Carta apostòlica de Benet XVI per a convocar l'any de la fe

CARTA APOSTÒLICA EN FORMA MOTU PROPRIO

PORTA FIDEI

DEL SUMME PONTÍFEX  BENET XVI

AMB LA QUAL ES CONVOCA PER A 2012 L'ANY  DE LA FE

 

1. «La porta de la fe» (cf. Hch 14, 27), que introdueix en la vida de comunió amb Déu i permet l'entrada a la seva Església, està sempre oberta per a nosaltres. Es travessa aquest llindar quan la Paraula de Déu s'anuncia i el cor es deixa plasmar per la gràcia que transforma. Travessar aquesta porta suposa emprendre un camí que dura tota la vida. Aquest comença amb el baptisme (cf. Rm 6, 4), amb el qual podem cridar a Déu amb el nom de Pare, i es conclou amb el pas de la mort a la vida eterna, fruit de la resurrecció del Senyor Jesús que, amb el do de l'Esperit Sant, ha volgut unir en la seva mateixa glòria a quants creuen en ell (cf. Jn 17, 22). Professar la fe en la Trinitat –Pare, Fill i Esperit Sant– equival a creure en un solo Déu que és Amor (cf. 1 Jn 4, 8): el Pare, que en la plenitud dels temps va enviar al seu Fill per a la nostra salvació; Jesucrist, que en el misteri de la seva mort i resurrecció va redimir al món; l'Esperit Sant, que guia a l'Església a través dels segles en l'espera del retorn gloriós del Senyor.

2. Des del començament del meu ministeri com a Successor de Pedro, he recordat l'exigència de redescobrir el camí de la fe per a il·luminar de manera cada vegada més clara l'alegria i l'entusiasme renovat de la trobada amb Crist. En l'homilia de la santa Missa d'inici del Pontificat deia: «L'Església en el seu conjunt, i en ella els seus pastors, com Crist han de posar-se en camí per a rescatar als homes del desert i conduir-los al lloc de la vida, cap a l'amistat amb el Fill de Déu, cap a Aquell que ens dona la vida, i la vida en plenitud»[1]. Succeeix avui amb freqüència que els cristians es preocupen molt per les conseqüències socials, culturals i polítiques del seu compromís, al mateix temps que continuen considerant la fe com un pressupost obvi de la vida comuna. De fet, aquest pressupost no sols no apareix com a tal, sinó que fins i tot amb freqüència és negat[2]. Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella, avui no sembla que sigui ja així en vastos sectors de la societat, a causa d'una profunda crisi de fe que afecta moltes persones.

3. No podem deixar que la sal es torni fada i la llum romangui oculta (cf. Mt 5, 13-16). Com la samaritana, també l'home actual pot sentir de nou la necessitat d'acostar-se al pou per a escoltar a Jesús, que convida a creure en ell i a extreure l'aigua viva que raja de la seva font (cf. Jn4, 14). Hem de descobrir de nou el gust d'alimentar-nos amb la Paraula de Déu, transmesa fidelment per l'Església, i el Pa de la vida, ofert com a manteniment a tots els que són els seus deixebles (cf. Jn 6, 51). En efecte, l'ensenyament de Jesús ressona encara avui amb la mateixa força: «Treballeu no per l'aliment que pereix, sinó per l'aliment que perdura per a la vida eterna» (Jn6, 27). La pregunta plantejada pels quals ho escoltaven és també avui la mateixa per a nosaltres: «Què hem de fer per a realitzar les obres de Déu?» (Jn 6, 28). Sabem la resposta de Jesús: «L'obra de Déu és aquesta: que cregueu en el que ell ha enviat» (Jn 6, 29). Creure en Jesucrist és, per tant, el camí per a poder arribar de mode definitiu a la salvació.

