Primera homilia del Papa Francesc

Si confessem a un Crist sense Cruz, no som deixebles del Senyor: som mundans Primera homilia del papa Francesc. Exhorta als cardenals a construir una Església sobre pedres vives ungides per l'Esperit Sant

CIUTAT DEL VATICÀ, 14 de març de 2013 (Zenit.org) - Aquesta tarda, a les 17 hores, en la Capella Sixtina, el sant pare Francisco ha celebrat la Santa Missa pro Ecclesia (per l'Església) amb els cardenals electors que han participat en el Conclave.

En el curs de la Celebració Eucarística, després de la proclamació del Sant Evangeli, comentant les lectures (Primera lectura: Is 2, 2-5; Segona lectura: 1 Pt 2, 4-9; Evangeli: Mt 16, 13-19), el papa Francesc ha pronunciat l'homilia que pulicamos a continuació.

*****

En aquestes Lectures veig que hi ha alguna cosa en comú: és el moviment. En la Primera Lectura el moviment en el camí; en la Segona Lectura, el moviment en l'edificació de l'Església; en la tercera, en l'Evangeli, el moviment en la confessió. Caminar, edificar, confessar.

Caminar. «Casa de Jacob, veniu, caminem en la llum del Senyor» (Is 2,5). Aquesta és la primera cosa que Déu ha dit a Abrahan: Camina en la meva presència i es irreprensibile. Caminar: la nostra vida és un camí i quan ens detenim, la cosa no va. Caminar sempre, en presència del Senyor, a la llum del Senyor, tractant de viure amb aquella irreprensibilidad que Déu demanava a Abrahan, en la seva promesa.

Edificar. Edificar l'Església. Es parla de pedres: les pedres tenen consistència; però pedres vives, pedres ungides per l'Esperit Sant. Edificar l'Església, l'Esposa de Crist, sobre aquella pedra angular que és el mateix Senyor. Heus aquí un altre moviment de la nostra vida: edificar.

Tercer, confessar. Podem caminar tot el que vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem a Jesucrist, la cosa no va. Ens convertirem en una ONG assistencial, però no a l'Església, Esposa del Senyor. Quan no es camina, un es deté. Quan no s'edifica sobre pedres què succeeix? Succeeix el que ocorre als nens a la platja quan fan castells de sorra, tot s'ensorra, no té consistència. Quan no es confessa a Jesucrist, em ve a la ment la frase de Léon Bloy: “Qui no resa al Senyor, ora al diable”. Quan no es confessa a Jesucrist, es confessa la mundanitat del diable, la mundanitat del dimoni.

Caminar, edificar-construir, confessar. Però la cosa no és tan fàcil, perquè en el caminar, en el construir, en el confessar, a vegades hi ha sacsejades, hi ha moviments que no són precisament moviments del camí: són moviments que ens tiren cap enrere.

Aquest Evangeli prossegueix amb una situació especial. El mateix Pedro que va confessar a Jesucrist, li diu: El teu ets el Crist, el Fill del Déu viu. Jo et segueixo, però no parlem de Cruz. Això no té res a veure. Et segueixo amb altres possibilitats, sense la Creu. Quan caminem sense la Creu, quan edifiquem sense la Creu i quan confessem a un Crist sense Cruz, no som deixebles del Senyor: som mundans, som bisbes, sacerdots, cardenals, papes, però no deixebles del Senyor.

Jo voldria que tots, després d'aquests dies de gràcia, tinguem el coratge, precisament el coratge de caminar en presència del Senyor, amb la Creu del Senyor; d'edificar l'Església sobre la sang del Senyor, que s'ha vessat sobre la Creu; i de confessar l'única glòria: Crist Crucificat. I així l'Església anirà endavant.

Jo auguro a tots nosaltres que l'Esperit Sant, per l'oració de La nostra Senyora, la nostra Mare, ens concedeixi aquesta gràcia: caminar, edificar, confessar a Jesucrist Crucificado. Així sigui.