Carta del Papa Francesc als matrimonis

CARTA DEL SANT PARE FRANCISCO ALS MATRIMONIS EN OCASIÓ DE L'ANY “FAMÍLIA AMORIS LAETITIA”

Benvolguts esposos i esposes de tot el món:

En ocasió de l'Any “Família Amoris laetitia”, m'acosto a vostès per a expressar-los tot el meu afecte i proximitat en aquest temps tan especial que estem vivint. Sempre he tingut present a les famílies en les meves oracions, però més encara durant la pandèmia, que ha provat durament a tots, especialment als més vulnerables. El moment que estem passant em porta a acostar-me amb humilitat, afecte i acolliment a cada persona, a cada matrimoni i a cada família en les situacions que estiguin experimentant.

Aquest context particular ens convida a fer vida les paraules amb les quals el Senyor crida a Abrahán a sortir de la seva pàtria i de la casa del seu pare cap a una terra desconeguda que Ell mateix li mostrarà (cf. Gn 12,1). També nosaltres hem viscut més que mai la incertesa, la solitud, la pèrdua de sers estimats i ens hem vist impulsats a sortir de les nostres seguretats, dels nostres espais de “control”, de les nostres pròpies maneres de fer les coses, de les nostres apetències, per a atendre no sols el bé de la pròpia família, sinó a més al de la societat, que també depèn dels nostres comportaments personals.

La relació amb Déu ens modela, ens acompanya i ens mobilitza com a persones i, en última instància, ens ajuda a “sortir de la nostra terra”, en moltes ocasions amb un cert respecte i fins i tot por al desconegut, però des de la nostra fe cristiana sabem que no estem solos ja que Déu està en nosaltres, amb nosaltres i entre nosaltres: en la família, en el barri, en el lloc de treball o estudi, a la ciutat que habitem.

Com Abrahán, cadascun dels esposos surt de la seva terra des del moment en què, sentint l'anomenada a l'amor conjugal, decideix lliurar-se a l'altre sense reserves. Així, ja el festeig implica sortir de la pròpia terra, perquè suposa transitar junts el camí que condueix al matrimoni. Les diferents situacions de la vida: el pas dels dies, l'arribada dels fills, el treball, les malalties són circumstàncies en les quals el compromís que van adquirir l'u amb l'altre fa que cadascun hagi d'abandonar les pròpies inèrcies, certituds, zones de confort i sortir cap a la terra que Déu els promet: ser dos en Crist, dos en un. Una única vida, un “nosaltres” en la comunió de l'amor amb Jesús, viu i present a cada moment de la seva existència. Déu els acompanya, els estima incondicionalment. No estan solos!

Benvolguts esposos, sàpiguen que els seus fills —i especialment els joves— els observen amb atenció i busquen en vostès el testimoniatge d'un amor fort i de confiança. «Que important és que els joves vegin amb els seus propis ulls l'amor de Crist viu i present en l'amor dels matrimonis, que testimonien amb la seva vida concreta que l'amor per sempre és possible!» [1]. Els fills són un regal, sempre, canvien la història de cada família. Estan assedegats d'amor, de reconeixement, d'estima i de confiança. La paternitat i la maternitat els criden a ser generatius per a donar als seus fills el goig de descobrir-se fills de Déu, fills d'un Pare que ja des del primer instant els ha estimat tendrament i els porta de la mà cada dia. Aquest descobriment pot donar als seus fills la fe i la capacitat de confiar en Déu.

Certament, educar als fills no és gens fàcil. Però no oblidem que ells també ens eduquen. El primer àmbit de l'educació continua sent la família, en els petits gestos que són més eloqüents que les paraules. Educar és abans de res acompanyar els processos de creixement, és ser presents de moltes maneres, de tal mode que els fills puguin comptar amb els seus pares en tot moment. L'educador és una persona que “genera” en sentit espiritual i, sobretot, que “es juga” posant-se en relació. Com a pare i mare és important relacionar-se amb els seus fills a partir d'una autoritat guanyada dia rere dia. Ells necessiten una seguretat que els ajudi a experimentar la confiança en vostès, en la bellesa de les seves vides, en la certesa de no estar mai sols, passi el que passi.

D'altra banda, i com ja he assenyalat, la consciència de la identitat i la missió dels laics a l'Església i en la societat ha augmentat. Vostès tenen la missió de transformar la societat amb la seva presència en el món del treball i fer que es tinguin en compte les necessitats de les famílies.

