El Papa anuncia les tres claus del Sínode: sagraments, primer anunci i creativitat pastoral

Una missa solemne en la Basílica de Sant Pere va posar colofó a l'assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes, que durant les tres últimes setmanes ha examinat el desafiament de la Nova Evangelització.

En la seva homilia, el Papa va glossar l'Evangeli del dia, el passatge de Sant Marcos en el qual es produeix la curació del cec Bartimeo. Un personatge utilitzat per Benet XVI com a anàleg de la ceguesa de moltes zones d'antiga evangelització que avui han perdut el nord de la fe.

“Hi ha riqueses precioses per a la nostra vida, i que no són materials, que podem perdre. En aquesta perspectiva, Bartimeo podria ser la representació de quants viuen en regions d'antiga evangelització, on la llum de la fe s'ha afeblit, i s'han allunyat de Déu, ja no ho consideren important per a la vida: persones que per això han perdut una gran riquesa, han «caigut en la misèria» des d'una alta dignitat –no econòmica o de poder terreny, sinó cristiana–, han perdut l'orientació segura i sòlida de la vida i s'han convertit, amb freqüència inconscientment, en captaires del sentit de l'existència. Són les nombroses persones que tenen necessitat d'una nova evangelització, és a dir d'una nova trobada amb Jesús, el Crist, el Fill de Déu (cf. Mc 1,1), que pot obrir novament els seus ulls i mostrar-los el camí”, va dir el Papa en un paràgraf dedicat clarament als països occidentals.

Pensant en ells, però pensant també en altres realitats eclesials del món (algunes esperançadorament emergents, com Noruegao Cambodja, països que el Papa va citar el dissabte en unes paraules improvisades davant els participants en el Sínode), les tasques d'aquestes últimes setmanes han fixat “tres línies pastorals”, que va resumir aquest diumenge.

“La primera correspon als sagraments de la iniciació cristiana. S'ha reafirmat la necessitat d'acompanyar amb una catequesi adequada la preparació al baptisme, a la confirmació i a l'Eucaristia. També s'ha reiterat la importància de la penitència, sagrament de la misericòrdia de Déu. La crida del Senyor a la santedat, dirigida a tots els cristians, pansa a través d'aquest itinerari sacramental“, va recalcar el Papa Joseph Ratzinger.

“En segon lloc, la nova evangelització està essencialment connectada amb la missió ad gents“, va continuar en referència a les missions: “L'Església té la tasca d'evangelitzar, d'anunciar el Missatge de salvació als homes que encara no coneixen a Jesucrist… Es necessari resar a l'Esperit Sant perquè susciti a l'Església un renovat dinamisme missioner, els protagonistes del qual siguin de mode especial els agents pastorals i els fidels laics. La globalització ha causat un notable desplaçament de poblacions; per tant el primer anunci s'imposa també als països d'antiga evangelització. Tots els homes tenen el dret de conèixer a Jesucrist i el seu Evangeli; i a això correspon el deure dels cristians, de tots els cristians –sacerdots, religiosos i laics-, d'anunciar la Bona Notícia”.

Finalment, “un tercer aspecte té a veure amb les persones batejades però que no viuen les exigències del baptisme. Durant els treballs sinodals s'ha posat de manifest que aquestes persones es troben en tots els continents, especialment als països més secularitzats. L'Església els dedica una atenció particular, perquè trobin novament a Jesucrist, tornin a descobrir el goig de la fe i tornin a les pràctiques religioses en la comunitat dels fidels. A més dels mètodes pastorals tradicionals, sempre vàlids, l'Església intenta utilitzar també mètodes nous, usant així mateix nous llenguatges, apropiats a les diferents cultures del món, proposant la veritat de Crist amb una actitud de diàleg i d'amistat que té com a fonament a Déu que és Amor. En diverses parts del món, l'Església ja ha emprès aquest camí de creativitat pastoral, per a acostar-se a les persones allunyades i a la recerca del sentit de la vida, de la felicitat i, en definitiva, de Déu”.

Text íntegre de l'homilia del Papa en la clausura del Sínode de la Nova Evangelització (28 d'octubre de 2012)

Venerables germans, il·lustres senyors i senyores, benvolguts germans i germanes:

El miracle de la curació del cec Bartimeo ocupa un lloc rellevant en l'estructura de l'Evangeli de Marcos. En efecte, està col·locat al final de la secció anomenada «viatge a Jerusalem», és a dir, l'última peregrinació de Jesús a la Ciutat Santa per a la Pasqua, on ell sap que ho espera la passió, la mort i la resurrecció. Per a pujar a Jerusalem, des de la vall del Jordán, Jesús va passar per Jericó, i la trobada amb Bartimeo va tenir lloc als afores de la ciutat, mentre Jesús, com anota l'evangelista, sortia «de Jericó amb els seus deixebles i bastant gent» (10, 46); gent que, poc després, aclamarà a Jesús com Messies en la seva entrada a Jerusalem.

