Homilia del Papa durant la Santa Missa en Asis

VISITA PASTORAL A ASSÍS

SANTA MISSA

HOMILÍA DEL SANT PARE FRANCISCO

Plaza de San Francisco, Assís Divendres 4 d'octubre de 2013

«Et dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i entesos, i les hi has revelat als petits» (Mt 11,25).

Pau i bé a tots. Amb aquesta salutació franciscana us agraeixo l'haver vingut aquí, a aquesta plaça plena d'història i de fe, per a resar junts.

Com tants pelegrins, també jo he vingut per a donar gràcies al Pare per tot el que ha volgut revelar a un d'aquests «petits» dels quals parla l'evangeli: Francisco, fill d'un ric comerciant d'Assís. La trobada amb Jesús el va portar a despullar-se d'una vida còmoda i superficial, per a abraçar «la senyora pobresa» i viure com a veritable fill del Pare que està en els cels. Aquesta elecció de sant Francesc representava un mode radical d'imitar a Crist, de revestir-se d'Aquell que sent ric es va fer pobre per a enriquir-nos amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9). L'amor als pobres i la imitació de Crist pobre són dos elements units de mode inseparable en la vida de Francisco, les dues cares d'una mateixa moneda.

Quin és el testimoniatge que ens dona avui Francisco? Què ens diu, no amb les paraules –això és fàcil– sinó amb la vida?

1. La primera cosa que ens diu, la realitat fonamental que ens testifica és aquesta: ser cristians és una relació viva amb la Persona de Jesús, és revestir-se d'ell, és assimilar-se a ell.

On inicia el camí de Francisco cap a Crist? Comença amb la mirada de Jesús en la creu. Deixar-se mirar per ell en el moment en el qual dona la vida per nosaltres i ens atreu a si. Francisco ho va experimentar de mode particular en la iglesita de Sant Damián, resant davant del crucifix, que avui també jo veneraré. En aquell crucifix Jesús no apareix mort, sinó viu. La sang descendeix de les ferides de les mans, els peus i el costat, però aquesta sang expressa vida. Jesús no té els ulls tancats, sinó oberts, de bat a bat: una mirada que parla al cor. I el Crucifix no ens parla de derrota, de fracàs; paradoxalment ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens parla d'amor, perquè ell és l'Amor de Déu encarnat, i l'Amor no mor, més encara, venç el mal i la mort. El que es deixa mirar per Jesús crucificat és re-creat, arriba a ser una «nova criatura». D'aquí comença tot: és l'experiència de la Gràcia que transforma, el ser estimats sense mèrits, fins i tot sent pecadors. Per això Francisco pot dir, com a sant Pau: «Quant a mi, Déu em deslliuri de gloriarme si no és en la creu del nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14).

Ens dirigim a tu, Francisco, i et demanem: ensenya'ns a romandre davant el Crucificat, a deixar-nos mirar per ell, a deixar-nos perdonar, recrear pel seu amor.

2. En l'evangeli hem escoltat aquestes paraules: «Veniu a mi tots els que esteu cansats i atabalats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mans i humil de cor» (Mt 11,28-29).

Aquesta és la segona cosa que Francisco ens testifica: qui segueix a Crist, rep la veritable pau, aquella que només ell, i no el món, ens pot donar. Molts associen a sant Francesc amb la pau, però pocs aprofundeixen. Quina és la pau que Francisco va acollir i va viure i ens transmet? La de Crist, que passa a través de l'amor més gran, el de la Creu. És la pau que Jesús ressuscitat va donar als deixebles quan es va aparèixer enmig d'ells (cf. Jn 20,19.20).

La pau franciscana no és un sentiment almibarado. Si us plau: aquest sant Francisco no existeix! I ni tan sols és una espècie d'harmonia panteista amb les energies del cosmos… Tampoc això és franciscà, tampoc això és franciscà, sinó una idea que alguns han construït. La pau de sant Francesc és la de Crist, i la troba el que «càrrega» amb el seu «jou», és a dir el seu manament: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat (cf. Jn 13,34; 15,12). I aquest jou no es pot emportar amb arrogància, amb presumpció, amb supèrbia, sinó només es pot emportar amb mansuetud i humilitat de cor.

Ens dirigim a tu, Francisco, i et demanem: ensenya'ns a «ser «instruments de la pau», de la pau que té la seva font en Déu, la pau que ens ha portat el Senyor Jesús.

3. Francisco inicia el Càntic així: «Altíssim, omnipotent i bon Senyor… Alabado siguis… amb totes les criatures» (FF, 1820). L'amor per tota la creació, per la seva harmonia. El Sant d'Assís dona testimoniatge del respecte  cap a tot el que Déu ha creat i com Ell l'ha creat, sense experimentar amb la creació per a destruir-la; ajudar-la a créixer, a ser més bella i més semblant al que Déu ha creat. I sobretot sant Francesc és testimoni del respecte per tot, que l'home està cridat a custodiar a l'home, que l'home està en el centre de la creació, en el lloc en el qual Déu – el Creador – l'ha volgut, sense ser instrument dels ídols que ens creguem. L'harmonia i la pau! Francisco va ser home d'harmonia, un home de pau. Des d'aquesta Ciutat de la pau, repeteixo amb la força i mansuetud de l'amor: respectem la creació, no siguem instruments de destrucció. Respectem tot ésser humà: que cessin els conflictes armats que ensagnen la terra, que callin les armes i a tot arreu l'odi cedeixi el lloc a l'amor, l'ofensa al perdó i la discòrdia a la unió. Sentim el crit dels quals ploren, sofreixen i moren per la violència, el terrorisme o la guerra, en Terra Santa, tan estimada per sant Francesc, a Síria, en tot l'Orient Mitjà, a tot el món.

Ens dirigim a tu, Francisco, i et demanem: Aconsegueix-nos de Déu per al nostre món el do de l'harmonia, la pau i el respecte per la creació.

No puc oblidar, en fi, que Itàlia celebra avui a sant Francesc com el seu Patró. I felicito a tots els italians, en la persona del Cap del Govern, aquí present. L'expressa també el tradicional gest de l'ofrena de l'oli per al llum votiu, que enguany correspon precisament a la Regió d'Ombria. Resem per la Nació italiana, perquè cadascun treballi sempre per al bé comú, mirant més el que uneix que el que divideix.

Faig meva l'oració de sant Francesc per Assís, per Itàlia, pel món: «Et prego, doncs, Senyor meu Jesucrist, Pare de tota misericòrdia, que no et recordis de les nostres ingratituds, sinó tingues present la inesgotable clemència que has manifestat en [aquesta ciutat], perquè sigui sempre lloc i estatge dels quals de bo de bo et coneixen i glorifiquen el teu nom, beneït i gloriosíssim, pels segles dels segles. Amén» (Mirall de perfecció, 124: FF, 1824).