Anunci de Quaresma

Aquest diumenge, a les 18.00, tindrà lloc l''Anunci de Quaresma' en el temple parroquial,  per a ajudar-nos a entrar en aquest temps de preparació per a la Pasqua.

Kiko Argüello sobre la Quaresma-

París, dimecres de cendra de 1978

Benvolguts germans,

             Que la pau i l'alegria del nostre Senyor Jesucrist estigui amb tots vosaltres. A Ell, que ens ha mostrat el que és la misericòrdia, la glòria i la benedicció pels segles. Obeint al desig de tants itinerants, catequistes vostres, d'escriure en ocasió de la Pasqua una carta, en la qual pugueu trobar una ajuda i guia per a aquesta Vigília Pasqual, em veig amb l'obligació d'escriure, no sense la preocupació d'algú que no sap escriure (vosaltres sabeu que ho faig poques vegades) i amb el temor de repetir coses que vosaltres ja sabeu.

             Aquesta és la cinquena carta de Pasqua que escric a les comunitats. En les quatre primeres crec que vaig descriure, més o menys, les principals característiques de la nostra gran Festa. De totes maneres, intentaré dir-vos alguna cosa. Avui, Dimecres de Cendra, comença la Quaresma, la qual em convida a la conversió. El meu gran desig seria el d'anar al desert a resar...però no m'és possible. Penso en les tres temptacions de Jesús, i això m'ajuda en aquesta Quaresma a començar de nou nou el combat: el cor. Quant m'agradaria estimar a Jesús amb tot el meu cor, sense murmurar contra ell quan em sento trist, o quan sofreixo les incomoditats, les incomprensions o els problemes propis de la meva condició d'apòstol itinerant.

              La primera temptació: Israel murmura contra Déu, perquè, segons ells, menjaven un pa miserable en el desert i recordaven quan menjaven cebes, la carn, els melons i els peixos d'Egipte. També jo recordo la meva vida a Egipte i soc temptat, en la concupiscencia de la sexualitat, tantes vegades del desig d'afecte, del voler descansar, comptat i debatut, de buscar el meu plaer en tot. Jesús està quaranta dies en el desert. És incomodo, és dur sentir gana, fam d'amor, fam d'afecte, fam de comoditat; de pa! “Si el teu ets fill de Déu, perquè has de sofrir?”. Si Déu és el teu Pare… t'ha d'estimar!, ha de desitjar el millor per a tu!, “Perquè has de passar fam?”, “Vaig donar que aquestes pedres es converteixin  en pa!”...Jesús, fes-me respondre amb tu avui i demà: “No sols de pa viu l'home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

             Heus aquí la teva paraula que se m'ha donat en la història, en la meva història concreta de cada dia, en la meva creu d'avui: Ella!, aquest és el meu Pa! “Maestro, menja”.  “El meu aliment és fer la voluntat d'aquell que m'ha enviat”. L'Església sap que jo tinc aquesta temptació, i em defensa i m'ajuda contra el meu mateix. I en aquesta Quaresma em diu: Dejuna, dejuna seriosament, i s'allunyarà de tu el dimoni quan vegi la teva voluntat decidida a acceptar el PA de la voluntat de Déu. Senyor, ajuda'm a voler-te amb tot el meu cor. “Shemá Israel, estimaràs al teu Déu amb tot el teu cor”. Sobre la creu estàs amb el cor copejat i destrossat. Moisès va copejar la roca del cor incrèdul...i va dubtar, mentre que els soldats no van dubtar, van copejar, van ferir, van matar...i va brollar sang i aigua, i qui ho va veure dona testimoniatge. Del teu costat va sorgir, Senyor, la vida de la nova Eva, del nou Adán, la nova humanitat: una nova creació, un nou cor, no de pedra, Senyor, sinó de carn com el teu, fàcil, fàcil de traspassar. “Jo arrencaré de vosaltres el cor de pedra, i us donaré un cor de carn”.

             “Shemá Israel. Estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima”

