Missatge del Papa en ocasió de la Quaresma 2012

«Fixem-nos els uns en els altres per a estímul de la caritat i les bones obres» (Hb 10, 24)

Benvolguts germans i germanes

La Quaresma ens ofereix una vegada més l'oportunitat de reflexionar sobre el cor de la vida cristiana: la caritat. En efecte, aquest és un temps propici perquè, amb l'ajuda de la Paraula de Déu i dels Sagraments, renovem el nostre camí de fe, tant personal com comunitari. Es tracta d'un itinerari marcat per l'oració i el compartir, pel silenci i el dejuni, en espera de viure l'alegria pasqual.

Enguany desitjo proposar algunes reflexions a la llum d'un breu text bíblic pres de la Carta als Hebreus: «Fixem-nos els uns en els altres per a estímul de la caritat i les bones obres» (10,24). Aquesta frase forma part d'una perícopa en la qual l'escriptor sagrat exhorta a confiar en Jesucrist com a summe sacerdot, que ens va obtenir el perdó i l'accés a Déu. El fruit d'acollir a Crist és una vida que es desplega segons les tres virtuts teologals: es tracta d'acostar-se al Senyor «amb cor sincer i plens de fe» (v. 22), de mantenir-nos ferms «en l'esperança que professem» (v. 23), amb una atenció constant per a realitzar juntament amb els germans «la caritat i les bones obres» (v. 24). Així mateix, s'afirma que per a sostenir aquesta conducta evangèlica és important participar en les trobades litúrgiques i d'oració de la comunitat, mirant a la meta escatològica: la comunió plena en Déu (v. 25). Em detinc en el versicle 24, que, en poques paraules, ofereix un ensenyament preciós i sempre actual sobre tres aspectes de la vida cristiana: l'atenció a l'altre, la reciprocitat i la santedat personal.

1. "Fixem-nos": la responsabilitat envers el germà. El primer element és la invitació a «fixar-se»: el verb grec usat és katanoein, que significa observar bé, estar atents, mirar conscientment, adonar-se d'una realitat. Ho trobem en l'Evangeli, quan Jesús convida als deixebles a «fixar-se» en els ocells del cel, que no s'afanyen i són objecte de la sol·lícita i atenta providència divina (cf. Lc 12,24), i a «reparar» en la biga que hi ha en el nostre propi ull abans de mirar el bri en l'ull del germà (cf. Lc 6,41). Ho trobem també en un altre passatge de la mateixa Carta als Hebreus, com a invitació a «fixar-se en Jesús» (cf. 3,1), l'Apòstol i Summe Sacerdot de la nostra fe. Per tant, el verb que obre la nostra exhortació convida a fixar la mirada en l'altre, abans de res en Jesús, i a estar atents els uns als altres, a no mostrar-se estranys, indiferents a la sort dels germans. No obstant això, amb freqüència preval l'actitud contrària: la indiferència o el desinterès, que neixen de l'egoisme, encobert sota l'aparença del respecte per la «esfera privada». També avui ressona amb força la veu del Senyor que ens crida a cadascun de nosaltres a fer-nos càrrec de l'altre. Avui Déu ens continua demanant que «siguem «guardians» dels nostres germans (cf. Gn 4,9), que entaulem relacions caracteritzades per la cura reciproco, per l'atenció al bé de l'altre i a tot el seu bé. El gran manament de l'amor al proïsme exigeix i urgeix a prendre consciència que tenim una responsabilitat respecte a qui, com jo, és criatura i fill de Déu: el fet de ser germans en humanitat i, en molts casos, també en la fe, ha de portar-nos a veure en l'altre a un veritable alter ego, a qui el Senyor estima infinitament. Si conreem aquesta mirada de fraternitat, la solidaritat, la justícia, així com la misericòrdia i la compassió, brollaran naturalment del nostre cor. El Serf de Déu Pau VI afirmava que el món actual sofreix especialment d'una falta de fraternitat: «El món està malalt. El seu mal està menys en la dilapidació dels recursos i en l'acaparament per part d'alguns que en la falta de fraternitat entre els homes i entre els pobles» (Carta. enc. Populorum progressio [26 de març de 1967], n. 66).

