L'adoració eucarística, experiència de ser Església

Homilia del papa en la missa i processó eucarística de Corpus Christi

ROMA, dijous 7 juny 2012 (zenit.org).- A les 19 hores d'aquest dijous, Solemnitat del santíssim Cos i Sang de Crist, el sant pare Benet XVI va celebrar la Santa Missa davant la basílica de Sant Joan de Letrán. Va presidir després la processó eucarística que, recorrent via Merulana, va arribar fins a la basílica de Santa Maria la Major. Publiquem l'homilia que el papa va dirigir als fidels en el curs de la celebració eucarística:

Benvolguts germans i germanes!

Aquesta tarda voldria meditar amb vosaltres sobre dos aspectes, entre ells connectats, del Misteri eucarístic: el culte de l'Eucaristia i la seva sacralitat.

És important tornar-los a prendre en consideració per a preservar-los de visions no completes del Misteri mateix, com aquelles que s'han donat en el recent passat.

Sobretot, una reflexió sobre el valor del culte eucarístic, en particular de l'adoració del Santíssim Sagrament. És l'experiència que també aquesta tarda viurem després de la Missa, abans de la processó, durant el seu desenvolupament i al terme. Una interpretació unilateral del Concili Vaticà II ha penalitzat aquesta dimensió, restringint en pràctica l'Eucaristia al moment celebrativo. En efecte, ha estat molt important reconèixer la centralitat de la celebració, en la qual el Senyor convoca al seu poble, el reuneix entorn de la doble taula de la Paraula i del Pa de vida, el nodreix i l'uneix a Si en l'ofrena del Sacrifici. Aquesta valorització de l'assemblea litúrgica, en la qual el Senyor actua i realitza el seu misteri de comunió, continua sent naturalment vàlida, però ha de resituar-se en el just equilibri. En efecte –com sovint succeeix- per a subratllar un aspecte s'acaba per sacrificar un altre. En aquest cas, l'accentuació sobre la celebració de l'Eucaristia ha anat en detriment de l'adoració, com a acte de fe i d'oració dirigit al Senyor Jesús, realment present en el Sagrament de l'altar. Aquest desequilibri ha tingut repercussions també sobre la vida espiritual dels fidels. En efecte, concentrant tota la relació amb Jesús Eucaristía en l'únic moment de la Santa Missa, es corre el risc de buidar de la seva presència la resta del temps i de l'espai existencials. I així es percep menys el sentit de la presència constant de Jesús enmig de nosaltres i amb nosaltres, una presència concreta, pròxima, entre les nostres cases, com a “Cor bategant” de la ciutat, del país, del territori amb les seves diverses expressions i activitats.

El Sagrament de la Caritat de Crist deu permear tota la vida quotidiana. En realitat és equivocat contraposar la celebració i l'adoració, com si estiguessin en competència. És just el contrari: el culte del Santíssim Sagrament és com el “ambient” espiritual dins del qual la comunitat pot celebrar bé i en veritat l'Eucaristia. Només si és precedida, acompanyada i seguida d'aquesta actitud interior de fe i d'adoració, l'acció litúrgica pot expressar el seu ple significat i valor. La trobada amb Jesús en la Santa Missa es realitza veritable i plenament quan la comunitat és capaç de reconèixer que El, en el Sagrament, habita la seva casa, ens espera, ens convida a la seva taula, i després, després que l'assemblea s'ha dissolt, roman amb nosaltres, amb la seva presència discreta i silenciosa, i ens acompanya amb la seva intercessió, recollint el nostre sacrificis espirituals i oferint-los al Pare.

