La paternitat responsable

L'ensenyament de l'Església sobre la procreació responsable

Pontifici Consell per a la Família

1. Els esposos han de ser confirmats en l'inestimable valor i excel·lència de la vida humana, i han de ser ajudats perquè es comprometin a fer de la pròpia família un santuari de la vida:28 « en la paternitat i maternitat humanes Déu mateix és present d'un mode divers a com ho està en qualsevol altra generació "sobre la terra" ».
2.  Considerin els pares i mares de família la seva missió com un honor i una responsabilitat, quan són cooperadors del Senyor en l'anomenada a l'existència d'una nova persona humana, feta a imatge i semblança de Déu, redimida i destinada, en Crist, a una Vida d'eterna felicitat.30 « Precisament en aquesta funció seva com a col·laboradors de Déu que transmeten La seva imatge a la nova criatura, està la grandesa dels esposos disposats "a cooperar amb l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà d'ells augmenta i enriqueix la seva pròpia família cada dia més" ».31
3.  D'això deriva, per als cristians, l'alegria i l'estima de la paternitat i de la maternitat. Aquesta paternitat-maternitat, és anomenada "responsable" en els recents documents de l'Església, per a subratllar l'actitud conscient i generosa dels esposos en la seva missió de transmetre la vida, que té en sí un valor d'eternitat, i per a evocar una vegada més el seu paper d'educadors. Competeix certament als esposos — que d'altra banda no deixaran de sol·licitar els consells oportuns — deliberar, en mode ponderat i amb esperit de fe, sobre la dimensió de la seva família i decidir el mode concret de realitzar-la respectant els criteris morals de la vida conjugal.32

1. L'Església sempre ha ensenyat la intrínseca malícia de la contracepció, és a dir de tot acte conjugal fet intencionalment infecund. Aquest ensenyament ha de ser considerada com a doctrina definitiva i irreformable. La contracepció s'oposa greument a la castedat matrimonial, és contrària al bé de la transmissió de la vida (aspecte procreatiu del matrimoni), i a la donació recíproca dels cònjuges (aspecte unitiu del matrimoni), lesiona el veritable amor i nega el paper sobirà de Déu en la transmissió de la vida humana.33
2. Una específica i encara més greu malícia moral es troba en l'ús de mitjans que tenen un efecte abortiu, impedint la implantació de l'embrió a penes fecundat o també causant la seva expulsió en una fase precoç de l'embaràs.34
3. En canvi és profundament diferent de tota pràctica contraceptiva, tant des del punt de vista antropològic com moral, perquè aprofundeix les seves arrels en una concepció distinta de la persona i de la sexualitat, el comportament dels cònjuges que, sempre fonamentalment oberts al do de la vida, viuen la seva intimitat només en els períodes infecunds, a causa de seriosos motius de paternitat i maternitat responsable.35 El testimoniatge dels matrimonis que des de fa temps viuen en harmonia amb el designi del Creador i lícitament utilitzen, quan hi ha raó proporcionalment seriosa, els mètodes justament anomenats "naturals", confirma que els esposos poden viure íntegrament, de comú acord i amb plena donació les exigències de la castedat i de la vida conjugal. ------------------------------- (28) 3 « L'Església creu fermament que la vida humana, encara que feble i malalta, és sempre un do esplèndid del Déu de la bondat. Contra el pessimisme i l'egoisme que ofusquen al món, l'Església està en favor de la vida, i en cada vida humana sap descobrir l'esplendor d'aquell "Sí", d'aquell "Amén" que és Crist mateix. Al "no" que envaeix i afligeix al món, contraposa aquest "Sí" vivent, defensant d'aquesta manera a l'home i al món de quants aguaiten i menyspreen la vida » (Joan Pau II, Exhort. Apost. Familiaris Consortio, 22 de novembre de 1981, n. 30).

« Cal tornar a considerar la família com el santuari de la vida. En efecte, és sagrada: és l'àmbit on la vida, do de Déu, pot ser acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples atacs al fet que està exposada, i pot desenvolupar-se segons les exigències d'un autèntic creixement humà. Contra l'anomenada cultura de la mort, la família constitueix la seu de la cultura de la vida » (Joan Pau II, Enc. Centesimus Annus, 1 de maig de 1991, n. 39).

