Missatge del Papa per a la quaresma 2017

El Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma 2017 porta per títol “La Paraula és un do. L'altre és un do”.

En ell, el Sant Pare parla del passatge sobre Lázaro i el ric; i assenyala que “la Quaresma és el temps propici per a renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor 'que en els quaranta dies que va passar en el desert va vèncer els enganys del Temptador' ens mostra el camí a seguir”.

A continuació, el text complet del missatge:

Benvolguts germans i germanes:

La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps rebem sempre una forta anomenada a la conversió: el cristià està cridat a tornar a Déu «de tot cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en l'amistat amb el Senyor.

Jesús és l'amic fidel que mai ens abandona, perquè fins i tot quan pequem espera pacientment que tornem a ell i, amb aquesta espera, manifesta la seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016).

La Quaresma és un temps propici per a intensificar la vida de l'esperit a través dels mitjans sants que l'Església ens ofereix: el dejuni, l'oració i l'almoina. En la base de tot està la Paraula de Déu, que en aquest temps se'ns convida a escoltar i a meditar amb major freqüència. En concret, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l'home ric i el pobre Lázaro (cf. Lc 16,19- 31).

Deixem-nos guiar per aquest relat tan significatiu, que ens dona la clau per a entendre com hem de comportar-nos per a aconseguir la veritable felicitat i la vida eterna, exhortant-nos a una sincera conversió.

1. L'altre és un do

La paràbola comença presentant als dos personatges principals, però el pobre és el que ve descrit amb més detall: ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per a aixecar-se, està tirat a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos venen a llepar-les-hi (cf. vv. 20-21). El quadre és ombrívol, i l'home degradat i humiliat.

L'escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Lázaro: un nom replet de promeses, que significa literalment «Déu ajuda». Aquest no és un personatge anònim, té trets precisos i es presenta com algú amb una història personal.

Mentre que per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar, té un rostre; i, com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ser estimat, estimat, recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d'una deixalla humana (cf. Homilia, 8 gener 2016).

Lázaro ens ensenya que l'altre és un do. La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre a la porta del ric, no és una càrrega molesta, sinó una cridada a convertir-se i a canviar de vida.

La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d'obrir la porta del nostre cor a l'altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut. La Quaresma és un temps propici per a obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer en ell o en ella el rostre de Crist.

Cadascun de nosaltres els trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix acolliment, respecte i amor. La Paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per a acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és feble. Però per a fer això cal prendre de debò també el que l'Evangeli ens revela sobre l'home ric.

1. El pecat ens encega

La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en les quals es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, al contrari que el pobre Lázaro, no té un nom, se li qualifica només com a «ric». La seva opulència es manifesta a la roba que vesteix, d'un luxe exagerat.

La porpra, en efecte, era molt valuosa, més que la plata i l'or, i per això estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jc 8,26). La tela era d'un lli especial que contribuïa a donar a l'aspecte un caràcter gairebé sagrat.

Per tant, la riquesa d'aquest home és excessiva, també perquè l'exhibia de manera habitual tots els dies: «Banqueteaba esplèndidament cada dia» (v. 19). En ell s'albira de manera palesa la corrupció del pecat, que es realitza en tres moments successius: l'amor als diners, la vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20 setembre 2013).

L'apòstol Pau diu que «la cobdícia és l'arrel de tots els mals» (1 Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d'enveges, plets i recels.

Els diners pot arribar a dominar-nos fins a convertir-se en un ídol tirànic (cf. Exh. ap. Evangelii gaudium, 55). En lloc de ser un instrument al nostre servei per a fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, els diners pot sotmetre'ns, a nosaltres i a tothom, a una lògica egoista que no deixa lloc a l'amor i impedeix la pau.

La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric ho fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l'aparença, a fer veure als altres el que ell es pot permetre.

Però l'aparença amaga un buit interior. La seva vida està presonera de l'exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l'existència (cf. ibíd., 62).

L'esglaó més baix d'aquesta decadència moral és la supèrbia. L'home ric es vesteix com si fos un rei, simula les maneres d'un déu, oblidant que és simplement un mortal.

Per a l'home corromput per l'amor a les riqueses, no existeix una altra cosa que el propi jo, i per això les persones que estan al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de la inclinació als diners és una espècie de ceguesa: el ric no veu al pobre famolenc, nafrat i prostrat en la seva humiliació

Quan mirem a aquest personatge, s'entén per què l'Evangeli condemna amb tanta claredat l'amor als diners: «Ningú pot estar al servei de dos amos. Perquè menysprearà a un i voldrà a l'altre; o, al contrari, es dedicarà al primer i no farà cas del segon. No podeu servir a Déu i als diners» (Mt 6,24).

1. La Paraula és un do

L'Evangeli del ric i el pobre Lázaro ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s'acosta. La litúrgia del Dimecres de Cendra ens convida a viure una experiència semblant a la que el ric ha viscut de manera molt dramàtica.

El sacerdot, mentre imposa la cendra al cap, diu les següents paraules: «Recorda't que ets pols i a la pols tornaràs». El ric i el pobre, en efecte, moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més enllà. Els dos personatges descobreixen de sobte que «sense res vam venir al món, i sense res ens anirem d'ell» (1 Tm 6,7).

També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, al qual anomena «pare» (Lc 16,24.27), demostrant que pertany al poble de Déu.

Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s'havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, en la seva vida no pertocava per a Déu, sent ell mateix el seu únic déu.

El ric només reconeix a Lázaro enmig dels turments de l'altra vida, i vol que sigui el pobre qui li alleugi el seu sofriment amb una mica d'aigua.

Els gestos que es demanen a Lázaro són semblants als que el ric hagués hagut de fer i mai va realitzar. Abraham, no obstant això, li explica: «Fill, recorda que vas rebre els teus béns en vida, i Lázaro, al seu torn, mals: per això troba aquí consol, mentre que tu pateixes» (v. 25). En el més enllà es restableix una certa equitat i els mals de la vida s'equilibren amb els béns.

La paràbola es prolonga, i d'aquesta manera el seu missatge es dirigeix a tots els cristians. En efecte, el ric, els germans del qual encara viuen, demana a Abraham que els enviï a Lázaro per a advertir-los; però Abraham li respon: «Tenen a Moisès i als profetes; que els escoltin» (v. 29). I, enfront de l'objecció del ric, afegeix: «Si no escolten a Moisès i als profetes, no faran cas ni encara que ressusciti un mort» (v. 31).

D'aquesta manera es descobreix el veritable problema del ric: l'arrel dels seus mals està a no prestar oïda a la Paraula de Déu; això és el que li va portar a no estimar ja a Déu i per tant a menysprear al proïsme.

La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà.

Benvolguts germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per a renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor "que en els quaranta dies que va passar en el desert va vèncer els enganys del Temptador" ens mostra el camí a seguir.

Que l'Esperit Sant ens vaig guiar a realitzar un veritable camí de conversió, per a redescobrir el do de la Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir a Crist present en els germans necessitats.

Animo a tots els fidels al fet que manifestin també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l'Església promouen en diferents parts del món perquè augmenti la cultura de la trobada en l'única família humana.

Orem els uns pels altres perquè, participant de la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Llavors viurem i donarem un testimoniatge ple de l'alegria de la Pasqua.

Vaticà, 18 d'octubre de 2016

Festa de Sant Lluc Evangelista

FRANCISCO