Homilia del Papa en la Vigília Pasqual

Basílica de Sant Pere
Sábado Sant, 8 d'abril de 2023

[Any A]

La nit està arribant a la seva fi i despunten les primeres llums del començar el dia, quan les dones es posen en camí cap a la tomba de Jesús. Avancen amb incertesa, desorientades, amb el cor estripat de dolor per aquesta mort que els havia llevat a l'Estimat. Però, arribant fins a aquest lloc i veient la tomba buida, inverteixen la ruta, canvien de camí; abandonen el sepulcre i corren a anunciar als deixebles un nou rumb: Jesús ha ressuscitat i els espera en Galilea. En la vida d'aquestes dones es va produir la Pasqua, que significa pas. Elles, en efecte, passen del trist camí cap al sepulcre a l'alegre carrera cap als deixebles, per a dir-los no sols que el Senyor havia ressuscitat, sinó que hi ha una meta a la qual han de dirigir-se sense demora, Galilea. La cita amb el Ressuscitat és allí, allí condueix la Resurrecció. El nou naixement dels deixebles, la resurrecció dels seus cors passa per Galilea. Entrem també nosaltres en aquest camí dels deixebles que va del sepulcre a Galilea.

Les dones, diu l'Evangeli, «van anar a visitar el sepulcre» (Mt 28,1). Pensen que Jesús es troba en el lloc de la mort i que tot va acabar per sempre. A vegades també nosaltres pensem que l'alegria de la trobada amb Jesús pertany al passat, mentre que en el present veiem sobretot tombes segellades: les de les nostres desil·lusions, les nostres amargors, la nostra desconfiança; les del “no hi ha res més a fer”, “les coses no canviaran mai”, “millor viure al dia” perquè “no hi ha certesa del demà”. També nosaltres, quan hem estat tenallats pel dolor, oprimits per la tristesa, humiliats pel pecat; quan hem sentit l'amargor d'algun fracàs o l'aclaparament per alguna preocupació, hem experimentat el sabor acerb del cansament i hem vist apagar-se l'alegria en el cor.

A vegades simplement hem experimentat la fatiga de portar endavant la quotidianitat, cansats d'exposar-nos en primera persona enfront de la indiferència d'un món on sembla que sempre prevalen les lleis del més astut i del més fort. Altres vegades, ens hem sentit impotents i descoratjats davant el poder del mal, davant els conflictes que danyen les relacions, davant les lògiques del càlcul i de la indiferència que semblen governar la societat, davant el càncer de la corrupció —hi ha tanta—, davant la propagació de la injustícia, davant els vents gèlids de la guerra. I fins i tot, potser ens hem trobat cara a cara amb la mort, perquè ens ha llevat la dolça presència dels nostres sers estimats o perquè ens ha fregat en la malaltia o en les desgràcies, i fàcilment quedem atrapats per la desil·lusió i s'asseca en nosaltres la font de l'esperança. D'aquest mode, per aquestes o altres situacions —cadascun sap quines són les pròpies—, els nostres camins es detenen enfront de les tombes i romanem immòbils plorant i lamentant-nos, solos i impotents, repetint-nos nostres “per què”. Aquesta cadena de “per què”…

En canvi, les dones per Pasqua no es van quedar paralitzades enfront d'una tomba, sinó que —diu l'Evangeli— «atemorides però plenes d'alegria, es van allunyar ràpidament del sepulcre i van córrer a donar la notícia als deixebles» (v. 8). Porten la notícia que canviarà per sempre la vida i la història: Crist ha ressuscitat! (cf. v. 6). I, al mateix temps, custodien i transmeten la recomanació del Senyor, la seva invitació als deixebles: que vagin a Galilea, perquè allí ho veuran (cf. v. 7). Però, germans i germanes, ens preguntem avui: què significa anar a Galilea? Dues coses. D'una banda, sortir del tancament del cenacle per a anar a la regió habitada per les gents (cf. Mt 4,15), sortir de l'amagat per a obrir-se a la missió, escapar de la por per a caminar cap al futur. I d'altra banda —i això és molt bonic—, significa tornar als orígens, perquè precisament en Galilea havia començat tot. Allí el Senyor va trobar i va cridar per primera vegada als deixebles. Per tant, anar a Galilea significa tornar a la gràcia originària; significa recuperar la memòria que regenera l'esperança, la “memòria del futur” amb la qual hem estat marcats pel Ressuscitat.

