‘L'Església de Fonts i el retorn a les Fonts'

Els camins del Senyor són inescrutables i els seus designis sorprenents. Moltes vegades ens deixa en la història senyals lluminosos que, encara que semblin meres coincidències, no ho són, i són detalls propis del seu amor.

Aquesta setmana ha tingut lloc un fet històric que podria ser la culminació d'un signe profètic que va començar fa gairebé 60 anys i la repercussió dels quals, encara que puguem intuir-la, no és possible encara arribar a valorar.

Recordava el profeta Miqueas que de Betlem de Efratá, encara sent la menor entre les famílies de Judà, d'ella sortiria el definitiu Pastor d'Israel, perquè Déu té feblesa pel feble i fràgil, la qual cosa aparentment no val, per a mostrar la seva Glòria i confondre així a savis i intel·ligents (1a Cor. 1,27). I així ha estat com en un poble abandonat de la província de Segòvia, podria, d'algun mode, complir-se aquesta afirmació.


Fonts és un antic llogaret deshabitat de la província de Segòvia, nascuda en les albors del segle XII al costat del va riure Eresma, i que a mitjan segle XX va quedar completament abandonada. Amb cases mitjà derruïdes, sense carrers ni construccions ja visibles, més que unes poques pedres, s'erigeix, a la part alta d'una lloma, una Església, dedicada a La nostra Senyora de l'Asunción. Havia quedat miraculosament en peus després del gradual abandó del lloc, però amb amenaça de ruïna. La construcció, encara que anterior al segle XVIII, s'havia reformat en 1740, i des d'aquesta data es mantenia fins que amb la pèrdua gradual de població s'havia anat deteriorant de tal mode que ja pràcticament no tenia sostre, ni sòl, ni elements litúrgics, que havien estat sostrets o estaven repartits en altres parròquies.

Va voler la providència, en aquestes coincidències de la vida, que un joveníssim Kiko Argüello, amb uns 25 anys, conegués aquest inhòspit paratge de l'erm castellà i quedés impressionat per la seva bellesa. Impressionants camps de cereal envoltaven l'església fins on la vista podia aconseguir.



Kiko havia tingut una profunda conversió després d'una greu crisi existencial que li havia fet acostar-se novament a Jesucrist i a redescobrir a l'Església present entre els més pobres, i que, com el Serf de Yahvé, feien present el misteri del sofriment dels innocents. Amb l'ajuda de diverses experiències propícies, entre elles el coneixement de la vida del recentment declarat Sant Charles de Foucauld, es va anar a viure en silenci enmig dels desheretats de les barraques de Palomeras Altes a Madrid l'any 1964. A l'Església Catòlica, en aquests moments, se celebrava el Concili Vaticà II.



Enmig de dificultats i combats, buscant com feien els pares del desert la intimitat amb el Senyor, es retirava puntualment a Fonts, aprofitant la solitud que proporcionava, per a orar i meditar l'Escriptura. L'interior de la inhòspita Església i el petit rierol que nodria al riu Eresma, que discorria a unes desenes de metres just al peu de la lloma, eren els seus únics manteniments, no sols pel recer que aportava l'interior de l'església enfront de les inclemències sinó també per la necessitat de disposar d'aigua. Justament seran aquests dos signes els pilars en el que després s'ha convertit el Camí Neocatecumenal: un itinerari de fe a l'interior de l'Església i sota la seva empara, que redescobreix l'ésser cristià a través de les aigües del baptisme.





Kiko venia d'una vida acomodada, de atista d'èxit després del seu premi nacional extraordinari de pintura, i que va quedar marcada, curiosament, per diverses coincidències que no són de cap mode casualitat: En 1962, abans d'anar-se a les barraques, havia viscut a Segòvia, mentre realitzava una experiència en el Monestir del Parral dels pares Jerònims, dels qui va aprendre el seu amor a la Paraula de Déu i a l'oració. Després d'una temporada en el Monestir, el seu Director espiritual, el llavors provincial dels dominics, li havia convidat a acabar la carrera de Belles Arts abans de fer un pas més decidit en el seu discerniment vocacional. En els seus temps d'estudiant havia entrat en contacte amb l'espiritualitat de l'Orde de Predicadors, en la Residència dels Pares Dominics de La nostra Senyora d'Atocha de Madrid, on habitualment anava a Missa i rebia formació. Allí va entaular contacte amb el Pare Aguilar, un dominic de gran prestigi que havia format un grup d'art amb prop de 30 artistes de distint signe i amb el qual havia fet un viatge per Europa estudiant l'art sacre. Allí va viure durant tres anys i va conèixer al famós vidrierista segovià, Muñoz de Pablos, que ho havia portat a la seva terra en diverses ocasions i amb el qual va entaular amistat.

