Homilia del Papa per la festivitat de Sant Pere i Sant Pau

'Només el seguiment de Jesús condueix a la nova fraternitat' Homilia en la Capella Papal en la solemnitat dels Sants Apòstols Pere i Pablo

CIUTAT DEL VATICÀ, divendres 29 juny 2012 (zenit.org).- A les 9 hores d'avui, solemnitat dels sants apòstols Pere i Pablo, en la Basílica Vaticana, Benet XVI va imposar el sacre pal·li, en la Confessió de l'Apòstol Pere, a 43 nous arquebisbes mtropolitanos. A altres tres prelats el sacre pal·li els serà consignat en les seves seus metropolitanes.

A continuació, el papa va presidir la concelebració eucarítisca amb els nous arquebisbes metropolitans. Com és habitual en ocasió de la Festa dels sants apòstols Pere i Pablo, patrons de la ciutat de Roma, va ser present en la santa missa una delegació del Patriarcat Ecumenico de Constantinoble, composta per: la seva eminència Emmanuel Adamakis, metropolita de França, director de l'Oficina de l'Església ortodoxa davant la Unió Europea; la seva gràcia Ilias Katre, bisbe de Philomelion, els Estats Units; reverend diaca Paisios Kokkinakis, codicógrafo del Sant Sínode del Patriarcat Ecumènic.

En el curs de la celebració eucarística, després de la lectura de l'Evangeli, el papa va pronunciar l'homilia que oferim aquí.

*****

Senyors cardenals,

Venerats germans en l'episcopat i en el sacerdoci,

Benvolguts germans i germanes:

Estem reunits al voltant de l'altar per a celebrar la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pablo, patrons principals de l'Església de Roma. Són aquí presents els arquebisbes metropolitans nomenats durant aquest últim any, que acaben de rebre el pal·li, i als qui va el meu especial i afectuosa salutació. També és present, enviada per la seva santedat Bartolomé I, una eminent delegació del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, que acullo amb reconeixement fratern i cordial. Amb esperit ecumènic m'alegra saludar i donar les gràcies a The Choir of Westminster Abbey, que anima la litúrgia juntament amb la Capella Sixtina. Salutació a més als senyors ambaixadors i a les autoritats civils: a tots els agraeixo la seva presència i oració.

Com tots saben, davant de la Basílica de Sant Pere, estan col·locades dues imponents estàtues dels apòstols Pere i Pablo, fàcilment recognoscibles per les seves ensenyes: les claus a les mans de Pedro i l'espasa entre les de Pablo. També sobre el portal major de la Basílica de Sant Pau Extramurs estan representades juntes escenes de la vida i del martiri d'aquestes dues columnes de l'Església. La tradició cristiana sempre ha considerat inseparables a sant Pere i a sant Pau: junts, en efecte, representen tot l'Evangeli de Crist. A Roma, a més, la seva vinculació com a germans en la fe ha adquirit un significat particular. En efecte, la comunitat cristiana d'aquesta ciutat els va considerar una espècie de contrapunt dels mítics Ròmul i Rem, la parella de germans als quals es fa remuntar la fundació de Roma. Es pot pensar també en un altre paral·lelisme oposat, sempre a propòsit del tema de la germanor: és a dir, mentre que la primera parella bíblica de germans ens mostra l'efecte del pecat, pel qual Caín mata a Abel, Pedro i Pablo, encara que humanament molt diferents l'u de l'altre, i a pesar que no van faltar conflictes en la seva relació, han constituït un mode nou de ser germans, viscut segons l'Evangeli, un mode autèntic fet possible per la gràcia de l'Evangeli de Crist que actuava en ells. Només el seguiment de Jesús condueix a la nova fraternitat: aquí es troba el primer missatge fonamental que la solemnitat d'avui ens ofereix a cadascun de nosaltres, i la importància de la qual es reflecteix també en la cerca d'aquella plena comunió, que anhelen el Patriarca ecumènic i el Bisbe de Roma, com també tots els cristians.

En el passatge de l'Evangeli de sant Mateo que hem escoltat fa poc, Pedro fa la pròpia confessió de fe a Jesús reconeixent-ho com Messies i Fill de Déu; la fa també en nom dels altres apòstols. Com a resposta, el Senyor li revela la missió que desitja confiar-li, la de ser la «pedra», la «roca», el fonament visible sobre el qual està construït tot l'edifici espiritual de l'Església (cf. Mt 16, 16-19). Però de quina manera Pedro és la roca? Com ha de complir aquesta prerrogativa, que naturalment no ha rebut per a si mateix? El relat de l'evangelista Mateo ens diu en primer lloc que el reconeixement de la identitat de Jesús pronunciat per Simón en nom dels Dotze no prové «de la carn i de la sang», és a dir, de la seva capacitat humana, sinó d'una particular revelació de Déu Padre. En canvi, immediatament després, quan Jesús anuncia la seva passió, mort i resurrecció, Simón Pedro reacciona precisament a partir de la «carn i sang»: Ell «es va posar a increpar-ho: … [Senyor] això no pot passar-te» (16, 22). I Jesús, al seu torn, li va replicar: «Allunya't de mi, Satanàs. Ets per a mi pedra d'ensopegada…» (v. 23). El deixeble que, per un do de Déu, pot arribar a ser roca ferma, es manifesta en la seva feblesa humana com el que és: una pedra en el camí, una pedra amb la qual es pot ensopegar – en grec skandalon. Així es manifesta la tensió que existeix entre el do que prové del Senyor i la capacitat humana; i en aquesta escena entre Jesús i Simón Pedro veiem d'alguna manera anticipat el drama de la història del mateix papat, que es caracteritza per la coexistència d'aquests dos elements: d'una banda, gràcies a la llum i la força que ve de l'alt, el papat constitueix el fonament de l'Església pelegrina en el temps; per una altra, emergeixen també, al llarg dels segles, la feblesa dels homes, que només l'obertura a l'acció de Déu pot transformar.

