Missa de Témporas per a iniciar el curs

Avui hem celebrat en la nostra parròquia la Missa de les Témporas, una Missa solemne que ens introdueix en el nou curs que comencem com a parròquia. Tots els fidels de la parròquia, dins de les nombroses realitats que tenim, pastorals, i grups hem encomanat al Senyor el nostre treball pastoral per a aquest nou any que comença, i hem donat gràcies per tot l'esdevingut en el curs anterior.

El nostre rector, el P. José López, ens ha animat a ser agraïts, a mirar al Senyor en tot moment sense desanimar-nos i malgrat les dificultats o sofriments que puguin sorgir, i a treballar per a fer créixer la fe i la confiança en Déu allí on ens trobem, fent que la parròquia es converteixi en un centre de missió i de caritat.

'Les Témporas -diu el Missal- són dies d'acció de gràcies i de petició que la comunitat cristiana ofereix a Déu, acabades les vacances i la recol·lecció de les collites, en reprendre l'activitat habitual'. Ens urgeix l'oració, la invocació a la protecció dels Sants amb les seves lletanies, el mirar al cel per a demanar l'Esperit Sant... El dia de les Témporas és un dia propici per a aquesta oració col·lectiva.

Institució Antiquíssima Les Témporas, i les Rogacions, són una antiquíssima institució litúrgica vinculada a les quatre estacions de l'any, per a reunir la comunitat, instant el dejuni i a l'oració, per a donar gràcies a Déu pels fruits de la terra i demanar la seva benedicció sobre el treball dels homes. Van néixer a Roma i es van difondre amb la litúrgia romana. Al principi se celebraven a la tardor, hivern i estiu, en els mesos de setembre, desembre i juny. Pels sermons de Sant León Magne es coneix el significat d'aquestes jornades penitencials. . Lèxicament la paraula témpora significa temps de dejuni en cadascuna de les estacions de l'any. Litúrgicament en l'ordenació anterior a la reforma del Vaticà II se celebraven les témporas corresponents a l'inici de l'hivern, de la primavera, de l'estiu i de l'hivern. Era el temps designat també, juntament amb les pregàries, rogacions i dejuni, per a conferir les Ordres sagrades. Jo vaig rebre el Subdiaconado el 21 de setembre, el Diaconado el 21 de desembre i el Presbiterat el 31 de maig, Vigília de Pentecosta. En l'actual ordenació l'església celebra una sola vegada a l'any el dia de l'acció de gràcies. És un dia al final de l'estiu en el qual agraeix els fruits de les collites, auque no es pot limitar aquest gest elemental a un dia determinat. En cada dia i a cada moment hi ha motius per a donar gràcies a Déu pel do de la vida. Donar gràcies és un tret fonamentalment cristià i humà. La dialèctica humana funciona en termes de "dono perquè em donis", però la dialèctica divina es canvia per aquests altres: "M'has donat molt i per això et dono gràcies". Donar gràcies costa molt poc, però si surt del cor és la més noble expressió d'un sentiment humà. Oració de lloança Donar gràcies també per la malaltia, ja que pot ocórrer que es necessiti com a medicina de l'esperit i per això cal donar gràcies també per la malaltia. L'oració de lloança és la més excelsa, també la gratitud, ha de sortir del cor. Això agrada molt a Déu, com ho demostra en la queixa de Jesús en el cas dels leprosos. Dels deu leprosos, nou d'ells van quedar curats, el dècim va creure i va ser salvat. No és el mateix curar que salvar. La curació es produeix en l'exterior. La salvació afecta a la totalitat de la persona. Un dels deu leprosos es va mostrar agraït i en aquest gest va trobar la fe i la salvació. Els nou restants només van trobar la curació. Van néixer a Roma Les Témporas van néixer a Roma i es van difondre amb la litúrgia romana. Al principi van tenir lloc en les estacions de la tardor, hivern i estiu, en els mesos de setembre, desembre i juny. Per alguns sermons de Sant León Magne es coneix el significat d'aquestes jornades penitencials, que comprenien l'eucaristia, a més del dejuni. Pretendre relacionar-les amb cultes naturalistes pre-cristians és pura imaginació, encara que és evident la seva relació amb la vida agrària, pròpia d'aquells temps. Les Témporas són un acostament mutu de la litúrgia i la vida humana, en l'afany de trobar en Déu la font de tot don i la santificació de la tasca dels homes. Avui, considerada l'extensió de l'Església i la seva presència als pobles més diversos, s'imposava una revisió i una adaptació d'aquesta vella celebració litúrgica, que ja no té per què ser agrària ni pagesa únicament, sinó que pot ser molt ben urbana i pròxima a les preocupacions de l'home del ciment. L'important és que es visqui i se celebri l'obra de Déu en l'home i amb l'ajuda de l'home; amb un esperit de fe i d'acció de gràcies del creient, que sap que el temporal té la seva pròpia autonomia, però sense trencar amb Déu i sense anar en contra de la seva voluntat salvadora: «Tot és vostre; però vosaltres sou de Crist, i Crist, de Déu» (1 Cor 3,22). Cicle vital La pietat popular està atenta al desenvolupament del cicle vital de la naturalesa: mentre se celebren les "témporas d'hivern", les llavors es