Homilia del Papa en la Vigília Pasqual

Benvolguts germans i germanes:

Pasqua és la festa de la nova creació. Jesús ha ressuscitat i no morirà de nou nou. Ha descerrajado la porta cap a una nova vida que ja no coneix ni la malaltia ni la mort. Ha assumit a l'home en Déu mateix. «Ni la carn ni la sang poden heretar el regne de Déu», diu Pablo en la Primera Carta als Corintis (15,50).

L'escriptor eclesiàstic Tertulià, en el segle III, va tenir l'audàcia d'escriure refregint-se a la resurrecció de Crist i a la nostra resurrecció: «Carn i sang, tingueu confiança, gràcies a Crist heu adquirit un lloc en el cel i en el regne de Déu» (CCL II, 994). S'ha obert una nova dimensió per a l'home.

La creació s'ha fet més gran i més espaiosa. La Pasqua és el dia d'una nova creació, però precisament per això l'Església comença la litúrgia amb l'antiga creació, perquè aprenguem a comprendre la nova. Així, en la Vigília de Pasqua, al principi de la Litúrgia de la Paraula, es llegeix el relat de la creació del món. En el context de la litúrgia d'aquest dia, hi ha dos aspectes particularment importants.

En primer lloc, que es presenta a la creació com una totalitat, de la qual forma part la dimensió del temps. Els set dies són una imatge d'un conjunt que es desenvolupa en el temps. Estan ordenats amb vista al setè dia, el dia de la llibertat de totes les criatures envers Déu i de les unes envers les altres. Per tant, la creació està orientada a la comunió entre Déu i la criatura; existeix perquè hi hagi un espai de resposta a la gran glòria de Déu, una trobada d'amor i llibertat. En segon lloc, que en la Vigília Pasqual, l'Església comença escoltant abans de res la primera frase de la història de la creació: «Va dir Déu: “Hi hagi llum”» (Gn. 1,3). Com un senyal, el relat de la creació inicia amb la creació de la llum. El sol i la lluna són creats només en el quart dia. La narració de la creació els diu fonts de llum, que Déu ha posat en el firmament del cel. Amb això, els priva premeditadament del caràcter diví, que les grans religions els havien atribuït.

No, ells no són déus de cap manera. Són cossos lluminosos, creats pel Déu únic. Però estan precedits per la llum, per la qual la glòria de Déu es reflecteix en la naturalesa de les criatures.

Què vol dir amb això el relat de la creació? La llum fa possible la vida. Fa possible la trobada. Fa possible la comunicació. Fa possible el coneixement, l'accés a la realitat, a la veritat. I, fent possible el coneixement, fa possible la llibertat i el progrés. El mal s'amaga. Per tant, la llum és també una expressió del bé, que és lluminositat i crea lluminositat. És el dia en què podem actuar.

El que Déu hagi creat la llum significa: Déu va crear el món com un espai de coneixement i de veritat, espai per a la trobada i la llibertat, espai del bé i de l'amor. La matèria primera del món és bona, l'ésser és bo en si mateix. I el mal no prové de l'ésser, que és creat per Déu, sinó que existeix només en virtut de la negació. És el «no».

per Pasqua, en el matí del primer dia de la setmana, Déu torna a dir: «Hi hagi llum». Abans havia vingut la nit del Mont de les Oliveres, l'eclipsi solar de la passió i mort de Jesús, la nit del sepulcre. Però ara torna a ser el primer dia, comença la creació totalment nova. «Hi hagi llum», diu Déu, «i va haver-hi llum». Jesús ressuscita del sepulcre.

La vida és més forta que la mort. El bé és més fort que el mal. L'amor és més fort que l'odi. La veritat és més forta que la mentida. La foscor dels dies passats es dissipa quan Jesús ressorgeix de la tomba i es fa ell mateix llum pura de Déu. Però això no es refereix solament a ell, ni es refereix únicament a la foscor d'aquells dies. Amb la resurrecció de Jesús, la llum mateixa torna a ser creada. Ell ens porta a tots després d'ell a la vida nova de la resurrecció, i venç tota forma de foscor. Ell és el nou dia de Déu, que val per a tots nosaltres.