Això és el que realitza la Pasqua del Senyor: ens impulsa a anar cap endavant, a superar el sentiment de derrota, a llevar la pedra dels sepulcres en els quals sovint tanquem l'esperança, a mirar el futur amb confiança, perquè Crist va ressuscitar i va canviar el rumb de la història. Però, per a fer això, la Pasqua del Senyor ens porta al nostre passat de gràcia, ens fa tornar a Galilea, allí on va començar la nostra història d'amor amb Jesús, on va ser el primer anomenat. És a dir, ens demana que revisquem aquest moment, aquesta situació, aquesta experiència en la qual trobem al Senyor, sentim el seu amor i rebem una mirada nova i lluminosa sobre nosaltres mateixos, sobre la realitat, sobre el misteri de la vida. Germans i germanes, per a ressorgir, per a recomençar, per a reprendre el camí, necessitem tornar sempre a Galilea; no a la trobada d'un Jesús abstracte, ideal, sinó a la memòria viva, a la memòria concreta i palpitant de la primera trobada amb Ell. Sí, per a caminar hem de recordar, per a tenir esperança hem d'alimentar la memòria. I aquesta és la invitació: recorda i camina! Si recuperes el primer amor, la sorpresa i l'alegria de la trobada amb Déu, aniràs cap endavant. Recorda i camina.

Recorda la teva Galilea i camina cap a la teva Galilea. És el “lloc” en el qual vas conèixer a Jesús en persona; on Ell per a tu va deixar de ser un personatge històric com uns altres i es va convertir en la persona més important de la teva vida. No és un Déu llunyà, sinó el Déu pròxim, que et coneix millor que ningú i t'estima més que ningú. Germà, germana, fes memòria de Galilea, de la teva Galilea; de la teva crida, d'aquesta Paraula de Déu que en un precís moment et va parlar justament a tu; d'aquesta experiència forta en l'Esperit; de l'alegria immensa que vas sentir en rebre el perdó sacramental en aquella confessió; d'aquest moment intens i inoblidable d'oració; d'aquesta llum que es va encendre dins de tu i va transformar la teva vida; d'aquesta trobada, d'aquesta peregrinació. Cadascun sap on està la pròpia Galilea, cadascun de nosaltres coneix on va tenir lloc la seva resurrecció interior, aquest moment inicial, fundante, que ho va canviar tot. No podem deixar-ho en el passat, el Ressuscitat ens convida a tornar allí per a celebrar la Pasqua. Recorda la teva Galilea, fes memòria d'ella, revifa-la avui. Torna a aquesta primera trobada. Pregunta't com i quan va succeir; reconstrueix el context, el temps i el lloc; torna a experimentar les emocions i les sensacions; reviu els colors i els sabors. Perquè saps que, quan has oblidat aquest primer amor, quan has passat per alt aquesta primera trobada, ha començat a dipositar-se la pols en el teu cor. I vas experimentar la tristesa i, com els va ocórrer als deixebles, tot semblava sense perspectiva, com si una pedra segellés l'esperança. Però avui, germà, germana, la força de la Pasqua ens convida a llevar les làpides de la desil·lusió i la desconfiança. El Senyor, expert a remoure les pedres sepulcrals del pecat i de la por, vol il·luminar la teva memòria santa, el teu record més bell, fer actual aquesta primera trobada amb Ell. Recorda i camina; torna a Ell, recupera la gràcia de la resurrecció de Déu en tu. Torna a Galilea, torna a la teva Galilea.

Germans, germanes, seguim a Jesús en Galilea; trobem-ho i adorem-ho allí on Ell ens espera. Revisquem la bellesa del moment en què, després d'haver-lo descobert viu, el proclamem Senyor de la nostra vida. Tornem a Galilea, a la Galilea del primer amor. Que cadascun torni a la seva pròpia Galilea, la de la primera trobada, i ressorgim a una vida nova!