Ha valgut i està valent la pena

“Ha valgut i està valent la pena”. Gran testimoniatge d'Esperanza i Jacob.

 Entrevistes jovenescatolicos.es

Febrer 17, 2017

Tenir un fill és cansat, costa diners i sens dubte cal tirar-li temps, molt de temps. Però hi ha un secret: Crist. Ell va dir: ‘El que busca la seva vida la perdrà'”, afirma Jacob Bellido en el seu testimoniatge.

Jacob Bellido (36) i Esperanza Mateu (34) porten casats nou anys i són pares de cinc fills, el primogènit té vuit i la petita, sis mesos. Pertanyen al Camí Neocatecumenal -iniciativa cristiana viscuda en petites comunitats en parròquies- des que són adolescents i on es van conèixer. Jacob i Esperanza asseguren que no són molt mainaders, però no té por a mostrar al llarg del seu testimoniatge com Déu entra en les seves vides a través dels seus fills.

Un festeig complex

El Senyor va posar en tots dos l'enamorament, que va ser fantàstic i providencial, i des del primer moment vam saber que l'important del festeig era discernir si Déu ens volia preparar per al matrimoni. Ens casem després de set anys de festeig amb alts i baixos i dificultats -fins i tot un primer intent de noces- perquè sabíem dues coses: que volíem fer era la voluntat de Déu i que si ens casàvem, era per a tota la vida.

Ens retrobem a mitjan 2007 i decidim casar-nos abans d'acabar l'any. Triem el 7 de desembre -vespra de la Immaculada- perquè volíem que el nostre matrimoni i futura família s'assentés sota la protecció de la Santa Família de Natzaret. En poc menys de sis mesos i amb un estiu per mitjà, partint des del no-res, és a dir, amb un sol treball i no fix, sense diners estalviats, sense pis, i sense altres seguretats, ens llancem com Abraham a l'aventura, sabent que el Senyor proveiria, com ja havíem experimentat tantes vegades durant el festeig. Organitzem unes noces amb gairebé 300 convidats en temps rècord, per a sorpresa de familiars i amics, acostumats al que avui s'estila en el món que ens envolta, bodes preparades amb gairebé dos anys d'antelació. Per a nosaltres el fonamental era el sagrament, i tota la resta vindria per afegiment.

DÉU VA VOLER QUE ALS NUEVES MESOS EXACTES DE LES NOCES NAIXÉS EL PRIMOGÈNIT, COM UN REGAL

No podria enumerar la de miracles que ens van precedir abans de l'enllaç, sobretot a l'hora de trobar pis: gens fàcil per a dos joves que érem amb 27 i 24 anys en aquell moment sense treball fix ni grans sous. Però com el poble d'Israel va veure com Déu els va treure d'Egipte amb braç fort i poderós, obrint el Mar Roig i sepultant als seus enemics, així el Senyor va obrir la mar per a nosaltres, destruint tantes pors, plors i ídols, que durant tants anys ens havien amargat.

Amb aquesta experiència arribem al matrimoni, sense por de fer la voluntat de Déu, per la qual cosa decidim també fiar-nos del que l'Església ensenya respecte als fills, i ens vam comprometre davant tots en el Sagrament: “rebre de Déu amorosament els fills”.

El regal: el seu primer fill

I el Senyor també es fio de nosaltres. El dia 6 de gener de 2008, sense haver passat un mes de les noces, Esperanza es va fer la prova de l'embaràs: estava ja gestant al nostre primer fill! Va ser el millor regal de Reis aquell any. Un de les meves grans pors era si podríem o no tenir fills. Coneixem bastants matrimonis que per una cosa o una altra no podien, i ens assaltaven bastants dubtes i temors. Som els dos fills de famílies nombroses. Jo el segon de nou i Esperanza la petita de set. Ens havíem criat en un determinat ambient, poc comú avui dia, però per als dos conegut. Érem per tant conscients de l'alegria i vida que suposa per a uns pares tenir fills. No obstant això, la incertesa que et genera el que tu no pots acabar de controlar a vegades crea ansietat, encara que sembli absurd. Perquè Déu va voler que als nueves mesos exactes de les noces naixés el primogènit, com un regal.