Bartimeo, el nom del qual, com diu el mateix evangelista, significa «fill de Timeo», estava precisament assegut a la vora del camí demanant almoina. Tot l'Evangeli de Marcos és un itinerari de fe, que es desenvolupa gradualment en el seguiment de Jesús. Els deixebles són els primers protagonistes d'aquest gradual descobriment, però hi ha també altres personatges que exerceixen un paper important, i Bartimeo és un d'aquests. La seva és l'última curació prodigiosa que Jesús realitza abans de la seva passió, i no és casual que sigui la d'un cec, és a dir una persona que ha perdut la llum dels seus ulls. Sabem també per altres textos que en els evangelis la ceguesa té un important significat. Representa a l'home que té necessitat de la llum de Déu, la llum de la fe, per a conèixer veritablement la realitat i recórrer el camí de la vida. És essencial reconèixer-se cecs, necessitats d'aquesta llum, en cas contrari s'és cec per sempre (cf. Jn 9,39-41).

Bartimeo, doncs, en aquest punt estratègic del relat de Marcos, està posat com a model. Ell no és cec de naixement, sinó que ha perdut la vista: és l'home que ha perdut la llum i és conscient d'això, però no ha perdut l'esperança, sap percebre la possibilitat d'una trobada amb Jesús i confia en ell per a ser curat. En efecte, quan sent que el Mestre passa pel camí, crida: «Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi» (Mc 10,47), i ho repeteix amb força (v. 48). I quan Jesús ho crida i li pregunta què vol d'ell, respon: «Maestro, que pugui veure» (v. 51). Bartimeo representa a l'home que reconeix el propi mal i crida al Senyor, amb la confiança de ser curat. La seva invocació, simple i sincera, és exemplar, i de fet – igual que la del publicà en el temple: «Oh Déu, tingues compassió d'aquest pecador» (Lc 18,13) – ha entrat en la tradició de l'oració cristiana. En la trobada amb Crist, realitzat amb fe, Bartimeo recupera la llum que havia perdut, i amb ella la plenitud de la pròpia dignitat: es posa dreta i represa el camí, que des d'aquell moment té un guia, Jesús, i una ruta, la mateixa que Jesús recorre. L'evangelista no ens diu res més de Bartimeo, però en ell ens mostra qui és el deixeble: aquell que, amb la llum de la fe, segueix a Jesús «pel camí» (v. 52). Sant Agustí, en un dels seus escrits, fa una observació molt particular sobre la figura de Bartimeo, que pot resultar també interessant i significativa per a nosaltres.

El Sant Bisbe de Hipona reflexiona sobre el fet que Marcos, en aquest cas, indica el nom no sols de la persona que ha estat curada, sinó també del pare, i conclou que «Bartimeo, fill de Timeo, era un personatge que d'una gran prosperitat va caure en la misèria, i que aquesta condició seva de misèria havia de ser coneguda per tots i de domini públic, ja que no era solament un cec, sinó un captaire assegut a la vora del camí. Per aquesta raó Marcos ho recorda solament a ell, perquè la recuperació de la seva vista va fer que aquest miracle tingués una ressonància tan gran com la fama de la desventura que li va succeir» (Concordança dels evangelis, 2, 65, 125: PL 34, 1138). Fins aquí sant Agustí.

Aquesta interpretació, que veu a Bartimeo com una persona caiguda en la misèria des d'una condició de «gran prosperitat», ens fa pensar; ens convida a reflexionar sobre el fet que hi ha riqueses precioses per a la nostra vida, i que no són materials, que podem perdre. En aquesta perspectiva, Bartimeo podria ser la representació de quants viuen en regions d'antiga evangelització, on la llum de la fe s'ha afeblit, i s'han allunyat de Déu, ja no ho consideren important per a la vida: persones que per això han perdut una gran riquesa, han «caigut en la misèria» des d'una alta dignitat –no econòmica o de poder terreny, sinó cristiana –, han perdut l'orientació segura i sòlida de la vida i s'han convertit, amb freqüència inconscientment, en captaires del sentit de l'existència. Són les nombroses persones que tenen necessitat d'una nova evangelització, és a dir d'una nova trobada amb Jesús, el Crist, el Fill de Déu (cf. Mc 1,1), que pot obrir novament els seus ulls i mostrar-los el camí.

És significatiu que, mentre concloem l'Assemblea sinodal sobre la nova evangelització, la litúrgia ens proposi l'Evangeli de Bartimeo. Aquesta Paraula de Déu té alguna cosa que dir-nos de mode particular a nosaltres, que en aquests dies hem reflexionat sobre la urgència d'anunciar novament a Crist allà on la llum de la fe s'ha afeblit, allà on el foc de Déu és com un caliu, que demana ser revifat, perquè sigui flama viva que dona llum i calor a tota la casa.

