigut en terra per segona vegada pel pes dels nostres pecats, acceptem llavors que també nosaltres caiem, que hem caigut, que encara podem caure pels nostres pecats. Reconeguem que no podem salvar-nos per nosaltres mateixos, amb les nostres pròpies forces.

Senyor Jesús, que has acceptat la humiliació de caure de nou sota la mirada de tots:

voldríem contemplar-te no sols quan estàs en la pols,

sinó fixar en tu la nostra mirada,

des de la mateixa situació, també nosaltres per terra, caiguts per les nostres febleses.

Fes-nos prendre consciència del nostre pecat,

la voluntat de tornar a aixecar-se que neix del dolor.

Dona a tota la teva Església la consciència del sofriment.

Ofereix en particular als ministres de la Reconciliació el do de les llàgrimes pels seus pecats.

Com podran invocar sobre els altres i sobre si mateixos la teva misericòrdia si no saben primer plorar les seves pròpies culpes?

________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Pro peccatis suœ gentis

vidit Iesum in tormentis

et flagellis subditum.

VUITENA ESTACIÓ

Jesús troba a les dones de Jerusalem

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc (23,27-28)

Ho seguia una gran gentada del poble, i de dones que es copejaven el pit i llançaven laments per ell. Jesús es va tornar cap a elles i els va dir: «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills».

Jesús, encara que està estripat pel dolor i cerca refugio en el Pare, sent compassió del poble que el seguia i es dirigeix directament a les dones que l'estan acompanyant en el camí del Calvari. I fa una enèrgica crida a la conversió.

«No ploreu per mi», diu el Nazareno, perquè jo estic fent la voluntat del Pare, sinó ploreu per vosaltres per totes les vegades que no feu la voluntat de Déu.

És el Xai de Déu el que parla i que, portant sobre les seves espatlles el pecat del món, purifica els ulls d'aquestes filles, que ja es dirigeixen cap a ell, encara que de mode imperfecte. «Què hem de fer?», sembla cridar el plor d'aquestes dones davant de l'Innocent. És la mateixa pregunta que la multitud li va fer al Baptista (cf. Lc 3,10) i que repeteixen després els qui escolten a Pedro després de Pentecosta, sentint-se traspassat el cor: «Què hem de fer?» (Hch 2,37).

La resposta és simple i precisa: «Convertiu-vos». Una conversió personal i comunitària: «Reseu els uns pels altres perquè us cureu» (St 5,16). No hi ha conversió sense caritat. I la caritat és el mode de ser Església.

Senyor Jesús,

que la teva gràcia sostingui el nostre camí de conversió per a tornar a tu,

en comunió amb els nostres germans,

pels qui et demanem ens donis les teves mateixes entranyes de misericòrdia,

entranyes maternes que ens facin capaces de sentir uns per altres tendresa i compassió.

i d'arribar a lliurar-nos per la salvació del proïsme.

_________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Eia, Mater, fons amoris,

em sentire vim doloris

fac, ut tecum lugeam.

NOVENA ESTACIÓ

Jesús cau per tercera vegada

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de la carta de l'Apòstol Pau als Filipenses (2,6-7)

Ell, sent de condició divina, no va retenir àvidament el ser igual a Déu; al contrari, es va despullar de si mateix prenent la condició d'esclau, fet semblant als homes.

Jesús cau per tercera vegada. El Fill de Déu experimenta fins a les últimes conseqüències la condició humana. Amb aquesta caiguda entra encara més plenament en la història de la humanitat. I acompanya en tot moment a la humanitat que sofreix. «Jo estic amb vosaltres tots els dies, fins al final dels temps» (Mt 28, 21).

Quantes vegades els homes i les dones cauen per terra! Quantes vegades els homes, les dones i els nens sofreixen per la família dividida! Quantes vegades els homes i les dones pensen que no tenen més dignitat perquè no tenen un treball! Quantes vegades els joves estan obligats a viure una vida precària i perden l'esperança en el futur!

L'home que cau, i que contempla al Déu que cau, és l'home que pot finalment admetre la seva feblesa i impotència ja sense temor i desesperació, precisament perquè també Déu ho ha experimentat en el seu Fill. És gràcies a la misericòrdia que Déu s'ha abajado fins a aquest punt, fins a estar tendit en la pols del camí. Pols mullada per la suor d'Adán i la sang de Jesús i de tots els màrtirs de la història; pols beneïda per les llàgrimes de tants germans que van morir per la violència i l'explotació de l'home per l'home. A aquesta pols beneïda, ultratjat, violat i depredat per l'egoisme humà, el Senyor ha reservat la seva última abraçada.