Però d'altra banda apareixen un altre tipus de pors, a vegades més profunds, també més superficials. Érem dos joves jovençans, que no havíem cohabitat prèviament, sinó que passem els dos de cases dels nostres respectius pares a la nostra pròpia, la nostra llar, com un signe que volíem fonamentar el nostre amor en Déu. En un primer moment l'egoisme que tantes vegades tenim innat, ens convidava a viure només per a nosaltres, a gaudir del nostre temps tot sol, dels nostres diners, de la nostra única companyia. Tenir un fill tan aviat era una complicació excessiva, com un torpede en la nostra línia de flotació de parella lliure i independent, que pot viatjar, anar al cinema, sortir a sopar, comprar sense mirar el compte. La lògica i la raó et qüestionaven per què no esperar, però Déu ens havia preparat prèviament, i teníem una certesa: a fer la nostra voluntat no residia la nostra felicitat. Els anys que ens van precedir en el festeig ens havien fet experimentar el que diu precisament Sant Pau: ‘Crist va morir perquè els que viuen no visquin més per a si mateixos’ (2a Cor. 5,15). Les nostres crisis, empipaments, renyines, retrets… havien vingut per haver volgut viure tantes vegades, cadascun a la seva manera, per a un mateix.

A vegades ENS MIREM I ENS IMPRESSIONEM DEL QUE HA SORGIT FRUIT D'UN AMOR PURIFICAT PER LA FE

La utilització de l'altre en benefici propi, com és tan habitual avui dia, es convertia en una esclavitud que ens feia experimentar la mort, el contrasentit, la solitud. En aquesta dinàmica perillosa, quan un es converteix en el centre del seu propi món, on l'altre passa a ser sense voler-ho tantes vegades l'enemic, que et ve a llevar alguna cosa, que et porta la contrària, que et molesta… i viure així és certament insuportable. No obstant això, Crist venç aquestes barreres, i permet que es doni un amor nou, el seu mateix amor: ‘Donant la seva vida per nosaltres’. Haver experimentat aquest amor ens feia lliures de les nostres pròpies voluntats, dels nostres projectes, de les nostres limitacions i capacitats, i podíem llançar-nos a la meravellosa aventura de col·laborar amb Ell per a donar l'existència a un fill, un ésser que viurà eternament en la seva presència.

“No som mainaders”

Si fora per nosaltres, possiblement no havíem tingut cap fill: no som mainaders. Molts se sorprenen en escoltar això. La gent té la idea preconcebuda que si tens nens és perquè t'agraden. No, no som aficionats als fills, humanament parlant. Som tantes vegades un impediment. Si els hem tingut és per pura gràcia, per pur do del Senyor, i molt a pesar nostre. Per això entenem als que ens els volen tenir i no els enjudiciem. A més mai pretenem vendre una motor que no és. Tenir un fill és cansat, costa diners i sens dubte cal tirar-li temps, molt de temps. Des d'un punt de vista únicament humà, material, no és el més apetible, és clar. No fa falta explicar els contres de ser pares joves, i damunt de família nombrosa, perquè tothom ho sap. Però hi ha un secret amagat, Crist: ‘El que busca la seva vida la perdrà. I el que perdi la seva vida per mi la trobarà’(Mc. 8,35). Sembla absurd i il·lògic, un contrasentit Què és perdre la vida per Crist? Com guanyaré la vida si la perdo prèviament? Abans us hem comptat amb dues pinzellades com en el nostre festeig, la qual cosa fèiem cadascun, era buscar en l'altre la felicitat. L'altre està per a donar-me a mi la felicitat, el plaer, l'autoestima, la companyia. Això pot ser així un temps, però s'acaba, perquè l'altre és com jo, limitat, s'equivoca, tantes vegades no està a l'altura, no reconeix les meves virtuts, ressalta i em tira en cara els meus defectes. Demanar-li la vida a l'altre porta, tard o d'hora, a la mort. Per això avui hi ha tantíssim divorcis. No diguem ja la violència de gènere, que és terrible i que ens saben com atallar, perquè no saben el veritable origen d'aquesta violència, que està en el cor. Tot això està portant a tants joves d'avui a no voler ni casar-se: per a què? per a divorciar-nos al cap de poc?

