Homilia del Papa en la canonització del P. Tito

SANTA MISSA I CANONITZACIÓ DELS BEATS

Titus Brandsma - Lázaro Devasahayam - César de Bus - Luis Maria Palazzolo - Justino Maria Russolillo - Carlos de Foucauld - Maria Rivier - Maria Francisca de Jesús Rubatto - Maria de Jesús Santocanale - Maria Domenica Mantovani HOMILIA DEL SANT PARE FRANCISCO Plaza de Sant Pere Diumenge, 15 de maig de 2022 [Diumenge V de Pasqua - Any C] Hem escoltat algunes paraules que Jesús va lliurar als seus abans de passar d'aquest món al Pare, paraules que expressen el que significa ser cristians: «Així com jo els he estimat, estimin-se també vostès els uns als altres» (Jn 13,34). Aquest és el testament que Crist ens va deixar, el criteri fonamental per a discernir si som veritablement els seus deixebles o no: el manament de l'amor. Considerem dos elements essencials d'aquest manament: l'amor de Jesús per nosaltres —així com jo els he estimat— i l'amor que Ell ens demana que visquem —estimin-se els uns als altres. Abans de res, com jo els he estimat. Com ens ha estimat Jesús? Fins a l'extrem, fins al lliurament total de si. Impacta veure que pronuncia aquestes paraules en una nit ombrívola, mentre el clima que es respira en el cenacle està carregat d'emoció i preocupació. Emoció perquè el Mestre està a punt d'acomiadar-se dels seus deixebles. Preocupació perquè anuncia que precisament un d'ells ho trairà. Podem imaginar quin dolor tindria Jesús en la seva ànima, quina foscor s'acumulava en el cor dels apòstols, i quina amargor veure a Judes que, després d'haver rebut del Mestre el mos mullat en el seu plat, sortia de la sala per a endinsar-se en la nit de la traïció. I, just en l'hora de la traïció, Jesús va confirmar l'amor pels seus. Perquè en les tenebres i en les tempestats de la vida l'essencial és que Déu ens estima. Germans, germanes, que aquest anunci sigui central en la professió i en les expressions de la nostra fe: «no consisteix en el fet que nosaltres hàgim estimat a Déu, sinó en què ell ens va estimar primer» (1 Jn 4,10). No ho oblidem mai. No són els nostres talents, els nostres mèrits els que estan en el centre, sinó l'amor incondicional i gratuït de Déu, que no hem merescut. En l'origen del nostre ésser cristians no estan les doctrines i les obres, sinó la sorpresa de descobrir-nos estimats, abans de qualsevol resposta que nosaltres puguem donar. Mentre el món vol sovint convèncer-nos que només valem si produïm resultats, l'Evangeli ens recorda la veritat de la vida: som estimats. I aquest és el nostre valor, som estimats. Un mestre espiritual del nostre temps va escriure: «Abans que qualsevol ésser humà ens veiés, hem estat mirats pels amorosos ulls de Déu. Abans que algú ens sentís plorar o riure, hem estat escoltats pel nostre Déu, que és tot sentits per a nosaltres. Abans que algú en aquest món ens parlés, la veu de l'amor etern ja ens parlava» (H. Nouwen, Sentirsi amati, Brescia 1997, 50). Ell ens va estimar primer, Ell ens va esperar. Ell ens estima i continua estimant-nos. Aquesta és la nostra identitat: som estimats per Déu. Aquesta és la nostra força: som estimats per Déu. Aquesta veritat ens demana una conversió en relació amb la idea que sovint tenim sobre la santedat. A vegades, insistint massa sobre el nostre esforç per realitzar obres bones, hem erigit un ideal de santedat basat excessivament en nosaltres mateixos, en l'heroisme personal, en la capacitat de renúncia, a sacrificar-se per a conquistar un premi. És una visió sovint massa pelagiana de la vida i de la santedat. D'aquest mode, hem fet de la santedat una meta inassolible, l'hem separat de la vida de tots els dies, en comptes de buscar-la i abraçar-la en la quotidianitat, en la pols del camí, en els afanys de la vida concreta i, com deia Teresa d'Àvila a les seves germanes, “entre les olles de la cuina”. Ser deixebles de Jesús és caminar per la via de la santedat i, abans de res, deixar-se transfigurar per la força de l'amor de Déu. No oblidem la primacia de Déu sobre el jo, de l'Esperit sobre la carn, de la gràcia sobre les obres. A vegades nosaltres donem més valor, més importància al jo, a la carn i a les obres. No. Primacia de Déu sobre el jo, primacia de l'Esperit sobre la carn, primacia de la gràcia sobre les obres. L'amor que rebem del Senyor és la força que transforma la nostra vida, ens eixampla el cor i ens predisposa per a estimar. Per això Jesús