Homilia del Papa en la Missa Crismal 2014

Benvolguts germans en el sacerdoci.

En l'Avui del Dijous Sant, en el qual Crist ens va estimar fins a l'extrem (cf. Jn 13, 1), fem memòria del dia feliç de la Institució del sacerdoci i del de la nostra pròpia ordenació sacerdotal. El Senyor ens ha ungit en Crist amb oli d'alegria i aquesta unció ens convida a rebre i fer-nos càrrec d'aquest gran regal: l'alegria, el goig sacerdotal. L'alegria del sacerdot és un bé preciós no sols per a ell sinó també per a tot el poble fidel de Déu: aquest poble fidel del qual és anomenat el sacerdot per a ser ungit i al qual és enviat per a ungir.

Ungits amb oli d'alegria per a ungir amb oli d'alegria. L'alegria sacerdotal té la seva font en l'Amor del Pare, i el Senyor desitja que l'alegria d'aquest Amor “estigui en nosaltres” i “sigui plena” (Jn 15,11). M'agrada pensar l'alegria contemplant a La nostra Senyora: Maria, la “mare de l'Evangeli vivent, és deu d'alegria per als petits” (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 288), i crec que no exagerem si diem que el sacerdot és una persona molt petita: la incommensurable grandesa del do que ens és donat per al ministeri ens relega entre els més petits dels homes. El sacerdot és el més pobre dels homes si Jesús no l'enriqueix amb la seva pobresa, el més inútil serf si Jesús no ho diu amic, el més neci dels homes si Jesús no ho instrueix pacientment com a Pedro, el més indefens dels cristians si el Bon Pastor no ho enforteix enmig del ramat. Ningú més petit que un sacerdot deixat a les seves pròpies forces; per això la nostra oració protectora contra tota insídia del Maligne és l'oració de la nostra Mare: soc sacerdot perquè Ell va mirar amb bondat la meva petitesa (cf. Lc 1,48). I des d'aquesta petitesa assumim la nostra alegria. Alegria en la nostra petitesa!

Trobada tres trets significatius en la nostra alegria sacerdotal: és una alegria que ens ungeix (no que ens unta i ens torna untuosos, sumptuosos i presumptuosos), és una alegria incorruptible i és una alegria missionera que irradia i atreu a tots, començant al revés: pels més llunyans.

Una alegria que ens ungeix. És a dir: va penetrar en l'íntim del nostre cor, el va configurar i el va enfortir sacramentalmente. Els signes de la litúrgia de l'ordenació ens parlen del desig maternal que té l'Església de transmetre i comunicar tot el que el Senyor ens va donar: la imposició de mans, la unció amb el sant Crisma, el revestiment amb els ornaments sagrats, la participació immediata en la primera Consagració… La gràcia ens satisfà i es vessa íntegra, abundant i plena en cada sacerdot. Ungits fins als ossos… i la nostra alegria, que brolla des de dins, és el ressò d'aquesta unció.

Una alegria incorruptible. La integritat del Do, a la qual ningú pot llevar ni agregar res, és font incessant d'alegria: una alegria incorruptible, que el Senyor va prometre, que ningú ens la podrà llevar (cf. Jn 16,22). Pot estar adormida o tapada pel pecat o per les preocupacions de la vida però, en el fons, roman intacta com el caliu d'un tronc encès sota les cendres, i sempre pot ser renovada. La recomanació de Pablo a Timoteo continua sent actual: Et recordo que atiis el foc del do de Déu que hi ha en tu per la imposició de les meves mans (cf. 2 Tm 1,6).

Una alegria missionera. Aquest tercer tret el vull compartir i recalcar especialment: l'alegria del sacerdot està en íntima relació amb el sant poble fidel de Déu perquè es tracta d'una alegria eminentment missionera. La unció és per a ungir al sant poble fidel de Déu: per a batejar i confirmar, per a curar i consagrar, per a beneir, per a consolar i evangelitzar.

I com és una alegria que només flueix quan el pastor està enmig del seu ramat (també en el silenci de l'oració, el pastor que adora al Pare està enmig de les seves ovelletes) és una “alegria custodiada” per aquest mateix ramat. Fins i tot en els moments de tristesa, en els quals tot sembla aombrar-se i el vertigen de l'aïllament ens sedueix, aquests moments apàtics i avorrits que a vegades ens sobrevenen en la vida sacerdotal (i pels quals també jo he passat), fins i tot en aquests moments el poble de Déu és capaç de custodiar l'alegria, és capaç de protegir-te, d'abraçar-te, d'ajudar-te a obrir el cor i retrobar una renovada alegria.

“Alegria custodiada” pel ramat i custodiada també per tres germanes que l'envolten, la cuiden, la defensen: la germana pobresa, la germana fidelitat i la germana obediència.

L'alegria sacerdotal és una alegria que s'agermana a la pobresa. El sacerdot és pobre en alegria merament humana ha renunciat a tant! I com és pobre, ell, que dona tantes coses als altres, l'alegria ha de demanar-la-hi al Senyor i al poble fidel de Déu. No la hi ha de procurar a si mateix. Sabem que el nostre poble és generosíssim a agrair als sacerdots els mínims gestos de benedicció i de manera especial els sagraments. Molts, en parlar de crisi d'identitat sacerdotal, no cauen en el compte que la identitat suposa pertinença. No hi ha identitat –i per tant alegria de ser– sense pertinença activa i compromesa al poble fidel de Déu (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). El sacerdot que pretén trobar la identitat sacerdotal bussejant introspectivament en el seu interior potser no troba una altra cosa que senyals que diuen “sortida”: sal de tu mateix, sal a la recerca de Déu en l'adoració, sal i dona-li al teu poble el que et va ser encomanat, que el teu poble s'encarregarà de fer-te sentir i agradar qui ets, com et dius, quina és la teva identitat i t'alegrarà amb el cent per un que el Senyor va prometre als seus servidors. Si no surts de tu mateix l'oli es torna ranci i la unció no pot ser fecunda. Sortir de si mateix suposa despulla de si, comporta pobresa.