4. A la llum de tot això, he decidit convocar un Any de la fe. Començarà l'11 d'octubre de 2012, en el cinquanta aniversari de l'obertura del Concili Vaticà II, i acabarà en la solemnitat de Jesucrist, Rei de l'Univers, el 24 de novembre de 2013. En la data de l'11 d'octubre de 2012, se celebraran també els vint anys de la publicació del Catecisme de l'Església Catòlica, promulgat pel meu Predecessor, el beat Papa Joan Pau II,[3]amb la intenció d'il·lustrar a tots els fidels la força i bellesa de la fe. Aquest document, autèntic fruit del Concili Vaticà II, va ser volgut pel Sínode Extraordinari dels Bisbes de 1985 com a instrument al servei de la catequesi[4], realitzant-se mitjançant la col·laboració de tot l'Episcopat de l'Església catòlica. I precisament he convocat l'Assemblea General del Sínode dels Bisbes, el mes d'octubre de 2012, sobre el tema de La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana. Serà una bona ocasió per a introduir a tot el cos eclesial en un temps d'especial reflexió i redescobriment de la fe. No és la primera vegada que l'Església està cridada a celebrar un Any de la fe. El meu venerat Predecessor, el Serf de Déu Pau VI, va proclamar un semblança en 1967, per a commemorar el martiri dels apòstols Pere i Pablo en el dinovè centenari del seu suprem testimoniatge. Ho va concebre com un moment solemne perquè en tota l'Església es donés «una autèntica i sincera professió de la mateixa fe»; a més, va voler que aquesta fos confirmada de manera «individual i col·lectiva, lliure i conscient, interior i exterior, humil i franca»[5]. Pensava que d'aquesta manera tota l'Església podria adquirir una «exacta consciència de la seva fe, per a reanimar-la, per a purificar-la, per a confirmar-la i per a confessar-la»[6]. Les grans transformacions que van tenir lloc en aquell Any, van fer que la necessitat d'aquesta celebració fos encara més evident. Aquesta va concloure amb la Professió de fe del Poble de Déu[7], per a testimoniar com els continguts essencials que des de segles constitueixen el patrimoni de tots els creients tenen necessitat de ser confirmats, compresos i aprofundits de manera sempre nova, amb la finalitat de donar un testimoniatge coherent en condicions històriques distintes a les del passat.

5. En uns certs aspectes, el meu Venerat Predecessor va veure aquest Any com una «conseqüència i exigència postconciliar»[8], conscient de les greus dificultats del temps, sobretot respecte a la professió de la fe veritable i a la seva recta interpretació. He pensat que iniciar l'Any de la fecoincidiendo amb el cinquantenari de l'obertura del Concili Vaticà II pot ser una ocasió propícia per a comprendre que els textos deixats en herència pels Pares conciliars, segons les paraules del beat Joan Pau II, «no perden el seu valor ni la seva esplendor. És necessari llegir-los de manera apropiada i que siguin coneguts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, dins de la Tradició de l'Església. […] Sento més que mai el deure d'indicar el Concili com la gran gràcia de la qual l'Església s'ha beneficiat en el segle XX. Amb el Concili se'ns ha ofert una brúixola segura per a orientar-nos en el camí del segle que comença»[9]. Jo també desitjo reafirmar amb força el que vaig dir a propòsit del Concili pocs mesos després de la meva elecció com a Successor de Pedro: «Si ho llegim i acollim guiats per una hermenèutica correcta, pot ser i arribar a ser cada vegada més una gran força per a la renovació sempre necessària de l'Església»[10].

6. La renovació de l'Església passa també a través del testimoniatge ofert per la vida dels creients: amb la seva mateixa existència en el món, els cristians estan anomenats efectivament a fer resplendir la Paraula de veritat que el Senyor Jesús ens va deixar. Precisament el Concili, en la Constitució dogmàtica Lumen gentium, afirmava: «Mentre que Crist, “sant, innocent, sense taca” (Hb 7, 26), no va conèixer el pecat (cf. 2 Co 5, 21), sinó que va venir solament a expiar els pecats del poble (cf. Hb 2, 17), l'Església, abraçant en el seu si als pecadors, és alhora santa i sempre necessitada de purificació, i cerca sense parar la conversió i la renovació. L'Església continua la seva peregrinació “enmig de les persecucions del món i dels consols de Déu”, anunciant la creu i la mort del Senyor fins que torni (cf. 1 Co 11, 26). Se sent enfortida amb la força del Senyor ressuscitat per a poder superar amb paciència i amor tots els sofriments i dificultats, tant interiors com exteriors, i revelar en el món el misteri de Crist, encara que sota ombres, no obstant això, amb fidelitat fins que al final es manifesti a plena llum»[11].