             Amb tota l'ànima, amb tot el teu esperit, amb tot el teu ser, amb tota la teva vida, és a dir, arriscant-te el teu mateix. “Qui no perdi la seva vida, no la trobarà”. Perdre's, humiliar-se, morir: Fracassar. Per què fracassar?, Per què caminar per llocs foscos sense saber a on es va?, perdre la raó, i perdre l'ànima, sempre amb el risc de pensar si estarem bojos o no, on viurem, solament amb la fe, i amb una fe nua...Per què?, Per què arriscar i caminar així, recolzats únicament en Déu i no en nosaltres?. “Llança't des del pinacle del Temple, i els àngels et recolliran, perquè el teu peu no ensopegui amb cap pedra”, i veient-te així venir del cel, com els àngels, tots creuran en tu, El veus?,  Per què passar per la creu?, Per què tant de sofriment?, No entens?, Per què caminar sense entendre? No t'escoltaran!, la casta sacerdotal no t'acceptarà! Tu ets un treballador, un laic sense cultura; Pot venir una cosa bona de Galilea?, Fracassaràs, et mataran!, Per què no temptar a Déu?, obliga-ho amb la teva fe perquè vegi que les coses són d'una altra manera, que canviï la història: hi ha tants sofriments, són tantes les malalties, tants nens subnormales, tanta misèria i tanta creu, i tant el fracàs. Per què?, potser Déu no existeix?, O no ha fet bé les coses?, Seria tot tan fàcil si cadascun posés alguna cosa de bona voluntat!...

             “Aparta't del meu Satanàs!, el teu jutges les coses segons el món i no segons Déu”. També jo m'escandalitzo de la creu, de la mort, del risc, també jo no accepto les humiliacions d'estar per sota dels altres, de perdre la meva vida, de no triomfar, de no ser el primer, que les coses no siguin i no es facin com el vull jo. L'Església em convida a l'oració, a humiliar-me davant de Déu, a reconèixer que jo soc una criatura seva, que jo no soc Déu, que Déu és l'altre. Però com puc resar,  si jo no es fer-ho? Intenta-ho com a millor sàpigues, qualsevol forma és vàlida. Aviat t'ho ensenyarem, si estàs al principi del Camí. Jesús sobre la creu, tot arriscat, tot perdut, amb el front –signo de l'ànima, de la raó i de la vida- coronada d'espines, en una humiliació total, fins a la burla, fins a la pallassada, fins al menyspreu. Si Déu ha permès un final tan trist, “és segur, era un pecador…” pensaven els fariseus segons llegien en les escriptures. I pensaven bé, perquè va morir com un pecador en el teu lloc i en el meu. Quin amor tan estupend!,  ningú m'ha estimat així mai, de forma tan gratuïta.   

             “Shemá Israel. Estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tota la teva força”

             Amb tota la teva força, amb tot el teu treball, amb tots els teus diners. Els diners, símbol del poder; amb els diners –vam soler sentir- s'obté tot. Israel en el desert es fabrica ràpidament un ídol d'or per a demanar-li allò que necessitaven. Els diners resol tantes coses…Diners, poder, IDOLATRIA. Aquell que té poder és temut, se li respecta. El treball em realitza, em construeix, em permet guanyar diners i tenir coses. Tenir poder: dominar! Quantes discussions per diners, quants sofriments. “Tot això et donaré” – i li mostra la riquesa i la glòria d'aquest món – “si tu m'adores”. Heus aquí la temptació. Guanyar el món, ser famós, que tots t'admirin, que et vulguin. Fama i diners. “Per a què li serveix a l'home guanyar el món sencer si pot perdre la seva ànima?”. Treballar, treballar, amb totes les seves forces: el treball, els diners, la política, el poder. “De qui és aquesta imatge?” pregunta Jesucrist quan li mostren la moneda del Cèsar. “De César”, li responen. “Llavors doneu-li al Cèsar el que és del Cèsar…” Jesús sobre la creu, amb les mans amb les quals treballava de fuster traspassades amb claus, mans i peus, amb els quals feia força en el treball. Estimaràs a Déu amb totes les teves forces, amb tot el teu treball, amb tots els teus diners.

              L'Església ens convida a deixar l'alienació que ens procura els diners i l'afany d'això. Ens parla d'almoina, feu almoina, “feu tresors en el cel”, “veneu els vostres béns”. Als notables i fariseus de l'època, amics de les riqueses, diu: “Doneu allò que teniu en almoina, i tot serà pur per a vosaltres”. Paraula fora de la realitat…La teva estàs fora de la realitat i de la vida, esclau dels diners, dia i nit amb el cor sec d'avarícia i d'idolatria. Convertim-nos a Déu, tu i jo. També jo soc temptat tots els dies: sense diners no es pot fer res…és necessari viatjar, menjar, vestir-se, tenir una reserva per als imprevistos. Deixem la idolatria i restituïm allò que havíem robat, a causa de la nostra avarícia, als pobres.

             El cor, el pa, el dejuni, l'ànima, l'orgull, l'oració, la força, els diners, l'almoina. L'Església ens convida en la Quaresma a reproduir en nosaltres el combat de Jesús. A viure amb Ell el temps del desert. Això ens ajudarà a retrobar la història de la nostra salvació. Ens desperta i ens mostra quin és el combat de mantenir-nos com a cristians en la vida. Com hem vist, en aquesta breu explicació de les temptacions es troben quatre línies, per dir-ho així, contraposades:

             -La primera, el Shemá: Estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces.

