L'advent i la Corona

Una imatge del que és l'Advent ens la trobem en la seva Corona

En un mosaic que pinto Pietro Cavallini en Santa Maria en Trastevere es veuen a dues noies amb llums encesos i altres dos amb elles apagades. Aquestes dones estan entorn del tron de Jesús-Niño.

És tota una simbologia del temps que comença. Dos d'aquestes dones estan preparades per a l'arribada de l'espòs, de la llum, i tenen la cera, l'oli, preparada no obstant això ens trobem que hi ha altres dos que, per mandra i negligència, no tenen el llum d'oli amb oli.

Amb el temps de Advientola Iglesiaquiere despertar les nostres consciències el record, i la realitat present, de l'encarnació dela Paraula: del quan, del com, de l'on i del seu perquè.

A la primera pregunta, Quan?, el poble Jueu, el poble triat, portava ni més ni menys que 4000 anys esperant l'arribada del Messies. Aquesta espera ens indica el sentit de com ha de ser el nostre advent: un temps d'esperança. No sabem quan arribés de nou Jesús però estem segurs de l'espera present i futura de la seva vinguda.

De fet aquest temps litúrgic del qual estem parlant es diu, advent, és a dir adveniment d'un esdeveniment que ha estat però que alhora serà i tornarà a ser: l'arribada del Salvador. Però també ens assenyala, l'advent, la característica d'aquest temps: preparació.

Com es prepara el poble triat?, o, com prepara Déu al seu poble per a l'arribada del Messies?, Déu no abandona al seu poble a una espera sense futur sinó que són moltes els senyals que durant aquests anys els comunica: esdeveniments, profetes, promeses, etc. Avui, en els textos litúrgics, també s'albiren els senyals de la seva promesa.

Per exemple, en el Salm responsorial del primer dilluns d'advent es canta (Salm 121): anem alegres a la casa del Senyor. És l'actitud amb la qual els pastors, com descriu S. Lucas, acudeixen, després de l'anunci de l'Àngel, al portal de Betlem: amb alegria. Com el quart diumenge d'Advent: Gaudete.

Història

Sembla que els començaments de l'Advent es remunten ala Españade fins del segle IV, segons consta per un cànon del concili de Saragossa celebrat l'any 380.

En la resta d'Occident es comença a celebrar aquest temps a mitjan segle V. Quan s'exhortava al poble a preparar-se per a la festa de Nadal.

San Màxim de Torí té dos sermons de preparació del nadal. En el sermó 61 diu: Germans, encara que jo callés, el temps ens adverteix que Nadal de Crist, el Senyor, és a prop, perquè la mateixa brevetat dels dies s'avança a la meva predicació. El món amb les seves mateixes angoixes ens està indicant la imminència d'alguna cosa que ho millorarà, i desitja, amb impacient espera, que la resplendor d'un sol més esplèndid il·lumini les seves tenebres.

En aquests moments no s'ha establert encara ni la durada, ni els exercicis de pietat que han d'acompanyar aquest temps.

En les capitulacions de Carles el Calb (846), els Bisbes li adverteixen que no ha d'allunyar-los de les seves esglésies ni enla Cuaresmani en l'Advent perquè en aquestes dates tenen el deure de predicar.

Encara que de manera poc clara, en un passatge de Sant Gregori de Tours, el segon llibre dela Historiade els Francs, apareix per primera vegada el temps i les pràctiques que s'han de viure en aquest temps. Els fidels havien de dejunar 3 vegades per setmana des de la festa de Sant Martí hastala Nadal. Erauna quaresma menys rigorosa. En el concili de Macón (583) s'establia que, durant aquest mateix interval de temps, es dejunés: dilluns, dimecres i divendres, i que se celebrés el Sacrifici amb el ritu de quaresma. Alguns anys abans, en el segon Concili de Tours (567), s'obligava els monjos a dejunar des de principis del mes de desembre hastala Nadal. Estapráctica penitencial es va estendre als fidels i se li dic: Quaresma de Sant Martí.

Pere a poc a poc aquesta quaresma es va anar relaxant fins a convertir-se en quatre setmanes. En una carta del Papa Sant Nicolás I ala Església de Bulgària es parla d'aquesta reducció a les quatre setmanes.

En aquests moments Sant Ivo de Chartres, Sant Bernardo i alguns altres doctors dels segles XI i XII van escriure alguns sermons per al Adventu Domini. Diu Sant Bernardo, Embardisseu-vos en el sentit d'aquest advent. I, sobretot, fixeu-vos qui és el que ve, d'on ve i a on ve; per a què, quan i per on ve. Tal curiositat és encomiable i sana. L'Església universal no celebraria amb tanta devoció aquest Advent si no contingués algun gran misteri.

No obstant això la disciplina enla Església Occidentalse va anar relaxant quant al dejuni per a passar a ser una simple abstinència i, en alguns concilis, aquesta abstinència es reservava ja només per als clergues o monjos (Concili de Salisbury, 1281).

Enla Església grega encara s'observa el dejuni però més suau que el de quaresma. És l'anomenada Quaresma de Sant Felip.

Com a ala Litúrgia, com és lògic, ha experimentat alguns canvis al llarg dels Segles. Sant Gregori (590-604), sembla ser que va ser el primer que va compondre aquest Ofici amb cinc diumenges. Però a partir del S.IX i X els diumenges haurien quedat reduïts a quatre encara que hi ha algunes esglésies a França que fins al S.XIII seguien amb el costum dels cinc diumenges. A l'Església ambrosiana i mossàrab són sis les setmanes.

Fernando José Gallego, pbro.

http://larazonyfe.blogspot.com.es/p/catequesis.html.