Homilia del Papa en la Vigília Pasqual

A continuació, el text complet de l'Homilia del Papa Francesc:

«Pedro va anar corrent al sepulcre» (Lc 24,12). Quins pensaments bullien en la ment i en el cor de Pedro mentre corria? L'Evangeli ens diu que els Onze, i Pedro entre ells, no van creure el testimoniatge de les dones, el seu anunci pasqual. És més, «ho van prendre per un deliri» (v.11). En el cor de Pedro hi havia per tant dubte, al costat de molts sentiments negatius: la tristesa per la mort del Mestre estimat i la desil·lusió per haver-lo negat tres vegades durant la Passió. Hi ha en canvi un detall que marca un canvi: Pedro, després d'haver escoltat les dones i de no haver-les cregut, «no obstant això, es va aixecar» (v.12). No es va quedar assegut a pensar, no es va tancar a casa com els altres. No es va deixar atrapar per la densa atmosfera d'aquells dies, ni dominar pels seus dubtes; no es va deixar enfonsar pels remordiments, la por i les contínues enraonies que no porten a res. Va buscar a Jesús, no a si mateix. Va preferir la via de la trobada i de la confiança i, tal com estava, es va aixecar i va córrer cap al sepulcre, d'on va tornar «admirant-se del succeït» (v.12).

Aquest va ser el començament de la «resurrecció» de Pedro, la resurrecció del seu cor. Sense cedir a la tristesa o a la foscor, es va obrir a la veu de l'esperança: va deixar que la llum de Déu entrés en el seu cor sense apagar-la. També les dones, que havien sortit molt primerenc al matí per a realitzar una obra de misericòrdia, per a portar les aromes a la tomba, van tenir la mateixa experiència. Estaven «espaordides i mirant al sòl», però es van impressionar quan van sentir les paraules de l'àngel: «Per què busqueu entre els morts al qual viu?» (v.5). Igual que Pedro i les dones, tampoc nosaltres trobarem la vida si romanem tristes i sense esperança i tancats en nosaltres mateixos. Obrim en canvi al Senyor els nostres sepulcres segellats, perquè Jesús entre i l'ompli de vida; portem-li les pedres del rancor i les lloses del passat, les roques pesades de les febleses i de les caigudes. Ell desitja venir i prendre'ns de la mà, per a treure'ns de l'angoixa. Però la primera pedra que hem de remoure aquesta nit és aquesta: la falta d'esperança que ens tanca en nosaltres mateixos. Que el Senyor ens deslliuri d'aquest terrible parany de ser cristians sense esperança, que viuen com si el Senyor no hagués ressuscitat i els nostres problemes fossin el centre de la vida. Contínuament veiem, i veurem, problemes prop de nosaltres i dins de nosaltres. Sempre n'hi haurà, però en aquesta nit cal il·luminar aquests problemes amb la llum del Ressuscitat, en certa manera cal «evangelitzar-los».

No permetem que la foscor i les pors atreguin la mirada de l'ànima i s'apoderin del cor, sinó escoltem les paraules de l'Àngel: el Senyor «no és aquí. Ha ressuscitat» (v.6); Ell és la nostra major alegria, sempre està al nostre costat i mai ens defraudarà. Aquest és el fonament de l'esperança, que no és simple optimisme, i ni tan sols una actitud psicològica o una bella invitació a tenir ànim. L'esperança cristiana és un do que Déu ens dona si sortim de nosaltres mateixos i ens obrim a ell. Aquesta esperança no defrauda perquè l'Esperit Sant ha estat infós en els nostres cors (cf. Rm 5,5). El Paráclito no fa que tot sembli bonic, no elimina el mal amb una vareta màgica, sinó que infon l'autèntica força de la vida, que no consisteix en l'absència de problemes, sinó en la seguretat que Crist, que per nosaltres ha vençut el pecat, la mort i el temor, sempre ens estima i ens perdona.

Avui és la festa de la nostra esperança, la celebració d'aquesta certesa: res ni ningú ens podrà apartar mai del seu amor (cf. Rm 8,39). El Senyor està viu i vol que el busquem entre els vius. Després d'haver-ho trobat, convida a cadascun a portar l'anunci de Pasqua, a suscitar i ressuscitar l'esperança en els cors aclaparats per la tristesa, en els qui no aconsegueixen trobar la llum de la vida. Hi ha tanta necessitat d'ella avui. Oblidant-nos de nosaltres mateixos, com a serfs alegres de l'esperança, estem cridats a anunciar al Ressuscitat amb la vida i mitjançant l'amor; si no és així serem un organisme internacional amb un gran nombre de seguidors i bones normes, però incapaç d'apagar la set d'esperança que té el món. Com podem alimentar la nostra esperança? La litúrgia d'aquesta nit ens proposa un bon consell. Ens ensenya a fer memòria de les obres de Déu. Les lectures, en efecte, ens han narrat la seva fidelitat, la història del seu amor per nosaltres. La Paraula viva de Déu és capaç d'implicar-nos en aquesta història d'amor, alimentant l'esperança i revifant l'alegria. Ens ho recorda també l'Evangeli que hem escoltat: els àngels, per a infondre l'esperança en les dones, diuen: «Recordeu com [Jesús] us va parlar» (v.6). No oblidem la seva Paraula i les seves accions, en cas contrari perdrem l'esperança; fem en canvi memòria del Senyor, de la seva bondat i de les seves paraules de vida que ens han commogut; recordem-les i fem-les nostres, per a ser sentinelles de l'alba que saben descobrir els signes del Ressuscitat.

Benvolguts germans i germanes, Crist ha ressuscitat! Obrim-nos a l'esperança i posem-nos en camí; que el record de les seves obres i de les seves paraules sigui la llum resplendent que orient els nostres passos confiadament cap a la Pasqua que no coneixerà ocàs.