Senyor Jesús,

prostrat sobre aquesta terra resseca,

estàs prop de tots els homes que sofreixen

i infons en els seus cors la força per a tornar a aixecar-se.

Et demano, Déu de la misericòrdia,

per tots els que es troben prostrats per terra per tants motius:

pecats personals, matrimonis fracassats, solitud,

pèrdua del treball, drames familiars, angoixa pel futur.

Fes-los sentir que tu no estàs lluny de cadascun d'ells,

perquè el més pròxim a tu, que ets la misericòrdia encarnada,

és l'home que més sent la necessitat del perdó

i continua esperant contra tota esperança.

____________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Fac, ut ardeat cor meum

in estimant Christum Deum,

ut sibi complaceam.

DESENA ESTACIÓ

Jesús és despullat de les seves vestidures

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15,24)

Després ho van crucificar. Els soldats es van repartir les seves vestidures, sortejant-les per a veure què li tocava a cadascun.

Als peus de la creu, sota el crucificat i els lladres que sofreixen, estan els soldats que es disputen les vestidures de Jesús. És la banalitat del mal.

La mirada dels soldats és aliena a aquest sofriment i distant de la història que els envolta. Sembla que el que està succeint no els afecta. Mentre el Fill de Déu pateix els suplicis de la creu, ells, sense immutar-se, continuen portant una vida dominada per les passions. Aquesta és la gran paradoxa de la llibertat que Déu ha concedit als seus fills. Davant la mort de Jesús, cada home pot triar: o contemplar a Crist o «tirar a sorts».

És enorme la distància que separa al Crucificat dels seus botxins. L'interès mesquí per les vestidures no els permet percebre el sentit d'aquell cos inerme i menyspreat, escarnit i maltractat, en el qual es compleix la divina voluntat de salvació de la humanitat sencera.

Aquell cos que el Pare ha «preparat» per al Fill (cf. Sal 40, 7; Hb 10, 5) expressa ara l'amor del Fill pel Pare i el do total de Jesús als homes. Aquell cos despullat de tot, menys de l'amor, tanca en sí l'immens dolor de la humanitat i parla de totes les seves ferides. Sobretot de les més doloroses: les nafres dels nens profanats en la seva intimitat.

Aquell cos mut i sagnant, flagel·lat i humiliat, indica el camí de la justícia. La justícia de Déu que transforma el sofriment més atroç en la llum de la resurrecció.

Senyor Jesús:

Vull presentar davant teu a tota la humanitat adolorida.

Els cossos d'homes i dones, de nens i ancians, de malalts i discapacitats oprimits en la seva dignitat. Quantes violències al llarg de la història d'aquesta humanitat han copejat el que l'home té com més seu, una cosa sagrada i beneït perquè procedeix de Déu.

Et demanem, Senyor, per qui ha estat violat en la seva intimitat.

Per qui no comprèn el misteri del seu propi cos, per qui no l'accepta o desfigura la seva bellesa,

per qui no respecta la feblesa i la sacralitat del cos que envelleix i mor.

I que un dia ressuscitarà.

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin

Sancta Mater, istud agas,

crucifixi fige plagues

cordi pixo validi.

ONZENA ESTACIÓ

Jesús és clavat en la creu

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc (23, 39-43)

Un dels malfactors crucificats ho insultava, dient: «No ets tu el Messies? Salva't a tu mateix i a nosaltres». Però l'altre ho increpava, dient-li: «No tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena que ell? Nosaltres la sofrim justament, perquè paguem les nostres culpes, però ell no ha fet gens dolent». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan vinguis a establir el teu Regne». Ell li va respondre: «Jo t'asseguro que avui estaràs amb mi en el Paradís».

Jesús està en la creu, «arbre fecund i gloriós», «tàlem, tron i altar» (Himne Vexila Regis). I des de l'alt d'aquest tron, punt d'atracció del tot l'univers (cf. Jn 12,32), perdona als qui ho crucifiquen «perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). Sobre la creu de Crist, «balança del gran rescat» (Himne Vexila Regis), resplendeix una omnipotència que es despulla, una saviesa que es abaja fins a la bogeria, un amor que s'ofereix en sacrifici.

A la dreta i a l'esquerra de Jesús estan els dos malfactors, probablement dos assassins. Aquests dos malfactors interpel·len al cor de tot home perquè mostren dos modes diferents d'estar en la creu: el primer maleeix a Déu, el segon reconeix a Déu en aquesta creu. El primer malfactor proposa la solució més còmoda per a tots. Proposa una salvació humana i la seva mirada està dirigida cap avall. La salvació per a ell significa escapar de la creu i acabar amb el sofriment. És la lògica de la cultura del descarti. Demana a Déu eliminar tot el que no és útil ni digne de ser viscut.