Va ser a Segòvia per tant on, gràcies a un dominic, Kiko decideix tornar a Madrid. Poc temps després farà la primera experiència entre els pobres. Allí a Segòvia havia viscut també durant un temps Santo Domingo de Guzmán. Era l'any 1218, en els inicis del segle XII, el mateix segle que neix Fonts.




El fundador d'acabada d'aprovar Ordre de predicadors havia viscut en solitud, amb dejuni, oració i també predicant als vilatans, en una zona de grutes al costat del riu Eresma, el mateix que diverses desenes de quilòmetres més amunt passa al costat de Fonts. Encara avui es pot visitar a Segòvia la cova de Santo Domingo, transformada en una petita i majestuosa capella dins del convent dominic, i en la qual el Sant va tenir grans lluites contra el dimoni.



Mentre el poble de Fonts neix i floreix en l'època de Santo Domingo, llangueix i desapareix en la de Kiko Argüello. I és allí on el Senyor el porta, com al poble d'Israel després de l'alliberament de l'esclavitud del Faraó… al desert. Allí el Senyor, com amb el seu poble, establirà una aliança i el prepararà per a la seva veritable missió: entrar en la llibertat de la terra promesa. El que és en definitiva el Misteri Pascual.

Després de les seves escapades a aquest recòndit lloc discernirà que la voluntat de Déu passa per anar-se a viure entre els pobres de Palomeras Altes de Madrid. Déu ha anat preparant el terreny, i entre els pobres apareixerà el que serà posteriorment el trípode sobre el qual es basa aquest itinerari de fe: Paraula - Litúrgia - Comunitat. En aquest succés d'esdeveniments que Déu permet hi ha una data clau: El 28 d'agost de 1965 apareix el Cardenal Arquebisbe de Madrid, Mons. Casimiro Morcillo, a les Barraques de Palomeras, per a impedir executar una ordre d'enderrocament de les barraques. A la guàrdia civil només li dona temps de tirar la de Carmen.



Aquest dia el Cardenal Arquebisbe de Madrid entrarà en contacte amb la realitat de la comunitat que s'ha format i de la qual es queda profundament commocionat. Es donaria la circumstància que el Cardenal Morcillo havia estat sotssecretari del Concili, per la qual cosa coneixia en profunditat l'autèntic esperit de renovació que s'estava gestant i que va identificar en Palomeras, perquè no en va Sant Joan XXIII havia parlat de la ‘Església dels pobres’ un mes abans d'iniciar el Concili en un missatge radiofònic per a tota l'Església.

A partir d'aquest moment Carmen Hernández decidirà col·laborar definitivament amb Kiko i, seguint les indicacions del Cardenal, anar a les parròquies. Encara que l'Esperit ja estava bufant, aquesta minúscula realitat que havia brollat haurà de ser confirmada per la Mare Església, representada en la figura de Mons. Morcillo, que donarà la seva aprovació a la realització d'aquest itinerari com una font de la regeneració de l'home nou seguint els llits del catecumenat de l'Església primitiva.





Un mes després de la visita de l'Arquebisbe, i animats per la seva presència, al setembre de 1965, Kiko i Carmen partiran a Fonts per a realitzar una primera convivència de diversos dies, de 17 al 22, juntament amb els pobres de les barraques. Les pedres de l'Església seran testimonis del naixement del primer germen del que es transformarà amb el temps en el Camí Neocatecumenal.

En el seu interior celebraran l'Eucaristia amb les dues espècies, com havia permès el Concili en la Sacrosantum Concilium núm. 55 aprovada pocs anys abans, el 4 de desembre de 1963. El Concili està a punt de concloure's, però l'Esperit ja l'estava concretant en una insignificant realitat amb quatre marginats reunits en una Església mitjà derruïda d'un poble abandonat. Com un gra de mostassa, a penes visible del petit que és.