En l'Evangeli d'avui emergeix amb força la clara promesa de Jesús: «el poder de l'infern», és a dir les forces del mal, no prevaldran, «senar praevalebunt». Ve a la memòria el relat de la vocació del profeta Jeremies, quan el Senyor, en confiar-li la missió, li diu: «Jo et converteixo avui en plaça forta, en columna de ferro, en muralla de bronze, enfront de tot el país: enfront dels reis i prínceps de Judà, enfront dels sacerdots i la gent del camp; lluitaran contra tu, però no et podran - senar praevalebunt -, perquè jo estic amb tu per a lliurar-te» (Jr 1, 18-19). En veritat, la promesa que Jesús fa a Pedro és ara molt més gran que les fetes als antics profetes: Aquests, en efecte, van ser amenaçats només per enemics humans, mentre Pedro ha de ser protegit de les «portes de l'infern», del poder destructor del mal. Gemegaire rep una promesa que té a veure amb ell com a persona i amb el seu ministeri profètic; Pedro és confortat respecte al futur de l'Església, de la nova comunitat fundada per Jesucrist i que s'estén a totes les èpoques, més enllà de l'existència personal del mateix Pedro.

Passem ara al símbol de les claus, que hem escoltat en l'Evangeli. Ens recorden l'oracle del profeta Isaïes sobre el funcionari Eliaquín, del qual es diu: «Penjaré de la seva espatlla la clau del palau de David: el que ell obri ningú ho tancarà, la qual cosa ell tanqui ningú ho obrirà» (Is 22,22). La clau representa l'autoritat sobre la casa de David. I en l'Evangeli hi ha una altra paraula de Jesús dirigida als escribes i fariseus, als quals el Senyor els retreu de tancar el regne dels cels als homes (cf. Mt 23,13). Aquestes paraules també ens ajuden a comprendre la promesa feta a Pedro: a ell, com a fidel administrador del missatge de Crist, li correspon obrir la porta del regne dels cels, i jutjar si acceptar o excloure (cf. Ap 3,7). Les dues imatges – la de les claus i la de lligar i deslligar – expressen per tant significats similars i es reforcen mútuament. L'expressió «lligar i deslligar» forma part del llenguatge rabínic i al·ludeix d'una banda a les decisions doctrinals, per un altre en poder disciplinar, és a dir a la facultat d'aplicar i d'aixecar l'excomunió. El paral·lelisme «en la terra… en els cels» garanteix que les decisions de Pedro en l'exercici de la seva funció eclesial també són vàlides davant Déu.

En el capítol 18 de l'Evangeli segons Mateo, dedicat a la vida de la comunitat eclesial, trobem altres paraules de Jesús dirigides als deixebles: «En veritat us dic que tot el que lligueu en la terra quedarà lligat en els cels, i tot el que deslligueu en la terra quedarà deslligat en els cels» (Mt 18,18). I sant Joan, en el relat de les aparicions de Crist ressuscitat als Apòstols, en la tarda de Pasqua, refereix aquestes paraules del Senyor: «Rebeu l'Esperit Sant; als qui els perdoneu els pecats, els queden perdonats; als qui els hi retingueu, els queden retinguts» (Jn 20,22-23). A la llum d'aquests paral·lelismes, apareix clarament que l'autoritat de lligar i deslligar consisteix en el poder de perdonar els pecats. I aquesta gràcia, que afebleix la força del caos i del mal, està en el cor del misteri i del ministeri de l'Església. L'Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s'han de reconèixer necessitats de l'amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist. Les paraules de Jesús sobre l'autoritat de Pedro i dels Apòstols revelen que el poder de Déu és l'amor, amor que irradia la seva llum des del Calvari. Així, podem també comprendre perquè, en el relat de l'evangeli, després de la confessió de fe de Pedro, segueix immediatament el primer anunci de la passió: en efecte, Jesús amb la seva mort ha vençut el poder de l'infern, amb la seva sang ha vessat sobre el món un riu immens de misericòrdia, que irriga amb la seva aigua guaridora la humanitat sencera.

Benvolguts germans, com recordava al principi, la tradició iconogràfica representa a sant Pau amb l'espasa, i sabem que aquesta significa l'instrument amb el qual va ser assassinat. Però, llegint els escrits de l'apòstol dels gentils, descobrim que la imatge de l'espasa es refereix a la seva missió d'evangelitzador. Ell, per exemple, sentint pròxima la mort, escriu a Timoteo: «He lluitat el noble combat» (2 Tm 4,7). No és certament la batalla d'un cabdill, sinó la de qui anuncia la Paraula de Déu, fidel a Crist i a la seva Església, per qui s'ha lliurat totalment. I per això el Senyor li ha donat la corona de la glòria i l'ha posat, igual que a Pedro, com a columna de l'edifici espiritual de l'Església.

Estimats Metropolitans: el pal·li que us he imposat, us recordarà sempre que heu estat constituïts en i per al gran misteri de comunió que és l'Església, edifici espiritual construït sobre Crist pedra angular i, en la seva dimensió terrestre i històrica, sobre la roca de Pedro. Animats per aquesta certesa, sentim-nos junts cooperadors de la veritat, la qual –sabem– és una i «simfònica», i reclama de cadascun de nosaltres i de la nostra comunitat l'obstinació constant de conversió a l'únic Senyor en la gràcia de l'únic Esperit. Que la Santa Mare de Déu ens guiï i ens acompanyi sempre en el camí de la fe i de la caritat. Reina dels Apòstols, prega per nosaltres. Amén.