L'Església publica una instrucció sobre la sepultura dels cossos

La Congregació per a la Doctrina de la Fe publica la instrucció Ad resurgendum cum Christo, un nou document sobre la sepultura dels cossos i la conservació de les cendres dels difunts en cas de cremació.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe ha presentat la instrucció Ad resurgendum cum Christo, un nou document sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas de cremació.

Aquest nou document, aprovat el mes de març passat pel Papa Francesc, explica que la propagació de noves idees en desacord amb la fe de l'Església ha fet necessari publicar una nova Instrucció que reafirmi les raons doctrinals i pastorals per a la preferència de la sepultura dels cossos i d'emanar normes relatives a la conservació de les cendres en el cas de la cremació.

L'Església recomana insistentment que els cossos dels difunts siguin soterrats en els cementiris o altres llocs sagrats, en considerar que la inhumació és, en primer lloc, la forma més adequada per a expressar la fe i l'esperança en la resurrecció corporal. 

“Enterrant els cossos dels fidels difunts, l'Església confirma la seva fe en la resurrecció de la carn, i posa en relleu l'alta dignitat del cos humà com a part integrant de la persona amb la qual el cos comparteix la història”, s'afirma en el document, que afegeix que la sepultura en els cementiris o llocs sagrats respon adequadament a la compassió i el respecte degut als cossos dels fidels difunts.

No obstant això, afegeix que l'Església no veu raons doctrinals per a evitar la cremació, ja que la cremació del cadàver no toca l'ànima i no impedeix a l'omnipotència divina ressuscitar el cos i per tant no conté la negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l'ànima i la resurrecció del cos.

En el document també s'assenyala que no es permetran “actituds i rituals que impliquin conceptes erronis de la mort”, considerada per alguns com a anul·lació definitiva de la persona, o com a moment de fusió amb la Mare naturalesa o amb l'univers, o com una etapa en el procés de re-encarnació, o com l'alliberament definitiu de la “presó” del cos.

Tampoc estarà permesa la conservació de les cendres en la llar, excepte en casos de greus i excepcionals circumstàncies i amb el permís de l'Ordinari, d'acord amb la Conferència Episcopal o amb el Sínode dels Bisbes de les Esglésies Orientals. Les cendres no podran ser dividides entre els diferents nuclis familiars i se'ls ha d'assegurar respecte i condicions adequades de conservació.

Per a evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista, no es permetrà la dispersió de les cendres en l'aire, en la terra o en l'aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius.

Així mateix, el document assenyala que en el cas que el difunt hagués disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres en la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d'acord amb la norma del dret.

Llegeixi a continuació la instrucció Ad resurgendum cum Christo: 

1. Per a ressuscitar amb Crist, és necessari morir amb Crist, és necessari «deixar aquest cos per a anar a habitar prop del Senyor» (2 Co5, 8). Amb la InstruccióPiam et constantem del 5 de juliol de 1963, el llavors Sant Ofici, va establir que «l'Església aconsella vivament el piadós costum de sepultar el cadàver dels difunts», però va agregar que la cremació no és «contrària a cap veritat natural o sobrenatural» i que no se'ls neguessin els sagraments i els funerals als quals havien sol·licitat ser cremados, sempre que aquesta opció no obeeixi a la «negació dels dogmes cristians o per odi contra la religió catòlica i l'Església»¹. Aquest canvi de la disciplina eclesiàstica ha estat incorporat en el Codi de Dret Canònic (1983) i en el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals (1990).

Mentrestant, la pràctica de la cremació s'ha difós notablement en molts països, però al mateix temps també s'han propagat noves idees en desacord amb la fe de l'Església. Després d'haver degudament escoltat a la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, el Consell Pontifici per als Textos Legislatius i moltes Conferències Episcopals i Sínodes dels Bisbes de les Esglésies Orientals, la Congregació per a la Doctrina de la Fe ha considerat convenient la publicació d'una nova Instrucció, amb la finalitat de reafirmar les raons doctrinals i pastorals per a la preferència de la sepultura dels cossos i d'emanar normes relatives a la conservació de les cendres en el cas de la cremació.

1. La resurrecció de Jesús és la veritat culminant de la fe cristiana, predicada com una part essencial del Misteri pasqual des dels orígens del cristianisme: «Els he transmès en primer lloc, la qual cosa jo mateix vaig rebre: Crist va morir pels nostres pecats, conforme a l'Escriptura. Va ser soterrat i va ressuscitar al tercer dia, d'acord amb l'Escriptura. Es va aparèixer a Pedro i després als Dotze» (1 Co15,3-5).