            - La segona: el camí d'Israel en el desert, on Déu li porta perquè entengui el que hi ha en el seu cor, perquè vegi com dubte de Déu i el tempta, i com busca un altre déu més visible que faci la seva voluntat.

            - La tercera: Jesús, nou Israel, ve a seguir les petjades que Déu, el seu Pare, li ha traçat a través de l'Èxode complint el Shemá en la seva carn.

            - i la quarta: Crist Ressuscitat i viu avui a l'Església, que ens dona el seu mateix Esperit, i que ens permet obeir a Déu segons el camí de l'Èxode, realitzant el Shemá i ajudat per l'Església que, com una mare, ens ensenya a dejunar, a resar i a fer almoina.

             Algun, veient aquest esquema substancial de la Quaresma, podria pensar que necessita esforçar-se, fent almoina, resant, dejunant, i que així és com s'arriba a ser cristià; mentre –com es veu en l'Evangeli- tot això ha estat abans del baptisme. Jesús ha passat trenta anys en la família de Nazareth, fins que es va fer adult i, després de ser batejat, “va ser portat per l'Esperit Sant al desert, per a ser temptat pel diable”. Per a nosaltres, Què vol dir tot això? La nostra Quaresma és tot el temps Catecumenal, en el qual l'Església, fent créixer el teu Baptisme, t'ensenya a combatre i a viure aquest Shemá: és a dir, a estimar a Déu amb tot el teu cor, sense murmurar pel sofriment de tots els dies; amb tota la teva ànima, acceptant tantes vegades sense entendre, i arriscant la teva vida; i amb totes les teves forces, és a dir, amb tots els teus diners i amb el teu treball.

               Així, vosaltres sabeu, tenim un temps de pre-catecumenat en el qual som posats enfront de les nostres forces, al treball, a la família, a les riqueses, a la relació amb els diners (1a temptació). Un temps catecumenal en el qual som iniciats a l'oració,  a acceptar  que nosaltres no som Déu, a fer-nos petits, a acceptar la humiliació, a ser senzills (2a temptació). I un tercer temps, el de l'Elecció, on l'Església t'ensenyarà a entrar en la creu de tots els dies, viure en la creu quotidiana, com a camí que Déu ha triat per a la teva salvació, a dejunar del món per a viure del pa vingut del cel, el nostre Senyor Jesucrist, paraula de Vida Eterna per a nosaltres (3a temptació). Heus aquí que, acabat el Camí Neocatecumenal, la Quaresma representa per a nosaltres la gestació a la fe que finalitza en la Pasqua.

             Aquest és el contingut més profund de la Litúrgia de la Quaresma, del cicle quaresmal, que és molt ric de les etapes de preparació del Baptisme. El catecumenat a l'Església primitiva acabava sempre en la Pasqua, amb l'aigua del Baptisme, que significa “la fi del pecat, i l'inici a la vida nova” (com diu l'himne de la benedicció de l'aigua de la font). Dic això perquè entengueu la importància a l'Església primitiva de la Vigília pasqual; l'esplendor d'aquesta Nit Santa, que assenyala el naixement de l'home celeste en nosaltres, i que ens dona la ciutadania de la Jerusalem Eterna; Nit que ens dona  accés, com a fills de Déu, a l'herència que el nostre germà Jesús ens ha deixat en testament amb la seva mort per nosaltres. S'ha acabat el temps de la infantesa, de serf, i l'Església ens restitueix el que ens pertany: L'Esperit de l'Amor.

            Crist, coneixent la fatiga, la pobresa d'amor que teníem, i per això el sofriment constant  que ens trobem en el viure quotidià i com en el nostre esperit nia la mort i la por a ella que ens porta tantes vegades a la mesquinesa i a l'egoisme, ell, Crist, ple d'amor i tendresa per la nostra condició existencial, ha estès els seus braços en la creu, i ha ofert el seu cos com a aliment per a la mort, matant la mort i, mort per les meves i pels teus pecats, ha fet testament en el meu i en el teu favor de la vida que estava donant. Si el deute del meu pecat i del teu era la mort, el la ha pagat amb la seva mort, fent-se pecador: heus aquí que, Ressuscitat de la mort, la teva i jo amb ell som també Ressuscitats de la mort, per tant la seva Resurrecció ens justifica, i és la seva Resurrecció una llum, un cant, una trompeta que anuncia que la teva tens accés gratuït per a rebre l'Esperit Sant.