diu —i heus aquí el segon aspecte— «així com jo els he estimat, estimin-se també vostès els uns als altres». Aquest així no és solament una invitació a imitar l'amor de Jesús, significa que només podem estimar perquè Ell ens ha estimat, perquè dona als nostres cors el seu mateix Esperit, l'Esperit de santedat, amor que ens sana i ens transforma. És per això que podem prendre decisions i realitzar gestos d'amor en cada situació i amb cada germà i germana que trobem. Perquè som estimats tenim la força d'estimar. Així com jo soc estimat, puc estimar. Sempre, l'amor que jo dono està unit a l'amor de Jesús per mi: “així”. Així com Ell m'ha estimat, així jo puc estimar. És així de simple la vida cristiana, així de simple! Som nosaltres els que la compliquem amb tantes coses. Però en realitat és així de simple. I, en concret, què significa viure aquest amor? Abans de donar-nos aquest manament, Jesús els va rentar els peus als seus deixebles; i després d'haver-lo pronunciat, es va lliurar en el madero de la creu. Estimar significa això: servir i donar la vida. Servir significa no anteposar els propis interessos, desintoxicarse dels verins de l'avidesa i la competició, combatre el càncer de la indiferència i el corc de l'autoreferencialitat, compartir els carismes i els dons que Déu ens ha donat. Preguntem-nos, concretament, “què faig pels altres?”. Això és estimar. I visquem les coses ordinàries de cada dia amb esperit de servei, amb amor i silenciosament, sense reivindicar res. I, després, donar la vida, que no és només oferir alguna cosa, com per exemple donar alguns béns propis als altres, sinó donar-se un mateix. A mi m'agrada preguntar a les persones que em demanen un consell: “Digues-me, tu dones almoina?” —“Sí, Pare, jo dono almoina als pobres” —“I quan tu dones l'almoina, toques la mà del pobre o li deixes caure la moneda i et neteges la mà?”. I les persones s'enrojolen i responen: “No, jo no toco”. “Quan tu dones almoina, mires a la persona que estàs ajudant o mires per a un altre costat?” —“Jo no miro”. Tocar i mirar, tocar i mirar la carn de Crist que sofreix en els nostres germans i germanes. Això és molt important, això és donar la vida. La santedat no està feta d'alguns actes heroics, sinó de molt d'amor quotidià. «Ets consagrada o consagrat? —hi ha molts avui aquí—Sé sant vivint amb alegria el teu lliurament. Estàs casat o casada? Sé sant i santa estimant i ocupant-te del teu marit o de la teva esposa, com Crist ho va fer amb l'Església. Ets un treballador o una dona treballadora? Sé sant complint amb honradesa i competència el teu treball al servei dels germans, i lluitant per la justícia dels teus companys, perquè no es quedin sense treball, perquè tinguin sempre el salari just. Ets pare, àvia o avi? Sé sant ensenyant amb paciència als nens a seguir a Jesús. Digues-me, tens autoritat? —i aquí hi ha moltes persones que tenen autoritat— Els pregunto: tens autoritat? Sé sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals» (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 14). Aquest és el camí de la santedat, així de simple. Veient sempre a Jesús en els altres. Estem anomenats també nosaltres a servir a l'Evangeli i als germans i a oferir la nostra pròpia vida desinteressadament —això és un secret: oferir desinteressadament—, sense buscar cap glòria mundana. Els nostres companys de viatge, avui canonitzats, van viure la santedat d'aquesta manera: es van desgastar per l'Evangeli abraçant amb entusiasme la seva vocació —de sacerdot, alguns, de consagrada, unes altres, de laic—, van descobrir una alegria sense igual i es van convertir en reflexos lluminosos del Senyor en la història. Això és un sant o una santa, un reflex lluminós del Senyor en la història. Intentem-ho també nosaltres: el camí de la santedat no està tancat, és universal, és una crida per a tots nosaltres, comença amb el Baptisme, no està tancat. Intentem-ho també nosaltres, perquè tots estem anomenats a la santedat, a una santedat única i irrepetible. La santedat és sempre original, com deia el beat Carlos Acutis, no hi ha santedat de fotocòpia, és la meva, la teva, la de cadascun de nosaltres. És única i irrepetible. Sí, el Senyor té un projecte d'amor per a cadascun, té un somni per a la teva vida, per a la meva vida, per a la vida de cadascun de nosaltres. Què més puc dir-los? Portin-ho endavant amb alegria. Gràcies.

Veure el vídeo en YouTube