Amb els pobres vaig tenir la certesa que Déu existeix

Kiko Argüello explica la seva experiència a «Famiglia Cristiana» «Amb els pobres vaig tenir la certesa que Déu existeix, que és amor... i vaig quedar molt sorprès!» Kiko ja havia abandonat les seves lectures nihilistes: Nietzsche, Sartre, Camus... però les seves preguntes sobre el mal li turmentaven. La resposta no va ser intel·lectual, va ser vivencial, en les barraques.

 Religion en Llibertat - 7 de febrer de 2013

Aquest dijous 7 de febrer va començar a distribuir-se a Itàlia la versió italiana del best seller El kerigma, de Kiko Argüello (Bones Lletres). Ha estat publicat per l'editorial Sant Paolo i a la gran expectació amb l'obra ha responido la revista Famiglia Cristiana amb una extensa entrevista que reproduïm a continuació en la seva integritat.]

Parla com pinta. Destil·la paraules i silencis amb la mateixa estudiada cura que utilitza en triar els objectes, els colors i la llum dels seus quadres. Francisco José Gómez Argüello, conegut per tots simplement com “Kiko”, compte la seva història i la del Camí Neocatecumenal en el Centre Internacional Serf de Yavé de Porto Sant Giorgio, a la província de Fermo, davant un quadre en el qual ha pintat els principals fets de la vida terrestre de Jesús, des del pessebre de Betlem al sepulcre buit, segell de la Resurrecció; més de vint metres d'història sagrada que per trams i per proximitat cromàtica semblen un compendi de la pintura occidental, des de Giotto a Matisse, passant per Picasso.

Pobresa, embrutiment moral, substancial ignorància de Déu: el Camí Neocatecumenal va començar a prendre forma en els anys seixanta en la perifèria més miserable de Madrid.

-Què va portar a un burgès de bona família com vostè a anar-se a viure a un lloc com aquell?

-Al llarg de la meva vida he tingut diverses trobades amb el Senyor. Un dels més importants va ser allí, davant el sofriment dels innocents. Jo tenia el meu estudi de pintor al costat de la plaça d'Espanya a Madrid. Nadal solia festejar-la amb els meus pares. Un any vaig entrar en la cuina i vaig veure a la dona que treballava a casa d'assistenta, plorant.

- Què havia ocorregut? 

- El seu marit era alcohòlic. Pegava als seus fills. El major s'havia enfrontat a ell alguna vegada amb un ganivet. Estava terroritzada per la idea que es matessin. Jo no sabia com ajudar-la. ‘Vingui a parlar amb el meu marit’, em va demanar. Vaig ser i vaig quedar impressionat pel lloc on vivien: un raval polsós i brut.

Jo, que m'havia tornat a acostar a la fe i a l'Església, però que seguia turmentat per milers de dubtes, els vaig acompanyar als Cursets de Cristiandat. Ell va quedar sorprès en veure'm parlar de Jesucrist. Va acceptar això d'intentar deixar la beguda, cosa que va aconseguir uns mesos més tard. Després, lamentablement, va tornar a ballar-la. Treballava d'escombrariaire. El costum era prendre's una copa al final de la jornada. Però les copes van començar a ser dues, després tres… quatre… Quan tornava a casa borratxo es tornava violent. La seva dona llavors em cridava, i jo era l'únic que l'escoltava. Però allò no podia seguir així.

- I què va fer?

- Vaig pensar que Déu m'estava demanant que m'anés a viure amb aquella família, ajudant-lo a ell a mantenir el treball i a vèncer l'esclavitud de l'alcohol, i defensant als més febles de la casa: aquella dona i els seus fills. I sense donar-li més voltes, em vaig anar. La cuina estava plena de gats. La misèria i la degradació regnaven dins i fora. Jo estava turmentat: per què aquella gent sofria tant? Per què Déu permetia aquell calvari? La meva ment i el meu cor estaven ferits pels conceptes dels quals, en el meu període agnòstic, considerava els meus mestres: Friedrich Nietzsche, Albert Camus i Jean- Paul Sartre.

-Què vol dir exactament?

- Parafrasejant a Nietzsche, es podia afirmar: si Déu no vol ajudar-los, és que és un monstre; i si no pot, és que no existeix. Frases enverinades. Podia Déu ajudar a aquella dona o no? I si podia, per què no ho feia? Déu existeix? Al final vaig abandonar totes aquestes preguntes.

Saps el que vaig veure? En aquella dona vaig veure a Crist, de la mateixa manera que he vist a Crist en la dona amb párkinson, abandonada pel seu marit i amb un fill dement que per allí a prop arrossegava una existència miserable, vivint d'almoina. Vaig veure el misteri de Crist que càrrega sobre sí el dolor del món i el redimeix.

La cerca intel·lectual i filosòfica de Déu m'havien m'havien fet encallar. La trobada amb els pobres, els marginats, els malalts; el buidatge interior progressiu, les humiliacions: va ser llavors quan Déu es va manifestar. Vaig tenir l'íntima certesa que existia. I que era amor. I em vaig quedar enormement sorprès, ho dic sincerament. De sobte em vaig sentir apaivagat, serè. I lliure. Si Déu existeix, jo també existeixo! Després em van cridar per a fer el servei militar i em van enviar a Àfrica.

