Aquella nit vaig sentir que el Senyor em cridava al Sacerdoci

Pedro Iniesta Marieta, de la 14a comunitat neocatecumenal de Santa Joaquima, va ser enviat ahir al Seminari de Gabon en una celebració dela Paraula presidida pel rector, P. Andreu, i en presència de la seva família, comunitat, comunitat dels seus pares, catequistes i amics.

El Rector va subratllar en l'homilia la importància que no va només, sinó que és l'Església la que sempre envia, consola i ajuda en la missió, demanant que des d'ara hem de resar per ell enfront de tantes temptacions, pors i dubtes que es presentaran. Així mateix es va alegrar del creixent nombre de vocacions sacerdotals i missioneres que viu la parròquia, perquè amb Pedro ja són 9 els seminaristes de la parròquia que s'estan formant per al presbiterat en diferents parts del món, havent-hi ja un ordenat l'any passat a Castelló.

Amb aquest enviament es tanca així el període pre-vocacional que va començar fa poc més d'un any en ‘Quatre Vents’, durant la trobada amb el Papa en les JMJ de Madrid, quan va sentir l'anomenada al Presbiterat. Un any després, havent-se decidit el seu destí en la convivència internacional de seminaristes del Camí Neocatecumenal celebrada fa un mes, partirà a la fi d'octubre al Gabon (Àfrica), on el Bisbe ha demanat un Seminari missioner ‘Redemptoris Mater’.

A continuació publiquem l'experiència de Pedro referent a la seva crida:

El meu nom és Pedro Iniesta., i acabo de complir els 18 anys. Tinc una família preciosa amb la qual visc a Barcelona, amb els meus pares, i quatre germans. Els meus pares estan en la 6a comunitat de Santa Joaquima de Vedruna, la meva parròquia. Des de ben petit m'han educat en la fe el millor que han pogut i sempre he estat familiaritzat amb l'ambient de les comunitats en la parròquia. Això a la llarga va fer que acabés veient les celebracions en la parròquia com una rutina, per la qual cosa vaig començar a perdre l'interès per l'església interiorment. Quan tenia 14 anys vaig començar a caminar en la meva pròpia comunitat, amb molta gent de la meva edat, per la qual cosa em sentia bé i vaig continuar. Anava cada dimarts ala Paraula, que celebràvem en la parròquia i després els dissabtes a l'Eucaristia.

La meva vida, podia dir-se que era íntegrament una rutina. Jo no creia que el Senyor actuava en la meva vida,  per a mi Déu era, amb perdó, ‘un barbut assegut en els núvols’. Jo vivia enganyat, cec, només per a mi. No reconeixia la meva esclavitud dels afectes, de ser algú entre els amics, necessitava la vida, però no hi havia un déu que me la pogués donar, així que la buscava jo mateix. Allò em va portar a un sofriment profund. I així vaig arribar jo ala JMJ de Madrid, disposat a passar uns bon dia amb els amics de la comunitat i a veure si em tirava núvia.

El que va passar en aquests 8 dies va ser una veritable bufetada per a la vida que portava. Anunciant l'Evangeli pels carrers vaig veure com el Senyor m'havia donat la gràcia de néixer en una família cristiana, de tenir-me en una comunitat i de no deixar-me en la mort. Pensar que el Senyor, malgrat el superb i egoista que soc, m'ha volgut, em va donar una alegria immensa; va ser un veritable tresor per a mi. Vaig poder veure l'esclau que era jo del pecat, dels afectes  i com el dimoni m'enganyava.

Després va venir l'experiència de ‘Quatre Vents’. Milers i milers de persones allí reunides, malgrat la calor, i altres incomoditats. Allí, aquella nit vaig sentir que el Senyor em cridava al Sacerdoci. Aquella nit gairebé no vaig poder dormir pensant en la crida que estava sentint i el que això comportaria. Em va entrar por i vaig començar a posar-me nerviós a mesura que passaven les hores. Al final va arribar la trobada Vocacional, i jo era un manoll de nervis. Hi havia una lluita interna entre seguir la crida o ignorar-la. Quan Kiko Argüello va proclamar el Kerigma, jo ja no vaig poder negar-me. Es tornava a repetir amb més força el que havia comprès en l'evangelització: la història del Senyor amb mi era una història de salvació, ell m'havia tret de la mort i m'havia donat la vida.

I així va ser com jo em ‘vaig aixecar’ a Madrid el dia 22 d'Agost de 2011. Des de llavors, he vist com això de la vocació és una lluita contínua, ja que el dimoni ve i et tempta per tots els costats, en els diners, la sexualitat, els afectes... Per a madurar la meva vocació he anat a unes convivències que es fan a Saragossa per als quals se senten anomenats a aquesta vocació dins del Camí.

Enla Parròquia continuo anant a les Eucaristies (en les quals a vegades haig de fer d'acòlit) i a les Paraules. Això m'ajuda molt perquè hi ha una paraula de vida que t'arriba i et dona forces per a no allunyar-te del Senyor. A més estic fent de monitor en un ‘Esplai’ que té la parròquia per a nens i joves. En ell fem que els nens s'ho passin bé i juguin  i coneguin al Senyor. Jo ara estic molt content i dono gràcies a Déu per haver-me posat en aquesta parròquia on dia a dia li vaig coneixent.