troben enterrades, en espera que la llum i la calor del sol les faci germinar. Temps de súplica al Senyor i de meditació sobre el significat del treball humà, col·laboració amb l'obra creadora de Déu, realització de la persona, servei al bé comú, actualització del pla de la Redempció. Coronaràs l'any amb els teus béns, Senyor, i seràs l'esperança del confí de la terra. Acabada la recol·lecció de les collites i el període anual de descans l'Església celebra les Témporas. Es converteix també en temps propici per a demanar ajuda al Senyor per a recomençar de nou nou en les activitats del treball normal i en construcció de la vida interior de cada persona, la seva maduració en Crist. Agrair i demanar són dos modes de relacionar-nos amb Déu. Tenim moltes necessitats, alhora que hem rebut molt i ho hem d'agrair. Si no ens adonem del que rebem, no ens sentim obligats a agrair amb amor. La gratitud Sempre podem oferir el nostre agraïment que, si és sincer, basta. El que no és agraït és summament pobre. Qui no dona gràcies a Déu és perquè no està convençut d'haver-li de res. Però a Déu se li deu tot. Un rabí donava gràcies a Déu "per tot". - "Però si no tens res!", li va replicar un altre que li sentia. Al que va respondre: "Jo necessitava la pobresa i Déu me l'ha donat". El camí d'amor passa per la gratitud: Ho recordava al poble Moisès: “No t'oblidis del Senyor. No sigui que quan comes fins a afartar-te, quan t'edifiquis cases belles i les habitis, quan criïs els teus caps de bestiar i ovelles, augmentis la teva plata i el teu or, i abundis de tot, et tornis envanit i t'oblidis del Senyor el teu Déu, que et va treure d'Egipte, de l'esclavitud, que et va fer recórrer aquell desert immens i terrible, amb dracs i alacrans, un sequedal sense una gota d'aigua, que et trec aigua d'una roca de pedrenyal”. La vida de Jesus és una contínua acció de gràcies al Pare. Quan ressuscitarà a Lázaro, parla amb el seu Pare: “Pare, et dono gràcies perquè m'has escoltat”. Abans de li multiplicació dels pans, Jesús prenc els pans i, donant gràcies, va donar als que estaven recolzats, i igualment els peixos... En la institució de l'Eucaristia, abans de pronunciar les paraules sobre el pa i el vi, el Senyor va donar gràcies. Per això podem dir, segons Joan Pau II -que la seva oració, i tota la seva existència terrestre, es va convertir en revelació d'aquesta veritat fonamental enunciada per la Carta de Santiago: Tot do bo i tota dadiva perfecta ve de dalt, descendeix del Pare de les llums... (Sant 1, 17)-. L'acció de gràcies és com una restitució, perquè tot té en L'el seu principi i la seva font. Demos gràcies al Senyor El nostre Déu, diem amb l'Església en el centre de la litúrgia eucarística. Res hi ha més just i necessari que donar gràcies al Senyor tots els dies de la nostra vida, i el major agraïment a Déu és estimar la nostra condició de fills seus. Sant Pau diu als pagans que, havent conegut a Déu, no li van glorificar com a Déu, ni li van donar gràcies. Motius per a donar gràcies Enguany hem rebut plenitud de dons del Senyor: uns clars i visibles; altres, potser més valuosos, han quedat ocults: perills de l'ànima i del cos dels quals hem estat lliurats; persones a les quals hem conegut i que tindran una importància decisiva en la nostra salvació; gràcies i ajudes; esdeveniments que potser hem negatius, malalties, fracassos, veurem que han estat regals de Déu. La nostra vida sencera és un bé immerescut. Per això les accions de gràcies han de ser contínues. En el Prefaci de la Missa, recordem que és el nostre deure i salvació donar-te gràcies sempre i en tot lloc, Senyor, Pare sant. Déu meu, gràcies! I l'ànima s'omple de pau, perquè entén que d'allò que sembla poc grat o no desitjable, Déu traurà molt fruit. Aquest gràcies és com el tronc que Déu va mostrar a Moisès, que llançat en les aigües amargues, les va baratar en dolços (Ex 15, 25). Amb l'acció de gràcies contínua, la petició reiterada, perquè són moltes les ajudes que necessitem, sense les quals no podrem seguir el camí del creixement. Demaneu i Recibireis Encara que el Senyor ens concedeix molts dons sense que els hi demanem, ha disposat concedir-nos uns altres si els hi demanem amb la força de l'oració. És necessari que demanem, cal orar sempre i no defallir amb la seguretat que les nostres oracions seran sempre ateses. Déu mateix és garant que tot el que demanem se'ns concedirà. “Demaneu i se us donarà, busqueu i trobéssiu, crideu i se us obrirà; perquè qui demana rep, qui cerca troba i al qual anomena se li obre”. Quant mes demanem, més ens acostem a Déu, més creix la nostra amistat amb El. En la terra, quan cal demanar un favor a un poderós es busca un llaç que ens uneixi al, el moment oportú, en què es trobi de bon animo... Déu sempre està disposat a escoltar-nos. “Potser si algun de vosaltres, si un fill li demana pa, li dona una pedra? O si li demana un peix, li dona una serp? Perquè si vosaltres, sent dolents, sabeu donar bones coses als vostres fills, quant mes el vostre Pare celestial donarà coses bones als quals les hi demanin?