Per la seva mort i resurrecció, Crist ens allibera del pecat i ens dona accés a una nova vida: «a fi que, igual que Crist va ser ressuscitat d'entre els morts… també nosaltres visquem una nova vida» (Rm 6,4). A més, el Crist ressuscitat és principi i font de la nostra resurrecció futura: «Crist va ressuscitar d'entre els morts, com a primícia dels quals van dormir… de la mateixa manera que en Adán moren tots, així també tots reviuran en Crist» (1 Co 15, 20-22).

Si és veritat que Crist ens ressuscitarà en l'últim dia, també ho és, en certa manera, que nosaltres ja hem ressuscitat amb Crist. En el Baptisme, de fet, hem estat submergits en la mort i resurrecció de Crist i assimilats sacramentalmente a ell: «Soterrats amb ell en el baptisme, amb ell heu ressuscitat per la fe en l'acció de Déu, que li va ressuscitar d'entre els morts» (Col 2, 12). Units a Crist pel Baptisme, els creients participen ja realment en la vida celestial de Crist ressuscitat (cf. Ef 2, 6).

Gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. La visió cristiana de la mort s'expressa de mode privilegiat en la litúrgia de l'Església: «La vida dels quals en tu creiem, Senyor, no acaba, es transforma: i, en desfer-se el nostre estatge terrenal, adquirim una mansió eterna en el cel».² Per la mort, l'ànima se separa del cos, però en la resurrecció Déu retornarà la vida incorruptible al nostre cos transformat, reunint-lo amb la nostra ànima. També en els nostres dies, l'Església està cridada a anunciar la fe en la resurrecció: «La resurrecció dels morts és esperança dels cristians; som cristians per creure en ella».³

1. Seguint l'antiquíssima tradició cristiana, l'Església recomana insistentment que els cossos dels difunts siguin soterrats en els cementiris o altres llocs sagrats.⁴

En la memòria de la mort, sepultura i resurrecció del Senyor, misteri a la llum del qual es manifesta el sentit cristià de la mort, ⁵ la inhumació és en primer lloc la forma més adequada per a expressar la fe i l'esperança en la resurrecció corporal. ⁶

L'Església, com a mare acompanya al cristià durant la seva peregrinació terrestre, ofereix al Pare, en Crist, el fill de la seva gràcia, i lliurarà les seves restes mortals a la terra amb l'esperança que ressuscitarà en la glòria.⁷

Enterrant els cossos dels fidels difunts, l'Església confirma la seva fe en la resurrecció de la carn,⁸ i posa en relleu l'alta dignitat del cos humà com a part integrant de la persona amb la qual el cos comparteix la història.⁹ No pot permetre, per tant, actituds i rituals que impliquin conceptes erronis de la mort, considerada com a anul·lació definitiva de la persona, o com a moment de fusió amb la Mare naturalesa o amb l'univers, o com una etapa en el procés de re-encarnació, o com l'alliberament definitiu de la “presó” del cos.

A més, la sepultura en els cementiris o altres llocs sagrats respon adequadament a la compassió i el respecte degut als cossos dels fidels difunts, que mitjançant el Baptisme s'han convertit en temple de l'Esperit Sant i dels quals, «com a eines i gots, s'ha servit piadosament l'Esperit per a dur a terme moltes obres bones».¹⁰

Tobías el just és elogiat pels mèrits adquirits davant Déu per haver sepultat als morts,¹¹ i l'Església considera la sepultura dels morts com una obra de misericòrdia corporal.¹²

Finalment, la sepultura dels cossos dels fidels difunts en els cementiris o altres llocs sagrats afavoreix el record i l'oració pels difunts per part dels familiars i de tota la comunitat cristiana, i la veneració dels màrtirs i sants.

Mitjançant la sepultura dels cossos en els cementiris, a les esglésies o en les àrees a ells dedicades, la tradició cristiana ha custodiat la comunió entre els vius i els morts, i s'ha oposat a la tendència a ocultar o privatitzar l'esdeveniment de la mort i el significat que té per als cristians.

