Nota històrica

1- Els inicis: una síntesi teològic-catequètica.

A principis dels anys seixanta, Kiko Argüello, un pintor espanyol, després d'una crisi existencial, va descobrir en el sofriment dels innocents, el tremend misteri de Crist Crucificado, present en els últims de la terra. Aquesta experiència li va portar a abandonar tot, i seguint les petjades de Charles de Foucauld, es va anar a viure entre els pobres de les barraques de « Palomeras Altes », en la perifèria de Madrid. Carmen Hernández, també espanyola, llicenciada en química, que havia estat en contacte amb la renovació del Concili Vaticà II a través del P. Pedro Farnés Scherer (liturgista) i que, anomenada pel Bisbe, estava tractant de formar un grup per a anar a evangelitzar als miners de Oruro (Bolívia), va conèixer a Kiko Argüello.

L'ambient de les barraques era dels més degradats de la societat, constituït per gitanos i quinquis, en gran part analfabets, vagabunds, lladres, prostitutes, joves delinqüents, etc.

El temperament artístic de Kiko, la seva experiència existencial, la seva formació com a catequista en els Cursets de Cristiandat, l'impuls d'evangelització de Carmen - formada en l'Institut de les Missioneres de Crist Jesús -, la seva preparació teològica (llicenciada en Teologia) i el seu coneixement del Misteri Pascual i de la renovació del Concili Vaticà II, unit a l'ambient dels més pobres de la terra, van constituir l'humus, el laboratori, que va donar lloc a una síntesi kerigmática, teològic-catequètica, que és la columna vertebral d'aquest procés d'evangelització d'adults, en què consisteix el Camí Neocatecumenal.

2- Per a l'Església, amb l'Església

Aquesta síntesi kerigmática, acolliment pels pobres, que no es defensaven davant ella i que responien amb gran gratitud, constituint una comunitat cristiana, va fer néixer la primera llavor, el primer "gra de mostassa", del que avui veiem com el desenvolupament d'un gran arbre ple de fruits. Aquest germen va ser reconegut per l'Arquebisbe de Madrid, Mons. Casimiro Morcillo, qui, visitant les barraques, va constatar l'acció de l'Esperit Sant i el va defensar, el va beneir i el va reconèixer com una acció veritable del Concili - ell, que havia estat un dels secretaris generals del mateix - i va manar portar-lo a les parròquies de Madrid, posant com a condició que el Rector estigués al centre, aprovant ad experimentum les novetats litúrgiques necessàries per a la iniciació cristiana: paraula, litúrgia i comunitat.

3- De les barraques a les parròquies

Així, el Camí, que havia nascut enmig de tants sofriments entre els més pobres, a través de Do Casimiro Morcillo va ser portat a les parròquies. La primera era una parròquia de classe mig-alta. Allí, Kiko, Carmen i alguns germans pobres de les barraques, van ser convidats a parlar de l'Eucaristia, perquè el Rector havia quedat impressionat de la força de la litúrgia en les barraques. Més tard van ser convidats a anar a una parròquia rural de Zamora, en un barri d'agricultors, de gent molt religiosa. De tornada a Madrid, van realitzar altres dues experiències en la parròquia "Pius XII" - de classe alta - i en Canillejas, en la perifèria dels nous barris-dormitori, per a continuar evangelitzant en altres parròquies.

4- Apareix un itinerari

Enfront del desafiament amb el qual es trobava aquesta síntesi teològic-catequètica portada pel grup de les barraques de Madrid, es va veure de seguida que en les parròquies molts usaven les catequesis per a "revestir-se" encara més, com si es tractés de conferències per a il·lustrar la ment i enriquir la cultura; en definitiva, no com un camí de baixada i de kenosis, en el qual fer morir a poc a poc a l'home vell, per a poder ser replets de la nova creació en l'Esperit Sant. La situació social era tan greu que apareixia clarament la necessitat d'un cristià més adult, que sabés respondre als signes dels temps.

D'aquesta manera, va aparèixer, a poc a poc, la renovació del Baptisme, com a camí fonamental per a arribar a una fe adulta, capaç de respondre al canvi d'època que s'estava verificant.

