La devoció a la Verge a l'Església primitiva

La Mare de Déu ha estat honrada i venerada com a Mare de Déu des de les albors del cristianisme.

"Els primers cristians, als quals hem d'acudir sempre com a model, van donar un culte amorós a la Verge. En les pintures dels tres primers segles del Cristianisme, que es conserven en les catacumbes romanes, la hi contempla representada amb el Nen Déu en braços. Mai els imitarem bastant en aquesta devoció a la Santíssima Verge!" (San Josemaría)

En ocasió del mes de maig, parlem sobre els orígens de la devoció mariana en els primers cristians

“Des d'ara totes les generacions em diran benaurada" (Lc 1, 48)

Com han posat en evidència els estudis mariológicos recents, la VirgenMaria ha estat honrada i venerada com a Mare de Déu i Mare nuestradesde les albors del cristianisme. En els tres primers segles la veneració a Maria està inclosa fonamentalment dins del culte al seu Fill.

Un Pare de l'Església resumeix el sentir d'aquest primigeni culte marià referint-se a Maria amb aquestes paraules: «Els profetes et van anunciar i els apòstols et van celebrar amb les més altes lloances». D'aquests primers segles només poden recollir-se testimoniatges indirectes del culte marià. Entre ells es troben algunes restes arqueològiques en les catacumbes, que demostren el culte i la veneració, que els primers cristians van tenir perMaria.

Tal és el cas de les pintures marianes de les catacumbes de Priscil·la: en una d'elles es mostra a la Verge nimbada amb el Nen al pit i un profeta (potser Isaïes) a un costat; les altres dos representen l'Anunciació i l'Epifania.

Totes elles són de finals del segle  II. En les catacumbes de Sant Pere i San Marceliano s'admira també una pintura del segle III/IV que representa a Maria enmig de S. Pedro i S. Pablo, amb les mans esteses i orant. Una magnífica mostra del culte marià és l'oració “Sub tuum praesidium” (Sota la teva empara ens acollim)  que es remunta al segle  III-IV, en la qual s'acudeix a la intercessió a Maria.

Els Pares del segle  IV lloen de moltes i diverses maneres a la Mare de Déu. San Epifanio, combatent l'error d'una secta d'Aràbia que tributava culte de latría a Maria, després de rebutjar tal culte, escriu: «Sigui honrada Maria! !Sigui adorat el Senyor!».

La mateixa distinció s'aprecia en San Ambrosio qui després de lloar a la « Mare de totes les verges» és clar i rotund, alhora, quan diu que «Maria és temple de Déu i no és el Déu del temple» , per a posar en la seva justa mesura el culte marià, distingint-lo del professat a Déu.

Hi ha constància que en temps del papa  Sant Silvestre, en els Fòrums, on s'havia aixecat anteriorment un temple a Vesta, es va construir un l'advocació del qual era Santa Maria de l'Antiga. Igualment el bisbe Alexandre d'Alexandria va consagrar una Església en honor de la Mare de Déu. Se sap, a més, que a l'església  de la Nativitat en Palestina, que es remunta a l'època de Constantino, al costat del culte al Senyor, s'honrava a Maria recordant la miraculosa concepció de Crist.

En la litúrgia eucarística hi ha dades fidedignes mostrant que l'esment venerativa de Maria en la pregària eucarística es remunta a l'any  225 i que en les festes del Senyor -Encarnación, Natividad, Epifania, etc.- s'honrava també a la seva Mare. Sol assenyalar-se que cap a l'any  380 es va instituir laprimera festivitat mariana, denominada indistintament «Memòria de la Mare de Déu», «Festa de la Santíssima Verge», o «Festa de la gloriosa Mare».

El testimoniatge dels Pares de l'Església

El primer Pare de l'Església que escriu sobre Maria és Sant Ignasi d'Antioquia (+ c. 110), qui contra els docetes, defensa la realitat humana de Crist en afirmar que pertany a l'estirp de David, per néixer veritablement de Maria Virgen.

Va ser concebut i engendrat per Santa Maria; aquesta concepció va ser virginal, i aquesta virginitat pertany a un d'aquests misteris ocults en el silenci de Déu.

En San Justino (+ c. 167) la reflexió mariana apareix remesa a Gen 3, 15 i lligada al paral·lelisme antitètic d'Eva-Maria.

En el Diàleg amb Trifón, Justino insisteix en la veritat de la naturalesa humana de Crist i, en conseqüència, en la realitat de la maternitat de Santa Maria sobre Jesús i, igual que Sant Ignasi d'Antioquia, recalca la veritat de la concepció virginal, i incorpora el paral·lelisme Eva-Maria a la seva argumentació teològica.

Es tracta d'un paral·lelisme que servirà de fil conductor a la més rica i  constant teologia mariana dels Pares.

