Missatge al pare Joseph Chalmers, Prior General de l'Orde del Carmen

Al reverend pare

JOSEPH CHALMERS

Prior general de l'Orde dels Carmelites

He sabut amb alegria que aquesta família religiosa commemora enguany el 550° aniversari de l'ingrés de les monges de clausura en l'Orde i de la institució de la Tercera Ordre, constituïda per laics que desitgen viure l'espiritualitat carmelitana en el segle.

Amb la difusió de l'Orde a Europa, algunes dones van demanar unir-se a ella amb els mateixos vincles dels religiosos. També molts fidels desitjaven viure la mateixa espiritualitat, fins i tot romanent en les seves llars. El beat Juan Soreth, prior general de llavors, va intuir que la vida de sacrifici, solitud i oració de les monges beneficiaria als frares, impulsant-los a l'esperit primitiu i autèntic, i que era útil oferir també als laics, com succeïa en els Ordes mendicants, la possibilitat d'acudir a la font espiritual comuna.

Així, el 7 d'octubre de 1452, es va demanar al meu venerat predecessor el Papa Nicolás V la facultat d'instituir en l'Orde les monges de clausura i una associació de laics que viurien en el segle, la Tercera Ordre carmelitana. És el que el Papa va concedir amb la butlla Cum nulla, que es commemora ara.

Estic segur que recordar aquesta autoritzada intervenció pontifícia constitueix motiu d'íntima satisfacció per a les monges de clausura papal, alhora que impulsa a la Tercera Ordre seglar a un compromís espiritual cada vegada més valent al servei de la nova evangelització.

Les monges carmelites, submergides en el silenci i en l'oració, recorden a tots els creients, i especialment als seus germans compromesos en l'apostolat actiu, el primat absolut de Déu. Consagrant-se totalment a buscar-ho a ell, testimonien que la font de la plena realització de la persona i la font de tota activitat espiritual és Déu. Quan se li obre el cor, ell surt a l'encontre dels seus fills per a introduir-los en la seva intimitat, realitzant amb ells una comunió d'amor cada vegada més perfecta. Per a les carmelites l'opció de viure en solitud, allunyades del món, respon a aquesta precisa crida del Senyor. Per tant, el Carmelo és una riquesa per a tota la comunitat cristiana.

Des de l'inici, aquesta forma de vida claustral va mostrar els seus fruits, enriquint-se al llarg dels segles amb el testimoniatge lluminós de dones exemplars, algunes de les quals han estat reconegudes oficialment com a beates o santes i indicades també avui com a models per imitar. Em complau citar aquí a la beata Francisca d'Amboise, considerada la fundadora de les monges carmelites a França, perquè va treballar en estreta sintonia i amistat amb el beat Soreth; a la beata Juana Scopelli, una de les principals representants d'aquesta experiència a Itàlia; i a la beata Girlani, que va triar el nom de Arcángela, perquè anhelava dedicar-se completament a la lloança de Déu com els àngels en el cel. A Florència, santa Maria Magdalena de Pazzi va ser exemple eminent de zel apostòlic i eclesial, i model de cerca incessant de Déu i de la seva glòria.

En aquesta tradició de santedat trobem, a Espanya, a santa Teresa de Jesús, la figura més il·lustre de la vida claustral carmelitana, en qui s'inspiren constantment les monges de totes les èpoques. Teresa va reformar i va renovar la tradició carmelitana, fomentant el desig de viure cada vegada més perfectament en solitud amb Déu, a imitació dels primers pares eremitas del mont Carmelo. Seguint el seu exemple, les monges carmelites estan anomenades, com està escrit en les seves Constitucions, "a l'oració i a la contemplació, perquè en això està el nostre origen, som llinatge d'aquells sants pares del mont Carmelo que, en gran solitud i amb total menyspreu del món, buscaven aquest tresor i aquesta perla preciosa" (Constitucions de les monges carmelites, n. 61).

De bon grat m'uneixo a l'acció de gràcies de la família carmelitana pels innombrables prodigis obrats per Déu al llarg dels segles a través d'aquesta manera típica de vida consagrada que, com llegim en la Regla de sant Alberto de Jerusalem, "és santa i bona" (n. 20). En el silenci del Carmelo, en nombroses parts del món, continuen brollant flors perfumades de santedat, ànimes enamorades del cel, que amb el seu heroisme evangèlic han sostingut i sostenen eficaçment la missió de l'Església.

En el Carmelo es recorda als homes, maldats per tantes coses, que la cerca "del regne de Déu i de la seva justícia" (Mt 6, 33) ha de ser la prioritat absoluta. En mirar al Carmelo, on l'oració es transforma en vida i la vida floreix en oració, les comunitats cristianes comprenen millor de quin mode, com vaig escriure en la carta apostòlica Novo millennio ineunte, poden arribar a ser "autèntiques "escoles" d'oració" (n. 33). Demano a les benvolgudes religioses carmelites, dedicades només a la lloança del Senyor, que ajudin els cristians del nostre temps a complir aquesta àrdua tasca ascètica i apostòlica. Que els seus monestirs siguin fars de santedat, especialment per a les parròquies i les diòcesis que tenen la sort de comptar amb ells.

4. El 550° aniversari de la butlla Cum nulla recorda, a més, la incorporació dels laics a la família carmelitana, mitjançant la institució de la Tercera Ordre seglar. Es tracta d'homes i dones cridats a viure el carisma carmelitano en el món, santificant tota l'activitat diària mitjançant la seva fidelitat a les promeses baptismals. Perquè realitzin plenament aquesta vocació, cal que aprenguin a marcar la jornada amb l'oració, i especialment amb la celebració eucarística i la Litúrgia de les Hores. Han de seguir l'exemple d'Elías, la missió profètica del qual naixia d'una experiència ininterrompuda de Déu; i. sobretot, han d'imitar a Maria, que escoltava la paraula del Senyor i, guardant-la en el seu cor, la posava en pràctica.

Aquests germans i germanes, que l'Escapulari uneix als altres membres de l'Orde carmelitana, han d'agrair el do rebut i mantenir-se fidels en tota circumstància als deures que deriven d'aquesta pertinença carismàtica. No han d'acontentar-se amb una pràctica cristiana superficial; han de correspondre a l'exhortació radical de Crist, que crida els seus deixebles a ser perfectes com és perfecte el Pare celestial (cf. Mt 5, 48).

Amb aquests sentiments, invoco sobre tota la família carmelitana una renovada efusió dels dons de l'Esperit Sant, perquè camini amb fidelitat a la seva vocació i comuniqui l'amor misericordiós de Déu als homes i dones del nostre temps. Imploro, a aquest efecte, la protecció materna de la benaurada Mare de Déu, Mare i Decòrum del Carmelo, i imparteixo de cor la benedicció apostòlica als religiosos, a les monges de clausura i als terciaris, animant a tots a contribuir a la santificació del món.

Vaticà, 7 d'octubre de 2002,

Memòria de la Benaurada Mare de Déu del Rosari