Missatge del Papa per a la quaresma del 2025

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCISCO PER A LA QUARESMA 2025

Caminem junts en l'esperança

Benvolguts germans i germanes: Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la peregrinació anual de la santa quaresma, en la fe i en l'esperança. L'Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per a poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La mort ha estat vençuda. On està, mort, la teva victòria? On està el teu agulló?» ( 1 Co 15,54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna, que ja va realitzar en Ell, el seu Fill estimat (cf. Jn 10,28; 17,3)  [1] .

En aquesta quaresma, enriquida per la gràcia de l'Any jubilar, desitjo oferir-los algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l'esperança i descobrir les anomenades a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigeix a tots, de manera personal i comunitària.

Primer de tot, caminar. El lema del Jubileu, “Pelegrins d'esperança”, evoca el llarg viatge del poble d'Israel cap a la terra promesa, narrat en el llibre de l'Èxode; el difícil camí des de l'esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima al seu poble i sempre li roman fidel. No podem recordar l'èxode bíblic sense pensar en tants germans i germanes que avui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus sers estimats. Sorgeix aquí una primera anomenada a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cadascun pot preguntar-se: com em deixo interpel·lar per aquesta condició? Estic realment en camí o una mica paralitzat, estàtic, amb por i falta d'esperança; o satisfet en la meva zona de confort? Busco camins d'alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d'algun immigrant o pelegrí, deixant que ens interpel·li, per a descobrir el que Déu ens demana, per a ser millors caminantes cap a la casa del Pare. Aquest és un bon “examen” per al vianant.

En segon lloc, fem aquest viatge junts. La vocació de l'Església és caminar junts, ser sinodals  [2] . Els cristians estan cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L'Esperit Sant ens impulsa a sortir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos  [3] . Caminar junts significa ser artesans d'unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3,26-28); significa caminar braç a braç, sense calcigar o dominar a l'altre, sense albergar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quedi enrere o se senti exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.

En aquesta quaresma, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaces de caminar amb els altres, d'escoltar, de vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat, ocupant-nos solament de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant el Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d'acolliment, amb gestos concrets, cap a les persones que s'acosten a nosaltres i a quants estan lluny; si fem que la gent se senti part de la comunitat o si la marginem  [4] . Aquesta és una segona crida: la conversió a la sinodalidad.

En tercer lloc, recorrem aquest camí junts en l'esperança d'una promesa. L'esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu  [5] , sigui per a nosaltres l'horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el Papa Benet XVI en l'Encíclica Spe salvi, «l'ésser humà necessita un amor incondicionat. Necessita aquesta certesa que li fa dir: “Ni mort, ni vida, ni àngels, ni principats, ni present, ni futur, ni potències, ni altura, ni profunditat, ni cap criatura podrà apartar-nos de l'amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre” ( Rm 8,38-39)»  [6] . Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat  [7] , i viu i reina gloriós. La mort ha estat transformada en victòria i en això radica la fe i l'esperança dels cristians, en la resurrecció de Crist.

Aquesta és, per tant, la tercera anomenada a la conversió: la de l'esperança, la de la confiança en Déu i en la seva gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: posseeixo la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporto com si pogués salvar-me només? Anhel la salvació i invoco l'ajuda de Déu per a rebre-la? Viu concretament l'esperança que m'ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m'impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quedi enrere?

Germanes i germans, gràcies a l'amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5). L'esperança és “l'àncora de l'ànima”, segura i ferma  [8] . En ella l'Església suplica perquè «tots se salvin» ( 1 Tm 2,4) i espera estar un dia en la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s'expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, espera, que no saps quan vindrà el dia ni l'hora. Ves-la amb compte, que tot es passa amb brevetat, encara que el teu desig fa la veritat dubtosa, i el temps breu llarg» ( Exclamacions de l'ànima a Déu, 15, 3)  [9] .

Que la Mare de Déu, Mare de l'Esperança, intercedeixi per nosaltres i ens acompanyi en el camí quaresmal.

Roma, Sant Joan de Letrán, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, màrtirs.

 

     FRANCISCO