També els matrimonis deuen “primerear” [2] dins de la comunitat parroquial i diocesana amb les seves iniciatives i la seva creativitat, buscant la complementarietat dels carismes i vocacions com a expressió de la comunió eclesial; en particular, els «cònjuges al costat dels pastors, per a caminar amb altres famílies, per a ajudar als més febles, per a anunciar que, també en les dificultats, Crist es fa present» [3].

Per tant, els exhorto, benvolguts esposos, a participar en l'Església, especialment en la pastoral familiar. Perquè «la corresponsabilitat en la missió crida […] als matrimonis i als ministres ordenats, especialment als bisbes, a cooperar de manera fecunda en la cura i la custòdia de les Esglésies domèstiques» [4]. Recordin que la família és la «cèl·lula bàsica de la societat» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 66). El matrimoni és realment un projecte de construcció de la «cultura de la trobada» (Carta enc. Fratelli tutti, 216). És per això que les famílies tenen el desafiament de tendir ponts entre les generacions per a la transmissió dels valors que conformen la humanitat. Es necessita una nova creativitat per a expressar en els desafiaments actuals els valors que ens constitueixen com a poble en les nostres societats i a l'Església, Poble de Déu.

La vocació al matrimoni és una cridada a conduir un vaixell incert —però segur per la realitat del sagrament— en una mar a vegades agitada. Quantes vegades, com els apòstols, senten ganes de dir o, més ben aquest, de cridar: «Maestro! No t'importa que perim?» (Mc 4,38). No oblidem que a través del sagrament del matrimoni Jesús és present en aquesta barca. Ell es preocupa per vostès, roman amb vostès en tot moment en el vaivé de la barca agitada per la mar. En un altre passatge de l'Evangeli, enmig de les dificultats, els deixebles veuen que Jesús s'acosta enmig de la tempesta i el reben en la barca; així també vostès, quan la tempesta referma, deixin pujar a Jesús en la seva barca, perquè quan va pujar «on estaven ells, […] va cessar el vent» (Mc 6,51). És important que junts mantinguin la mirada fixa en Jesús. Només així trobaran la pau, superaran els conflictes i trobaran solucions a molts dels seus problemes. No perquè aquests vagin a desaparèixer, sinó perquè podran veure'ls des d'una altra perspectiva.

Només abandonant-se a les mans del Senyor podran viure el que sembla impossible. El camí és reconèixer la pròpia fragilitat i la impotència que experimenten davant tantes situacions que els envolten, però al mateix temps tenir la certesa que d'aquest mode la força de Crist es manifesta en la seva feblesa (cf. 2 Co 12,9). Va ser just enmig d'una tempesta que els apòstols van arribar a conèixer la reialesa i divinitat de Jesús, i van aprendre a confiar en Ell.

A la llum d'aquests passatges bíblics, voldria aprofitar per a reflexionar sobre algunes dificultats i oportunitats que han viscut les famílies en aquest temps de pandèmia. Per exemple, va augmentar el temps d'estar junts, i això ha estat una oportunitat única per a conrear el diàleg en família. Clar que això requereix un especial exercici de paciència, no és fàcil estar junts tota la jornada quan en la mateixa casa s'ha de treballar, estudiar, recrear-se i descansar. Que el cansament no els guanyi, que la força de l'amor els animi per a mirar més a l'altre —al cònjuge, als fills— que a la pròpia fatiga. Recordin el que els vaig escriure en Amoris laetitia reprenent l'himne paulino de la caritat (cf. nn. 90-119). Demanin aquest do amb insistència a la Sagrada Família, tornin a llegir l'elogi de la caritat perquè sigui ella la que inspiri les seves decisions i accions (cf. Rm 8,15; Ga 4,6).

D'aquesta manera, estar junts no serà una penitència sinó un refugi enmig de les tempestes. Que la llar sigui un lloc d'acolliment i de comprensió. Guardin en el seu cor el consell als nuvis que vaig expressar amb les tres paraules: «permís, gràcies, perdó» [5]. I quan sorgeixi algun conflicte, «mai acabar el dia en família sense fer les paus» [6]. No s'avergonyeixin d'agenollar-se junts davant Jesús en l'Eucaristia per a trobar moments de pau i una mirada mútua feta de tendresa i bondat. O de prendre la mà de l'altre, quan estigui una mica enutjat, per a arrencar-li un somriure còmplice. Fer potser una breu oració, recitada en veu alta junts, abans d'adormir-se a la nit, amb Jesús present entre vostès.

No obstant això, per a alguns matrimonis la convivència a la qual s'han vist forçats durant la quarantena ha estat especialment difícil. Els problemes que ja existien es van agreujar, generant conflictes que moltes vegades s'han tornat gairebé insuportables. Molts han viscut fins i tot la ruptura d'un matrimoni que venia suportant una crisi que no es va saber o no es va poder superar. A aquestes persones també vull expressar-los la meva proximitat i el meu afecte.