ELS FILLS SÓN SEUS ABANS QUE NOSTRES, PERQUÈ ELL VA PENSAR EN ELLS ABANS DE CREAR EL MUNDO

No es creu -amb raó- en l'amor etern, perquè l'amor humà, és certament caduc. I tot ve del mateix: ‘El que vulgui guanyar la seva vida la perdrà’. Déu ha revelat en Crist la plena felicitat, el goig en majúscules, la vida eterna: ‘No hi ha major amor que el poder donar la vida’. Donar la vida és viure amb aquest amor, és tenir aquest amor que és sobrenatural, un do que ve de l'alt. Si podem tenir fills no és per les nostres forces, no és per les nostres ganes, o pels nostres mèrits; no és pel nostre ímpetu, o pels nostres càlculs ni plantejaments. És perquè Déu ens regala un amor distint, que és seu i no ens pertany, ‘perquè es vegi que una força tan extraordinària és de Déu i no prové de nosaltres’ (2a Cor. 4,7). Els fills són seus abans que nostres, perquè Ell va pensar en ells abans de crear el món. Per això diu el salm que els fills són com a fletxes en mans d'un guerrer (Sal. 127,4) Els nostres fills ens defensen de l'enemic, que ens convida cada dia a viure només per a nosaltres mateixos. Són una ajuda magnífica perquè en ells veiem l'amor que Déu ens té, que de la mort que hi havia en nosaltres i que tantes vegades es vol instal·lar, com del si estèril de Sara, fa brollar la vida, un fruit que és etern i ens fa gust d'eternitat.

Val la pena

No som superherois ni millors que ningú. Ho vivim com a espectadors d'una obra que ens sobrepassa. A vegades ens mirem i ens impressionem del que ha sorgit fruit d'un amor purificat per la fe. No podem dir grans coses, només que estem contentíssims d'aquesta elecció que ha fet amb nosaltres. La nostra família és un autèntic miracle, i el vivim com un gran misteri. Som conscients que enmig del món modern que vivim som bestioles rares. Jo dic sovint que la gent ens mira com una cosa ‘exòtica’. Evidentment sorprèn i interroga, i sovint ens miren amb inquietud i cert cansament: no ho voldrien per a ells. Només pensar el que suposa se'ls ve el món damunt, però és perquè no se'ls ha revelat aquest misteri. Però també notem en molts admiració i goig: també són bastants els que ens feliciten i animen. Si tirem la vista enrere, ens adonem del camí recorregut i dels miracles que hem vist i no el canviaríem per res.

Ha valgut i està valent la pena. Veure créixer-los és una cosa increïble, com comencen a fer els seus passos, a parlar, a raonar, a jugar, a sentir; també a barallar, plorar, perdonar, compartir… D'altra banda, mai ens ha faltat de res. Hem sofert, sí. Hem tingut precarietats, sí. Hem canviat costums, hàbits propis de joves solters, sí. Hem rebut el rebuig i retrets a vegades d'un entorn que no ho entén, sí. També les archi-conegudes bromes burlesques que no tens televisió i similars, molt poc originals, sí.

Tot és cert, però estem contents i immensament agraïts, primer al Senyor, perquè és eterna la seva misericòrdia. Després, als nostres pares, perquè un dia es van fiar per a tenir-nos i tirar-nos endavant. I finalment a l'Església, perquè com una Mare ens ha sostingut i educat i ha fet possible que això es fes carn en la nostra vida i se'ns revelés aquest gran misteri.