L'atenció a l'altre comporta desitjar el bé per a ell o per a ella en tots els aspectes: físic, moral i espiritual. La cultura contemporània sembla haver perdut el sentit del bé i del mal, per la qual cosa és necessari reafirmar amb força que el bé existeix i venç, perquè Déu és «bo i fa el bé» (Sal 119,68). El bé és el que suscita, protegeix i promou la vida, la fraternitat i la comunió. La responsabilitat envers el proïsme significa, per tant, voler i fer el bé de l'altre, desitjant que també ell s'obri a la lògica del bé; interessar-se pel germà significa obrir els ulls a les seves necessitats. La Sagrada Escriptura ens posa en guàrdia davant el perill de tenir el cor endurit per una espècie de «anestèsia espiritual» que ens deixa cecs davant els sofriments dels altres. L'evangelista Lucas refereix dues paràboles de Jesús, en les quals s'indiquen dos exemples d'aquesta situació que pot crear-se en el cor de l'home. En la paràbola del bon Samarità, el sacerdot i el levita «van fer marrada», amb indiferència, davant de l'home al qual els salteadores havien despullat i donat una pallissa (cf. Lc 10,30-32), i en la del ric epulón, aquest home saturat de béns no s'adona de la condició del pobre Lázaro, que mor de fam davant de la seva porta (cf. Lc 16,19). En tots dos casos es tracta en cas contrari de «fixar-se», de mirar amb amor i compassió. Què és el que impedeix aquesta mirada humana i amorosa cap al germà? Amb freqüència són la riquesa material i la sacietat, però també l'anteposar els propis interessos i les pròpies preocupacions a tota la resta. Mai hem de ser incapaços de «tenir misericòrdia» envers qui sofreix; les nostres coses i els nostres problemes mai han d'absorbir el nostre cor fins al punt de fer-nos sords al crit del pobre. En canvi, precisament la humilitat de cor i l'experiència personal del sofriment poden ser la font d'un despertar interior a la compassió i a l'empatia: «El just reconeix els drets del pobre, el malvat és incapaç de conèixer-los» (Pr 29,7). Es comprèn així la benaurança de «els quals ploren» (Mt 5,4), és a dir, dels qui són capaces de sortir de si mateixos per a commoure's pel dolor dels altres. La trobada amb l'altre i el fet d'obrir el cor a la seva necessitat són ocasió de salvació i de benaurança.

El «fixar-se» en el germà comprèn a més la sol·licitud pel seu bé espiritual. I aquí desitjo recordar un aspecte de la vida cristiana que al meu parer ha caigut en l'oblit: la correcció fraterna amb vista a la salvació eterna. Avui som generalment molt sensibles a l'aspecte de la cura i la caritat en relació al bé físic i material dels altres, però callem gairebé per complet respecte a la responsabilitat espiritual envers els germans. No era així a l'Església dels primers temps i en les comunitats veritablement madures en la fe, en les quals les persones no sols s'interessaven per la salut corporal del germà, sinó també per la de la seva ànima, pel seu destí últim. En la Sagrada Escriptura llegim: «Reprèn al savi i t'estimarà. Dona consells al savi i es farà més savi encara; ensenya al just i creixerà la seva doctrina» (Pr 9,8ss). Crist mateix ens mana reprendre al germà que està cometent un pecat (cf. Mt 18,15). El verb usat per a definir la correcció fraterna —elenchein— és el mateix que indica la missió profètica, pròpia dels cristians, que denuncien una generació que es lliura al mal (cf. Ef 5,11). La tradició de l'Església enumera entre les obres de misericòrdia espiritual la de «corregir al que s'equivoca». És important recuperar aquesta dimensió de la caritat cristiana. Enfront del mal no cal callar. Penso aquí en l'actitud d'aquells cristians que, per respecte humà o per simple comoditat, s'adeqüen a la mentalitat comuna, en lloc de posar en guàrdia als seus germans sobre els modes de pensar i d'actuar que contradiuen la veritat i no segueixen el camí del bé. No obstant això, el que anima la reprensió cristiana mai és un esperit de condemna o recriminació; el que la mou és sempre l'amor i la misericòrdia, i brolla de la veritable sol·licitud pel bé del germà. L'apòstol Pau afirma: «Si algun és sorprès en alguna falta, vosaltres, els espirituals, corregiu-li amb esperit de mansuetud, i cuida't de tu mateix, perquè també tu pots ser temptat» (Ga 6,1). En el nostre món impregnat d'individualisme, és necessari que es redescobreixi la importància de la correcció fraterna, per a caminar junts cap a la santedat. Fins i tot «el just cau set vegades» (Pr 24,16), diu l'Escriptura, i tots som febles i caiem (cf. 1 Jn 1,8). Per tant, és un gran servei ajudar i deixar-se ajudar a llegir amb veritat dins d'un mateix, per a millorar la nostra vida i caminar cada vegada més rectament pels camins del Senyor. Sempre és necessària una mirada que estimi i corregeixi, que conegui i reconegui, que discerneixi i perdoni (cf. Lc 22,61), com ha fet i fa Déu amb cadascun de nosaltres.

