Per què batejar als nens?

No és millor esperar que ells decideixin?

Avui dia hi ha pares que prefereixen esperar que els seus fills creixin perquè, quan tinguin suficient capacitat de prendre decisions pròpies, puguin decidir lliurement si es bategen o no. La raó sembla lògica: les decisions que tenen conseqüències importants han de ser lliurement preses, i poques coses hi ha més importants en la vida que incorporar-se o no a l'Església, que ser cristià o no.

En canvi, molts pares catòlics bategen als seus fills als pocs dies de néixer, i no pensen que estiguin coartant la llibertat dels seus fills, ni condicionant injustament el seu futur. Semblen persones raonables. Ho són realment?

Un fet sociològic

Hi ha moltes decisions que prenen els pares sense esperar a consultar amb els seus fills, en qüestions que els afectaran d'un mode decisiu en la seva vida. S'ocupen de proporcionar-los aliment, vestit, calor i afecte abans que tinguin ús de raó, sense que ho hagin demanat lliurement, però això és imprescindible per a tirar-los endavant amb vida. Però també fan coses, a més de cobrir les necessitats bàsiques de subsistència, que incidiran decisivament en plantejaments vitals de fons. Pensem, per exemple, en el fet de parlar-los en un idioma concret. L'adquisició de l'idioma matern respon a una decisió dels pares que configurarà el mode d'expressar-se dels fills, les seves més profundes arrels culturals i fins i tot unes perspectives molt concreta en el seu acostament a la realitat. Ningunos pares raonables prendrien la decisió de no parlar res al seu fill fins que creixés, escoltés diversos idiomes i decidís per si mateix quin voldria aprendre. L'idioma és un element cultural molt important en el desenvolupament de la vida humana i retardar la seva adquisició fins a la majoria d'edat suposaria un greu mal al desenvolupament intel·lectual del nou ésser humà. Però, la decisió de batejar i començar a formar en la fe té alguna semblança amb la de parlar als nens en el propi idioma? Una persona que no tingui fe i no sàpiga el que suposa l'existència de Déu, la seva bondat, el seu mode d'actuar en el món i en les persones, i que desconegui la realitat més profunda del baptisme pensarà que no té res a veure, que l'idioma és imprescindible i la fe no ho és. Però això no vol dir que la seva valoració sigui raonable, sinó que es deu a les seves mancances culturals, o fins i tot als seus prejudicis, que li impedeixen raonar comptant amb totes les dades reals. Per això, per a fer-se càrrec racionalment de tots els factors implicats en aquesta qüestió resulta  imprescindible saber primer el que suposa rebre el Baptisme, i després valorar la situació.

Què implica el Baptisme

Déu ha dissenyat per a cada ésser humà una història d'amor, que es va revelat a poc a poc al llarg de la vida. En la mesura que tinguem un tracte pròxim amb Ell, aquesta història s'anirà revelant i prenent cos. I el primer pas perquè s'aquesta proximitat sigui eficaç es dona en el Baptisme. La fe cristiana considera el Baptisme com el sagrament fonamental, ja que és condició prèvia per a poder rebre qualsevol altre sagrament. Ens uneix a Jesucrist, configurant-nos amb Ell en el seu triomf sobre el pecat i la mort. En l'antiguitat s'administrava per immersió. El que s'anava a batejar se submergia per complet en aigua. Així com Jesucrist va morir, va ser soterrat i va ressuscitar, el nou cristià s'introduïa simbòlicament en un sepulcre d'aigua, per a despullar-se del pecat i les seves conseqüències, i renéixer a una nova vida. El baptisme és, en efecte, el sagrament que ens uneix a Jesucrist, introduint-nos en la seva mort salvífica en la Creu, i per això ens allibera del poder del pecat original i de tots els pecats personals, i ens permet ressuscitar amb ell a una vida sense fi. Des del moment de la seva recepció, es participa de la vida divina mitjançant la gràcia, que va ajudant a créixer en maduresa espiritual. En el baptisme ens convertim en membres del Cos de Crist, en germans i germanes del nostre Salvador, i en fills de Déu. Som alliberats del pecat, arrencats de la mort eterna, i destinats des d'aquest instant a una vida en l'alegria dels redimits. «Mitjançant el baptisme cada nen és admès en un cercle d'amics que mai li abandonarà, ni en la vida ni en la mort. Aquest cercle d'amics, aquesta família de Déu en la qual el nen s'integra des d'aquest moment, li acompanya contínuament, també en els dies de dolor, en les nits fosques de la vida; li donarà consol, tranquil·litat i llum» (Benet XVI, 8 de gener de 2006).

Per què l'Església manté la pràctica del baptisme de nens

Aquesta pràctica és de temps immemorial. Quan els primers cristians rebien la fe, i eren conscients del gran do de Déu de què havien estat objecte, no volien privar als seus fills d'aquests beneficis. L'Església continua mantenint la pràctica del baptisme de nens per una raó fonamental: abans que nosaltres optem per Déu, ell ja ha optat per nosaltres. Ens ha fet i ens ha cridat a ser feliços. El baptisme no és una càrrega, al contrari, és una gràcia, un regal immerescut que rebem de Déu.

Els pares cristians, des dels primers segles, van aplicar el sentit comú. Així com  la mare no deliberava llargament sobre si havia de donar el pit al seu fill nounat, sinó que l'alimentava quan el nen el requeria, així com el rentaven quan estava tacat, el vestien i l'abrigaven per a protegir-lo dels rigors del fred, així com li parlaven i li donaven afecte,  també li proporcionaven la millor ajuda que qualsevol criatura humana necessita per a desenvolupar la vida en plenitud: la neteja de l'ànima, la gràcia de Déu, una gran família sobrenatural, i una obertura al llenguatge de Déu, de manera que quan vagi despertant la seva sensibilitat i la seva intel·ligència contemplin el món amb la llum de la fe, aquella que permet conèixer la realitat tal com és.

Publicat en primeroscristianos.com