El temps de desert com a temps de gràcia

L'Audiència General d'aquest dimecres va tenir lloc a les 10, 30 del matí, a l'Aula Pau VI, on Benet XVI es va trobar amb grups de fidels i pelegrins provinents d'Itàlia i altres països. En el seu discurs, el papa va fer una meditació sobre el significat del temps quaresmal, que comença avui, Dimecres de Cendra. Oferim el text del discurs del Papa.

*****

Benvolguts germans i germanes:

En aquesta catequesi m'agradaria detenir-me breument sobre el temps de Quaresma, que comença avui amb la litúrgia del Dimecres de Cendra. És un viatge de quaranta dies que ens portarà al Tridu Pasqual, memòria de la passió, mort i resurrecció del Senyor, cor del misteri de la nostra salvació. En els primers segles de vida de l'Església, aquest era el moment en què els que havien sentit i acceptat el missatge de Crist començaven, pas a pas, el seu camí de fe i de conversió per a arribar a rebre el sagrament del baptisme. Es tractava d'un acostament al Déu viu i d'una iniciació a la fe que es realitzava gradualment, mitjançant un canvi interior de part dels catecúmenos, és a dir, d'aquells que volien ser cristians i ser incorporats a Crist a l'Església.

Posteriorment, també els penitents, i després tots els fidels, van ser convidats a experimentar aquest camí de renovació espiritual, per a conformar més la pròpia existència a la de Crist. La participació de tota la comunitat en les diferents etapes del camí de la Quaresma, emfatitza una dimensió important de l'espiritualitat cristiana: és la redempció no d'alguns, sinó de tots, en estar disponible gràcies a la mort i resurrecció de Crist. Per tant, tant els que recorrien un viatge de fe com catecúmenos per a rebre el baptisme, com els que s'havien allunyat de Déu i de la comunitat de fe i buscaven la reconciliació, o els que vivien la seva fe en plena comunió amb l'Església, tots junts sabien que el temps abans de la Pasqua era un temps de metanoia, és a dir, de canvi interior, de penediment; temps que identifica la nostra vida humana i tota la nostra història com un procés de conversió que es posa en marxa ara per a trobar al Senyor al final dels temps.

Amb una expressió que és típica en la litúrgia, l'Església crida al període en el qual hem entrat avui, «Quaresma», és a dir, un temps de quaranta dies i, amb una clara referència a la sagrada escriptura, ens introdueix en un context espiritual específic. Quaranta és, de fet, el número simbòlic amb el qual l'Antic i el Nou Testament representen els aspectes més destacats de l'experiència de fe del Poble de Déu. És una xifra que expressa el temps de l'espera, de la purificació, de la volta al Senyor, de la consciència que Déu és fidel a les seves promeses. Aquest número no és un temps cronològic exacte, dividit per la suma dels dies. Més aviat indica una perseverança pacient, una llarga prova, un període suficient per a veure les obres de Déu, un temps en el qual és necessari decidir-se i assumir les pròpies responsabilitats, sense dilacions addicionals. És el temps de les decisions madures.

El número quaranta apareix per primera vegada en la història de Noè.Aquest home just, a causa del diluvi passa quaranta dies i quaranta nits en l'arca, al costat de la seva família i als animals que Déu li havia dit que portés amb si. I espera per altres quaranta dies, després del diluvi, abans d'arribar a terra ferma, salvat de la destrucció (cf. Gn. 7,4.12, 8.6). Després la següent etapa: Moisès roman en el mont Sinaí, en presència del Senyor per quaranta dies i quaranta nits, per a acollir la llei. En tot aquest temps dejuna (cf. Ex. 24,18). Quaranta són els anys del viatge del poble jueu des d'Egipte fins a la Terra Promesa, moment adequat per a experimentar la fidelitat de Déu. "Recorda't de tot el camí que el Senyor el teu Déu t'ha fet recórrer durant aquests quaranta anys... No es va gastar el vestit que portaves ni es van inflar els teus peus al llarg d'aquests quaranta anys", diu Moisès en el Deuteronomi al final d'aquests quaranta anys de migració (Dt. 8,2.4). Els anys de la pau, dels quals gaudeix Israel sota els jutges, són quaranta (cf. Jc. 3, 11.30), però, transcorregut aquest temps, comença l'oblit dels dons de Déu i el retorn al pecat. El profeta Elías empra quaranta dies per a arribar al Horeb, la muntanya on troba a Déu (cf. 1 Re.19, 8). Quaranta són els dies durant els quals els ciutadans de Nínive fan penitència per a obtenir el perdó de Déu (cf. Gn. 3,4). Quaranta són també els anys del regnat de Saúl (Cf. Fets 13,21), de David (cf. 2 Sam. 5,4-5) i de Salomó (cf. 1 Reis 11,41), els tres primers reis d'Israel. També els salms reflexionen sobre el significat bíblic dels quaranta anys, com el Salm 95, del qual hem escoltat un passatge: "Si vols escoltar la seva veu avui mateix! “Oh, si escoltessin avui la seva veu! No endureixin el seu cor com en Meribá, com el dia de Massá en el desert, on em van posar a prova els seus pares, em van temptar encara que havien vist la meva obra. Quaranta anys em va fastiguejar aquella generació, i vaig dir: Poble són de cor tort, que els meus camins no coneixen.” (vv. 7c-10).