             Però, com podrem rebre aquesta riquesa que Déu ha dipositat a l'Església? Acostant-nos a ella,  deixant-nos que en ella siguem rentats gratuïtament i, despullats del nostre cos de pecat, ens revestim de la nova condició humana. Per això Crist ha mort i ha Ressuscitat. Per això ha baixat del cel i intercedeix per nosaltres. A fi que a l'Església puguem rebre un Esperit nou, un Esperit que no està  més subjecte a la mort, perquè l'ha vençut, perquè ha ressuscitat de la mort; un Esperit que ens tranquil·litza en el fons de nosaltres mateixos, que ens dona la pau, ens consola, que ens dona testimoniatge que Déu és el nostre Pare, que enfront de la creu ens diu: “no tinguis por!”. Al cap i a la fi, un Esperit que ens fa viure l'avui  més feliços. Quanta gent viu plena de sofriments terribles!, quanta gent veïna nostra sofreix per les coses més petites!, histèrics perquè la vida no és com els agradaria. Van al psiquiatre per a demanar ajuda, perquè li ensenyi a acceptar la seva vida i a estimar als altres, perquè es rendeixen, veient que dins d'ells no existeix l'amor. I nosaltres sabem que tota aquesta gent podria ser més feliç si sabés que a l'Església li espera una herència que li pertany, un Esperit que Crist ha guanyat per a tots, un Esperit que és l'amor, amb el qual desapareixen les fatigues de la vida, amb el qual poden estimar millor a la dona, als fills, als companys de treball, amb el qual s'acceptaran millor a si mateixos. Però no ho saben!

             Com no donar la vida perquè l'Església arribi a ser un lloc creïble per als homes? Ah, si tots els homes sabessin que existeix una piscina, una aigua on qui es renta queda curat en el profund del seu ser! I aquesta aigua no la podem separar de la Vigília Pasqual. ; Perquè d'aquesta nit emana aigua, com una font de Vida Nova. En aquesta font nosaltres bategem als nens petits, en ella retroben la Vida aquells que han finalitzat el seu procés Catecumenal, en ella nosaltres som convidats a mirar a Jesucrist Resucitado i Victoriós, per a donar-li gràcies i cridar-li, plens de l'amor de la gratuïtat: Veuen Senyor Jesús!,  si el teu vinguessis en aquesta Vigília Pasqual i tots els homes et contemplessin com ets veritablement, ple de tendresa envers tots!, quants descansarien de les seves fatigues!, si el teu vinguessis en aquesta Vigília i amb tu fóssim transformats, i poguéssim passar del nostre banquet gojós, ple de cants i flors, al teu Regne, al Banquet Etern amb tu! Encara que Tu no retornessis, celebrar aquest magnífic Sagrament, on Tu et fas present en nosaltres, ens arrossegaria a portar aquest amor, durant l'any, a tots els germans als quals encara no els ha arribat aquesta realitat.

             El teu fortifiques la nostra espera; Durant tot l'any augmenta el nostre desig cap a tu, t'anhelem, sentim el nostre exili en Babilònia, arribant fins i tot a sospirar per la nostra mort física, última Pasqua que ens introduirà a la Jerusalem Celeste.

             Com vosaltres sabeu, germans, el nostre Camí Neocatecumenal té una finalitat precisa: obrir un itinerari de retorn a la casa del Pare per a l'ovella perduda, per als allunyats de l'Església. En aquest sentit, la nostra festa Pascual té una importància de primer ordre perquè en ella es predica i es realitza el contingut de la nostra fe. Òbviament hem d'adaptar aquest Camí a les condicions de l'actual context històric: d'una banda, ajudar els germans allunyats que tornen a acostar-se a l'Església i, per l'altre, continuar immersos en la tradició més viva i autèntica de l'Església. El Papa Pau VI, el dimecres 7 de juliol de 1976 parlant a prop de la necessitat  avui de reconstruir l'Església, deia: “Tot el treball realitzat durant els segles que ens precedeixen…ens criden a tornar a començar des del cap, recordant el gelosament guardat per la història autèntica de l'Església per a aquesta i per a les futures generacions, però conscients que l'edifici, fins als últims temps, reclama d'un nou treball, reclama una construcció laboriosa, fresca, genial, com és l'Església, l'edifici diví, que ha de començar avui la seva aventura i desafiament cap a les altures del cel”. Per això, ajudar-vos a viure la Vigília Pasqual és la finalitat fonamental d'aquesta carta.

La pau i la gràcia de Jesucrist, la nostra Pasqua, sigui amb tots vosaltres

 Kiko Argüello