La recuperació de la Vigília Pasqual

La celebració de la Pasqua, o Vigília Pasqual, que és el centre de la vida de l'Església i mare de totes les Vigílies, com resen els textos de l'Església Primitiva, enfonsa les seves arrels més profundes en la Pasqua hebrea, celebrada en un ambient festiu durant tota la nit com a memorial de la sortida d'Egipte, està en greu perill dins de l'Església. La celebració més important de l'any s'ha convertit, des de la recuperació que va propiciar el Papa Pio XII, en una Missa vespertina d'hora i mitja -en el millor dels casos-, amb escassa presència de fidels, especialment en occident... la Setmana Santa s'ha convertit en el oasi vacacional de primavera i no en el centre de la vida dels cristians, on els signes sacramentals, com la celebració del baptisme, són ritus completament excepcionals. El Camí Neocatecumenal ha aconseguit mantenir la força d'aquest costum antic que va recuperar Pio XII en 1951 després de segles d'ostracisme, i que va promoure molt especialment el Concili Vaticà II amb la reforma de la Sagrada Litúrgia, donant-li la dignitat que mereix, i vivint-la com el que és: una vigília nocturna, d'oració i espera escatològica durant tota la nit, on els fidels romanen units en oració fins al . 'estel del matí' com canta el Pregó Pascual.

Només la recuperació de la bellesa del signe d'estar tota la nit esperant podrà infondre a l'Església una nova vitalitat per a fer front als reptes de la secularització en aquest Tercer Mil·lenni. És la Vigília Pasqual el centre, la base, el fonament de tota la renovació eclesial, pastoral i sacramental que l'Església necessita per a tornar a la força que va tenir l'Església primitiva enmig d'un món pagà. Aquest article pretendre infondre la consciència d'aquesta importància seguint el que marca un dels documents més importants al respecte, la Carta Paschalis Sollemnitatis de la Congregació per al Culte diví de 1988.

Fa pocs anys el mort liturgista P. Javier Sánchez, de la diòcesi de Còrdova, escrivia un article interessant sobre la celebració de la Pasqua del Senyor a l'Església, on posava precisament l'accent en la importància de la mateixa com a celebració nocturna. Aquest fet, és no obstant això, desconegut per a la majoria de catòlics, on la Vigília Pasqual ha quedat relegat a l'últim pla dins de la  Setmana Santa, on els oficis de diumenge de Rams, Dijous i Divendres Sants destaquen més pel seu aspecte devocional i tradicional. La Vigília Pasqual, la nit de les nits, la mare de totes les vigílies, és la gran víctima d'aquest temps central de la vida cristiana. En 1988 una Carta de la Congregació per al Culte Diví i Disciplina dels Sagraments  titulada Paschalis Sollemnitatis sobre la Vigília Pasqual expressava la seva preocupació per aquesta decadència celebrativa: "No obstant això, en alguns països s'ha anat atenuant amb el passar del temps l'entusiasme i el fervor amb què es va rebre la instauració de la Vigília pasqual. En algunes parts s'ha arribat a perdre la mateixa noció de «vigília», fins al punt d'haver reduït la seva celebració a una mera Missa vespertina quant al temps i el mode com se sol celebrar la Missa del diumenge en la tarda del dissabte precedent". La gran celebració anual de l'Església és, precisament la Santa Pasqua del seu Senyor; una Vigília nocturna que transcorre en el seu honor, i que recorda i imita a les verges que, amb els llums encesos, esperaven la volta de l'Espòs (Mt. 25). Aquest ofici anual requereix, per la seva pròpia naturalesa, tot el desplegament de solemnitat i d'amor de l'Església. La Vigília Pasqual és un tresor de força espiritual, litúrgica i pastoral inabastable. Així ho estipula la carta Paschalis Sollemnitatis: "Tota la celebració de la Vigília pasqual ha de fer-se durant la nit. Per això no ha de triar-se ni una hora tan primerenca que la Vigília comenci abans de l'inici de la nit, ni tan tardana que conclogui després de l'alba del diumenge». Aquesta regla ha de ser interpretada