Sant Simon Stock, el Sant de l'Escapulari

Per Isabel Orellana Vilches

MADRID, 16 de maig de 2013 (Zenit.org) - Gran part de la seva vida apareix embolicada en conjectures. La primera referència que ofereix una mica de llum al respecte la proporciona un dominic, Gerardo de Fraschetom, contemporani de Simón mort en 1271. Una altra ressenya pertany a 1430. Però ambdues al·ludeixen al sant amb una certa penombra, sense aparença d'estricta credibilitat. Respecte a la data de naixement, en diversos textos, que segurament pateixen de la contrastació corresponent, es fixa la de 1165. Però si fos així, en assumir l'ofici de general de l'Orde en 1247 –fet corroborat– tindria 82 anys, una cosa improbable sent que alguns asseguren que va estar al capdavant de la mateixa vint anys.

Més inversemblant quan uns altres adverteixen que van ser cinquanta. A més, és impensable que a aquesta edat recorregués apostòlicament diversos països com alguns han assegurat. D'altra banda, no es pot atribuir el seu cognom Estoc al fet que habités en un tronc, significat del terme anglès «estoc». Dels seus pares, infància i altra no consta informació. No es dubta que va néixer en Kent, i està ratificada la seva rellevància en l'orde carmelita. S'accepta la tradició que li atribueix l'aparició de Maria, així com la imposició del sant escapulari del Carmen. Hi ha qui ho ha situat a Roma com a predicador itinerant i d'allí partiria a Terra Santa on va romandre establert un temps.

Segurament, en participar en les Croades seria un home d'un cert vigor, i estaria ple dels ideals que van impulsar a tants uns altres a lluitar per a defensar la fe enfront dels seus enemics. Seguint les dades crucials aportades pels seus germans de religió, se sap que en trobar-se amb els primers integrants de l'Orde carmelita, que estava naixent en el cor de l'erm en els sants llocs, es va vincular a ells fins que la invasió dels sarraïns va afectar de ple a les comunitats primigènies que es van veure obligades a abandonar la zona i a dispersar-se per terres llunyanes. Simón va formar part dels que van tornar a Europa i es va establir en Kent.

Després, les virtuts que li van adornar van fer que en 1247 en el capítol general dels carmelites, celebrat en Aylesford, Anglaterra, fos triat general, el sisè, com a successor d'Alan. Les fonts, que indubtablement han de ser fidedignes perquè són dels seus contemporanis, proporcionen dades que permeten configurar amb rigor i proximitat el que va ser de la seva vida des d'aquest moment en el qual el van designar per a regir els camins de tots. El seu govern va ser pròdig en benediccions espirituals i apostòliques. I és que en aquesta missió va demostrar gran energia. La seva incessant activitat, fixant els pilars de l'Orde (aprovada en 1274 pel concili de Lió), i vetllant per la seva extensió, així ho avalen. A ell es deu un canvi estructural en la mateixa que de ser eremítica va passar a convertir-se en cenobítica i mendicant. Va ser el seu impulsor a Europa. A més, amb la vènia d'Innocenci IV, va modificar la regla de sant Alberto, mitigant-la.

Partidari de la vida activa, sense deixar la contemplació, Simón va tenir l'encert d'obrir cases en punts neuràlgics culturals: Cambridge, Oxford, París, Bolonya…, afavorint la formació universitària dels membres més joves i l'augment de vocacions que portava annexa. Però també va propagar la fundació per Xipre, Messina, Marsella, York, Nàpols, entre altres ciutats. Ara bé, aquesta acció que podem valorar positivament en aquests moments, no va ser ben acollida d'una banda dels carmelites. Tenia gran pes el fet que les constitucions que es van redactar en aquesta època haguessin estat aprovades per Innocenci IV en 1247. Però tres anys més tard els seus integrants, que gaudien de les benediccions d'aquest pontífex que els havia defensat, van suscitar recels i aferrissada enveja en estaments eclesials de diferents països.

Entre el descontentament intern i la resistència a l'expansió de l'Orde per part d'aquells, es va crear una difícil situació que va implicar a Simón molts sofriments. I com la seva devoció per la Mare de Déu estava per sobre de tot, a Ella acudia diàriament buscant la seva empara. El 16 de juliol de 1251 –extrem est de la data no constatat encara que és el més estès– trobant-se en oració a Cambridge, se li va aparèixer Maria acompanyada d'una multitud d'àngels. Portava a les seves mans l'escapulari que li va lliurar, dient-li: «Aquest serà privilegi per a tu i tots els carmelites; qui morís amb ell no patirà el foc etern; és a dir, el que amb ell morís se salvarà». Així està consignat en el catàleg dels sants de l'Ordre. En el segle XIII Guillermo de Sandvitx O.C. es va fer ressò en la seva «Crònica» d'aquesta aparició, moment també en el qual la Verge li va prometre l'ajuda del papa. Cap a 1430 Johannes Grossi en el seu «Viridarium» va donar compte del fet, posteriorment documentat en 1642 amb un escrit dictat pel mateix Simón al seu confessor, secretari i amic Peter Swanyngton.

A més, aquí està la innegable força de la tradició que ho ha mantingut viu, acreixent la devoció al sant escapulari, que ha estat secundada per diversos pontífexs a través de diverses indulgències. Aquesta pietat recollida en la litúrgia carmelita consta de dues belles composicions dedicades a Maria, l'autoria de les quals s'atribueix a Simón: «Flos Carmeli» i «Ocell Stella Matutina», símbol del seu amor a la Mare de Déu. El sant, conegut com «l'estimat de Maria», va morir cap a 1265 en Bordeaux, França –alguns estableixen la data com el 16 de maig d'aquest any– mentre es trobava de visita a la província de Vasconia. En 1951 les seves restes es van traslladar al convent de Aylesford de Kent. En el segle XVI l'Orde va inserir el seu culte en el seu calendari litúrgic, inclosa en la reforma del mateix empresa després del Concili Vaticà II. En 1983 Joan Pau II ho va denominar «El sant de l'escapulari».