2. "Els uns en els altres": el do de la reciprocitat. Aquest «ser «guardians» dels altres contrasta amb una mentalitat que, en reduir la vida només a la dimensió terrestre, no la considera en perspectiva escatològica i accepta qualsevol decisió moral en nom de la llibertat individual. Una societat com l'actual pot arribar a ser sorda, tant davant els sofriments físics, com davant les exigències espirituals i morals de la vida. En la comunitat cristiana no ha de ser així. L'apòstol Pau convida a buscar el que «fomenti la pau i la mútua edificació» (Rm 14,19), tractant de «agradar al seu proïsme per al bé, buscant la seva edificació» (ib. 15,2), sense buscar el propi benefici «sinó el de la majoria, perquè se salvin» (1 Co 10,33). Aquesta correcció i exhortació mútua, amb esperit d'humilitat i de caritat, ha de formar part de la vida de la comunitat cristiana.

Els deixebles del Senyor, units a Crist mitjançant l'Eucaristia, viuen en una comunió que els vincula els uns als altres com a membres d'un sol cos. Això significa que l'altre em pertany, la seva vida, la seva salvació, tenen a veure amb la meva vida i la meva salvació. Aquí toquem un element molt profund de la comunió: la nostra existència està relacionada amb la dels altres, tant en el bé com en el mal; tant el pecat com les obres de caritat tenen també una dimensió social. A l'Església, cos místic de Crist, es verifica aquesta reciprocitat: la comunitat no cessa de fer penitència i d'invocar perdó pels pecats dels seus fills, però al mateix temps s'alegra, i contínuament s'omple de goig pels testimoniatges de virtut i de caritat, que es multipliquen. «Que tots els membres es preocupin els uns dels altres» (1 Co 12,25), afirma sant Pau, perquè formem un sol cos. La caritat envers els germans, una de les expressions de la qual és l'almoina —una típica pràctica quaresmal juntament amb l'oració i el dejuni—, radica en aquesta pertinença comuna. Tot cristià pot expressar en la preocupació concreta pels més pobres la seva participació de l'únic cos que és l'Església. L'atenció als altres en la reciprocitat és també reconèixer el bé que el Senyor realitza en ells i agrair amb ells els prodigis de gràcia que el Déu bo i totpoderós continua realitzant en els seus fills. Quan un cristià s'adona de l'acció de l'Esperit Sant en l'altre, no pot per menys que alegrar-se i glorificar al Pare que està en els cels (cf. Mt 5,16).

3. "Per a estímul de la caritat i les bones obres": caminar junts en la santedat. Aquesta expressió de la Carta als Hebreus (10, 24) ens porta a considerar la crida universal a la santedat, el camí constant en la vida espiritual, a aspirar als carismes superiors i a una caritat cada vegada més alta i fecunda (cf. 1 Co 12,31-13,13). L'atenció recíproca té com a finalitat animar-se mútuament a un amor efectiu cada vegada major, «com la llum de l'alba, que va en augment fins a arribar a ple dia» (Pr 4,18), en espera de viure el dia sense ocàs en Déu. El temps que se'ns ha donat en la nostra vida és preciós per a descobrir i realitzar bones obres en l'amor de Déu. Així l'Església mateixa creix i es desenvolupa per a arribar a la maduresa de la plenitud de Crist (cf. Ef 4,13). En aquesta perspectiva dinàmica de creixement se situa la nostra exhortació a animar-nos recíprocament per a aconseguir la plenitud de l'amor i de les bones obres.

Lamentablement, sempre és present la temptació de la tebiesa, de sufocar l'Esperit, de negar-se a «comerciar amb els talents» que se'ns ha donat per al nostre bé i el dels altres (cf. Mt 25,25ss). Tots hem rebut riqueses espirituals o materials útils per al compliment del pla diví, per al bé de l'Església i la salvació personal (cf. Lc 12,21b; 1 Tm 6,18). Els mestres d'espiritualitat recorden que, en la vida de fe, qui no avança, retrocedeix. Benvolguts germans i germanes, acceptem la invitació, sempre actual, d'aspirar a un «alt grau de la vida cristiana» (Joan Pau II, Carta ap. Novo millennio ineunte [6 de gener de 2001], n. 31). En reconèixer i proclamar beats i sants a alguns cristians exemplars, la saviesa de l'Església té també per objecte suscitar el desig d'imitar les seves virtuts. Sant Pau exhorta: «Que cadascú estimi als altres més que a si mateix» (Rm 12,10).

Davant un món que exigeix dels cristians un testimoniatge renovat d'amor i fidelitat al Senyor, tots han de sentir la urgència de posar-se a competir en la caritat, en el servei i en les bones obres (cf. Hb 6,10). Aquesta crida és especialment intensa en el temps sant de preparació a la Pasqua. Amb els meus millors desitjos d'una santa i fecunda Quaresma, us encomano a la intercessió de la Santíssima Mare de Déu i de cor imparteixo a tots la Benedicció Apostòlica.