La icona, pintura sagrada

Ahir va quedar inagugurada i beneïda la recentment sacralitzada 'Sala Santa Joaquima', una de les primeres sales que es van fer en la parròquia per a  poder celebrar la fe en petita comunitat, i que respon a una invitació del Papa  Benet XVI a 'crear espais adequats en la parròquia per als allunyats' de manera que la bellesa de l'entorn pugui també ajudar-los en la fe.

En una celebració de vespres presidida pel rector, el P. Andreu, amb prop de cent assistents de les diferents comunitats que habitualment celebren en aquesta sala, el responsable de l'equip de pintors del Camí Neocatecumenal, Juan Pablo Civil (responsable a més de la 1a comunitat de la parròquia) va oferir una explicació catequètica completa sobre la icona de la Transfiguració que es va pintar el mes de juliol passat, i que presideix solmemente l'assemblea.

Adjunt remetem el recordatori i una breu explicació de la composició de la icona, així com una entrevista que Zenit.org va realitzar a Juan.

LA TRANSFIGURACIÓ -

“Sis dies després, Jesús va prendre amb si a Pedro, a Jacobo i a Juan el seu germà, i els va fer pujar a part a una muntanya alta. I va ser transfigurat davant d'ells. La seva cara va resplendir com el sol, i els seus vestits es van fer blancs com la llum. I heus aquí els van aparèixer Moisès i Elías, parlant amb ell. Llavors va intervenir Pedro i va dir a Jesús: --Senyor, bo és que nosaltres siguem aquí. Si vols, jo aixecaré aquí tres enramades: una per a tu, una altra per a Moisès i una altra per a Elías. Mentre ell encara parlava, de sobte un núvol brillant els va fer ombra, i heus aquí va sortir una veu del núvol dient: "Aquest és el meu Fill estimat, en qui tinc complaença. A ell sentiu." Mateo 17,1-5

Crist apareix en l'esplendor de la seva glòria divina, simbolitzada pel candor dels seus vestits. Jesús mostra en si la naturalesa humana revestida de la bellesa original.

Elías i Moisès, amb les taules de la Llei a les mans, respectivament a la dreta i a l'esquerra de Crist, són els profetes que anuncien la vinguda del Messies. Crist, en el centre dels cercles concèntrics que representen les esferes de l'univers creat, parla amb ells de la seva passió gloriosa.

La icona representa el moment en què Déu fa escoltar la seva veu des del núvol. La veu del Pare revela la veritat divina i torba als apòstols encara completament humans. Hi ha un contrast entre la pau que circumda a Crist, Moisès i Elías i el moviment dels apòstols en la part inferior, que cauen de l'escarpat cim de la muntanya. Pedro, a la dreta, està agenollat; Juan, al centre, cau donant-li l'esquena a la llum; Santiago, a l'esquerra, fuig i cau cap enrere.

Pedro meravellat per la visió, volia “establir les botigues” i instal·lar-se en la Parusía, en el Regne, abans que la història de l'economia de la salvació arribés a compliment. Pedro no rep resposta perquè només a través de la creu ve la Resurrecció i el Regne.

Crist es revela als apòstols en l'esplendor de la glòria divina, perquè no s'escandalitzin de la seva passió ja pròxima i comprenguin que aquesta és voluntària.

Parla Juan Pablo Civil, un dels integrants de l'equip de Kiko Argüello en l'Almudena

MADRID, diumenge, 9 maig 2004 (zenit.org-Veritas).- Juan Pablo Civil, enginyer químic i pintor, alumne de l'Escola d'art i oficis artisticos de Barcelona, es dedica des de fa 14 anys a l'estudi de l'art bizantí-rus amb formació a l'escola de Pskov (especialitzant-se en la realització d'icones) i a Moscou (4 anys), on s'ha especialitzat en la restauració d'icones (Centre GRAVAR).

A part, Civil, membre del Camí Neocatecumenal, ha col·laborat amb Kiko Argüello en la realització de grans murals (Florència, Piacenza i Madrid), i de manera individual ha pintat en els últims 8 anys altres 16 murals entre Espanya i Itàlia.

 ---Vostè ha format part de la quadrilla que ha ajudat a Kiko Argüello a pintar l'Almudena. Com ha estat aquest treball?

Hem format part de l'equip de col·laboradors, nou pintors i 15 ajudants per a atendre a tot el necessari en un treball d'aquest tipus com és neteja de l'espai, neteja dels materials, ajuda directa en el mural, desplaçament de les bastides, muntatge de les diferents llums, proveïment matèries primeres, avituallament, organització del menjar diari menys els dies de dejuni, etc.

L'horari ha estat molt ampli, és a dir, des de les 8 del matí fins a les 21 o 22 hores tots els dies, menys els dissabtes i diumenges.

En la primera fase es van realitzar els dibuixos a carbonet i en la segona fase es va procedir a pintar les imatges, deixant els últims 10 dies per a acabar els detalls. Pintàvem acompanyats de música ortodoxa.