- I quan va tornar a Madrid es va anar amb els gitanos…

- Un assistent social em va indicar la zona de Palomeras Altes, on, entre moltes altres, hi havia una barraca de taulons de fusta. Em va dir, fica't aquí. I em vaig mudar amb una Bíblia i la guitarra. I allí, entre gitanos, prostitutes i deixalles humanes va començar tot.

Era l'any 1964. Jo volia viure en les barraques com Charles de Foucauld, en contemplació, adorant a Jesús crucificat en els més pobres. Pensava: si demà Crist tornés m'agradaria que em trobés al peu dels innocents, crucificats pels pecats dels altres. Així va ser com em vaig quedar a viure entre els pobres.

-Però no va seguir en els Cursets de Cristiandat, ni es va fer Germà de Charles de Foucauld, sinó que va donar inici al Camí. Com va ocórrer?

-Dec molt a totes dues experiències. Crec poder dir que va ser Déu el que va voler que jo, al costat d'uns altres, sobretot a Carmen Hernández, que ha estat tan important per la seva formació teològica i missionera, pogués posar en marxa una nova síntesi teològic–catequètica.

Els pobres ens han obligat a elaborar noves formes de predicació. Una vegada, un patriarca gitano em va portar a una cova ennegrida pel fum de les veles i del carbó que utilitzaven per a escalfar-se. Em va demanar que parlés de Déu davant un grup de gitanos que s'havien reunit allí. Jo em sentia indigne i em resistia. Però la seva mare va ser categòrica: ‘Ha vist alguna vegada a un mort tornar del cementiri? El meu pare està sota terra, i també el meu avi. Ha vist vostè a algun d'ells tornar amb vida? No? Llavors no li escolto’.

Aquella dona em va ajudar, a mi i a tots nosaltres, a redescobrir el kerygma, paraula grega amb la qual s'indica el cor del missatge evangèlic: l'anunci del Déu que es fa home, mor i ressuscita per a la nostra salvació.

- Què és el Camí?

- És una iniciació cristiana. Enfront d'un món completament secularitzat que ha perdut a Déu és necessari comprendre a fons què significa creure. El Camí té diverses etapes i pot durar fins a trenta anys, el temps que separa el naixement de Jesús de l'inici de la seva predicació pública. Baixa molt al concret.

Com es manifesta la naturalesa divina que hem rebut com a do? Potser pensem que és suficient amb anar a missa els diumenges o resar de tant en tant? Per exemple: com vivim l'anomenada al perdó dels enemics i a no oposar resistència al mal? Tot el Camí es funda sobre la paraula de Déu, sobre la litúrgia i sobre la comunitat, tres realitats indissolublement lligades a les quals anomenem el trípode.

-I posa molta atenció en les famílies…

- És un dels exemples més bells de relació d'amor. El Camí compta amb 842 famílies enviades en missió als diversos continents, fills inclosos. Unes cinquanta d'elles estan a la Xina.

- Fa anys alguns van dir que repetíeu el Baptisme...

- No. Però sí que és cert que aprofundim en els diversos ritus que componen el Baptisme perquè tots siguin conscients del que significa i del que comporta ser criatures noves en el Senyor.

- Esteu arrelats en moltes parròquies. I aquí i allà sorgeixen problemes…

- Nosaltres oferim la nostra experiència i estem llestos per a col·laborar amb els rectors que, d'altra banda, saben que poden comptar amb nosaltres, perquè som port d'amarrament de molts no creients, els anomenats allunyats. Les incomprensions, quan es donen, neixen sovint del desconeixement de qui som veritablement, i de què és el que fem. I això val també per als bisbes que ens assetgen. L'Església, mare i mestra de tots, ens ha seguit i encoratjat en les persones dels Papes dels últims decennis: Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI.

-I amb les altres realitats eclesials com s'emporten? Hi ha col·laboració, competitivitat, o desacord?

-Estem en comunió amb Comunió i Alliberament, l'Opus Dei i tantes altres realitats, incloses la Comunitat de San Egidio i els Focolares. Certament, si alguna realitat deixa de tenir com a brúixola la Bíblia i el Magisteri i tria punts de referència més mundans o polítics, no ens tindrà del seu costat.

-L'art és un camí o un obstacle per a arribar a Déu?

-L'art és una manifestació, una expressió de l'amor. L'art és relació. I ens remet a la relació en la qual es funda la Trinitat. I l'Església. Prenguem exemple de la creació tal com ens ve presentada pel llibre de l'Eclesiàstic, capítol 42: Totes les coses van de parell, una enfrontant a l'altra; el Senyor no ha fet gens imperfecte. L'una destaca a l'altra: qui es cansarà de contemplar la seva glòria?

En la meva evolució personal estic intentant conjugar al màxim la pintura occidental amb l'oriental, fascinat per aquesta última que no té perspectiva, ni punt focal, ni calcula proporcions, que no es presenta com una finestra entreoberta per la qual podem mirar de reüll el sagrat, sinó, –com dir-ho– que comunica amb serena certesa una notícia: Déu existeix, es presenta, aquí ho teniu.

- Com esteu vivint l'any de la fe?

- Alternant l'activitat ordinària amb els esdeveniments especials. Volem anunciar l'evangeli al carrer. Entre Pasqua i Pentecosta, només a Roma ho farem en més de cent places.

(Traducció de l'italià per Mar Velasco)

http://www.religionenlibertad.com/articulo.asp?idarticulo=27516