El segon malfactor, no obstant això, no negocia una solució. Proposa una salvació divina i la seva mirada està dirigida totalment al cel . Per a ell, la salvació significa acceptar la voluntat de Déu fins i tot en les pitjors condicions. És el triomf de la cultura de l'amor i del perdó.

És la bogeria de la creu davant la qual tota saviesa humana desapareix i queda en silenci.

Tu, crucificat per amor,

Dona'm aquest perdó teu que oblida i aquesta misericòrdia que recrea.

Fes-me experimentar en cada confessió

la gràcia que m'ha creat a la teva imatge i semblança,

i que em recrea cada vegada que poso la meva vida,

amb totes les seves misèries, a les mans misericordioses del Pare.

Que el teu perdó ressoni en mi com a certesa de l'amor que em salva,

em renova i em fa estar amb tu per sempre.

Llavors seré de veritat un malfactor benaurat

i cada perdó teu serà com pregustar ja des d'ara el Paradís,.

Tots

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Tui Nati vulnerati,

tam dignati pro em pati,

pœnas mecum divideix.

DOTZENA ESTACIÓ

Jesús mor en la creu

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15,33-39)

Al migdia, es va enfosquir tota la terra fins a les tres de la tarda; i a aquesta hora, Jesús va exclamar en alta veu: «Eloi, Eloi, lamá sabactani», que significa: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?». Alguns dels quals es trobaven allí, en sentir-ho, van dir: «Està cridant a Elías». Un va córrer a mullar una esponja en vinagre i, posant-la en la punta d'una canya li va donar beure, dient: «Veurem si Elías ve a baixar-ho». Llavors Jesús, fent un crit, va expirar. El vel del Temple es va esquinçar en dos, de dalt a baix. En veure-ho expirar així, el centurión que estava enfront d'ell, va exclamar: «Veritablement, aquest home era Fill de Déu!».

Foscor al migdia: està ocorrent una cosa totalment inaudita i imprevist sobre la terra, però que no pertany només a la terra. L'home mata a Déu. El Fill de Déu ha estat crucificat com un malfactor.

Jesús es dirigeix al Pare cridant les primeres paraules del Salm 22. És el crit del sofriment i de la desolació, però és també el crit de la completa «confiança de la victòria divina» i de la «certesa de la glòria» (Benet XVI, Catequesi, 14 setembre 2011).

El crit de Jesús és el crit de tot crucificat en la història, de l'abandonat i de l'humiliat, del màrtir i del profeta, del calumniat i del condemnat injustament, de qui sofreix l'exili o la presó. És el crit de la desesperació humana que desemboca, no obstant això, en la victòria de la fe que transforma la mort en vida eterna. «Comptaré la teva fama als meus germans, enmig de l'assemblea et lloaré» (Sal 22,23).

Jesús mor en la creu. És la mort de Déu? No, és la celebració més sublim del testimoniatge de la fe.

El segle XX ha estat definit com el segle dels màrtirs. Exemples com els de Maximiliano Kolbe i Edith Stein reflecteixen una llum immensa. Però encara avui el cos de Crist està crucificat en moltes regions de la terra. Els màrtirs del segle XXI són els veritables apòstols del món contemporani.

En la gran foscor s'encén la fe: «Veritablement, aquest home era Fill de Déu!», perquè qui mor així, transformant en esperança de vida la desesperació de la mort, no pot ser simplement un home.

El crucificat és l'ofrena total.

No s'ha reservat res, ni un retall de la seva vestidura, ni una gota de la seva sang, ni la Mare.

Ha donat tot: «Consummatum est».

Quan no es té res més per a donar, perquè s'ha donat tot,

llavors s'és capaç de donar veritablement.

Despullat, nu, consumit per les nafres, per la set de l'abandó, pels improperis:

no té ja figura d'home.

Donar tot: això és la caritat.

On acaba el meu, comença el paradís.

(do Primer Mazzolari)

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Vidit suum dulcem Natum

moriendo desolatum,

dum emisit spiritum.

DÉCIMOTERCERA ESTACIÓ

Jesús és baixat de la creu

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Marcos (15,42-43.46a)

En fosquejar, com era el dia de la Preparació, vespra del dissabte, va venir José de Arimatea, membre noble del Sanedrín, que també esperava el regne de Déu; es va presentar decidit davant Pilato i li va demanar el cos de Jesús. Aquest va comprar un llençol i, baixant a Jesús, ho va embolicar en el llençol.