San Ireneo de Lió (+ c. 202), en un ambient polèmic contra els gnòstics i docetes, insisteix en la realitat corporal de Crist, i en la veritat de la seva generació en les entranyes de Maria. Fa, a més, de la maternitat divina una de les bases de la seva cristologia: és la naturalesa humana assumida pel Fill de Déu en el si de Maria la que fa possible que la mort redemptora de Jesús aconsegueixi a tot el gènere humà. Destaca també el paper maternal de Santa Maria en la seva relació amb el nou Adán, i en la seva cooperació amb el Redemptor.

Al Nord d'Àfrica Tertulià (+ c. 222), en la seva controvèrsia amb el gnòstic Marción), afirma que Maria és Mare de Crist perquè ha estat engendrat en el seu si virginal.

En el segle III es comença a utilitzar el títol Theotókos (Mare de Déu).Orígens (+ c. 254) és el primer testimoni conegut d'aquest títol. En forma de súplica apareix per primera vegada en l'oració Sub tuum praesidium. que –com hem dit anteriorment- és la pregària mariana més antiga coneguda. Ja en el segle IV el mateix títol s'utilitza en la professió de fe d'Alexandre d'Alexandria contra Arrio.

A partir d'aquí cobra universalitat i són molts els Sants Pares que es detenen a explicar la dimensió teològica d'aquesta veritat -San Efrén, San Atanasio, Sant Basilio, Sant Gregori de Nacianzo, Sant Gregori de Nisa,San Ambrosio, Sant Agustí, Proclo de Constantinoble, etc.-, fins al punt que el títol de Mare de Déu es converteix en el més usat a l'hora de parlar de Santa Maria.

La veritat de la maternitat divina va quedar definida com a dogma de fe en el Concili de Efeso de l'any 431.

Les Prerrogatives o Privilegis Marians

La descripció dels començaments de la devoció mariana quedaria incompleta si no s'esmentés un tercer element bàsic en la seva elaboració: la ferma convicció de l'excepcionalitat  de la persona de Santa Maria -excepcionalitat que forma part del seu misteri- i que se sintetitza en l'afirmació de la seva total santedat, del que es coneix amb el qualificatiu de "privilegis" marians.

Es tracta d'uns "privilegis" que troben la seva raó en la relació maternal de Santa Maria amb Crist i amb el misteri de la salvació, però que estan realment en Ella dotant-la sobreabundantment de les gràcies convenients per a exercir la seva missió única i universal.

Aquests privilegis o prerrogatives marianes no s'entenen com una cosa accidental o superflu, sinó com una cosa necessària per a mantenir la integritat de la fe.

Sant Ignasi, San Justino i Tertulià parlen de la virginitat. També ho fa San Ireneo. A Egipte, Orígens defensa la perpètua virginitat de Maria, i considera a la Mare del Messies com a model i auxili dels cristians.

En el segle IV, s'encunya el terme aeiparthenos —sempre verge—, que S. Epifanio ho introdueix en el seu símbol de fe i posteriorment l'II Concili Ecumènic de Constantinoble ho va recollir en la seva declaració dogmàtica.

Al costat d'aquesta afirmació de la virginitat de Santa Maria, que es va fent cada vegada més freqüent i universal, va destacant-se amb el pas del temps l'afirmació de la total santedat de la Verge. Rebutjada sempre l'existència, de pecat en la Verge, es va acceptar primer que van poder existir en Ella algunes imperfeccions.

Així apareix en San Ireneo, Tertulià, Orígens, Sant Basilio, Sant Joan Crisóstomo, San Efrén, San Cirilo d'Alexandria, mentre que San Ambrosio i Sant Agustí rebutgen que es donessin imperfeccions en la Verge.

Després de la definició dogmàtica de la maternitat divina en el Concili de Efeso (431), la prerrogativa de santedat plena es va consolidant i es generalitza el títol de "tota santa" –panaguía-. En el Akathistos es canta "el Senyor et va fer tota santa i gloriosa" (cant 23).

A partir del segle  VI, i en connexió amb el desenvolupament de l'afirmació de la maternitat divina i de la total santedat de Santa Maria, s'aprecia també un evident desenvolupament de l'afirmació de les prerrogatives marianes.

Així succeeix concretament en temes relatius a la Dormició, a l'Asunción de la Verge, a la total absència de pecat (inclòs el pecat original) en Ella, o a la seva comesa de Mediadora i Reina. Hem de citar especialment a S. Modest de Jerusalem, a S. Andrés de Creta, a S. Germán de Constantinoble i a S. Juan Damasceno com als Pares d'aquests últims segles del període patrístic que més van aprofundir en les prerrogatives marianes.

Font: www.primeroscristianos.com