estrictament. Qualsevol abús o costum contrari que, a poc a poc s'hagi introduït i que suposi la celebració de la Vigília pasqual a l'hora en la qual, habitualment, se celebren les Misses vespertines abans dels diumenges, ha de ser reprovat" (Num. 77.2) El Missal romà, en les rúbriques inicials de la Vigília Pasqual (n. 3), ofereix un resum bell del sentit d'aquesta santíssima litúrgia: “Segons antiquíssima tradició, aquesta és una nit de vela en honor del Senyor, i la Vigília que en ella se celebra per a commemorar la nit santa de la resurrecció del Senyor, és considerada com la mare de totes les santes vigílies. En ella l'Església vetllant espera la Resurrecció del Senyor i la celebra amb els sagraments de la Iniciació cristiana”. Durant els primers segles de l'Església la celebració de la Vigília, que bevia de les fonts hebrees en el relacionat a la Pasqua (Pésaj) com a pas de l'esclavitud a la llibertat (que es va produir enmig de la nit) va continuar amb el seu caràcter eminentment nocturn. Crist li donarà un compliment ple en significar el pas de la mort a la vida en el seu propi cos. Aquests signes s'evidenciaven amb l'entrada en la mort, en la figura de la nit, i l'arribada de la llum del nou dia, signe de la Resurrecció. Esperar l'alba era, per tant, l'eix sobre el qual girava tota la celebració: La Pasqua era per tant una 'espera escatològica' de la Resurrecció del Messies, on es feia carn el 'Maranatha' de la Litúrgia eucarística que tots els diumenges celebrem. Així ho recorda l'abans esmentada Carta Paschalis Sollemnitatis: "La Vigília pasqual nocturna durant la qual els hebreus van esperar el trànsit del Senyor, que havia d'alliberar-los de l'esclavitud del faraó, va anar des de llavors celebrada cada any per ells com un «memorial»; aquesta vigília era figura de la Pasqua autèntica de Crist, de la nit del veritable alliberament, en la qual «trencades les cadenes de la mort, Crist ascendeix victoriós de l'abisme" (Num. 79). Respecte a aquest primer aspecte podríem fer una reflexió més profunda amb la pregunta sobre quin és el problema actual? Potser precisament est: que una gran quantitat de fidels ja no esperen res. Simplement, l'única espera, és que la celebració acabi al més aviat possible... Estem vivint una època de secularització que està també afectant l'Església, en tots els seus àmbits: doctrinals, pastorals, i també litúrgics. Existeix una tendència a celebrar d'una manera ràpida i pràctica, perdent la solemnitat, la unció i la importància dels signes. Es preval l'eficàcia humana sobre l'eficàcia divina. L'important ja no és 'entrar en el misteri', sinó simplement 'celebrar-lo', encara que sigui amb una celebració de 'mínims', i d'una manera més o menys àgil per a no cansar. La història de l'Església està plena de moments i situacions que han anat interferint en la praxi litúrgica, modificant-la i desdibuixant en alguns casos la seva bellesa i el fonamental del seu contingut. Amb el pas dels segles la forma pasqual celebrativa en petites o mitjanes assemblees (no oblidem que la pasqua hebrea se celebra encara avui a les cases, en una litúrgia 'domèstica' on la participació dels fidels era fonamental), va passar a convertir-se en una litúrgia amb excés de signes i pràctiques, on el poble ja no 'participava' sinó que 'observava'. El pes de la celebració requeia sobre el clergat que, elevat sobre el presbiteri, funcionava gairebé de manera autònoma respecte al poble congregat. Durant l'edat mitjana la Pasqua va anar convertint-se en un esdevenir de ritus, rúbriques i oracions que adornaven la celebració i la feien penosament llarga, inintel·ligible i de difícil execució. El Missal reformat després de Trento i promulgat per sant Pius V en 1570 a penes si va experimentar cap modificació durant els quatre segles següents. L'estructura bàsica de la celebració conservava l'esquema original de la Vigília, tal com aquesta havia quedat configurada a principis de l'Edat mitjana : 1a Claraboia