En aquesta perspectiva, l'Any de la fe és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món. Déu, en el misteri de la seva mort i resurrecció, ha revelat en plenitud l'Amor que salva i crida als homes a la conversió de vida mitjançant la remissió dels pecats (cf. Hch 5, 31). Per a l'apòstol Pau, aquest Amor porta a l'home a una nova vida: «Pel baptisme vam ser sepultats amb ell en la mort, perquè, el mateix que Crist va ressuscitar d'entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en una vida nova» (Rm 6, 4). Gràcies a la fe, aquesta vida nova plasma tota l'existència humana en la novetat radical de la resurrecció. En la mesura de la seva disponibilitat lliure, els pensaments i els afectes, la mentalitat i el comportament de l'home es purifiquen i transformen lentament, en un procés que no acaba de complir-se totalment en aquesta vida. La «fe que actua per l'amor» (Ga 5, 6) es converteix en un nou criteri de pensament i d'acció que canvia tota la vida de l'home (cf. Rm 12, 2;Col 3, 9-10; Ef 4, 20-29; 2 Co 5, 17).

7. «Caritas Christi urget ens» (2 Co 5, 14): és l'amor de Crist el que plena els nostres cors i ens impulsa a evangelitzar. Avui com ahir, ell ens envia pels camins del món per a proclamar el seu Evangeli a tots els pobles de la terra (cf. Mt 28, 19). Amb el seu amor, Jesucrist atreu cap a si als homes de cada generació: en tot temps, convoca a l'Església i li confia l'anunci de l'Evangeli, amb un mandat que és sempre nou. Per això, també avui és necessari un compromís eclesial més convençut en favor d'una nova evangelització per a redescobrir l'alegria de creure i tornar a trobar l'entusiasme de comunicar la fe. El compromís missioner dels creients treu força i vigor del descobriment quotidià del seu amor, que mai pot faltar. La fe, en efecte, creix quan es viu com a experiència d'un amor que es rep i es comunica com a experiència de gràcia i goig. Ens fa fecunds, perquè eixampla el cor en l'esperança i permet donar un testimoniatge fecund: en efecte, obre el cor i la ment dels quals escolten per a acollir la invitació del Senyor a acceptar la seva Paraula per a ser els seus deixebles. Com afirma sant Agustí, els creients «s'enforteixen creient»[12]. El sant Bisbe de Hipona tenia bons motius per a expressar-se d'aquesta manera. Com sabem, la seva vida va ser una cerca contínua de la bellesa de la fe fins que el seu cor va trobar descans en Déu.[13]Els seus nombrosos escrits, en els quals explica la importància de creure i la veritat de la fe, romanen encara avui com un patrimoni de riquesa sense igual, consentint encara a tantes persones que busquen a Déu trobar la sendera justa per a accedir a la «porta de la fe».

Així, la fe només creix i s'enforteix creient; no hi ha una altra possibilitat per a posseir la certesa sobre la pròpia vida que abandonar-se, en un in crescendo continu, a les mans d'un amor que s'experimenta sempre com més gran perquè té el seu origen en Déu.

8. En aquesta feliç commemoració, desitjo convidar als germans Bisbes de tot l'Orbe al fet que s'uneixin al Successor de Pedro en el temps de gràcia espiritual que el Senyor ens ofereix per a rememorar el do preciós de la fe. Volem celebrar aquest any de manera digna i fecunda. Caldrà intensificar la reflexió sobre la fe per a ajudar a tots els creients en Crist al fet que la seva adhesió a l'Evangeli sigui més conscient i vigorosa, sobretot en un moment de profund canvi com el que la humanitat està vivint. Tindrem l'oportunitat de confessar la fe en el Senyor Resucitado en les nostres catedrals i esglésies de tot el món; a les nostres cases i amb les nostres famílies, perquè cadascun senti amb força l'exigència de conèixer i transmetre millor a les generacions futures la fe de sempre. En aquest any, les comunitats religioses, així com les parroquials, i totes les realitats eclesials antigues i noves, trobaran la manera de professar públicament el Credo.