L'alegria sacerdotal és una alegria que s'agermana a la fidelitat. No principalment en el sentit que siguem tots “immaculats” (tant de bo amb la gràcia ho siguem) ja que som pecadors, però sí en el sentit de renovada fidelitat a l'única Esposa, a l'Església. Aquí és clau la fecunditat. Els fills espirituals que el Senyor li dona a cada sacerdot, els que va batejar, les famílies que va beneir i va ajudar a caminar, els malalts als quals sosté, els joves amb els quals comparteix la catequesi i la formació, els pobres als quals socorre… són aquesta “Esposa” a la qual li alegra tractar com a predilecta i única estimada i ser-li renovadament fidel. És l'Església viva, amb nom i cognom, que el sacerdot pastura en la seva parròquia o en la missió que li va ser encomanada, la que l'alegra quan li és fidel, quan fa tot el que ha de fer i deixa tot el que ha de deixar amb la condició d'estar ferma enmig de les ovelles que el Senyor li va encomanar: Pastura les meves ovelles (cf. Jn 21,16.17).

L'alegria sacerdotal és una alegria que s'agermana a l'obediència. Obediència a l'Església en la Jerarquia que ens dona, per dir-ho així, no sols el marc més extern de l'obediència: la parròquia a la qual se m'envia, les llicències ministerials, la tasca particular… sinó també la unió amb Déu Padre, del qual descendeix tota paternitat. Però també l'obediència a l'Església en el servei: disponibilitat i promptitud per a servir a tots, sempre i de la millor manera, a imatge de “La nostra Senyora de la promptitud” (cf. Lc 1,39: meta spoudes), que acudeix a servir a la seva cosina i està atenta a la cuina de Caná, on falta el vi. La disponibilitat del sacerdot fa de l'Església casa de portes obertes, refugi de pecadors, llar per als quals viuen al carrer, casa de bondat per als malalts, campament per als joves, aula per a la catequesi dels petits de primera comunió…. On el poble de Déu té un desig o una necessitat, allí està el sacerdot que sap sentir (ob-audire) i sent un mandat amorós de Crist que l'envia a socórrer amb misericòrdia aquesta necessitat o a encoratjar aquests bons desitjos amb caritat creativa.

El que és anomenat sigui conscient que existeix en aquest món una alegria genuïna i plena: la de ser tret del poble al qual un mestressa per a ser enviat a ell com a dispensador dels dons i consols de Jesús, l'únic Bon Pastor que, compadit entranyablement de tots els petits i exclosos d'aquesta terra que caminen atabalats i oprimits com a ovelles que no tenen pastor, va voler associar a molts al seu ministeri per a estar i obrar Ell mateix, en la persona dels seus sacerdots, per a bé del seu poble.

En aquest Dijous sacerdotal li demano al Senyor Jesús que faci descobrir a molts joves aquest ardor del cor que encén l'alegria a penes un té l'audàcia feliç de respondre amb promptitud al seu anomenat.

En aquest Dijous sacerdotal li demano al Senyor Jesús que cuidi la lluentor alegre en els ulls dels acabats d'ordenar, que surten a menjar-se el món, a desgastar-se enmig del poble fidel de Déu, que gaudeixen preparant la primera homilia, la primera missa, el primer baptisme, la primera confessió… És l'alegria de poder compartir –meravellats– per primera vegada com ungits, el tresor de l'Evangeli i sentir que el poble fidel et torna a ungir d'una altra manera: amb les seves comandes, posant-te el cap perquè els beneeixis, prenent-te les mans, acostant-te als seus fills, demanant pels seus malalts… Cuida Senyor en els teus joves sacerdots l'alegria de sortir, de fer-ho tot com a nou, l'alegria de cremar la vida per tu.

En aquest Dijous sacerdotal li demano al Senyor Jesús que confirmi l'alegria sacerdotal dels quals ja tenen diversos anys de ministeri. Aquesta alegria que, sense abandonar els ulls, se situa a l'esquena dels quals suporten el pes del ministeri, aquests capellans que ja li han pres el pols al treball, reagrupen les seves forces i es rearmen: “canvien l'aire”, com diuen els esportistes. Cuida Senyor la profunditat i sàvia maduresa de l'alegria dels capellans adults. Que sàpiguen resar com Nehemías: “l'alegria del Senyor és la meva fortalesa” (cf. Ne 8,10).

Per fi, en aquest Dijous sacerdotal, demano al Senyor Jesús que resplendeixi l'alegria dels sacerdots ancians, sans o malalts. És l'alegria de la Creu, que raja de la consciència de tenir un tresor incorruptible en un atuell de fang que es va desfent. Que sàpiguen estar bé en qualsevol costat, sentint en la fugacitat del temps el gust de l'etern (Guardini). Que sentin, Senyor, l'alegria de passar la torxa, l'alegria de veure créixer als fills dels fills i de saludar, somrient i mansament, les promeses, en aquesta esperança que no defrauda.