Festa de l'Exaltació de la Creu

En els llibres litúrgics romans són dos les festes en honor de la Santa Cruz: el dia 3 de maig la Invenció de la Santa Cruz (troballa) i el 14 de setembre l'Exaltació la Santa Cruz. Però el títol de la primera commemoració és totalment erroni perquè tal troballa va esdevenir el 14 de setembre, encara que amb la incertesa de l'any i les circumstàncies concretes de la troballa.

El relat del Breviari Romà que se centra en Santa Elena pertany a escriptors tardans, els quals ho reporten amb moltes variants. No tenim doncs notícies històriques precises. Pel que sembla Santa Elena, mare de Constantí el Gran, durant la seva peregrinació a Terra Santa de l'any 326 va fer derruir un temple dedicat a Venus construït sobre el Calvari, i erigir al seu torn una sumptuosa basílica. En aquella circumstància i després de recerques i excavacions, haurien estat desenterrades tres creus, una de les quals va mostrar ser la Creu del Senyor perquè en ser imposada sobre una malalta l'hagués curat. Eusebio encara que parla de la peregrinació d'Elena, res diu sobre la troballa. San Macario en el 351 fa un esment de tal troballa en temps de Constantino però sense cap referència a Santa Elena, igual que fa la pelegrina Egeria en la seva Itinerarium. En segles posteriors són moltes les llegendes que s'han difonent entorn del llegendari fet de la troballa.

El que més ens importa aquí és que la festa del 14 de setembre en els seus orígens va ser pròpia únicament de Jerusalem, on va assumir una importància extraordinària. La piadosa Egeria (c. 394) ens ha deixat una interessant descripció, de la qual resulta que era equiparada a Pasqua i a l'Epifania, i convocava a una immensa multitud de fidels i bisbes. Heus aquí el seu relat:

“La dedicació de les esglésies del Martyrium i del Anástasis se celebra amb summe honor perquè en aquest mateix dia va ser trobada la Creu del Senyor…Quan arriba la data de la commemoració, aquesta es prolonga durant vuit dies, i ja molts dies abans comencen a acudir multitud de monjos de diverses províncies, això és, de Mesopotàmia, Síria, Egipte i la Tebaida, on viuen molts monjos: no hi ha cap que no acudeixi a Jerusalem per a gaudir de tanta alegria i d'esplèndides jornades; també els seglars, tant homes com dones, acudeixen des de totes les províncies a Jerusalem. I quan els bisbes són pocs, són més de quaranta o cinquanta, i amb ells acudeixen els seus clergues. Què més podem dir sinó que els que no participen a tanta festa creuen cometre pecat greu cas de no estar impedits per veritable necessitat. En tals dies la decoració de les esglésies és el mateix que per Pasqua o en l'Epifania, i així durant tots i cadascun dels dies de l'octava: en tots els Sants Llocs es festeja com si de Pasqua o l'Epifania es tractés”

El Chronicon Paschale, redactat a principis del segle VII, afegeix un particular important: que en aquesta celebració es mostrava al poble el Sant Madero de la Creu. Tenim doncs que creure que la festa en primer lloc tenia com a objecte l'aniversari de la dedicació de les dues basíliques, mentre que la ostensión de la Creu havia de ser secundària. Però aviat aquesta es va convertir en la principal atracció de la solemnitat, fins que a poc a poc, creixent en importància, va fer que la Dedicació caigués en l'oblit, fins a transformar-se en una gloriosa Exaltació del Sant Madero de la Redempció. Alexandre de Xipre (s. VI) en la seva homilia per a la festa la designa ja amb aquest títol: Exaltatio praeclarae Crucis.

Creu de Matagalls (Collformic) i Creu de Montigalà (Badalona)

És tradició a Catalunya pujar fins als cims més alts de les muntanyes i col·locar el signe de la nostra Redempció organitzant-se romiatges “aplecs” amb aquesta finalitat.

Des de Jerusalem aquesta festa va passar a moltes esglésies orientals, especialment aquelles que tenien la sort d'obtenir relíquies de la Creu: Constantinpla, Apamea i Alexandria. A Roma degué introduir-se cap a meitat del segle VII amb la consolidació de la dominació bizantina. El Liber Pontificalis dona a entendre que ja existia en temps del papa Sergio (687-701) el qual va afegir una ostensión i adoració de la Creu, és a dir de la insigne Veracruz portada a Roma per Constantino i conservada en la capella del Sancta Sanctorum Lateranense.

Una cerimònia semblant va ser conservada pel Papa i la seva Cort fins al segle XIII. El Ordo atribuït a Cencio Savelli (Cencio Camerario) titular de la Cambra Apostòlica dels papes Climent III i Celestino III i més tard triat papa amb el nom de Honorio III (1216-1227), prescriu que en el matí del 14 de setembre, el Papa i els Cardenals acudeixin a l'Oratori de Sant Lorenzo i extreguin el Lignum Crucis. Una vegada entonat el Tedeum, processionalment es dirigeixin a l'Oratori de Sant Silvestre, on ha d'estar ja la Schola, i procedir a l'Adoració de la Creu, de la mateixa manera com es realitza en Divendres Sant. Quan tots han venerat la insigne relíquia, el festeig procedeix cap a la Basílica Lateranense, on després de cantada l'hora intervé, el papa celebra la Santa Missa.

Mentre Roma perquè calcava de la festa de Jerusalem en el segle VII, les esglésies de la Gàl·lia adoptaven una festa anàloga, intitulada De Inventione Sanctae Crucis, però prescrivint-la per al dia 3 de maig, a partir de la data que en què la llegenda de Judes Ciriaco situa la troballa de la Creu. El formulari de la missa compost llavors, segons el model galicano, va passar ràpidament a la redacció galicana del Sacramentarium Gelasianum; més tard ja en època carolíngia va passar als llibres romans, els quals no obstant això van admetre les dues festes: la galicana amb el nom de Inventione Sanctae Crucis per al 3 de maig i l'oriental del 14 de setembre amb el seu títol de In exaltatione Sanctae Crucis, que ha donat lloc a l'equívoc abans citat.

Cruz de maig a Còrdova

Quan l'any 635 Heraclio Augusto va recuperar el Lignum Crucis en poder dels perses després d'haver-los vençut, els particulars de la gesta van passar com a relat a les lectures del Breviari Romà, despertant a tot el món, especialment entre l'Església Llatina, una singular devoció a la Santa Cruz. És probable que això influís en la voluntat de reordenació de la seva festa romana, i que en 1741 la comissió triada per Benet XIV per a aquest fi, fora partidària de l'abolició de la festa del 3 de maig. Però finalment no va fer res. Aquesta va arribar amb la reforma postconciliar de 1969 que en el missal de Pau VI la va suprimir com a festa universal, deixant-la pro aliquibus locis (per a alguns llocs). A Espanya la festa del 3 de maig és encara coneguda com “la Creu de maig” amb un especial arrelament a Andalusia on s'elaboren altars populars amb encreuaments confeccionades amb flors i arbustos.