En el Nou Testament Jesús, abans de començar la seva vida pública, es retira al desert durant quaranta dies sense menjar ni beure (cf. Mt. 4,2): s'alimenta de la paraula de Déu, que utilitza com una arma per a vèncer al diable. Les temptacions de Jesús recorden allò que el poble jueu va afrontar en el desert, però que no va saber vèncer. Quaranta són els dies en què Jesús ressuscitat instrueix als seus, abans d'ascendir al cel i enviar l'Esperit Sant (cf. Hch. 1,3).

Amb aquest recurrent número de quaranta està descrit un context espiritual que es manté actual i vàlid, i l'Església, precisament a través del període quaresmal, intenta mantenir el valor permanent i fer-nos actual l'eficàcia. La litúrgia cristiana de la Quaresma té el propòsit de facilitar un camí de renovació espiritual, a la llum d'aquesta llarga experiència bíblica i, sobretot, per a aprendre a imitar a Jesús, que en els quaranta dies passats ??en el desert va ensenyar a vèncer la temptació amb la Paraula de Déu. Els quaranta anys de la peregrinació d'Israel en el desert tenen actituds i situacions ambivalents. D'una banda són la temporada del primer amor amb Déu i entre Déu i el seu poble, quan els parlava al cor, assenyalant-los sempre el camí a seguir. Déu s'havia fet, per dir-ho així, casa enmig d'Israel, ho precedia en un núvol o en una columna de foc, proveïa tots els dies el menjar fent baixar el mannà, i fent sorgir l'aigua de la roca. Per tant, els anys passats ??per Israel en el desert es poden veure com el temps de l'elecció especial de Déu i de l'adhesió a Ell per part del poble: el temps del primer amor. D'altra banda, la Bíblia també mostra una altra imatge de la peregrinació d'Israel en el desert: és també el temps de les temptacions i dels majors perills, quan Israel murmura contra el seu Déu i volgués tornar al paganisme i es construeix els seus propis ídols, perquè veu la necessitat d'adorar a un Déu més pròxim i tangible. És també el temps de la rebel·lió contra el Déu gran i invisible.

Aquesta ambivalència, temps de l'especial proximitat de Déu –temps del primer amor--, i temps de la temptació --la temptació de tornar al paganisme--, la retrobem en mode sorprenent en el camí terrenal de Jesús, per descomptat que sense cap mena de compromís amb el pecat. Després del baptisme de penitència al Jordà, en el qual assumeix sobre sí el destí del Serf de Déu que se sacrifica a si mateix i viu per als altres i es col·loca entre els pecadors, per a prendre sobre sí els pecats del món, Jesús va al desert per quaranta dies per a estar en unió profunda amb el Pare, repetint així la història d'Israel, tots aquells ritmes de quaranta dies o anys a què m'he referit. Aquesta dinàmica és una constant en la vida terrenal de Jesús, que busca sempre moments de solitud per a orar al seu Pare i romandre en íntima solitud amb Ell, en exclusiva comunió amb ell, i després tornar enmig de la gent. Però en aquest temps de "desert" i de trobada especial amb el Pare, Jesús està exposat al perill i es veu assaltat per la temptació i la seducció del Maligne, que li ofereix un altre camí messiànic, lluny del pla de Déu, perquè passa a través del poder, l'èxit, el domini i no a través del lliurament total en la Creu. Aquesta és la disjuntiva: un poder messiànic, d'èxit, o un messianisme d'amor, de do de si.

Aquesta ambivalència descriu també la condició de l'Església pelegrina en el "desert" del món i de la història. En aquest "desert", certament els creients tenim l'oportunitat de viure una profunda experiència de Déu que fa forta l'esperit, confirma la fe, nodreix l'esperança, anima la caritat; una experiència que ens fa partícips de la victòria de Crist sobre el pecat i sobre la mort pel sacrifici d'amor en la Creu. Però el "desert" és també l'aspecte negatiu de la realitat que ens envolta: l'aridesa, la pobresa de paraules de vida i de valors, el secularisme i la cultura materialista, que tanquen a la persona en l'horitzó mundà de l'existir, sostraient-li tota referència a la transcendència. És aquest també l'ambient en el qual el cel sobre nosaltres és fosc, perquè està cobert pels núvols de l'egoisme, de la incomprensió i de l'engany. Malgrat això, fins i tot per a l'Església d'avui, el temps del desert pot transformar-se en un temps de gràcia, perquè tenim la certesa que fins i tot de la roca més dura, Déu pot fer brollar l'aigua viva que refresca i restaura.

Benvolguts germans i germanes, en aquests quaranta dies que ens portaran a la Pasqua de Resurrecció, podem trobar un nou valor per a acceptar amb paciència i amb fe cada situació de dificultat, d'aflicció i de prova, conscients que de les tenebres el Senyor farà sorgir el dia nou. I si hem estat fidels a Jesús i seguint-ho pel camí de la creu, el món lluminós de Déu, el món de la llum, de la veritat i de l'alegria se'ns retornarà: serà el nou començar el dia creat per Déu mateix. Bon camí de Quaresma a tots!

Font: zenit.org http://www.zenit.org/article-41552?l=spanish