pasqual; 2n Lectures de l'Antic Testament; 3r Litúrgia baptismal; 4t Missa. A part les observacions referides a la celebració mateixa, caldria destacar aquí, com una trista adulteració, el desplaçament de l'hora. En això l'església romana havia anat trencant gradualment amb la més genuïna tradició de l'Església. La Vigília Pasqual havia estat concebuda sempre, des dels seus inicis, com una celebració nocturna. No obstant això, per una sèrie de circumstàncies, l'hora va anar avançant-se gradualment fins que es va establir el costum de celebrar la Vigília a primeres hores del matí del Dissabte Sant, mal anomenat per aquest motiu Dissabte de Gloria. La qual cosa, naturalment, provocava una curiosa situació d'absurda incongruència. Tots els experts adverteixen que la reforma litúrgica de Pius XII va ser una espècie d'assaig del que seria després la reforma promoguda pel Concili Vaticà II. El 9 de febrer de 1951 va aparèixer un primer decret de la Sagrada Congregació de Ritus instaurant «ad experimentum» la Vigília Pasqual. Era una resposta a les múltiples demandes, provinents de nombroses esglésies de tot el món, demanant la restauració de la Vigília. En aquesta primera reforma apareixia ja configurada, en les seves línies bàsiques, la qual cosa seria la reforma posterior. El canvi més espectacular va ser, sens dubte, la recuperació de l'hora de la vigília que es remetia «ad hores nocturnes». En documents posteriors l'hora quedarà establerta en termes més exactes: «La Vigília Pasqual ha de celebrar-se a l'hora oportuna, és a dir, a una hora que permeti poder començar la missa solemne de la vigília cap a la mitjanit entre el dissabte sant i el diumenge de resurrecció». En aquesta primera reforma, que per un decret de la Sagrada Congregació de Ritus de l'11 de gener de 1952 va ser aprovada ad experimentum per tres anys, es van simplificar els ritus de la claraboia, reduint el nombre d'oracions, corregint els errors de redacció i establint l'ús correcte d'aquestes; es va suprimir l'ús de la canya amb les tres espelmes (les tres «maries») i es va revaloritzar, en canvi, la presència del ciri pasqual; es va reduir el nombre de lectures, ajustant-se a la tradició gregoriana, que comptava només amb quatre lectures; es va introduir la solemne renovació de les promeses baptismals per part de l'assemblea; etc. No es va resoldre, en canvi, l'acoblament correcte de la claraboia a la resta de la celebració. De fet, el diaca va continuar despullant-se de la dalmática blanca, utilitzada per a la benedicció del ciri, per a revestir-se de l'estatge en començar les lectures. La litúrgia de la paraula seguia fragmentada i desproveïda de la necessària unitat i coherència, ja que la litúrgia baptismal continuava introduint-se com un parèntesi, trencant el ritme i el normal desenvolupament d'aquesta. La Missa continuava acoblant-se a la resta de la celebració com un apèndix final. Finalment, per un mimetisme incomprensible, la celebració concloïa amb el cant dels laudes de pasqua. Més tard, en esgotar-se el període experimental de tres anys, per un altre decret de la Sagrada Congregació de Ritus del 16 de novembre de 1955 es posava en marxa la restauració de tota la setmana santa Pel que respecta a la vigília pasqual, es manté en el mateix nivell de reforma apareguda en la primera etapa. Amb tot, a través de petits detalls, s'observa un cert procés de depuració ulterior. Per exemple, s'elimina definitivament el color morat de la celebració i s'adopta el color blanc des del principi. Se suprimeix el Flectamus genua de les oracions (de caràcter més penitencial) i la quarta lectura, que en la primera reforma es prenia de Dt 31,22-30, se substitueix per Is 54.55, ajustant-se així plenament a la tradició gregoriana. D'altra banda, s'eliminen els desplaçaments dels ministres a la sagristia per al canvi d'ornaments. De totes maneres, la Vigília roman en el mateix nivell de llums i ombres, tal com l'he assenyalat més amunt. Caldrà esperar