La gran aventura de ser una família en Missió. David i Clara

Clara el teu has nascut a Barcelona i t'has criat allí on aquesta la teva família però des de fa uns anys vius a Manchester, Quins van ser els teus motius per a viure allí?, Expliqueu-nos David i tu la vostra història.

Tots dos tenim 8 germans, hem crescut i els nostres pares ens han transmès la fe en el si d'una comunitat cristiana en Camí Neocatecumenal. Sent adolescents, comencem cadascun en la nostra pròpia comunitat una iniciació cristiana. Déu ens va anar conduint a cadascun per camins diferents perquè acabéssim trobant-nos per diferents motius en la Comunitat del Xai, en la qual participàvem junts amb altres laics… En el meu cas, des que tènia uns 18 anys sentia una crida forta a formar una família cristiana, pobra i missionera… En part em semblava una mica utòpic, però així me l'havia posat el Senyor en el cor després d'un llarg discerniment per a saber com era la meva vocació. Aquesta crida tan concreta va ser un punt d'unió molt forta i molt important per als dos. al setembre del 2009 comencem a sortir, 3 mesos mes tarda ens vam comprometre i l'1 d'octubre del 2010 ens casem. Res més tornar de la lluna de mel, ens vam oferir per a partir en missió a qualsevol part del món on l'Església el necessités (les famílies són enviades allí on ho demana un Bisbe) i al cap d'un any de casats ens van proposar acudir a la convivència en la qual se'ns va assignar, per sorteig, la ciutat de Manchester. Aquí vivim des de fa 5 anys.

Wythenshawe, el barri d'on vivim, és un dels “council states” (àrea de cases socials) més grans d'Europa. Tradicionalment era conegut per la seva delinqüència, ara ha millorat, però encara és una zona molt humil. Fa 6 anys van derruir l'església de St. John Fisher, i el bisbe va demanar una missió ad gents: un sacerdot amb un seglar célibe, dues dones i quatre famílies; per a formar una comunitat cristiana enmig de la realitat d'aquest barri.

Quin és l'ambient de la ciutat per a viure la Fe?

Manchester és una ciutat secularitzada, com la majoria de ciutats d'Europa, però a diferència d'Espanya, no hi ha unes arrels catolicas. Això es palpa en el fort relativisme que trobem en la manera de pensar de la gent. Ens trobem amb molta indiferència a l'hora de parlar de Jesucrist. La gent té diners i hi ha ajudes economicas, asi que no hi ha molta pobresa material però si un altre tipus de pobresa: muchisimo alcohol i drogues… Els adolescents de la missió ens compten com les maneres de divertir-se dels seus companys són molt desenfrenades en tots els sentits. El que es comença a veure a Espanya pel que fa a la pèrdua del “sentit de família” aqui aquesta ja molt avançat. En general ens sembla que la gent és formal i tancada, en el sentit en el qual no et conten molt de les seves vides…, jo sempre dic que no són espontanis. Una altra cosa que hem vist en aquests anys és que hi ha molta solitud.

Que us diuen a tu i al teu marit David per tenir 5 fills?, Trobeu rebuig pel carrer?

En general ens sembla que la gent és mes respectuosa, probablement pel fet que el tracte és políticament correcte. Ho notem molt quan anem a Barcelona, on els comentaris positius i negatius que ens fan són gairebé diaris. De totes maneres, per descomptat que això qüestiona a la gent.Al meu sempre em diuen que soc una “Mare molt ocupada,” jo sempre contesto que si, però també soc una mare feliç. Quan hi ha mes confiança també et diuen si aquestes boja…si tindràs mes… Jo moltes vegades dic que és veritat que és molta feina i que “perds la teva vida”,però que he descobert en això una alegria que mai havia trobat, ni en l'èxit acadèmic o professional que vaig poder tenir en el passat ni a tenir moltes coses o molt temps per a mi. Si que hi ha vegades que la gent em mira amb pena o s'emporta les mans al capdavant, però jo sempre dic la veritat: que em sento super afortunada. Potser la missió més important que fem aqui és ser una família cristiana, amb la gràcia de Déu.

Com us ajuda el Camí Neocatecumenal a viure la Fe en un país on la pràctica religiosa és minoritària?, Com es viu un punt central del Camí, la Comunitat, on hi ha menys comunitats que a Barcelona?

