Missatge del Papa per a la Quaresma 2013

Creure en la caritat suscita caritat «Hem conegut l'amor que Déu ens té i hem cregut en ell» (1 Jn 4,16)

07 de febrer de 2013 - vatican.va

Benvolguts germans i germanes:

La celebració de la Quaresma, en el marc de l'Any de la fe, ens ofereix una ocasió preciosa per a meditar sobre la relació entre fe i caritat: entre creure en Déu, el Déu de Jesucrist, i l'amor, que és fruit de l'acció de l'Esperit Sant i ens guia per un camí de lliurament a Déu i als altres.

1. La fe com a resposta a l'amor de Déu

En la meva primera Encíclica vaig exposar ja alguns elements per a comprendre l'estret vincle entre aquestes dues virtuts teologals, la fe i la caritat. Partint de l'afirmació fonamental de l'apòstol Joan: «Hem conegut l'amor que Déu ens té i hem cregut en ell» (1 Jn 4,16), recordava que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva... I com que és Déu qui ens ha estimat primer (cf. 1 Jn 4,10), ara l'amor ja no és només un “manament”, sinó la resposta al do de l'amor, amb el qual Déu ve a la nostra trobada» (Deus caritas est, 1). La fe constitueix l'adhesió personal ?que inclou totes les nostres facultats? a la revelació de l'amor gratuït i «apassionat» que Déu té per nosaltres i que es manifesta plenament en Jesucrist. La trobada amb Déu Amor no sols comprèn el cor, sinó també l'enteniment: «El reconeixement del Déu viu és una via cap a l'amor, i el sí de la nostra voluntat a la seva abasta enteniment, voluntat i sentiment en l'acte únic de l'amor. No obstant això, aquest és un procés que sempre està en camí: l'amor mai es dona per “conclòs” i completat» (ibídem, 17). D'aquí deriva per a tots els cristians i, en particular, per als «agents de la caritat», la necessitat de la fe, de la «trobada amb Déu en Crist que susciti en ells l'amor i obri el seu esperit a l'altre, de manera que, per a ells, l'amor al proïsme ja no sigui un manament per així dir impost des de fora, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat» (ib., 31a). El cristià és una persona conquistada per l'amor de Crist i mogut per aquest amor ?«caritas Christi urget ens» (2 Co 5,14)?, està obert de mode profund i concret a l'amor al proïsme (cf. ib., 33). Aquesta actitud neix abans de res de la consciència que el Senyor ens estima, ens perdona, fins i tot ens serveix, s'inclina a rentar els peus dels apòstols i es lliura a si mateix en la creu per a atreure a la humanitat a l'amor de Déu.

«La fe ens mostra a Déu que ens ha donat al seu Fill i així suscita en nosaltres la ferma certesa que realment és veritat que Déu és amor... La fe, que fa prendre consciència de l'amor de Déu revelat en el cor traspassat de Jesús en la creu, suscita al seu torn l'amor. L'amor és una llum ?en el fons l'única? que il·lumina constantment a un món fosc i ens dona la força per a viure i actuar» (ib., 39). Tot això ens porta a comprendre que la principal actitud característica dels cristians és precisament «l'amor fundat en la fe i plasmat per ella» (ib., 7).

2. La caritat com a vida en la fe

Tota la vida cristiana consisteix a respondre a l'amor de Déu. La primera resposta és precisament la fe, acollir plens d'estupor i gratitud una inaudita iniciativa divina que ens precedeix i ens reclama. I el «sí» de la fe marca el començament d'una lluminosa història d'amistat amb el Senyor, que plena tota la nostra existència i li dona ple sentit. No obstant això, Déu no s'acontenta que nosaltres acceptem el seu amor gratuït. No es limita a estimar-nos, vol atreure'ns cap a si, transformar-nos d'un mode tan profund que puguem dir amb sant Pau: ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi (cf. Ga 2,20).

