Intervenció del Papa en l'Audiència al Camí Neocatecumenal

AUDIÈNCIA DEL PAPA FRANCESC AL CAMINO NEOCATECUMENAL

18 de març de 2016 – Aula Pau VI

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Estic content de trobar-los i els agraeixo, perquè avui han vingut nombrosos. Una salutació especial a aquells que estan per sortir! Han rebut el cridat a evangelitzar: beneeixo al Senyor per això, pel do del Camí i pel do de cadascun de vostès. Vull subratllar tres paraules que l'Evangeli els ha a penes lliurat, com un mandat per a la missió: unitat, glòria, i món.

Unitat. Jesús ora al Pare perquè els seus siguin “perfectes en la unitat” (Jn 17, 23): vol que siguin entre ells “una sola cosa” (v. 22), com Ell i el Pare. És la seva última petició abans de la Passió, la més sentida: que siguin en la comunió a l'Església. La comunió és essencial. L'enemic de Déu i de l'home, el diable, no pot res contra l'Evangeli, contra la humil força de l'oració i dels sagraments. Provoca la presumpció, el judici sobre els altres, l'entossudiment, la divisió. Ell mateix és “el divisor” i comença habitualment amb fer creure que som bons, millor que els altres: així té el terreny llest per a sembrar la zitzània. És la temptació de totes les comunitats i es pot insinuar també en els carismes més bells de l'Església.

Vostès han rebut un gran carisma, carisma per a la renovació baptismal de la vida. S'entra a l'Església pel Baptisme. Cada carisma és una gràcia de Déu per a augmentar la comunió. Però el  carisma pot deteriorar-se quan ens tanquem o vanem, quan ens volem distingir dels altres. Per això, és necessari custodiar-ho. Cuidin el seu carisma. Com? Seguint la via mestra: la unitat humil i obedient. És sempre necessari vigilar el carisma, purificant els eventuals excessos humans mitjançant la cerca de la unitat amb tots i l'obediència a l'Església. Així es respira a l'Església i amb l'Església; així es roman fills dòcils de la “Santa Mare Església Jeràrquica”, amb “l'ànim preparat i llest” per a la missió (Cf. Sant Ignasi de Loyola, Exercicis Espirituals, 353).

Subratllo aquest aspecte: l'Església és la nostra Mare. Com els fills porten marcats en els seus rostres la semblança amb la mare, així tots nosaltres ens assemblem a la nostra Mare, Església. Després del Baptisme no vivim més com a individus aïllats, sinó ens convertim en homes i dones de comunió, cridats a ser operadors de comunió en el món. Perquè Jesús no sols ha fundat l'Església per a nosaltres, sinó ha fundat a nosaltres com a Església. L'Església no és un instrument per a nosaltres: nosaltres som l'Església. D'ella hem renascut, d'ella som nodrits amb el Pa de vida, d'ella rebem paraules de vida, som perdonats i acompanyats a casa. Aquesta és la fecunditat de l'Església, que és Mare: no una organització que busca adeptes, o un grup que va endavant seguint la lògica de les seves idees, sinó una Mare que transmet la vida rebuda de Jesús.

Aquesta fecunditat s'expressa a través del ministeri i  la guia dels Pastors. També la institució és un carisma, perquè planta les seves arrels en la mateixa font, que és l'Esperit Sant. Ell és l'aigua viva, però l'aigua pot continuar a donar vida només si la planta és ben cuidada i podada. Sadollin la seva set en la font de l'amor, l'Esperit Sant, i cuidin-la, amb delicadesa i respecte, des del sencer organisme eclesial, especialment des de les parts més fràgils, perquè creixi tot junt, harmoniós i fecund.

Segona paraula: glòria. Abans de la Passió, Jesús pre-anuncia que serà “glorificat” en la creu: aquí apareixerà la seva glòria (Cf. Jn 17,5). Però és una glòria nova: la glòria mundana es manifesta quan s'és important, admirat, quan s'obté succés. En canvi, la glòria de Déu es revela en la creu: és l'amor, que aquí resplendeix i es difon. És una glòria paradoxal: sense aclamacions, sense guany i sense aplaudiments. Però només aquesta glòria fa l'Evangeli fecund. Així també la Mare Església és fecunda quan imita l'amor misericordiós de Déu, que es proposa i mai s'imposa. Aquest és humilitat, actua com la pluja en la terra, com l'aire que es respira, com una petita llavor que porta un fruit en el silenci. Qui anuncia l'amor no pot deixar de fer-lo amb el mateix estil d'amor.

I la tercera paraula que hem escoltat és món. “Déu ha estimat tant al món” que va enviar a Jesús (Cf. Jn 3,16). Qui estima no està lluny, sinó veu a la trobada. Vostès aniran a l'encontre de tantes ciutats, de tants països. Déu no és atret per la mundanitat, al contrari, la detesta; però mestressa el món que ha creat, i mestressa als seus fills en el món així com són, aquí on viuen, fins i tot si estan “allunyats”. No serà fàcil la vida en països llunyans, en altres cultures, no els serà fàcil, eh! Però és la seva missió. I això ho fan per amor, per amor a la Mare Església, a la unitat d'aquesta mare fecunda; ho fan perquè la Iglesias sigui mare fecunda. Mostrin als fills la mirada tendra del Pare i considerin un do les realitats que trobessin; familiaritzin amb les cultures, les llengües i els usos locals, respectant-les i reconeixent les llavors de gràcia que l'Esperit ha ja sembrat. Sense cedir a la temptació de trasplantar models adquirits, sembrin el primer anunci: “cosa que és més bell, més gran, més atraient i al mateix temps més necessari” (Exh. Ap. Evangelii gaudium, 35). És la bona notícia que deu sempre tornar, en cas contrari la fe corre el risc de convertir-se en una doctrina freda i sense vida. Evangelitzar com a famílies, després, vivint la unitat i la simplicitat, és ja un anunci de vida, un bell testimoniatge, del qual els agraeixo molt. I els agraeixo, en nom meu, però també en nom de tota l'Església per aquest gest d'anar, però anar cap al desconegut i sofrir. Perquè hi haurà sofriment aquí, però també hi haurà l'alegria de la glòria de Déu, la glòria que està en la Creu. Els acompanyo i els animo, i els demano, si us plau, de no oblidar-se de resar per mi. Jo em quedo aquí, però amb el cor vaig amb vostès.

(Traducció de l'italià per Radi Vaticà)