9. Desitgem que enguany susciti en tot creient l'aspiració a confessar la fe amb plenitud i renovada convicció, amb confiança i esperança. Serà també una ocasió propícia per a intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, i de mode particular en l'Eucaristia, que és «el cim a la qual tendeix l'acció de l'Església i també la font d'on raja tota la seva força»[14]. Al mateix temps, esperem que el testimoniatge de vida dels creients sigui cada vegada més creïble. Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i resada[15], i reflexionar sobre el mateix acte amb el qual es creu, és un compromís que tot creient ha de fer propi, sobretot en aquest any.

No per casualitat, els cristians en els primers segles estaven obligats a aprendre de memòria el Credo. Això els servia com a oració quotidiana per a no oblidar el compromís assumit amb el baptisme. Sant Agustí ho recorda amb unes paraules de profund significat, quan en unsermón sobre la redditio symboli, el lliurament del Credo, diu: «El símbol del sacrosant misteri que vau rebre tots alhora i que avui heu recitat un a un, no és una altra cosa que les paraules en les quals es recolza sòlidament la fe de l'Església, la nostra mare, sobre la base incommovible que és Crist el Senyor. […] Vau rebre i vau recitar alguna cosa que heu de retenir sempre en la vostra ment i cor i repetir en el vostre llit; una cosa sobre la qual heu de pensar quan sou al carrer i que no heu d'oblidar ni quan mengeu, de manera que, fins i tot quan dormiu corporalment, vigileu amb el cor»[16].

10. En aquest sentit, voldria esbossar un camí que sigui útil per a comprendre de manera més profunda no sols els continguts de la fe sinó, juntament també amb això, l'acte amb el qual decidim de lliurar-nos totalment i amb plena llibertat a Déu. En efecte, existeix una unitat profunda entre l'acte amb el qual es creï i els continguts als quals prestem el nostre assentiment. L'apòstol Pau ens ajuda a entrar dins d'aquesta realitat quan escriu: «amb el cor es creu i amb els llavis es professa» (cf. Rm 10, 10). El cor indica que el primer acte amb el qual s'arriba a la fe és don de Déu i acció de la gràcia que actua i transforma a la persona fins i tot en el més íntim.

A aquest propòsit, l'exemple de Lídia és molt eloqüent. Compte sant Lluc que Pablo, mentre es trobava en Filipos, va anar un dissabte a anunciar l'Evangeli a algunes dones; entre aquestes estava Lídia i el «Senyor li va obrir el cor perquè acceptés el que deia Pablo» (Hch 16, 14). El sentit que tanca l'expressió és important. Sant Lluc ensenya que el coneixement dels continguts que s'han de creure no és suficient si després el cor, autèntic sagrari de la persona, no està obert per la gràcia que permet tenir ulls per a mirar en profunditat i comprendre que el que s'ha anunciat és la Paraula de Déu.

Professar amb la boca indica, al seu torn, que la fe implica un testimoniatge i un compromís públic. El cristià no pot pensar mai que creure és un fet privat. La fe és decidir-se a estar amb el Senyor per a viure amb ell. I aquest «estar amb ell» ens porta a comprendre les raons per les quals es creï. La fe, precisament perquè és un acte de la llibertat, exigeix també la responsabilitat social del que es creï. L'Església en el dia de Pentecosta mostra amb tota evidència aquesta dimensió pública del creure i de l'anunciar a tots sense temor la pròpia fe. És el do de l'Esperit Sant el que capacita per a la missió i enforteix el nostre testimoniatge, fent-lo franc i valerós.

La mateixa professió de fe és un acte personal i al mateix temps comunitari. En efecte, el primer subjecte de la fe és l'Església. En la fe de la comunitat cristiana cadascun rep el baptisme, signe eficaç de l'entrada al poble dels creients per a aconseguir la salvació. Com afirma elCatecismo de l'Església Catòlica: «“Crec”: És la fe de l'Església professada personalment per cada creient, principalment en el seu baptisme. “Creiem”: És la fe de l'Església confessada pels bisbes reunits en Concili o, més generalment, per l'assemblea litúrgica dels creients. “Crec”, és també l'Església, la nostra Mare, que respon a Déu per la seva fe i que ens ensenya a dir: “crec”, “creiem”»[17].