En les parròquies, molta gent que freqüentava els sagraments, estava insuficientment catequizada i ignorava en gran part els continguts del Baptisme. Obrint un camí d'iniciació cristiana, aquestes persones trobaven, en un camí de tipus catecumenal postbaptismal, la possibilitat de recórrer les etapes del Baptisme, que havien rebut de petits.

Pel que respecta al procés neocatecumenal, amb les seves etapes fonamentals, a l'educació permanent, al catecumenat per als no batejats i al servei a la catequesi, vegin-se els respectius títols de l'Estatut

5- Primer reconeixement del Camí Neocatecumenal

El 30 d'agost de 1990, el Papa Joan Pau II, en la carta Ogniqualvolta (AAS-82.90,1513-1515) dirigida a Mons. Paul Josef Cordes, llavors Vice-President del Pontifici Consell Pro Laicis i delegat "ad personam" per a l'apostolat de les Comunitats Neocatecumenals, concloïa:

Després de més de vint anys de vida de les Comunitats, esteses pels cinc continents,

- tenint en compte la nova vitalitat que anima a les parròquies, l'impuls missioner i els fruits de conversió que resulten del treball dels itinerants, i, últimament, de l'obra de les famílies que evangelitzen en zones descristianitzades d'Europa i del món sencer;

- considerant les vocacions sorgides d'aquest Camí per a la vida religiosa i per al presbiterat, i el naixement de Col·legis Diocesans de formació al presbiterat per a la nova evangelització, com el Redemptoris Mater de Roma;

- havent vist la documentació presentada per Vostè;

- acollint la sol·licitud a mi dirigida,

reconec el Camí Neocatecumenal com un itinerari de formació catòlica, vàlida per a la societat i per als temps actuals.

Desitjo, per tant, que els germans en l'Episcopat valorin i ajudin, juntament amb els seus preveres, aquesta obra per a la nova evangelització, perquè la mateixa es realitzi segons les línies proposades pels seus iniciadors, en esperit de servei a l'Ordinari del lloc i de comunió amb ell, i en el context de la unitat de l'Església particular amb l'Església universal.

El 24 de gener de 1997, en l'audiència concedida als iniciadors del Camí Neocatecumenal i als itinerants, el Sant Pare va animar a portar endavant el treball de redacció d'un "Estatut del Camí"

6- Els Seminaris "Redemptoris Mater"

Han nascut sobretot gràcies a la valentia i a l'impuls missioner del Papa Joan Pau II i de les famílies en missió, gairebé totes amb molts fills, el testimoniatge de fe dels quals ha estat fonamental per a la reevangelització i la formació de noves parròquies. S'ha vist la urgència d'obrir Seminaris per a formar Preveres que poguessin fer-se càrrec de les noves parròquies que les famílies preparaven. Aquesta ha estat una de les raons del naixement dels Seminaris Missioners "Redemptoris Mater".

Les característiques dels Seminaris Redemptoris Mater, que es regeixen per Estatuts i Regla de Vida propis, aprovats pels Bisbes que els erigeixen, es poden resumir en quatre aspectes fonamentals: Camí Neocatecumensal, Diocesaneidad, Misionariedad i Internacionalitat.

Els Seminaris "Redemptoris Mater" són diocesans: és a dir, són erigits pels Bisbes diocesans d'acord amb l'Equip Responsable internacional del Camí Neocatecumenal, i es regeixen per les normes vigents per a la formació i la incardinació dels clergues diocesans. Són missioners, això és, els preveres formats estan disponibles per a ser enviats pel Bisbe a qualsevol part del món. Són internacionals ja que els seminaristes provenen de països i continents diversos, sigui com a signe concret de la misionariedad, sigui com a signe de disponibilitat a ser enviats a qualsevol part.

Però la característica més significativa d'aquests seminaris és la seva relació amb el Camí Neocatecumenal, és a dir, amb un itinerari de maduració cap a una fe adulta, que prepara i suscita les vocacions en molts joves abans de l'ingrés en el Seminari, que els acompanya en el temps de formació, i ordenats Preveres, continua sostenint-los en la seva formació permanent. El Camí Neocatecumenal es converteix també en un mitjà d'evangelització per als allunyats, en un instrument de la "implantatio ecclesiae" per mitjà de famílies que acompanyen als preveres i els ajuden en la seva missió. Fins avui s'han obert 46 seminaris "Redemptoris Mater" en els cinc Continents.