En aquest sentit, m'agrada subratllar l'experiència que viurem aquesta tarda junts. En el moment de l'adoració, estem tots al mateix nivell, de genolls davant el Sagrament de l'Amor. El sacerdoci comú i el ministerial es troben units en el culte eucarístic. És una experiència molt bella i significativa, que hem viscut diverses vegades en la basílica de Sant Pere, i també en les inoblidables vigílies amb els joves, record per exemple les de Colònia, Londres, Zagreb i Madrid. És evident a tots que aquests moments de vela eucarística preparen la celebració de la Santa Missa, preparen els cors a la trobada, de manera que aquest resulta fins i tot més fructuós. Estar tots en silenci prolongat davant el Senyor present en el seu Sagrament, és una de les experiències més autèntiques de l'el nostre ser Església, que s'acompanya en mode complementari amb la de celebrar l'Eucaristia, escoltant la Paraula de Déu, cantant, acostant-se junts a la taula del Pa de vida. Comunió i contemplació no es poden separar, van plegats. Per a comunicar veritablement amb una altra persona haig de conèixer-la, saber estar en silenci prop d'ella, escoltar-la, mirar-la amb amor. El veritable amor i la veritable amistat viuen sempre d'aquesta reciprocitat de mirades, de silencis intensos, eloqüents, plens de respecte i veneració, de manera que la trobada es visqui profundament, de mode personal i no superficial. I lamentablement, si falta aquesta dimensió, fins i tot la mateixa comunió sacramental pot arribar a ser, per part nostra, un gest superficial. En canvi, en la veritable comunió, preparada pel col·loqui de l'oració i de la vida, podem dir al Senyor paraules de confiança, com les que han ressonat fa poc en el Salm responsorial: “Jo soc el teu serf, fill de la teva esclava:/ el teu has trencat les meves cadenes./ T'oferiré un sacrifici de lloança/ i invocaré el nom del senyor” (Sal 115,16-17).

Ara voldria passar breument al segon aspecte: la sacralitat de l'Eucaristia. També aquí hem sofert en el passat recent un cert malentès del missatge autèntic de la Sagrada Escriptura. La novetat cristiana respecte al culte ha estat influenciada per una certa mentalitat secular dels anys seixanta i setanta del segle passat. És veritat, i continua sent sempre vàlid, que el centre del culte ja no està en els ritus i en els sacrificis antics, sinó en Crist mateix, en la seva persona, en la seva vida, en el seu misteri pasqual. I no obstant això d'aquesta novetat fonamental no s'ha de concloure que el sacre no existeixi ja, sinó que ha trobat el seu compliment en Jesucrist, Amor diví encarnat. La Carta als Hebreus, que hem escoltat aquesta tarda en la segona lectura, ens parla precisament de la novetat del sacerdoci de Crist, “summe sacerdot dels béns futurs” (Heb 9,11), però no diu que el sacerdoci s'hagi acabat. Crist “és mediador d'una aliança nova” (Heb 9,15), establerta en la seva sang, que purifica “la nostra consciència de les obres de mort” (Heb 9,14). El no ha abolit el sagrat, sinó que ho ha portat a compliment, inaugurant un nou culte, que és sí plenament espiritual però que no obstant això, mentre estem en camí en el temps, se serveix encara de signes i ritus, que desapareixeran només al final, a la Jerusalem celeste, on no hi haurà ja cap temple (cfr Ap 21,22). Gràcies a Crist, la sacralitat és més veritable, més intensa, i, com succeeix per als manaments, també més exigent! No basta l'observança ritual, sinó que s'exigeix la purificació del cor i la implicació de la vida.

M'agrada també subratllar que el sacre té una funció educativa, i la seva desaparició inevitablement empobreix la cultura, especialment la formació de les noves generacions. Si, per exemple, en nom d'una fe secularitzada i no necessitada ja de signes sacres, fos abolida aquesta processó ciutadana del Corpus Domini, el perfil espiritual de Roma resultaria “aplanat”, i la nostra consciència personal i comunitària quedaria afeblida. O pensem en una mare o un pare que, en nom d'una fe dessacralitzada, privessin als seus fills de tota ritualitat religiosa: en realitat acabarien per deixar el camp lliure als punts succedanis presents en la societat dels consums, a altres ritus i altres signes, que més fàcilment podrien convertir-se en ídols. Déu, el nostre Pare, no ha fet així amb la humanitat: ha enviat al seu Fill al món no per a abolir, cino per a donar compliment també al sacre. En el cim d'aquesta missió, en l'Últim Sopar, Jesús va instituir el Sagrament pasqual. Actuant així es va posar a si mateix en el lloc dels sacrificis antics, però va fer dins d'un ritu, que va manar als apòstols perpetuar, com a signe suprem del veritable Sacre, que és El mateix. Amb aquesta fe, benvolguts germans i germanes, celebrem avui i cada dia el Misteri eucarístic i l'adorem com a centre de la nostra vida i cor del món. Amén.

©Llibreria Editorial Vaticana