Quan deixem espai a l'amor de Déu, ens fa semblants a ell, partícips de la seva mateixa caritat. Obrir-nos al seu amor significa deixar que ell visqui en nosaltres i ens porti a estimar amb ell, en ell i com ell; només llavors la nostra fe arriba veritablement «a actuar per la caritat» (Ga 5,6) i ell mora en nosaltres (cf. 1 Jn 4,12).

La fe és conèixer la veritat i adherir-se a ella (cf. 1 Tm 2,4); la caritat és «caminar» en la veritat (cf. Ef 4,15). Amb la fe s'entra en l'amistat amb el Senyor; amb la caritat es viu i es conrea aquesta amistat (cf. Jn 15,14s). La fe ens fa acollir el manament del Senyor i Maestro; la caritat ens dona aquesta de posar-lo en pràctica (cf. Jn 13,13-17). En la fe som engendrats com a fills de Déu (cf. Jn 1,12s); la caritat ens fa perseverar concretament en aquest vincle diví i donar el fruit de l'Esperit Sant (cf. Ga 5,22). La fe ens porta a reconèixer els dons que el Déu bo i generós ens encomana; la caritat fa que fructifiquin (cf. Mt 25,14-30).

3. El llaç indissoluble entre fe i caritat

A la llum de quant hem dit, resulta clar que mai podem separar, o fins i tot oposar, fe i caritat. Aquestes dues virtuts teologals estan íntimament unides per la qual cosa és equivocat veure en elles un contrast o una «dialèctica». D'una banda, en efecte, representa una limitació l'actitud de qui fa fort recalcament en la prioritat i el caràcter decisiu de la fe, subestimant i gairebé menyspreant les obres concretes de caritat i reduint-les a un humanitarisme genèric. Per un altre, no obstant això, també és limitat sostenir una supremacia exagerada de la caritat i de la seva laboriositat, pensant que les obres puguin substituir a la fe. Per a una vida espiritual sana és necessari defugir tant el fideisme com l'activisme moralista.

L'existència cristiana consisteix en un continu pujar a la muntanya de la trobada amb Déu per a després tornar a baixar, portant l'amor i la força que deriven d'aquest, a fi de servir als nostres germans i germanes amb el mateix amor de Déu. En la Sagrada Escriptura veiem que el zel dels apòstols en l'anunci de l'Evangeli que suscita la fe està estretament vinculat a la sol·licitud caritativa respecte al servei dels pobres (cf. Hch 6,1-4). A l'Església, contemplació i acció, simbolitzades d'alguna manera per les figures evangèliques de les germanes Marta i Maria, han de coexistir i integrar-se (cf. Lc 10,38-42). La prioritat correspon sempre a la relació amb Déu i el veritable compartir evangèlic ha d'estar arrelat en la fe (cf. Audiència general 25 abril 2012). A vegades, de fet, es té la tendència a reduir el terme «caritat» a la solidaritat o a la simple ajuda humanitària. En canvi, és important recordar que la major obra de caritat és precisament l'evangelització, és a dir, el «servei de la Paraula». Cap acció és més benèfica i, per tant, caritativa cap al proïsme que partir el pa de la Paraula de Déu, fer-li partícip de la Bona Nova de l'Evangeli, introduir-lo en la relació amb Déu: l'evangelització és la promoció més alta i integral de la persona humana. Com escriu el serf de Déu el Papa Pau VI en l'Encíclica Populorum progressio, és l'anunci de Crist el primer i principal factor de desenvolupament (cf. n. 16). La veritat originària de l'amor de Déu per nosaltres, viscuda i anunciada, obre la nostra existència a acceptar aquest amor fent possible el desenvolupament integral de la humanitat i de cada home (cf. Caritas in veritate, 8).

En definitiva, tot part de l'amor i tendeix a l'amor. Coneixem l'amor gratuït de Déu mitjançant l'anunci de l'Evangeli. Si ho acollim amb fe, rebem el primer contacte ?indispensable? amb el diví, capaç de fer-nos «enamorar de l'Amor», per a després viure i créixer en aquest Amor i comunicar-lo amb alegria als altres.