Per al meu personalment viure a Manchester és una mica com viure en el desert; acostumats a tenir una Església en cada cantonada, poder resar amb frares i monges, trobar-nos amb molta gent de diferents carismes de l'Església…Aquí tot és molt mes precari.

La missió ad gents consisteix a formar una comunitat cristiana i caminar com a comunitat, com ho fèiem en els nostres llocs d'origen: celebrant setmanalment una Litúrgia de la Paraula, l'Eucaristia i mensualment la convivència. Per a nosaltres aquí, en aquesta ciutat on és tan fàcil viure aïllat, ens resulta imprescindible viure la fe en comunitat. El fet de viure la fe en comunitat t'ajuda a conèixer-te mes a tu mateix, a adonar-te que no pots estimar al germà quan et diu unes certes coses…, a mi m'ajuda especialment veure com actua el Senyor en la vida concreta dels altres, en les seves dificultats, etc., sobretot quan hi ha moments de crisis i no el veus tant en la teva pròpia vida.

Caminar en comunitat no és gens fàcil, imagina 5 famílies, vingudes de diferents llocs del món, amb costums diferents, llengües diferents, edats diferents…i damunt cadascun amb els seus problemes, amb els fills, o de salut, o de treball…perquè és un coctel en el qual o apareix l'Esperit Sant o és impossible que hi hagi comunió entre els germans. Estem molt contents de veure que fruit que hi ha una comunitat, hi ha ara una segona comunitat, majoritàriament formada per fills de les famílies, estudiants o gent que ha emigrat a la recerca de treball.

També per a nosaltres és fonamental el suport de la nostra comunitat d'origen de Barcelona (a la qual  continuem pertanyent i acudint puntualment per a uns certs passos i convivències) i que ens ajuda molt, sobretot amb el seu oracion.

Us sentiu protagonistes de la Nova Evangelització en la vella Europa?

Ens sentim “protagonistes” en la mesura en què formem part de l'Església, i aquesta és missionera per naturalesa, aquí, a Barcelona, o on sigui…En realitat nosaltres no duem a terme un programa particular o un pla d'acció d'evangelització…, la nostra vida és com la de qualsevol família: treballar, portar als nens al col·legi, anar al parc…

En la convivència en què per sorteig ens va tocar Manchester salio l'Evangeli de la llavor de mostassa. El Senyor en el seu amor a aquest país ha plantat aquesta petita comunitat, i ens ha anomenat formar part d'ella. No som imprescindibles, ni molt menys, i en la mesura en què ens creguem de veritat que Déu ens estima, acceptem les nostres creus cada dia…perquè amb la gràcia de Déu reflectirem una mica de la llum de Crist, primer als nostres propis fills i després als quals estiguin al voltant. Sempre penso que servirà de poc si als meus fills els parlo molt de Déu i després vaig preocupada pels diners…o dir-los que han de demanar perdó als seus germans si després jo mai reconec davant d'ells que m'equivoco… Quan arribem teníem la idea que la missió consistiria a intentar parlar amb molta gent, fer activitats, donar catequesis, etc. però ens hem anat donant compte, que potser consisteix mes en simplement acceptar la voluntat de Déu que per a mi ha estat viure a Manchester: lluny de la meva família, dels nostres amics, de la nostra comunitat…no poder estar amb la meva germana quan ha perdut un beu o quan el meu pare ha estat a punt de morir, no estar mes acompanyada quan neix un fill, perdre'ns tantes bodes, batejos…el temps tan plujós i va fregir, la solitud, el caràcter tancat de la gent…Així i tot, des que arribem hem rebut molt mes del que hàgim pogut “donar”, el Senyor ens ha cuidat molt i ha tingut molts detalls, per exemple, quan vam ser fa un anus per Nadal a Barcelona, David va poder estar amb el seu avi en el moment de la seva mort, o la matrona que em porta tots els embarassos i que em van assignar és espanyola i encantadora… Com a matrimoni i família, estar en missió ens aquesta ancorant a viure “l'avui” i ens ajuda a buscar cada dia al Senyor.

  https://www.jovenescatolicos.es/2018/01/12/la-gran-aventura-de-ser-una-familia-en-mision-david-y-clara/