1. Quan raons de tipus higièniques, econòmiques o socials portin a optar per la cremació, aquesta no ha de ser contrària a la voluntat expressa o raonablement presumpta del fidel difunt, l'Església no veu raons doctrinals per a evitar aquesta pràctica, ja que la cremació del cadàver no toca l'ànima i no impedeix a l'omnipotència divina ressuscitar el cos i per tant no conté la negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l'ànima i la resurrecció del cos.¹³

L'Església continua preferint la sepultura dels cossos, perquè amb ella es demostra una major estima pels difunts; no obstant això, la cremació no està prohibida, «tret que hagi estat triada per raons contràries a la doctrina cristiana».¹⁴

En absència de raons contràries a la doctrina cristiana, l'Església, després de la celebració de les exèquies, acompanya la cremació amb especials indicacions litúrgiques i pastorals, tenint una cura particular per a evitar qualsevol tipus d'escàndol o indiferència religiosa.

1. Si per raons legítimes s'opta per la cremació del cadàver, les cendres del difunt, per regla general, han de mantenir-se en un lloc sagrat, és a dir, en el cementiri o, si és el cas, en una església o en una àrea especialment dedicada a tal fi per l'autoritat eclesiàstica competent.

Des del principi, els cristians han desitjat que els seus difunts anessin objecte d'oracions i record de part de la comunitat cristiana. Les seves tombes es van convertir en llocs d'oració, record i reflexió. Els fidels difunts són part de l'Església, que creu en la comunió «dels quals peregrinen en la terra, dels quals es purifiquen després de morts i dels quals gaudeixen de la benaurança celeste, i que tots s'uneixen en una sola Església».¹⁵

La conservació de les cendres en un lloc sagrat pot ajudar a reduir el risc de sostreure als difunts de l'oració i el record dels familiars i de la comunitat cristiana. Així, a més, s'evita la possibilitat d'oblit, falta de respecte i maltractaments, que poden sobrevenir sobretot una vegada passada la primera generació, així com pràctiques inconvenients o supersticioses.

1. Per les raons esmentades anteriorment,no està permesa la conservació de les cendres en la llar. Només en casos de greus i excepcionals circumstàncies, depenent de les condicions culturals de caràcter local, l'Ordinari, d'acord amb la Conferència Episcopal o amb el Sínode dels Bisbes de les Esglésies Orientals, pot concedir el permís per a conservar les cendres en la llar. Les cendres, no obstant això, no poden ser dividides entre els diferents nuclis familiars i se'ls ha d'assegurar respecte i condicions adequades de conservació.
2. Per a evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista,no sigui permesa la dispersió de les cendres en l'aire, en la terra o en l'aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles, tenint en compte que per a aquestes maneres de procedir no es poden invocar raons higièniques, socials o econòmiques que poden motivar l'opció de la cremació.
3. En el cas que el difunt hagués disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres en la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d'acord amb la norma del dret.¹⁶

El Summe Pontífex Francisco, en audiència concedida a l'infrascrit Cardenal Prefecte el 18 de març de 2016, ha aprovat la present Instrucció, decidida en la Sessió Ordinària d'aquesta Congregació el 2 de març de 2016, i ha ordenat la seva publicació.

Roma, de la seu de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, 15 d'agost de 2016, Solemnitat de l'Asunción de la Santíssima Mare de Déu.

Gerhard Card. Müller Prefecte

Luis F. Ladaria, S.I. Arquebisbe titular de Thibica Secretari

____________________

^[1] AAS 56 (1964), 822-823.

² Missal Romà, Prefaci de difunts, I.

³ Tertulià, De resurrectione carnis, 1,1: CCL 2, 921.

⁴ Cf. CIC, ca. 1176, § 3; ca. 1205; CCEO, ca. 876, § 3; ca. 868.

⁵ Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1681.

⁶ Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2300.

⁷ Cf. 1 Co 15,42-44; Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1683.

⁸ Cf. Sant Agustí, De cura pro mortuis gerenda, 3, 5: CSEL 41, 628.

⁹ Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, n. 14.

¹⁰ Cf. Sant Agustí, De cura pro mortuis gerenda, 3, 5: CSEL 41, 627.

¹¹ Cf. Tb 2, 9; 12, 12.

¹² Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2300.

¹³ Cf. Suprema Sagrada Congregació del Sant Ofici, Instrucció Piam et constantem (5 de juliol de 1963): AAS 56 (1964), 822.

¹⁴ CIC, ca. 1176, § 3; cf. CCEO, ca. 876, § 3.

¹⁵ Catecisme de l'Església Catòlica, n. 962.

¹⁶ CIC, ca. 1184; CCEO, ca. 876, § 3.

[01683-ÉS.01] [Text original: Español]