Com es pot veure, el coneixement dels continguts de la fe és essencial per a donar el propioasentimiento, és a dir, per a adherir-se plenament amb la intel·ligència i la voluntat al que proposa l'Església. El coneixement de la fe introdueix en la totalitat del misteri salvífic revelat per Déu. L'assentiment que es presta implica per tant que, quan es creï, s'accepta lliurement tot el misteri de la fe, ja que qui garanteix la seva veritat és Déu mateix que es revela i dona a conèixer el seu misteri d'amor[18].

D'altra banda, no podem oblidar que moltes persones en el nostre context cultural, encara no reconeixent en ells el do de la fe, busquen amb sinceritat el sentit últim i la veritat definitiva de la seva existència i del món. Aquesta cerca és un autèntic «preàmbul» de la fe, perquè porta a les persones pel camí que condueix al misteri de Déu. La mateixa raó de l'home, en efecte, porta inscrita l'exigència de «el que val i roman sempre»[19]. Aquesta exigència constitueix una invitació permanent, inscrita indeleblement en el cor humà, a posar-se en camí per a trobar a Aquell que no buscaríem si no hagués ja vingut[20]. La fe ens convida i ens obre totalment a aquesta trobada.

11. Per a accedir a un coneixement sistemàtic del contingut de la fe, tots poden trobar en el Catecisme de l'Església Catòlica un subsidi preciós i indispensable. És un dels fruits més importants del Concili Vaticà II. En la Constitució apostòlica Fidei depositum, signada precisament en complir-se el trentè aniversari de l'obertura del Concili Vaticà II, el beat Joan Pau II escrivia: «Aquest Catecisme és una contribució importantíssima a l'obra de renovació de la vida eclesial... Ho declaro com a regla segura per a l'ensenyament de la fe i com a instrument vàlid i legítim al servei de la comunió eclesial»[21].

Precisament en aquest horitzó, l'Any de la fe haurà d'expressar un compromís unànime per a redescobrir i estudiar els continguts fonamentals de la fe, sintetitzats sistemàtica i orgànicament en el Catecisme de l'Església Catòlica. En efecte, en ell es posa de manifest la riquesa de l'ensenyament que l'Església ha rebut, custodiat i ofert en els seus dos mil anys d'història. Des de la Sagrada Escriptura als Pares de l'Església, dels Mestres de teologia als Sants de tots els segles, el Catecisme ofereix una memòria permanent dels diferents modes en què l'Església ha meditat sobre la fe i ha progressat en la doctrina, per a donar certesa als creients en la seva vida de fe.

En la seva mateixa estructura, el Catecisme de l'Església Catòlica presenta el desenvolupament de la fe fins a abordar els grans temes de la vida quotidiana. A través de les seves pàgines es descobreix que tot el que es presenta no és una teoria, sinó la trobada amb una Persona que viu a l'Església. A la professió de fe, de fet, segueix l'explicació de la vida sacramental, en la qual Crist és present i actua, i continua la construcció de la seva Església. Sense la litúrgia i els sagraments, la professió de fe no tindria eficàcia, perquè mancaria de la gràcia que sosté el testimoniatge dels cristians. De la mateixa manera, l'ensenyament del Catecisme sobre la vida moral adquireix el seu ple sentit quan es posa en relació amb la fe, la litúrgia i l'oració.

12. Així, doncs, el Catecisme de l'Església Catòlica podrà ser en aquest any un veritable instrument de suport a la fe, especialment per als qui es preocupen per la formació dels cristians, tan important en el nostre context cultural. Per a això, he convidat a la Congregació per a la Doctrina de la Fe al fet que, d'acord amb els Dicasteris competents de la Santa Seu, redacti una Nota amb la qual s'ofereixi a l'Església i als creients algunes indicacions per a viure esteAño de la fe de la manera més eficaç i apropiada, ajudant-los a creure i evangelitzar.