a la reforma promoguda pel Concili Vaticà II per a poder apreciar una Vigília Pasqual plenament renovada i d'acord amb el conjunt de la reforma litúrgica. Cal ser molt acurat, i tenir un gran zel pastoral, perquè la Vigília se celebri correctament, desplegant la força del seu simbolisme, la grandesa dels seus ritus, sense minimitzar-los, permetent que aquesta litúrgia toqui l'ànima i sigui viscuda per tots amb unció i goig espiritual. Però es veu, per aquí i per allà, d'una manera o d'una altra, que la Vigila pasqual s'està reduint, empobrint gradualment. Es converteixen moltes d'elles en mini-vigílies, i això cal afrontar-ho, corregir-ho, perquè està en joc el bé de les ànimes: potser la pastoral no és buscar aquest bé? Un dels elements més crucials que pràcticament han desaparegut de tota l'Església excepte de realitats com el Camí Neocatecumenal és la importància del caràcter nocturn: La Vigília pasqual és un ofici nocturn que es desenvolupa quan no hi ha llum del dia, quan és de nit. No és un ofici vespertí, al capvespre, sinó nocturn, com molts altres moments de la vida de l'Església, per exemple, la Missa de mitjanit de Nadal, o la fidelitat de l'Adoració Nocturna. Avançar-ho a la tarda és empobrir la Vigília, buidar-la del seu sentit i reduir el Dissabte Sant robant-li hores a un dia d'oració i espera al costat del sepulcre. Convertir la Vigília Pasqual en una Missa vespertina més de dissabte a la tarda li lleva força a la seva excepcionalitat, al seu caràcter únic. No en va l'Església interpel·la en aquest sentit: “Aquesta regla [la nocturnitat] ha de ser interpretada estrictament. Qualsevol abús o costum contrari que a poc a poc s'hagi introduït, i que suposi la celebració de la Vigília pasqual a l'hora en què habitualment se celebren les misses vespertines abans dels diumenges, han de ser reprovats” (Congregació per al Culte Diví.  Carta sobre la preparació i celebració de les festes pasquals, n. 78). Fins i tot l'episcopat espanyol, en 1988, per mitjà de la seva Comissió permanent, va treure una nota sobre “L'horari i altres aspectes de la Vigília pasqual”, en què assenyalava: “La Vigília pasqual ha de celebrar-se en les hores nocturnes també pel seu caràcter extraordinari. La tendència actual, que sembla estendre's en alguns llocs, de convertir la Vigília pasqual en una missa vespertina, constitueix una desvirtuació d'aquella. Cal reconèixer que en alguns llocs es va prescindint del simbolisme de la nit i es fa cas omís de la clara normativa del Missal. En no pocs llocs, en efecte la Vigília pasqual s'avança tant i se celebra tan abreujadament que perd el caràcter de vetllada d'espera i de celebració extraordinària”. Per tant, l'Església Catòlica, indica que és un abús iniciar la Vigília quan no ha entrat pròpiament la força del signe de la nit i lamenta que no es visqui acreixent el valor de romandre en espelma. És veritat que poden existir excepcions o motivacions que obliguin a avançar l'hora d'inici, però és innegable que la pràctica habitual més estesa és que la Vigília s'avanci el màxim possible i s'escurci perquè no duri massa. Aquesta reducció és dramàtica. Tradicionalment, també en la litúrgia romana, les lectures bíbliques eren molt abundants, dotze, i en l'estadi més antic de la litúrgia, cadascuna d'elles llegida en llatí i en grec (pensant en els fidels presents de distinta llengua). És un desenvolupament amplíssim de la litúrgia de la Paraula. Actualment, set són les lectures de l'Antic Testament, i dos del Nou, la de l'Apòstol i l'Evangeli, amb els corresponents salms cantats. No és una cosa excessiva. No obstant això, també en aquest aspecte, estem vivint mini-vigílies pasquals: Es dona per fet a tot arreu que és millor reduir lectures i s'ha convertit en l'ús habitual en moltes parròquies, en convents… i fins i tot en la mateixa Basílica vaticana de Sant Pere. La litúrgia de la Paraula queda reduïda a la mínima expressió la nit en què la Paraula, el Verb Etern del Pare, destrueix