A propòsit de la relació entre fe i obres de caritat, unes paraules de la Carta de sant Pau als Efesis resum potser molt bé la seva correlació: «Perquè heu estat salvats per la gràcia mitjançant la fe; i això no ve de vosaltres, sinó que és un do de Déu; tampoc ve de les obres, perquè ningú es gloríe. En efecte, faiçó seva som: creats en Crist Jesús, amb vista a les bones obres que per endavant va disposar Déu que practiquéssim» (2,8-10). Aquí es percep que tota la iniciativa salvífica ve de Déu, de la seva gràcia, del seu perdó acollit en la fe; però aquesta iniciativa, lluny de limitar la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, més aviat fa que siguin autèntiques i les orienta cap a les obres de la caritat. Aquestes no són principalment fruit de l'esforç humà, del qual gloriarse, sinó que neixen de la fe, brollen de la gràcia que Déu concedeix abundantment. Una fe sense obres és com un arbre sense fruits: aquestes dues virtuts es necessiten recíprocament. La quaresma, amb les tradicionals indicacions per a la vida cristiana, ens convida precisament a alimentar la fe a través d'una escolta més atenta i prolongada de la Paraula de Déu i la participació en els sagraments i, al mateix temps, a créixer en la caritat, en l'amor a Déu i al proïsme, també a través de les indicacions concretes del dejuni, de la penitència i de l'almoina.

4. Prioritat de la fe, prevalgut de la caritat

Com tot don de Déu, fe i caritat s'atribueixen a l'acció de l'únic Esperit Sant (cf. 1 Co13), aquest Esperit que crida en nosaltres «Abbá, Pare!» (Ga 4,6), i que ens fa dir: «Jesús és el Senyor!» (1 Co 12,3) i «Maranatha!» (1 Co 16,22; Ap 22,20).

La fe, do i resposta, ens dona a conèixer la veritat de Crist com a Amor encarnat i crucificat, adhesió plena i perfecta a la voluntat del Pare i infinita misericòrdia divina envers el proïsme; la fe grava en el cor i la ment la ferma convicció que precisament aquest Amor és l'única realitat que venç el mal i la mort. La fe ens convida a mirar cap al futur amb la virtut de l'esperança, esperant confiadament que la victòria de l'amor de Crist aconsegueixi la seva plenitud. Per part seva, la caritat ens fa entrar en l'amor de Déu que es manifesta en Crist, ens fa adherir de mode personal i existencial al lliurament total i sense reserves de Jesús al Pare i als seus germans. Infonent en nosaltres la caritat, l'Esperit Sant ens fa partícips de l'abnegació pròpia de Jesús: filial envers Déu i fraterna envers tot home (cf. Rm 5,5).

La relació entre aquestes dues virtuts és anàloga a la que existeix entre dos sagraments fonamentals de l'Església: el baptisme i l'Eucaristia. El baptisme (sacramentum fidei) precedeix a l'Eucaristia (sacramentum caritatis), però està orientat a ella, que constitueix la plenitud del camí cristià. Anàlogament, la fe precedeix a la

caritat, però es revela genuïna només si culmina en ella. Tot part de la humil acceptació de la fe («saber que Déu ens estima»), però ha d'arribar a la veritat de la caritat («saber estimar a Déu i al proïsme»), que roman per sempre, com a compliment de totes les virtuts (cf. 1 Co13,13).

Benvolguts germans i germanes, en aquest temps de quaresma, durant el qual ens preparem a celebrar l'esdeveniment de la creu i la resurrecció, mitjançant el qual l'amor de Déu va redimir al món i va il·luminar la història, us desitjo a tots que visqueu aquest temps preciós revifant la fe en Jesucrist, per a entrar en el seu mateix torrent d'amor pel Pare i per cada germà i germana que trobem en la nostra vida. Per això, elevo la meva oració a Déu, alhora que invoco sobre cadascun i cada comunitat la Benedicció del Senyor.

Vaticà, 15 d'octubre de 2012

BENEDICTUS PP. XVI