José de Arimatea rep a Jesús abans d'haver vist la seva glòria. Ho rep com un derrotat. Com un malfactor. Com un exclòs. Demana el cos a Pilato per a impedir que sigui llançat en una fossa comuna. José arrisca la seva reputació i, tal vegada també, com Tobit, la seva pròpia vida (cf. Tb 1,15-20). La valentia de José, no obstant això, no és l'audàcia dels herois en la batalla. La valentia de José és la força de la fe. Una fe que es fa acolliment, gratuïtat i amor. En una paraula: caritat.

El silenci, la senzillesa i la sobrietat amb la qual José s'acosta al cos de Jesús contrasta amb l'ostentació, la banalització i la fastuositat dels funerals dels poderosos d'aquest món. El seu testimoniatge ens recorda, en canvi, a tots aquells cristians que, també en els nostres dies, continuen arriscant la seva pròpia vida per un funeral.

Qui podia rebre el cos sense vida de Jesús més que aquella que li havia donat la vida? Podem imaginar els sentiments de Maria quan ho rep als seus braços; ella, que va creure en les paraules de l'àngel i guardava tot en el seu cor.

Maria, mentre abraça al seu fill exànime, repeteix de nou nou el seu «fiat». És el drama i la prova de la fe. Cap creatura ho ha sofert tant com Maria, la mare que, al peu de la creu, ens ha engendrat a la fe.

Repetia l'oració del món:

«Pare, Abbá, si és possible…».

Només un ramito d'olivera

oscil·lava sobre el seu cap

al vent silenciós…

Ni tan sols una espina

li vas llevar de la corona.

Traspassat també el pensament

no pot, no pot allà a dalt,

no pot el pensament deixar de sagnar.

I ni tan sols una mà

li vas desclavar del madero:

perquè es netegés dels ulls

la sang

i li fos concedit

mirar allí almenys a la Mare

sola…

Fins als poderosos

i mestres de crueltat

i la gent, en veure-ho

es cobrien el rostre

i ell fluctuava en un núvol:

dins del núvol del diví abandó.

I després, només després.

Tu i nosaltres a retornar-li la vida.

(Pare Turoldo)

_______________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Fac em tecum peu flere

Crucifixo condolere

Donec ego vixero

CATORZENA ESTACIÓ

Jesús és posat en el sepulcre

V. Adoramus et, Christe, et benedicimus tibi.

R. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.

Lectura de l'Evangeli segons sant Mateo (27, 59-60)

José, prenent el cos de Jesús, el va embolicar en un llençol net, el va posar en el seu sepulcre nou que s'havia excavat en la roca, va rodar una pedra gran a l'entrada del sepulcre i va marxar.

Mentre José segella la tomba de Jesús, ell descendeix als inferns i obre les seves portes de bat a bat.

El que l'Església occidental diu «descens als inferns», l'Església oriental ho celebra ja com Anastasis, és a dir, «Resurrecció». Així és com les Esglésies germanes comuniquen a l'home la plena Veritat d'aquest únic Misteri: «Això diu el Senyor Déu: Jo mateix obriré els vostres sepulcres, i us trauré d'ells, poble meu. Posaré el meu esperit en vosaltres i viureu» (Ez 37,12.14).

La teva Església, Senyor, canta cada matí: «Per l'entranyable misericòrdia del nostre Déu, ens visitarà el sol que neix de l'alt, per a il·luminar als que viuen en tenebres i en ombra de mort» (Lc 1,78-79).

L'home, enlluernat per unes llums que tenen el color de les tenebres, empès per les forces del mal, va fer rodar una gran pedra i t'ha tancat en el sepulcre. Però nosaltres sabem que tu, Déu humil, en el silenci en el qual la nostra llibertat t'ha deposat, estàs més actiu que mai, generant nova gràcia en l'home que mestresses. Entra, doncs, en els nostres sepulcres: encén de nou nou la flama del teu amor en el cor de tot home, en el si de tota família, en el camí de cada poble.

Oh Crist Jesús,

tots caminem cap a la nostra mort

i la nostra tomba.

Permet-nos detenir-nos en esperit

al costat del teu sepulcre.

Que el poder de la vida

que s'ha manifestat en ell

traspassi els nostres cors.

Que aquesta vida sigui la llum

de la nostra peregrinació terrestre.

(Sant Joan Pau II)

__________

Tots:

Pater noster, qui és in cælis:

sanctificetur nomen tuum;

adveniat regnum tuum;

fiat voluntas tua, sicut in cælo, et in terra.

Panem nostrum cotidianum dona nobis hodie;

et dimitte nobis carrega en compte nostra,

sicut et ens dimittimus debitoribus nostris;

et ne ens inducas in tentationem;

set allibera ens a dolent. Estimin.

Quando corpus morietur,

fac, ut animæ donetur

Paradisi glòria.

Estimin.