Després de la convivència en Fonts van tornar tots a Madrid, i amb l'ajuda de Mons. Morcillo i seguint les seves indicacions, van començar a reunir-se per a les celebracions en una església de la pròxima Colònia Sandi, que era un barracó. Aquesta mateixa tardor va acudir a Palomeras el Pare Conrado Monreal, religiós de la Congregació dels Sagrats Cors i rector del Crist Rei de Madrid, que havia conegut a Kiko en els Cursets de Cristiandat i que va quedar impressionat de com la comunitat celebrava l'Eucaristia. Els va convidar a la seva parròquia a donar unes xerrades, i allí van néixer, gairebé de manera improvisada, al gener de 1966, la qual cosa són actualment les catequesis inicials del Camí, que són unes catequesis fonamentalment kerygmáticas. D'aquesta manera veia la llum la primera comunitat dins d'una Parròquia. A l'any següent, gener de 1967, van donar les catequesis en la Parròquia de Sant Frontis a Zamora, i a Àvila.

La següent trobada en Fonts serà per a celebrar el Tridu Pasqual aquest any de 1967. El Concili Vaticà II hi havia concluído amb la clausura celebrada el dia de la Immaculada, el 8 de desembre de 1965, just 6 anys després que Kiko rebés de la Verge el missatge de ‘fer comunitats com la Sagrada Família de Natzaret’.

Per als oficis del dijous i divendres Sant s'havien congregat precisament ‘dotze persones’ a l'Església: Kiko i Carmen, un prevere que els acompanyava, amb diversos germans de Madrid i alguns vinguts improvisadament de València, que havien conegut a Kiko en una visita que havia fet al novembre de 1966. Per a la Vigília Pasqual, la nit del 25 al 26 de març de 1967, es van incorporar a més dels dotze que ja estaven, els germans de la comunitat de Palomeras i de la comunitat acabada de néixer en la parròquia de Crist Rey. Aquesta Vigília Pasqual, la primera a realitzar-se durant tota la nit fins a l'alba, tindrà una importància fonamental en el que serà la gènesi, composició i teologia de tot el Camí Neocatecumenal, que es fonamenta en el redescobriment del misteri pasqual, el qual està íntimament lligat al baptisme.


Ja Sant Joan Pau II i Benet XVI havien subratllat, com així consta en els Estatuts aprovats (art. 12) el valor de la Pasqua per a l'itinerari de fe dels catecúmenos i de tots els cristians. Però el Papa Francesc va anar més enllà en reconèixer en una visita de Bisbes ad limina de la República dominicana en 2015 que el Camí havia ajudat a tota l'Església a recuperar i reintroduir la força de la Pasqua, salvant el que realment és el seu signe més autèntic i central, el de la nit, en celebrar-se com una autèntica vigília, en una autèntica espera escatològica de la Resurrecció de Jesucrist, com canta el Pregó en referir-se a Crist com la llum del Ciri que destrueix les tenebres: ‘Que l'estel matutí el trobi cremant’


Qui anava a suposar, en aquells anys infaustos, als quals van ser testimonis en Fonts d'aquella celebració, sense llum elèctrica, només acompanyats de les espelmes i el ciri pasqual, amb l'escassa ajuda d'un brasero que els proporcionava una mica de calor i la companyia de diversos germans, en una Església abandonada amb el sostre caigut i el sòl humit, que estaven sent protagonistes d'una fita històrica? L'Església havia recuperat amb el Concili la centralitat del misteri Pascual com a axis de la vida cristiana, tal com havia somiat Sant Joan XXIII en el seu missatge radiofònic un mes abans d'iniciar el Concili: ‘què ve a ser un Concili Ecumènic sinó el renovar-se d'aquesta trobada del rostre de Jesús RESUCITADO, rei gloriós i immortal, radiant en tota l'Església per a salut, alegria i resplendor de les nacions?'


Anys després, en 1988, ho reafirmaria l'Església en una carta de la Congregació per al Culte Diví i Disciplina dels Sagraments titulada ‘Paschalis Sollemnitatis’ on subratllava el valor de celebrar la Vigília durant la nit, enfront del costum arrelat ‘d'haver reduït la seva celebració a una mera Missa vespertina’. El Missal Romà, en les rúbriques inicials de la Vigília Pasqual (núm. 3), oferia també un resum bell del sentit d'aquesta santíssima litúrgia: 'Segons antiquíssima tradició, aquesta és una nit de vela en honor del Senyor, i la Vigília que en ella se celebra per a commemorar la nit santa de la resurrecció del Senyor, és considerada com la mare de totes les santes vigílies. En ella l'Església vetllant espera la Resurrecció del Senyor i la celebra amb els sagraments de la Iniciació cristiana'.



