Experiència després de 5 anys de Seminari

Em dic Isaac Ubach, tinc 28 anys i he viscut la meva fe durant molts anys en la parròquia de Santa Joaquima de Vedruna. Va ser aquí, en el si d'una comunitat on em vaig trobar amb Jesucrito Ressuscitat i on vaig poder començar el meu procés de maduració en la fe gràcies a una iniciació cristiana -quin és el Camí Neocatecumenal- per la qual els Carmelites afegeixen als seus múltiple fruits molts altres derivats d'aquest itinerari catequètic.

És en referència a això últim pel que escric unes línies per a la web parroquial. Vull fer-vos partícips del que Déu ha fet amb mi en aquests últims sis anys, amb l'avantatge que procura la perspectiva del temps, i amb l'agraïment que em provoca que Déu hagi volgut que sigui espectador de tantes meravelles. Una de les més evidents és l'edifici en el qual vivim. Quan arribem a Lleó els vuit primers seminaristes comencem a viure de dos en dos a les cases de famílies del Camí Neocatecumenal, acollits com a fills i sorpresos que vivint en la inseguretat de la providència poguéssim gaudir de tantes gràcies.

Dos anys després, un home d'una parròquia de Valladolid, el patró de la qual comparteix amb el nostre seminari i mogut per la missió intercessora de Sant Agustí, va decidir deixar-nos la seva herència. Just els diners que necessitàvem! Així va ser com vam poder fer front a les importants obres de rehabilitació que van remodelar una part de l'antic seminari menor que, com ocell fènix, veia ressorgir de les seves cendres l'alegria que antany recorria els seus passadissos. No obstant això, el seminari no és el lloc, sinó la comunitat educativa.

Així que major meravella són les vocacions que alberga aquest seminari. Som ja 20 seminaristes de 10 nacionalitats distintes i, malgrat les dificultats corrents que comporta la vida en comú, cada germà és una ajuda per a reconèixer la nostra incapacitat d'estimar, la nostra supèrbia, el nostre egoisme… i és una ajuda per a reconèixer també l'acció de l'Esperit Sant en nosaltres quan ens demanem perdó, podem servir als altres i podem humiliar-nos. La precarietat també és una ajuda per a reconèixer la providència de Déu en el nostre seminari. Cada mes Déu mou el cor d'algú que ens ajuda just amb el que necessitem. Com el poble d'Israel que recollia el mannà en el desert, mai ens sobra, però tampoc ens falta. Tot això ens prepara per a ser enviats fins i tot a les zones més secularitzades. No obstant això, el nostre caire missioner no ofusca la nostra labor pastoral en la diòcesi.

Actualment, alguns dels seminaristes estan anant a les parròquies de Lleó a fer el servei d'acòlits els diumenges. Uns altres hem estat distribuïts per a fer celebracions de la Paraula en absència de prevere a pobles petits de la diòcesi, que és eminentment rural.

Tot això el viu emmarcat en les meves arrels, que són la meva família, la Parròquia de Santa Joaquima de Vedruna i la meva comunitat, que porto en el meu cor. A poc a poc em preparo per a una gran missió. Res perquè la parròquia continuï fructificant com fins ara, amb les famílies en missió, preveres, catequistes…. Res també per la comunitat de carmelites de Barcelona, la seva sol·licitud per totes les esglésies i el seu zel, continuen portant a Crist a tothom.

Isaac Ubach