Santa Joaquima de Vedruna

22 de maig

Santa Joaquima de Vedruna Fundadora Any 1854

Joaquina significa: "Déu disposarà".

Aquesta és una santa que va durar casada fins als 33 anys. Va tenir vuit fills i bastants nets. Als 47 anys va fundar la Comunitat de les germanes Carmelites de la Caritat, i en morir als 61 anys havia fundat convents, escoles i hospitals en diversos llocs d'Espanya.

Va néixer a Barcelona, Espanya, en 1773. El seu pare, Don Lorenzo de Vedruna, era ric i alt empleat del govern. La seva família era molt catòlica.

La nena des de molt petita va tenir molta devoció al Nen Jesús i a les beneïdes ànimes.

Alguna cosa que la va caracteritzar des dels seus primers anys va ser un gran amor a la neteja. No tolerava cap taca de greixum en els seus vestits. I això la va anar portant a no tolerar tampoc manxoles de pecat en la seva ànima.

Als dotze anys va sentir un gran desig de ser religiosa carmelita. Però les monjitas no la van acceptar perquè els semblava molt nena encara per a decidir-se per la vocació religiosa.

Als 26 anys, en 1799, contreu matrimoni amb un ric hisendat, don Teodoro de Mas, molt amic del seu pare, i empleat oficial com ell. Teodoro estimava molt a les tres filles de Don Lorenzo i per a decidir-se per una d'elles els va portar un petit paquetico de dolços de regal. Les dues primeres ho van rebutjar com un regal massa infantil, però Joaquina el va acceptar amb alegria exclamant: "M'encanten les ametlles". Aquest gest d'humilitat va decidir al jove a triar-la com a esposa.

Al principi del seu matrimoni sentia a vegades seriosos escrúpols per no haver seguit la vocació de religiosa que de nena tant li cridava l'atenció, però el seu espòs la consolava dient-li que en la vida de llar es pot arribar a tan alta santedat com en un convent i que amb les seves bones obres de pietat aniria reemplaçant les que anava a fer en la vida religiosa. Això la va tranquil·litzar. 16 anys va viure amb el seu espòs, i Déu li va regalar vuit fills. I com a premi al seu sacrificis, quatre filles es van fer religioses, i diverses de les seves netes també.

Quan Napoleó va envair Espanya; l'espòs de Joaquina es va anar a l'exèrcit a defensar la pàtria i va participar valerosament en cinc batalles contra els invasors. Joaquina i els seus nens van haver d'abandonar la ciutat de Barcelona i fugir cap a la petita ciutat de Vic.

Quan Joaquina i els seus fills caminaven per la plana fugint, de sobte va aparèixer una misteriosa senyora i la va conduir fins a Vic a casa d'una família molt bona, que els va rebre amb gran afecte. De seguida la Senyora va desaparèixer i ningú va poder donar raó d'ella. Joaquina va creure sempre que va ser la Sma. Verge qui va arribar a auxiliar-la.

Un dia mentre estava envoltada de la seva família, li va semblar sentir una veu que li deia: "Aviat et quedaràs vídua". Ella es va preparar a acceptar la voluntat de Déu, i als dos mesos, encara que el seu espòs gaudia de bona salut, i a penes tenia 42 anys, va morir imprevistamente. Joaquina quedava vídua als 33 anys, i encarregada de vuit fillets.

Des d'aquell dia va deixar tots els seus vestits de senyora rica. I es va dedicar per complet a ajudar els pobres i a assistir als malalts als hospitals. Al principi la gent creia que s'havia tornat boja per la tristesa de la mort del seu espòs, però aviat es van adonar que el que s'estava tornant era una gran santa. I admiraven la seva generositat amb els necessitats. Ella vivia com la gent més pobra, però totes les seves energies eren per a ajudar als que patien misèria o malaltia.

Durant deu anys va estar dedicada a penitències, moltes oracions i contínues obres de caritat, demanant-li a Déu que li il·luminés el que més li convenia fer per al futur. Quatre de les seves filles es van anar de religioses i els altres quatre fills es van anar casant, i a la fi ella va quedar lliure de tota responsabilitat casolana. Ara anava a poder realitzar el seu gran desig de quan era nena: ser religiosa.

Es va trobar providencialment amb un sacerdot molt sant, el Pare Esteban, caputxí, el qual li va dir que Déu la tenia destinada per a fundar una comunitat de religioses dedicada a la vida activa d'apostolat. El savi Pare Esteban redacta les constitucions de la nova comunitat, i en 1826, davant el Sr. Bisbe de Vic, que les secunda totalment, comença amb vuit jovenetes la seva nova comunitat a la qual li posa el nom de "Carmelites de la Caritat".

Aviat ja les religioses són tretze i més tard cent. La seva comunitat, com el granit de mostassa, comença sent molt petita, i arriba a ser un gran arbre ple de bons fruits. Ella va fundant cases de religioses per tota la província.

Va tenir Santa Joaquima aquesta de trobar-se també amb el gran apòstol Sant Antoni Maria Claret els consells del qual li van anar de gran profit per al progrés de la seva nova congregació.

Va venir després la guerra civil anomenada "Guerra Carlista" i la nostra santa, perseguida pels esquerrans, va haver de fugir a França on va estar bandejada per tres anys. Allí va rebre l'ajuda molt oportuna d'un jove misteriosos que ella va creure sempre haver estat San Miguel Arcàngel, i Déu li va preparar en aquestes terres a una família espanyola que la va tractar amb veritable caritat.

En tornar a Espanya, potser com a fruit dels sofriments patits i de tantes oracions, va començar a créixer admirablement la seva comunitat i les cases es van anar multiplicant com a veritable benedicció de Déu.

En 1850 va començar a sentir els primers símptomes de la paràlisi que l'anava a immobilitzar per complet. Aconsellada pel Vicari Episcopal va renunciar a tots els seus càrrecs i es va dedicar a viure humilment com una religiosa sense lloc cap. Encara que conservava plenament les seves qualitats mentals, no obstant això va deixar a altres persones que dirigissin la Congregació. Déu li va suscitar un nou i sant director per a la seva comunitat, el Pare Bernardo Sala, benedictí, qui es va proposar dirigir a les religioses segons l'esperit de la santa fundadora.

Durant quatre anys la paràlisi es va anar estenent i la va anar immobilitzant per complet fins a llevar-li també la parla. Va venir després una epidèmia de còlera, la qual va posar fi a la seva vida i el 28 d'agost de 1854 va passar santament a l'eternitat.

Abans havia tingut el gust de veure aprovada la seva Comunitat religiosa per la Santa Església en 1850. I des de llavors ha vingut ajudant de manera prodigiosa a les seves religioses que s'han estès per molts països.

La Comunitat de Carmelites de la Caritat té ara 290 cases en el món amb 2,724 religioses. 40,079 nenes són educades en els seus col·legis i 4,443 persones soln ateses als seus hospitals.

Va ser declarada santa pel Papa Joan XXIII en 1959 (sent ella la primera persona que va canonitzar aquest Pontífex).

Santa Joaquima: sense fer miracles en vida, i sent una senzilla mare de família, una esposa afectuosa, i una dona que va haver de sofrir molt en la terra, i que va dedicar les seves grans energies a ajudar als necessitats, sigui per a nosaltres un model per a imitar, i una poderosa protectora que pregui per la nostra santificació i la salvació. Que Déu ens mani moltes santes com aquesta, moltes Joaquinas més.