per sempre la mort. El prioritari ja no és escoltar i meditar la Paraula en actitud d'oració i contemplació del misteri de Déu, recordant com fa el poble Hebreu en la seva pasqua tota la història de la salvació, sinó que siguin les mínimes indispensables perquè no s'allargui massa. La Carta Paschalis Sollemnitatis insisteix en la importància de proclamar totes les lectures. L'excepcional seria no fer-ho, però el que es dona com a excepció s'ha fet pràcticament com a norma: "Per tant, en la mesura en què sigui possible, llegeixin-se totes les lectures indicades per a conservar intacta l'índole pròpia de la Vigília pasqual que exigeix una certa durada" (Núm 85). Tal vegada en algunes parròquies amb menor assistència de fidels, o més pobra espiritualment, es podrien reduir les lectures, però ha de ser l'extraordinari, no l'habitual. En convents de monges contemplatives seria un contrasentit: les monges de clausura gaudeixen de la litúrgia, i és rar que les monges mateixes vulguin llevar lectures. En les parròquies és qüestió d'anar educant i habituant a tots a l'esplendor de la litúrgia i a l'escolta orant de la Paraula. En el Camí Neocatecumenal l'escolta de la Paraula és precisament un dels tres pilars fonamentals. El catecúmeno és etimològicament 'el que escolta', 'el que té obert l'oïda'. A vegades, amb mal criteri pastoral, deduïm o imaginem que la gent es cansa, s'embruti, no entén res… i es decideix retallar. Potser precisament perquè això no ocorre els Rectors, vicaris, i preveres haurien de preparar als fidels durant tot l'any per a la celebració Pascual. A més també és bo recordar que per a això està també la quaresma, com a avantsala de preparació per a la Pasqua perquè la catequesi no se centra en el que realment importa i es limita a una catequesi de 'mínims' per a complir l'expedient?  És necessari preparar espiritualment aquests moments i oferir una explicació litúrgica i kerygmática. El Camí Neocatecumenal des de l'inicis va incorporar precisament els anomenats 'Anuncis' per a animar als germans a viure aquests temps forts de l'Església amb tota la seva força i la seva plenitud. La preparació és indispensable: "Es recomana encaridament als pastors que en la formació dels fidels insisteixin en la conveniència de participar en tota la Vigília pasqual" (Paschalis Sollemnitatis núm. 95). Al final, amb tanta retallada, la litúrgia de la Paraula que es parteix en la Vigília es converteix no en una meditació de la història de la salvació amb 9 lectures, sinó una litúrgia de la Paraula més semblant a la de qualsevol Missa dominical (amb tres lectures). El Missal mateix ens ofereix la clau de com viure aquesta litúrgia de la Paraula amb la monició obligatòria que dirigeix el sacerdot (o el bisbe), assegut en la seva seu: “Germans: Amb el pregó solemne de la Pasqua, hem entrat ja en la nit santa de la resurrecció del Senyor. Escoltem, en silenci meditatiu, la paraula de Déu. Recordem les meravelles que Déu ha realitzat per a salvar al primer Israel, i com en l'avanç continu de la Història de la salvació, en arribar els últims temps, va enviar al món al seu Fill, perquè, amb la seva mort i resurrecció, salvés a tots els homes. Mentre contemplem la gran trajectòria d'aquesta Història santa, orem intensament, perquè el designi de salvació universal, que Déu va iniciar amb Israel, arribi a la seva plenitud i abast a tota la humanitat pel misteri de la resurrecció de Jesucrist”.   