En efecte, la fe està sotmesa més que en el passat a una sèrie d'interrogants que provenen d'un canvi de mentalitat que, sobretot avui, redueix l'àmbit de les certeses racionals al dels assoliments científics i tecnològics. Però l'Església mai ha tingut por de mostrar com entre la fe i la veritable ciència no pot haver-hi cap conflicte, perquè ambdues, encara que per camins distints, tendeixen a la veritat[22].

13. Al llarg d'enguany, serà decisiu tornar a recórrer la història de la nostra fe, que contempla el misteri insondable de l'entrecreuar-se de la santedat i el pecat. Mentre el primer posa en relleu la gran contribució que els homes i les dones han ofert per al creixement i desenvolupament de les comunitats a través del testimoniatge de la seva vida, el segon ha de suscitar en cadascun un sincer i constant acte de conversió, amb la finalitat d'experimentar la misericòrdia del Pare que surt a l'encontre de tots.

Durant aquest temps, tindrem la mirada fixa en Jesucrist, «que va iniciar i completa la nostra fe» (Hb12, 2): en ell troba el seu compliment tot afany i tot anhel del cor humà. L'alegria de l'amor, la resposta al drama del sofriment i el dolor, la força del perdó davant l'ofensa rebuda i la victòria de la vida davant el buit de la mort, tot té el seu compliment en el misteri de la seva Encarnació, de la seva fer-se home, del seu compartir amb nosaltres la feblesa humana per a transformar-la amb el poder de la seva resurrecció. En ell, mort i ressuscitat per la nostra salvació, s'il·luminen plenament els exemples de fe que han marcat els últims dos mil anys de la nostra història de salvació.

Per la fe, Maria va acollir la paraula de l'Àngel i va creure en l'anunci que seria la Mare de Déu en l'obediència del seu lliurament (cf. Lc 1, 38). En la visita a Isabel va entonar el seu cant de lloança a l'Omnipotent per les meravelles que fa en els qui s'encomanen a Ell (cf. Lc 1, 46-55). Amb goig i tremolor va donar a llum al seu únic fill, mantenint intacta la seva virginitat (cf. Lc 2, 6-7). Confiada en el seu espòs José, va portar a Jesús a Egipte per a salvar-lo de la persecució d'Herodes (cf. Mt 2, 13-15). Amb la mateixa fe va seguir al Senyor en la seva predicació i va romandre amb ell fins al Calvari (cf. Jn19, 25-27). Amb fe, Maria va assaborir els fruits de la resurrecció de Jesús i, guardant tots els records en el seu cor (cf. Lc 2, 19.51), els va transmetre als Dotze, reunits amb ella en el Cenacle per a rebre l'Esperit Sant (cf. Hch 1, 14; 2, 1-4). Per la fe, els Apòstols van deixar tot per a seguir al Mestre (cf. Mt 10, 28). Van creure en les paraules amb les quals anunciava el Regne de Déu, que és present i es realitza en la seva persona (cf.lc 11, 20). Van viure en comunió de vida amb Jesús, que els instruïa amb els seus ensenyaments, deixant-los una nova regla de vida per la qual serien reconeguts com els seus deixebles després de la seva mort (cf. Jn 13, 34-35). Per la fe, van anar pel món sencer, seguint el mandat de portar l'Evangeli a tota criatura (cf. Mc 16, 15) i, sense cap temor, van anunciar a tots l'alegria de la resurrecció, de la qual van ser testimonis fidels.

Per la fe, els deixebles van formar la primera comunitat reunida entorn de l'ensenyament dels Apòstols, l'oració i la celebració de l'Eucaristia, posant en comú tots els seus béns per a atendre les necessitats dels germans (cf. Hch 2, 42-47).

Per la fe, els màrtirs van lliurar la seva vida com a testimoniatge de la veritat de l'Evangeli, que els havia transformat i fet capaços d'arribar fins al major do de l'amor amb el perdó dels seus perseguidors.

Per la fe, homes i dones han consagrat la seva vida a Crist, deixant tot per a viure en la senzillesa evangèlica l'obediència, la pobresa i la castedat, signes concrets de l'espera del Senyor que no triga a arribar. Per la fe, molts cristians han promogut accions en favor de la justícia, per a fer concreta la paraula del Senyor, que ha vingut a proclamar l'alliberament dels oprimits i un any de gràcia per a tots (cf. Lc 4, 18-19).