 ---Per què s'ha triat l'art iconogràfic oriental per a una obra d'aquesta envergadura?

 En el món de les imatges iconogràfiques, dins de la tradició oriental, el cim de la qual s'aconsegueix amb Andrej Rublëv (1460-1540), l'Esperit Sant inspira a determinades persones (iconògrafs), des del segle VI, imatges que ajudin l'home a poder contemplar la bellesa que és Crist a través de totes les seves manifestacions (Crist, la Verge, àngels, sants), tant és així que hi ha al llarg de la història diverses imatges per mitjà de les quals s'han obtingut miracles contrastadísimos.

Ja va dir sant Joan Damasceno que «la paraula és a cau d'orella el que la imatge és a la vista», amb el que va vincular la imatge -aquest tipus d'imatges- a l'evangelització. Aquestes imatges sagrades tenen poder de transmetre la fe. En el Concili de Moscou (s. XVI), la famosa frase de sant Joan Damasceno va ser confirmada.

Conclusió: Totes les imatges inspirades per l'Esperit Sant a determinats iconògrafs i censades al seu degut temps per les autoritats de l'Església són les imatges que, al costat dels murals, formen el que es diu «pintura sagrada» que no té res a veure amb la pintura religiosa.

En la pintura religiosa, típica d'occident (per exemple, la Capella Sixtina), el que preval és l'art que va mostrar l'autor. En la pintura sagrada, la majoria de les icones i murals són d'autors anònims, i només la gran qualitat i bellesa d'unes certes peces han provocat les recerques corresponents i el descobriment de l'autor.

El que fa Kiko és reproduir, aportant elements de modernitat del segle XX (Picasso, Matisse, Mondrian, Brake…), imatges iconogràfiques segons els cànons de la pintura sagrada. I aquestes imatges tenen una determinada tipologia i no altra. De tal manera que, si el projecte vol transmetre un determinat missatge evangèlic, les imatges són les que ja per la seva tipologia es van determinar fa segles.

Kiko va triar en el seu moment les imatges que l'Esperit Sant va inspirar a Rublëv. Per tant és normal que en l'àmbit de les Parròquies Neocatecumenals, seminaris, etc. es reprodueixin aquestes imatges. I en el cas de la catedral de Madrid ha ocorregut el mateix, canviant el format en funció de l'espai.

 ---Vostè és també pintor d'icones: quina diferència aquesta tècnica de la pintura religiosa en general?

 Es diferencia fonamentalment en la tècnica i en què, amb les petites variants dels diferents autors, les tipologies són sempre les mateixes. En la pintura religiosa això no ocorre i la variació està subjecta no a la bellesa inspirada per Déu als iconògrafs, i per tant subjecta a un cànon, sinó que està subjecta a la moda segons l'època i a la mà de l'autor.

 --Com es pinta una icona? Per què sempre són còpies de la mateixa imatge?

La resposta seria molt llarga. La tècnica adequada és la témpera a l'ou (cànon) sobre fusta preparada amb carbonat càlcic i cua. Les imatges són sempre les mateixes, perquè són les que van ser aprovades pels diferents bisbes i patriarques, i responen al cànon establert.

De fet, s'han intentat fer icones modernes de gent suposadament santa afusellada per Stalin, i no han estat aprovats pel patriarca de Moscou. Potser un dia poden realitzar-se, però de moment estan suspesos.

A més, el pintor ha de tenir una certa disposició espiritual. Pintar una icona és un exercici religiós, una ascesis, que ha de ser acompanyada d'oració i dejuni. No pot fer-se de qualsevol manera.

--Per què va afirmar Argüello en la presentació de les pintures que aquest tipus de pintura pot tenir projecció ecumènica de cara a les Esglésies ortodoxes?

Kiko ho va dir perquè el representant del patriarca de Moscou, convidat a la inauguració del mural de 500 m² de Piacenza, va elogiar el treball i va dir textualment (jo era present), que amb aquesta mena de treball s'establia un pont d'unió entre l'Església d'orient i d'occident, i que Kiko podia ser molt bé un pintor de l'Església ortodoxa.

--Què opina sobre la polèmica deslligada per les suposades «còpies» de l'Almudena?

 Al meu entendre, després d'haver llegit diversos articles, el nucli de la qüestió no està ni en les pintures ni en les vidrieres. Probablement en alguna fòbia que desconec, acompanyada d'un profund desconeixement del tema. La dimensió de Kiko com a artista està fora de tot dubte. No hi ha més que veure la reacció popular a la vista dels murals i de molts crítics d'art. Podrà agradar o no agradar, però la qualitat és indiscutible.

En referència a una crònica concreta apareguda ahir en un diari nacional, em produeix tristesa veure tanta amargor concentrada en un article. Tinc experiència del que poden tergiversar i embullar uns certs periodistes determinats fets (soc tècnic químic especialitzat en indústries alimentàries, i record algunes coses publicades quan va ocórrer això de la síndrome tòxica) i millor deixem-lo estar.