Finalment a més del signe de la nit, de la celebració viva de la Paraula i de la comunió amb les dues espècies, el Cos i Sang de Crist, que l'Església recomana practicar especialment en aquesta nit segons les instruccions del Missal Romà i diferents documents de l'Església ("És molt convenient que en la comunió de la Vigília pasqual s'aconsegueixi la plenitud del signe eucarístic, és a dir, que s'administri el sagrament sota les espècies del pa i del vi" (Paschalis Sollemnitatis núm. 92) la Vigília ha perdut un altre dels elements fonamentals que estan en el seu mateix origen: la litúrgia baptismal. És un dels moments més importants on l'Església indica, encara que no cap es bategi en aquesta nit, que es realitzi l'aspersió amb aigua beneïda i es realitzi la renovació per part dels fidels de les promeses baptismals: "La litúrgia baptismal és la tercera part de la Vigília. La pasqua de Crist i nostra se celebra ara en el sagrament. Això es manifesta més plenament en aquelles Esglésies que posseeixen la font baptismal, i més encara quan té lloc la iniciació cristiana d'adults, o almenys el baptisme de nens".  L'Església primitiva esperava a la Vigília Pasqual per a batejar als catecúmenos que s'havien estat preparant per a rebre el baptisme, perquè aquest sagrament que ens obre a la vida cristiana, la vida de la fe, té un eminent component pasqual: 'Si morim amb Crist viurem amb ell'. En el Camí Neocatecumenal s'intenta que tota Vigília Pasqual tingui almenys un baptisme per a poder viure en la nit la força del naixement de nous cristians que s'incorporaran a l'Església, nou poble de Déu. Per a finalitzar la Santa Seu ha reconegut la importància que ha tingut el Camí Neocatecumenal per a salvar la força originària de la Vigília Pasqual. No en va ha aprovat en els seus Estatuts aquest fet subratllant que és un dels pilars sobre els quals se sustenta la iniciació cristiana. La Secretaria d'Estat va enviar el 3 d'abril de 2014 una carta del Sant Pare a Kiko Argüello, iniciador, juntament amb Carmen Hernández, del Camí Neocatecumenal, confirmant que la praxi litúrgica del Camí en relació a l'Eucaristia i a la Vigília Pasqual ha d'adequar-se als Estatuts del Camí. En la carta, el Sant Pare confirmava, contra el que alguns dissentien, que "en el relacionat amb la celebració de la vigília Pasqual i de l'Eucaristia dominical, (...) els articles 12 i 13 [dels Estatuts], llegits completament, constitueixen, per tant, el quadre normatiu de referència". L'Article 12 precisament es titula 'Vigília pasqual' i diu: '§ 1. Eix i font de la vida cristiana és el misteri pasqual, viscut i celebrat de mode eminent en el Sant Tridu, el fulgor del qual irradia de llum tot l'any litúrgic. Constitueix per tant l'axis del Neocatecumenado, com a redescobriment de la iniciació cristiana. § 2. «La vigília pasqual, centre de la litúrgia cristiana, i la seva espiritualitat baptismal, són inspiració per a tota la catequesi». Per aquest motiu, durant l'itinerari, els neocatecúmenos són iniciats gradualment a una més perfecta participació en tot el que la santa nit significa, celebra i realitza. § 3. D'aquesta manera el Neocatecumenado estimularà a la parròquia a una celebració més rica de la vigília pasqual'.   Consultat per Zenit en una entrevista respecte a aquesta carta Kiko Argüello indicava: "En el relacionat a l'article dotze, les comunitats de tot el món estan ajudant les parròquies a redescobrir la Vigília pasqual. La Santa Seu, en el document fonamental per a la Vigília pasqual Paschalis Solemnitatis, expressava dolor veient que la Vigília pasqual, en comptes de ser "la mare de totes les vigílies" i el centre de la vida litúrgica dels fidels, s'ha convertit no obstant això en moltes parròquies solament en una missa vespertina. L'article 12 de l'estatut estableix precisament que "el Neocatecumenado contribueix a formar a poc a poc una assemblea parroquial que prepara i celebra la vigília pasqual en la nit santa, amb tota la riquesa dels elements i signes litúrgics i sacramentals volguts per l'Església". La seva eminència, el cardenal Cañizares, prefecte de la Congregació pel Culte Diví, ha subratllat precisament aquest rol de les comunitats neocatecumenals dient que la Conferència Episcopal Polonesa, per exemple, ha donat les gràcies al Camí perquè està ajudant a recuperar i redescobrir la importància de la Vigília pasqual en tota Polònia". Font:  https://eucaristiaenelcaminoneocatecumenal.blogspot.com/2022/04/la-recuperacion-de-la-vigilia-pascual.html