Les parròquies haguessin de ser una xarxa de comunitats eclesials

La Nova Evangelització passa per una parròquia de ''rostre nou'' El problema més apressant: l'església centro d'una xarxa de petites comunitats

CIUTAT DEL VATICÀ, dissabte 20 octubre 2012 (zenit.org).- En la dissetena congregació general, el debatut en els cercles menors, va ser presentat pel relator monsenyor Santiago Jaime Silva Retamales, bisbe titular de Bela, auxiliar de Valparaíso, Xile, secretari general del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), la seu del qual està a Colòmbia. En el tercer punt de la seva intervenció, va assenyalar una idea clau: “La Nova Evangelització passa per una parròquia de 'rostre nou', capaç d'acompanyar en la fe i en el món personal i afectiu a la gent, del que més es manca avui en la nostra societat”; “potser el problema més apressant (...de la Nova Evangelització és la constitució i acompanyament d'aquestes petites comunitats eclesials.

Identitat teològic-pastoral de la Nova Evangelització Cal plantejar-se la pregunta sobre per què una Nova Evangelització. Si és “nova”, llavors, què ha perdut el poble cristià?, què, com a Església, no hem sabut oferir-li? Insistim en el fonament pneumatológico de la Nova Evangelització i aquest, en estreta relació amb la cristologia i l'antropologia. No és possible realitzar la Nova Evangelització sense obrir-se a l'acció de l'Esperit Sant i a la seva gràcia, perquè Ell és qui atorga els carismes per a l'anunci de Jesucrist i el servei a la societat com a deixebles de Jesús. L'Esperit és qui fa realitat l'alegria i el goig amb el qual cal evangelitzar. Sense una eclesiologia, és a dir, sense un mode d'autocomprensió i de ser i estar en el món contemporani que aprofundeixi l'ensenyament del Concili Vaticà II, l'Església no podrà obstinar-se en una Nova Evangelització. És fonamental definir la relació “Església-món actual”. De no fer-ho, continuaríem fent l'efecte de “institució”, i no d'assemblea reunida entorn de Jesucrist, on tot l'humà té cabuda. És aquesta comunitat de fe i de deixebles missioners al servei del món (diakonia), la que va rebre la missió d'anunciar-lo.

Una convenient eclesiologia va de bracet amb un profund examen de consciència de l'Església respecte de si mateixa. No parlem de Nova Evangelització només perquè els altres han canviat. És hora de preguntar-nos: quins pecats té l'Església que ens han portat a una Nova Evangelització? Un estatus questionis [estat de la qüestió] sobre l'Església en si mateixa i el seu lloc en el món és imprescindible a l'hora d'una Nova Evangelització. La comunió és la font i el fruit de la Nova Evangelització, perquè Déu trino, de qui procedeix l'Església i a qui l'Església ha d'anunciar, és relació i comunió i, a més, perquè avui vivim en una societat particularment individualista. Aquesta comunió trinitària és la que fa realitat la comunió efectiva entre nosaltres i és d'aquí d'on ha de brollar la missió. Això també és essencialment trinitari.

Centralitat de la Paraula de Déu en la Nova Evangelització La història de la Salvació són paraules i obres de Déu en diàleg amb les realitats humanes per a oferir la salvació, iniciativa i do diví. En la plenitud del temps, Déu es va revelar per la seva Paraula eterna que es va fer carn (Jn 1,14). La Paraula plena de vida i veritat que la Sagrada Escriptura conté és el contingut de l'anunci i, pel mateix, de la Nova Evangelització. Per aquesta raó, la Paraula de Déu encarnada és font de Nova Evangelització, i no sols com a contingut, sinó també com a mètode i estil.

Aquest Sínode hagués de plantejar-se en íntima unitat amb Verbum Domini mostrant com la Paraula de Déu encarnada, consignada en la Sagrada Escriptura, és el “pont” entre el misteri diví que volem anunciar i les realitats humanes quotidianes.

Alguns continguts, subjectes, destinataris i estil de la Nova Evangelització

La font de la Nova Evangelització és Déu Trino. Qui evangelitza és Déu Padre, qui per amor, condueix el seu designi salvador per a la humanitat; és Déu Hijo, qui amb el seu misteri pasqual és oferta de gràcia i veritat; és l'Esperit Sant, qui fa possible la comunió amb Déu salvador en el si de l'Església i el cor dels creients; l'Esperit és qui acompanya i sustenta als evangelitzadors.

La Nova Evangelització té per contingut l'anunci per la paraula i el testimoniatge de Crist Resucitado, viu, pròxim, font d'amor. Aquest anunci i testimoniatge ha de portar a la trobada personal amb Ell i, en Ell, amb el Pare.

La família és un àmbit de primera importància quan es pensa en què cal evangelitzar (destinatari), però també quan es pensa en qui ha d'evangelitzar (subjecte). Dins de la família, els nens són els primers destinataris de l'evangelització de pares evangelitzats.

És indispensable valorar i enfortir la labor dels catequistes i de la catequesi. Amb catequistes ben formats es pot desenvolupar una catequesi que s'entengui i practiqui com a procés de discipulado, és a dir, com una real experiència de fe en el seguiment del Senyor.

Per a aquest procés es requereixen formes intel·ligibles (llenguatges) de dirigir-se a la gent d'avui considerant els seus anhels i cultures.

Sense la funció evangelitzadora dels fidels laics en el seu àmbit propi, que és la gestió de la vida familiar, social, política, econòmica i cultural, no hi haurà Nova Evangelització. Però aquests requereixen una formació integral i el reconeixement efectiu que són corresponsables en la tasca del Regne. La vocació i missió dels laics requereix una profunda reflexió sobre la valència teològica de la secularitat, de la seva inserció en el món, sobretot en els nous areòpags, i de la seva participació a l'Església. Al respecte, caldria revisar quins serveis eclesials caldria confiar als laics tenint en compte la Nova Evangelització i els nous escenaris.

L'estil de la Nova Evangelització és un testimoniatge alegre, atraient i audaç de la fe; per tant, el nou estil d'evangelitzar no es caracteritza per “imposar”, sinó per “atreure”.

Evangelitza una Església pobra que renova la seva opció pels pobres i marginats, com Crist Jesús, perquè ells, són destinataris privilegiats de la salvació. “No he vingut a cridar als justos, sinó als pecadors”.

El llenguatge, com a mediació per a comunicar la Bona Nova de Jesucrist, requereix una atenció especial. Es fa necessari un examen de consciència sobre el nostre ús del llenguatge i si som capaços o no d'expressar-nos en un món on hi ha nous llenguatges. El nostre llenguatge peca de clericalisme.

La renovació de l'Església particular i, en ella, la renovació de la parròquia, per a replantejar-la com a casa i escola de comunió, lloc eclesial d'espiritualitat i on s'aprèn la comunió i la corresponsabilitat en la missió de l'Església, amb major raó avui, quan es dilueix la persona i apareix l'individu o la massa. La Nova Evangelització passa per una parròquia de “rostre nou”, capaç d'acompanyar en la fe i en el món personal i afectiu a la gent, del que més es manca avui en la nostra societat. Les parròquies haguessin de ser una xarxa de comunitats eclesials que, en els seus concrets contextos, sustentin la fe en Crist Jesús i el seu seguiment i, pel mateix, el creixement en la dimensió humana integral. Aquests “cossos eclesials” (les parròquies i les seves comunitats) són els cridats a mostrar al Senyor ressuscitat, que dona vida i sentit a l'existència. Potser el problema més apressant de la Nova Evangelització és la constitució i acompanyament d'aquestes petites comunitats eclesials.