Homilia del Papa en la Vigília Pasqual

L'Evangeli de la resurrecció de Jesucrist comença amb l'anar de les dones cap al sepulcre, d'hora en el matí del dia després del dissabte. Es dirigeixen a la tomba, per a honrar el cos del Senyor, però la troben oberta i buida. Un àngel poderós els diu: «Vosaltres no temeu» (Mt 28,5), i els mana portar la notícia als deixebles: «Ha ressuscitat d'entre els morts i va per davant de vosaltres a Galilea» (v. 7). Les dones van marxar a tot córrer i, durant el camí, Jesús els va sortir a l'encontre i els va dir: «No temeu: aneu a comunicar als meus germans que vagin a Galilea; allí em veuran» (v. 10).

Després de la mort del Mestre, els deixebles s'havien dispersat; la seva fe es va desfer, tot semblava que havia acabat, esfondrades les certeses, mortes les esperances. Però llavors, aquell anunci de les dones, encara que increïble, es va presentar com un llamp de llum en la foscor. La notícia es va difondre: Jesús ha ressuscitat, com havia dit… I també el mandat d'anar a Galilea; les dones l'havien sentit per dues vegades, primer de l'àngel, després de Jesús mateix: «Que vagin a Galilea; allí em veuran».

Galilea és el lloc de la primera crida, on tot va començar. Tornar allí, tornar al lloc de la primera crida. Jesús va passar per la riba del llac, mentre els pescadors estaven arreglant les xarxes. Els va cridar, i ells ho van deixar tot i ho van seguir (cf. Mt 4,18-22).

Tornar a Galilea vol dir rellegir tot a partir de la creu i de la victòria. Rellegir tot: la predicació, els miracles, la nova comunitat, els entusiasmes i les defeccions, fins a la traïció; rellegir tot a partir del final, que és un nou començament, d'aquest acte suprem d'amor.

També per a cadascun de nosaltres hi ha una «Galilea» en el començament del camí amb Jesús. «Anar a Galilea» té un significat bonic, significa per a nosaltres redescobrir el nostre baptisme com a font viva, treure energies noves de l'arrel de la nostra fe i de la nostra experiència cristiana. Tornar a Galilea significa sobretot tornar allí, a aquest punt incandescent en què la gràcia de Déu em va tocar al començament del camí.

Amb aquesta espurna puc encendre el foc per a l'avui, per a cada dia, i portar calor i llum als meus germans i germanes. Amb aquesta espurna s'encén una alegria humil, una alegria que no ofèn el dolor i la desesperació, una alegria bona i serena.

En la vida del cristià, després del baptisme, hi ha també una «Galilea» més existencial: l'experiència de la trobada personal amb Jesucrist, que m'ha cridat a seguir-lo i participar en la seva missió. En aquest sentit, tornar a Galilea significa custodiar en el cor la memòria viva d'aquesta crida, quan Jesús va passar pel meu camí, em va mirar amb misericòrdia, em va demanar de seguir-lo; recuperar la memòria d'aquell moment en el qual els seus ulls es van creuar amb els meus, el moment en què em va fer sentir que m'estimava.

Avui, en aquesta nit, cadascun de nosaltres pot preguntar-se: Quina és la meva Galilea? On està la meva Galilea? La recordo? L'he oblidat? He caminat per camins i senderes que me l'han fet oblidar. Senyor, ajuda'm: digues-me quina és la meva Galilea; saps, jo vull tornar allí per a trobar-te i deixar-me abraçar per la teva misericòrdia.

L'evangeli de Pasqua és clar: és necessari tornar allí, per a veure a Jesús ressuscitat, i convertir-se en testimonis de la seva resurrecció. No és un tornar enrere, no és una nostàlgia. És tornar al primer amor, per a rebre el foc que Jesús ha encès en el món, i portar-lo a tots, a tots els extrems de la terra.

«Galilea dels gentils» (Mt 4,15; Is 8,23): horitzó del Ressuscitat, horitzó de l'Església; desig intens de trobada… Posem-nos en camí!

S.S Francisco