Per la fe, homes i dones de tota edat, els noms de la qual estan escrits en el llibre de la vida (cf.Ap 7, 9; 13, 8), han confessat al llarg dels segles la bellesa de seguir al Senyor Jesús allí on se'n cridava a donar testimoniatge del seu ser cristians: en la família, la professió, la vida pública i l'acompliment dels carismes i ministeris que se'ls confiaven. També nosaltres vivim per la fe: per al reconeixement viu del Senyor Jesús, present en les nostres vides i en la història.

14. L'Any de la fe serà també una bona oportunitat per a intensificar el testimoniatge de la caritat. Sant Pau ens recorda: «Ara subsisteixen la fe, l'esperança i la caritat, aquestes tres. Però la major d'elles és la caritat» (1 Co 13, 13). Amb paraules encara més fortes —que sempre concerneixen als cristians—, l'apòstol Santiago diu: «De què li serveix a un, germans meus, dir que té fe, si no té obres? Podrà potser salvar-ho aquesta fe? Si un germà o una germana caminen nus i mancats d'aliment diari i algun de vosaltres els diu: “Aneu en pau, abrigueu-vos i sadolleu-vos”, però no els dona el necessari per al cos, de què serveix? Així és també la fe: si no es tenen obres, està morta per dins. Però algun dirà: “Tu tens fe i jo tinc obres, mostra'm aquesta fe teva sense les obres, i jo amb les meves obres et mostraré la fe”» (St 2, 14-18).

La fe sense la caritat no dona fruit, i la caritat sense fe seria un sentiment constantment a la mercè del dubte. La fe i l'amor es necessiten mútuament, de manera que una permet a l'altra seguir el seu camí. En efecte, molts cristians dediquen les seves vides amb amor a qui està només, marginat o exclòs, com el primer a qui cal atendre i el més important que socórrer, perquè precisament en ell es reflecteix el rostre mateix de Crist. Gràcies a la fe podem reconèixer en els qui demanen el nostre amor el rostre del Senyor ressuscitat. «Cada vegada que ho vau fer amb un d'aquests, els meus germans més petits, amb mi ho vau fer» (Mt 25, 40): aquestes paraules seves són un advertiment que no s'ha d'oblidar, i una invitació perenne a retornar aquest amor amb el qual ell cuida de nosaltres. És la fe la que ens permet reconèixer a Crist, i és el seu mateix amor el que impulsa a socórrer-lo cada vegada que es fa el nostre proïsme en el camí de la vida. Sostinguts per la fe, mirem amb esperança al nostre compromís en el món, esperant «uns cels nous i una terra nova en els quals habiti la justícia» (2 P 3, 13; cf. Ap 21, 1).

15. Arribats els seus últims dies, l'apòstol Pau va demanar al deixeble Timoteo que «busqués la fe» (cf. 2 Tm 2, 22) amb la mateixa constància de quan era nen (cf. 2 Tm 3, 15). Escoltem aquesta invitació com dirigida a cadascun de nosaltres, perquè ningú es torni mandrós en la fe. Ella és companya de vida que ens permet distingir amb ulls sempre nous les meravelles que Déu fa per nosaltres. Tractant de percebre els signes dels temps en la història actual, ens compromet a cadascun a convertir-nos en un signe viu de la presència de Crist ressuscitat en el món. El que el món necessita avui de manera especial és el testimoniatge creïble dels quals, il·luminats en la ment i el cor per la Paraula del Senyor, són capaços d'obrir el cor i la ment de molts al desig de Déu i de la vida veritable, aquesta que no té fi.