La ruptura d'una relació conjugal genera molt sofriment degut a la decepció de tantes il·lusions; la falta d'entesa provoca discussions i ferides no fàcils de reparar. Tampoc als fills és possible estalviar-los el sofriment de veure que els seus pares ja no estan junts. Així i tot, no deixin de buscar ajuda perquè els conflictes puguin superar-se d'alguna manera i no causin encara més dolor entre vostès i als seus fills. El Senyor Jesús, en la seva misericòrdia infinita, els inspirarà el mode de seguir endavant enmig de tantes dificultats i afliccions. No deixin d'invocar-ho i de buscar en Ell un refugi, una llum per al camí, i en la comunitat eclesial una «casa paterna on hi ha lloc per a cadascun amb la seva vida a coll» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 47).

Recordin que el perdó sana tota ferida. Perdonar-se mútuament és el resultat d'una decisió interior que madura en l'oració, en la relació amb Déu, com a do que brolla de la gràcia amb la qual Crist plena a la parella quan ho deixen actuar, quan es dirigeixen a Ell. Crist “habita” en el seu matrimoni i espera que li obrin els seus cors per a sostenir-los amb el poder del seu amor, com als deixebles en la barca. El nostre amor humà és feble, necessita de la força de l'amor fidel de Jesús. Amb Ell poden de bo de bo construir la «casa sobre roca» (Mt 7,24).

A aquest propòsit, permetin-me que dirigeixi una paraula als joves que es preparen al matrimoni. Si abans de la pandèmia per als nuvis era difícil projectar un futur quan era ardu trobar un treball estable, ara augmenta encara més la situació de incerteza laboral. Per això convido als nuvis a no desanimar-se, a tenir la “valentia creativa” que va tenir sant Josep, la memòria del qual he volgut honrar en aquest any dedicat a ell. Així també vostès, quan es tracti d'afrontar el camí del matrimoni, fins i tot tenint pocs mitjans, confiïn sempre en la Providència, ja que «a vegades les dificultats són precisament les que treuen a relluir recursos en cadascun de nosaltres que ni tan sols pensàvem tenir» (Carta ap. Patris corde, 5).No dubtin a secundar-se en les seves pròpies famílies i en les seves amistats, en la comunitat eclesial, en la parròquia, per a viure la vida conjugal i familiar aprenent d'aquells que ja han transitat el camí que vostès estan començant.

Abans d'acomiadar-me, vull enviar una salutació especial als avis i les àvies que durant el temps d'aïllament es van veure privats de veure i estar amb els seus nets, a les persones majors que van sofrir de manera encara més radical la solitud. La família no pot prescindir dels avis, ells són la memòria vivent de la humanitat, «aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor» [7].

Que sant Josep inspiri en totes les famílies la valentia creativa, tan necessària en aquest canvi d'època que estem vivint, i La nostra Senyora acompanyi en els seus matrimonis la gestació de la “cultura de la trobada”, tan urgent per a superar les adversitats i oposicions que enfosqueixen el nostre temps. Els nombrosos desafiaments no poden robar el goig dels qui saben que estan caminant amb el Senyor. Visquin intensament la seva vocació. No deixin que un semblant trist transformi els seus rostres. El seu cònjuge necessita del seu somriure. Els seus fills necessiten de les seves mirades que els encoratgin. Els pastors i les altres famílies necessiten de la seva presència i alegria: l'alegria que ve del Senyor!

M'acomiado amb afecte animant-los a continuar vivint la missió que Jesús ens ha encomanat, perseverant en l'oració i «en la fracció del pa» (Hch 2,42).

I si us plau, no s'oblidin de resar per mi, jo ho faig tots els dies per vostès.

Fraternalment,

Francisco

Roma, Sant Joan de Letrán, 26 de desembre de 2021, Festa de la Sagrada Família.

[1]  Videomensaje als participants en el Fòrum «Fins a on hem arribat amb Amoris laetitia?» (9 juny 2021).

[2] Cfr Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24.

[3]  Videomensaje als participants en el Fòrum «Fins a on hem arribat amb Amoris laetitia?» (9 juny 2021).

[4]  Ibíd.

[5]  Discurs a les famílies del món en ocasió de la seva peregrinació a Roma l'any de la Fe (26 octubre 2013); cf. Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia, 133.

[6] Catequesi del 13 de maig de 2015. Cf. Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia, 104.

[7] Missatge en ocasió de la I Jornada Mundial dels Avis i dels Majors “Jo estic amb tu tots els dies” (31 maig 2021).