A Barcelona va quedar marcada per sempre la vida de Carmen

Carmen sempre s'ha sentit molt lligada a la ciutat de Barcelona, on va estar vivint abans de conèixer a Kiko, durant els anys 60, en un temps que va marcar la seva vida de manera determinant. Per a ella, com ha dit en diverses ocasions, el Camí va néixer a Barcelona, quan a través de diverses circumstàncies va entrar en contacte amb la renovació del Concili i el descobriment del misteri pasqual.

Aquí un extracte de la seva pròpia experiència comptada durant la convivència de transmissió de 1994:

"Quan estava a punt d'embarcar per a l'Índia, sense moure un dit em criden a Barcelona. A Barcelona el Sr. Arquebisbe que estava terroritzat del que estava passant, perquè ell és el que havia aconseguit que aquestes Missioneres de Crist Jesús, en poquíssims anys anessin de Dret Pontifici, que no pertanyien a la Congregació de Religiosos sinó a Propaganda Fidae directament per a les Missions. Perquè era molt amic de Pius XII, Sr. Marcelino Olaechea, i va aconseguir totes les aprovacions molt ràpidament.

Llavors, l'important que dic jo de Barcelona per al Camí és aquesta kenosis profunda. Jo em recordo que m'anava al Museu Marés, un Museu que hi ha a Barcelona tot de crucifixos romànics meravellosos que va col·leccionar aquest Sr. Marés: de Zamora, d'Àvila, de Sevilla i de tot Espanya. I jo m'anava allí al Musero Marés i plorava d'emoció veient la creu, mes m'inundava una gran pau malgrat les llàgrimes –són tot crucifixos en què es veu a Jesucrist regnant sobre la creu- pel que m'estava a mi mateixa passant, perquè era incomprensible –com elles mateixes ara ho diuen, i ho van dir, que no ens havien tirat, que ens sortim nosaltres- perquè és que era una cosa que no cabia al cap; perquè en el Noviciat sí que et poden tirar si no els agrades, però després de 8 anys que portàvem allí ha de ser amb coses greus que posa el Dret Canònic. Així, el P. Morán, Catedràtic de Moral de Barcelona, els estava dient: esteu obrant contra el Codi. I el mateix Arquebisbe de València es va presentar un dia a Barcelona a defensar-me. I el que era llavors Arquebisbe de Barcelona, que era Mons. Mondreo, un dia vaig anar a parlar amb ell i em va rebre, i em va consolar i va secundar molt. Jo m'anava sempre al voltant de la Catedral amb aquest problema que tenia, perquè elles no volien tirar-nos sinó que nosaltres ens sortíssim, com ho van fer amb la primera que va ser una Fraga, que era intel·ligentíssima. És aquesta que ha contestat tant al seu germà, una Fraga Iribarne. A ella la van dir que era meravellosa, però que se sortís. La cosa és que ella tenia una vocació per a la Xina enorme. Com la seva mare sabia francès, sabia això de Richi, i ella sempre volia anar-se a la Xina. La van dir que era meravellosa però que Déu la volia per a una altra cosa, i així ella se'n va anar a Marsella per a embarcar-se a la Xina.

La quarta vaig ser jo, que de mi van dubtar molt més. Però jo el dia que vaig arribar a Barcelona, que em va dir l'Arquebisbe des de València, em va dir: humilia't filla meva. Jo li dic: Pare, no es tracta d'humiliació sinó que aquí em tenen ja sentenciada a mort i signada la sentència. Però encara així, van dubtar de tirar-me a mi un any sencer, aquest any sencer que jo he estat allí.

Així enguany, el 62, va anar per a mi una gràcia enorme d'entrar en la Passió de Jesucrist. Això és emocionant explicar-ho, però no es pot contar el que és que dins de tu es realitzi la passió de Jesucrist; és una experiència que és –encara que sembla el contrari- la millor que existeix. Us ho dic de veritat, que jo mai he experimentat tant a Déu com en la creu. Com a més això m'ho havia previngut el Senyor.

I Déu va voler que jo trobés, enmig d'aquesta passió que jo patia allí -perquè no saps el que és que et tirin, que quedes en ridícul. El meu pare que em perseguia fa 8 anys, hi havia jo fet les paus amb ell en l'aeroport de Londres; amb tot el desgavell que jo havia organitzat amb la meva família, que el meu pare estava sense parlar-me anys- et tiren al carrer. És a dir que jo he viscut el que és venir de Londres a Barcelona amb la promesa, amb Isaac, i jo sabia que pujava al Mont Moria. Amb això el Senyor m'ha fet viure tot el que jo sabia de les Escriptures, tot ho he experimentat en la pròpia carn. I és que amb la promesa que jo havia tingut des de petita, que era el meu destí, el meu futur, donar-lo allí sense saber a on vas ni què serà de tu.

Perquè allí, en aquesta humiliació i en aquesta passió, en el Gethsemaní de la meva vida, Déu em va posar un àngel que va ser el P. Farnés. El P. Farnés venia llavors de l'Institut Litúrgic de París i tenia en mà tot el que suposava la renovació litúrgica i teològica del Concili, perquè aquest Institut ha influït molt en tota la preparació del Concili amb professors com a D. Botte, Bouyer, etc. I Déu va voler que jo estigués aquest any allí, perquè allí vaig passar de les meves devocions eucarístiques -que per gràcia de Déu també les he tingut des de molt petita-; jo no he deixat una comunió per res del món, així fora a la Universitat. Em recordo que en els Sacramentinos quan no em donava temps de quedar-me a la Missa, combregava i escapava com una bala. En tots els viatges que el meu pare m'ha fet fer per a llevar-me la vocació, per exemple a Casablanca que era dificilíssim trobar una Església, jo no deixava de combregar, però sempre Jesucrist que venia a mi. D'allí vaig passar jo, per l'experiència de mort que tenia, al fet que combregar era combregar amb la mort de Jesucrist per a fer la guitza a la Resurrecció. Allí vaig entendre jo, a través del que m'estava passant, la qual cosa era tota la renovació Conciliar de l'Eucaristia, de la Pasqua, de la litúrgia; amb Farnés que ens feia classes tots els dies.

I dic això perquè d'aquesta Pasqua i de l'Eclesiologia nova, que és l'Església com a llum de les nacions i no com a lloc on el que no entra no se salva, tot el que és l'esquema de la Catequesi, està viscut i experimentat per mi vitalment, no com una lliçó, a Barcelona"

Experiència completa en:http://www.oocities.org/elneocatecumenado/carmen.htm