La nova evangelització concerneix tota la vida de l'Església. Ella es refereix, en primer lloc, a la pastoral ordinària que ha d'estar més animada pel foc de l'Esperit, per a encendre els cors dels fidels que regularment freqüenten la comunitat i que es reuneixen en el dia del Senyor per a nodrir-se de la seva Paraula i del Pa de vida eterna.

Desitjo subratllar tres línies pastorals que han sorgit del Sínode. La primera correspon als sagraments de la iniciació cristiana. S'ha reafirmat la necessitat d'acompanyar amb una catequesi adequada la preparació al baptisme, a la confirmació i a l'Eucaristia. També s'ha reiterat la importància de la penitència, sagrament de la misericòrdia de Déu. La crida del Senyor a la santedat, dirigida a tots els cristians, passa a través d'aquest itinerari sacramental. En efecte, s'ha repetit moltes vegades que els veritables protagonistes de la nova evangelització són els sants: ells parlen un llenguatge comprensible per a tots, amb l'exemple de la vida i amb les obres de caritat.

En segon lloc, la nova evangelització està essencialment connectada amb la missió ad gents. L'Església té la tasca d'evangelitzar, d'anunciar el Missatge de salvació als homes que encara no coneixen a Jesucrist. En el transcurs de les reflexions sinodals, s'ha subratllat també que existeixen molts llocs a Àfrica, Agafava i Oceania on els habitants, moltes vegades sense ser plenament conscients, esperen amb gran expectativa el primer anunci de l'Evangeli. Per tant és necessari resar a l'Esperit Sant perquè susciti a l'Església un renovat dinamisme missioner, els protagonistes del qual siguin de mode especial els agents pastorals i els fidels laics. La globalització ha causat un notable desplaçament de poblacions; per tant el primer anunci s'imposa també als països d'antiga evangelització. Tots els homes tenen el dret de conèixer a Jesucrist i el seu Evangeli; i a això correspon el deure dels cristians, de tots els cristians –sacerdots, religiosos i laics-, d'anunciar la Bona Notícia.

Un tercer aspecte té a veure amb les persones batejades però que no viuen les exigències del baptisme. Durant els treballs sinodals s'ha posat de manifest que aquestes persones es troben en tots els continents, especialment als països més secularitzats. L'Església els dedica una atenció particular, perquè trobin novament a Jesucrist, tornin a descobrir el goig de la fe i tornin a les pràctiques religioses en la comunitat dels fidels. A més dels mètodes pastorals tradicionals, sempre vàlids, l'Església intenta utilitzar també mètodes nous, usant així mateix nous llenguatges, apropiats a les diferents cultures del món, proposant la veritat de Crist amb una actitud de diàleg i d'amistat que té com a fonament a Déu que és Amor. En diverses parts del món, l'Església ja ha emprès aquest camí de creativitat pastoral, per a acostar-se a les persones allunyades i a la recerca del sentit de la vida, de la felicitat i, en definitiva, de Déu. Recordem algunes importants missions ciutadanes, l'«Atri dels gentils», la Missió Continental, etcètera. Sens dubte el Senyor, Bon Pastor, beneirà abundantment aquests esforços que provenen del zel per la seva Persona i el seu Evangeli.

Benvolguts germans i germanes, Bartimeo, una vegada recuperada la vista gràcies a Jesús, es va unir al grup dels deixebles, entre els quals segurament hi havia uns altres que, com ell, havien estat curats pel Mestre. Així són els nous evangelitzadors: persones que han tingut l'experiència de ser curats per Déu, mitjançant Jesucrist. I la seva característica és una alegria de cor, que diu amb el salmista: «El Senyor ha estat gran amb nosaltres, i estem alegres» (Sal 125,3). També nosaltres avui, ens dirigim al Senyor, Redemptor hominis i Lumen gentium, amb gojós agraïment, fent nostra una oració de sant Clement d'Alexandria: «Fins ara m'he equivocat en l'esperança de trobar a Déu, però com que tu m'il·lumines, oh Senyor, trobada a Déu per mitjà de tu, i rebut al Pare de tu, em faig el teu coheredero, perquè no t'has avergonyit de tenir-me per germà. Cancel·lem, doncs, cancel·lem l'oblit de la veritat, la ignorància; i removent les tenebres que ens impedeixen la vista com a boira en els ulls, contemplem al veritable Déu…; ja que una llum del cel va brillar sobre nosaltres soterrats en les tenebres i presoners de l'ombra de mort, [una llum] més pura que el sol, més dolç que la vida d'aquí sota» (Protrettico, 113, 2- 114,1). Amén