Però, com pot succeir això? Com pot arribar tot això a nosaltres sense que es quedi només en paraules sinó que sigui una realitat en la qual estem immersos? Pel sagrament del baptisme i la professió de la fe, el Senyor ha construït un pont per a nosaltres, a través del qual el nou dia ve a nosaltres. En el baptisme, el Senyor diu a aquell que el rep: Fiat lux, que existeixi la llum. El nou dia, el dia de la vida indestructible arriba també per a nosaltres. Crist ens pren de la mà. A partir d'ara ell et donarà suport i així entraràs en la llum, en la vida veritable. Per això, l'Església antiga ha anomenat al baptisme photismos, il·luminació.

Per què? La foscor amenaça veritablement a l'home perquè, sí, aquest pot veure i examinar les coses tangibles, materials, però no a on va el món i d'on procedeix. A on va la nostra pròpia vida. Què és el bé i què és el mal. La foscor sobre Déu i els seus valors són la veritable amenaça per a la nostra existència i per al món en general. Si Déu i els valors, la diferència entre el bé i el mal, romanen en la foscor, llavors totes les altres il·luminacions que ens donen un poder tan increïble, no són només progrés, sinó que són al mateix temps també amenaces que ens posen en perill, a nosaltres i al món.

Avui podem il·luminar les nostres ciutats de manera tan enlluernadora que ja no poden veure's les estrelles del cel. Potser no és aquesta una imatge de la problemàtica del nostre ser il·lustrat? En les coses materials, sabem i podem tant, però el que va més enllà d'això, Déu i el bé, ja no ho aconseguim identificar. Per això la fe, que ens mostra la llum de Déu, és la veritable il·luminació, és una irrupció de la llum de Déu en el nostre món, una obertura dels nostres ulls a la veritable llum.

Benvolguts amics, voldria finalment afegir encara una anotació sobre la llum i la il·luminació. En la Vigília Pasqual, la nit de la nova creació, l'Església presenta el misteri de la llum amb un símbol del tot particular i molt humil: el ciri pasqual. Aquesta és una llum que viu en virtut del sacrifici. La llum de l'espelma il·lumina consumint-se a si mateixa. Dona llum donant-se a si mateixa. Així, representa de manera meravellosa el misteri pasqual de Crist que es lliura a si mateix, i d'aquesta manera dona molta llum. Un altre aspecte sobre el qual podem reflexionar és que la llum de l'espelma és foc. El foc és una força que forja el món, un poder que transforma.

I el foc fa calor. També en això es fa novament visible el misteri de Crist. Crist, la llum, és foc, és flama que destrueix el mal, transformant així al món i a nosaltres mateixos. Com resa una paraula de Jesús que ens ha arribat a través d'Orígens, «qui està prop de mi, està prop del foc». I aquest foc és al mateix temps calor, no una llum freda, sinó una llum en la qual surten al nostre encontre la calor i la bondat de Déu.

El gran himne del Exsultet, que el diaca canta al començament de la litúrgia de Pasqua, ens fa notar, molt calladament, un altre detall més. Ens recorda que aquest objecte, el ciri, es deu principalment a la labor de les abelles. Així, tota la creació entra en joc. En el ciri, la creació es converteix en portadora de llum. Però, segons els Pares, també hi ha una referència implícita a l'Església. La cooperació de la comunitat viva dels fidels a l'Església és alguna cosa semblança al treball de les abelles. Construeix la comunitat de la llum. Podem veure així també en el ciri una referència a nosaltres i a la nostra comunió en la comunitat de l'Església, que existeix perquè la llum de Crist pugui il·luminar al món.

Preguem al Senyor en aquesta hora que ens faci experimentar l'alegria de la seva llum, i demanem-li que nosaltres mateixos siguem portadors de la seva llum, amb la finalitat que, a través de l'Església, l'esplendor del rostre de Crist entri en el món (cf. Lumen gentium, 1). Amén.

© Llibreria Editorial Vaticana