Aquesta novetat, promoguda pel Concili Vaticà II però que s'havia gestat ja amb el Papa Pio XII en 1951 després de segles d'ostracisme, perquè s'havia reduït a una celebració el dissabte sant al matí sense gens de transcendència, tenia a més el seu origen en les albors de la fe, quan Jesucrist celebra la seva Pasqua la nit que anava a ser lliurat, fet que entronca amb la Pasqua del poble hebreu, la nit de l'alliberament, en la qual Déu ve a destruir la nostra esclavitud, com indicava la carta ‘Paschalis Sollemnitatis’: "La Vigília pasqual nocturna durant la qual els hebreus van esperar el trànsit del Senyor, que havia d'alliberar-los de l'esclavitud del faraó, va anar des de llavors celebrada cada any per ells com un «memorial»; aquesta vigília era figura de la Pasqua autèntica de Crist, de la nit del veritable alliberament, en la qual «trencades les cadenes de la mort, Crist ascendeix victoriós de l'abisme"(Num. 79).

Després del naixement de les primeres comunitats neocatecumenals en diverses parròquies d'Espanya en 1967, i després del redescobriment de la Vigília Pasqual en Fonts, a l'any següent, 1968, Kiko i Carmen van ser a Roma, on naixerien les primeres comunitats d'Itàlia, després de la catequització de la Parròquia de Màrtirs Canadencs. A l'any següent, 1969, de tornada a la Ciutat Eterna, farien les catequesis en les parròquies de Santa Francesca Cabrini, Sant Luigi Gonzaga i en la Nativitá.

Amb el naixement de les primeres comunitats es va veure la necessitat de realitzar equips d'evangelització, perquè Kiko i Carmen no donaven ja a bast amb les peticions que tenien per a iniciar el Neocatecumenado. Així, l'any 1969, es realitzarà també en Fonts la primera convivència d'itinerants, d'on partirien per sorteig els primers equips a evangelitzar per Europa i Amèrica. Allí es van congregar durant més de dues setmanes nombrosos germans procedents de Madrid, Zamora, Àvila i Roma, per a discernir la voluntat de Déu en un ambient d'oració, dejuni i penitència. És doncs aquest esdeveniment històric viscut també en Fonts l'inici de la missió del Camí Neocatecumenal en el món, que a poc a poc s'estendrà fins a implantar-se en més de 130 nacions. Allí, enfront dels camps castellans que es preparen per a la sega en el calorós estiu, Kiko i Carmen van veure complir la paraula de Sant Mateu: “les messes són moltes, mes els obrers pocs. Pregueu, doncs, al Senyor de les messes, que vaig enviar obrers a les seves messes” (Mateo 9, 35).




El passat 12 d'octubre, festa de la Verge del Pilar, i un dia després que es complís el 60 aniversari de l'inici del Concili Vaticà II, s'inaugurava la reforma d'aquesta Església de la nostra Senyora de l'Asunción de Fonts, advocació de la qual Carmen Hernández era especialment devota.

El Bisbe de Segòvia, Mons. Cèsar August Franco, va voler re-inaugurar l'Església després de la reforma i agrair al Camí Neocatecumenal, que ha assumit després de diversos anys de treballs el finançament de l'acurada reforma i restauració, els fruits que enfonsen les seves arrels en aquest Església. Aquest esdeveniment és una paraula profètica sobre com es pot ajudar a restaurar l'Església: mitjançant la recuperació del misteri pasqual i l'anunci de l'Evangeli. En aquests temps difícils de secularització, amb el progressiu abandó de la fe, en el qual una societat completament anti-cristiana s'aixeca, l'Església de Fonts, sota la protecció de la Santa Mare de Déu, estrella de la nova evangelització, és una crida al fet que l'Església ha de tornar al ‘primer model apostòlic, el del cenacle’ (Discurs de Sant Joan Pau II als participants en el VI Simposi del Consell de conferències episcopals d'Europa - Habitatge, 11 d'octubre de 1985).



Font: https://observatoriodelcaminoneocatecumenal.blogspot.com/2022/10/la-iglesia-de-fuentes-y-el-retorno-las.html

Article sobre Fonts en la web oficial del Camí: https://neocatechumenaleiter.org/fuentes-de-carbonero-el-mayor-segovia-espana/