«Que la Paraula del Senyor continuï avançant i sigui glorificada» (2 Ts 3, 1): que aquest any de la fehaga cada vegada més forta la relació amb Crist, el Senyor, perquè només en ell tenim la certesa per a mirar al futur i la garantia d'un amor autèntic i durador. Les paraules de l'apòstol Pere projecten un últim raig de llum sobre la fe: «Per això us alegreu, encara que ara calgui patir una mica en proves diverses; així l'autenticitat de la vostra fe, més preciosa que l'or, que, encara que és perible, s'avalua a foc, mereixerà premi, glòria i honor en la revelació de Jesucrist; sense haver-ho vist ho estimeu i, sense contemplar-ho encara, creieu en ell i així us alegreu amb un goig inefable i radiant, aconseguint així la meta de la vostra fe; la salvació de les vostres ànimes» (1 P1, 6-9). La vida dels cristians coneix l'experiència de l'alegria i el sofriment. Quants sants han experimentat la solitud. Quants creients són provats també en els nostres dies pel silenci de Déu, mentre volguessin escoltar la seva veu consoladora. Les proves de la vida, alhora que permeten comprendre el misteri de la Creu i participar en els sofriments de Crist (cf.Col 1, 24), són preludi de l'alegria i l'esperança a la qual condueix la fe: «Quan soc feble, llavors soc fort» (2 Co 12, 10). Nosaltres creiem amb ferma certesa que el Senyor Jesús ha vençut el mal i la mort. Amb aquesta segura confiança ens encomanem a ell: present entre nosaltres, venç el poder del maligne (cf. Lc 11, 20), i l'Església, comunitat visible de la seva misericòrdia, roman en ell com a signe de la reconciliació definitiva amb el Pare.

Confiem a la Mare de Déu, proclamada «benaurada perquè ha cregut» (Lc 1, 45), aquest temps de gràcia. Dau a Roma, al costat de Sant Pere, l'11 d'octubre de l'any 2011, setè del meu Pontificat.

BENET XVI

________________________________________ [1] Homilia en la Missa d'inici de Pontificat (24 abril 2005): AAS 97 (2005), 710. [2] Cf. Benet XVI, Homilia en la Missa en Terreiro do Paço, Lisboa (11 maig 2010), enL’Osservatore Romano ed. en Leng. espanyola (16 maig 2010), pag. 8-9. [3] Cf. Joan Pau II, Const. ap. Fidei depositum (11 octubre 1992): AAS 86 (1994), 113-118. [4] Cf. Relació final del Sínode Extraordinari dels Bisbes (7 desembre 1985), II, B, a, 4, en L’Osservatore Romano ed. en Leng. espanyola (22 desembre 1985), pag. 12. [5] Pau VI, Exhort. ap. Petrum et Paulum Apostolos, en el XIX centenari del martiri dels sants apòstols Pere i Pablo (22 febrer 1967): AAS 59 (1967), 196. [6] Ibíd., 198. [7] Pau VI, Solemne professió de fe, Homilia per a la concelebració en el XIX centenari del martiri dels sants apòstols Pere i Pablo, en la conclusió del “Any de la fe” (30 juny 1968):AAS 60 (1968), 433-445. [8] Id., Audiència General (14 juny 1967): Insegnamenti V (1967), 801. [9] Joan Pau II, Carta ap. Novo millennio ineunte (6 gener 2001), 57: AAS 93 (2001), 308. [10] Discurs a la Cúria Romana (22 desembre 2005): AAS 98 (2006), 52. [11] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 8. [12] De utilitate credendi, 1, 2. [13] Cf. Agustín de Hipona, Confessions, I, 1. [14] Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia, 10. [15] Cf. Joan Pau II, Const. ap. Fidei depositum (11 octubre 1992): AAS 86 (1994), 116. [16] Sermo215, 1. [17] Catecisme de l'Església Catòlica, 167. [18] Cf. Conc. Ecum. Vat. I, Const. dogm. Dei Filius, sobre la fe catòlica, cap. III: DS 3008-3009; Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Dei Verbum, sobre la divina revelació, 5. [19] Discurs en el Collège donis Bernardins, París (12 setembre 2008): AAS 100 (2008), 722. [20] Cf. Agustín de Hipona, Confessions, XIII, 1. [21] Joan Pau II, Const. ap. Fidei depositum (11 octubre 1992):AAS 86 (1994), 115 i 117. [22] Cf. Id., Carta enc. Fides et ràtio (14 setembre 1998) 34.106: AAS 91 (1999), 31-32. 86-87.