(29) Joan Pau II, Carta a les Famílies Gratissimam Sani, 2 de febrer de 1994, n. 9. (30) « El mateix Déu, que va dir "no és bo que l'home estigui només" (Gén 2,18) i que "va fer des del principi a l'home, home i dona" (Mt 19,4), volent comunicar-los una certa participació especial en la seva pròpia obra creadora, va beneir a l'home i a la dona dient: "Creixeu i multipliqueu-vos" (Gén 1,28). D'aquí ve que el cultiu veritable de l'amor conjugal i tot el sistema de vida familiar que d'ell procedeix, sense posposar els altres fins del matrimoni, tendeixen al fet que els esposos estiguin disposats amb fortalesa d'ànim a cooperar amb l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà d'ells augmenta i enriqueix la seva pròpia família cada dia més » (Conc. Ecum. Vaticà II, Const. Apost. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965, n. 50).

« La família cristiana és una comunió de persones, reflex i imatge de la comunió del Pare i del Fill en l'Esperit Sant. La seva activitat procreadora i educativa és reflex de l'obra creadora de Déu » (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2205).

« Cooperar amb Déu cridant a la vida als nous éssers humans significa contribuir a la transmissió d'aquella imatge i semblança divina de la qual és portador tot "nascut de dona" » (Joan Pau II, Carta a les Famílies Gratissimam Sani, 2 de febrer de 1994, n. 8).

(31) Joan Pau II, Enc. Evangelium Vitae, 25 de març de 1995, n. 43; cf. Conc. Ecum. Vaticà II, Const. Past. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965, n. 50.

(32) « Els cònjuges saben que són cooperadors de l'amor de Déu Creador i en una certa manera els seus intèrprets. Per això, compliran la seva tasca amb responsabilitat humana i cristiana, i amb dòcil reverència cap a Déu, de comú acord i amb un esforç comú, es formaran un recte judici, atenent no sols el seu propi bé, sinó també al bé dels fills, ja nascuts o futurs, discernint les condicions dels temps i de l'estat de vida, tant materials com espirituals, i, finalment, tenint en compte el bé de la comunitat familiar, de la societat temporal i de la pròpia Església. En últim terme, són els mateixos esposos els que han de formar aquest judici davant Déu. En el seu mode d'obrar, els esposos cristians han de ser conscients que ells no poden procedir segons el seu arbitri, sinó que han de regir-se sempre per la consciència que ha d'ajustar-se a la mateixa llei divina, dòcils al Magisteri de l'Església, que interpreta autènticament aquesta llei a la llum de l'Evangeli.

Aquesta llei divina mostra la significació plena de l'amor conjugal, el protegeix i l'impulsa a la seva perfecció veritablement humana » (Conc. Ecum. Vaticà II, Const. Past. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965, n. 50).

« Quan es tracta de conciliar l'amor conjugal amb la transmissió responsable de la vida, la conducta moral no depèn només de la sincera intenció i l'apreciació dels motius, sinó que ha de determinar-se a partir de criteris objectius, presos de la naturalesa de la persona i dels seus actes; criteris que conservin íntegre el sentit de la donació mútua i de la procreació humana en el context de l'amor veritable; això és impossible si no es conrea amb sinceritat la virtut de la castedat conjugal. En la regulació de la procreació no els està permès als fills de l'Església, recolzats en aquests principis, seguir camins que són reprovats pel Magisteri, en explicar la llei divina » (Conc. Ecum. Vaticà II, Const. Past. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965, n. 51). « En relació amb les condicions físiques, econòmiques, psicològiques i socials, la paternitat responsable es posa en pràctica ja sigui amb la deliberació ponderada i generosa de tenir una família nombrosa ja sigui amb la decisió, presa per greus motius i en el respecte de la llei moral, d'evitar un nou naixement durant algun temps o per temps indefinit. La paternitat responsable comporta sobretot una vinculació més profunda amb l'ordre moral objectiu, establert per Déu, el fidel intèrpret del qual és la recta consciència. L'exercici responsable de la paternitat exigeix, per tant, que els cònjuges reconeguin plenament els seus propis deures envers Déu, amb si mateix, envers la família i la societat, en una justa jerarquia de valors.

En la missió de transmetre la vida, els esposos no queden per tant lliures per a procedir arbitràriament, com si ells poguessin determinar de manera completament autònoma els camins lícits a seguir, sinó que han de conformar la seva conducta a la intenció creadora de Déu, manifestada en la mateixa naturalesa del matrimoni i dels seus actes i constantment ensenyada per l'Església » (Pau VI, Enc. Humanae Vitae, 25 de juliol de 1968, n. 10). (33) L'Encíclica Humanae Vitae declara il·lícita « tota acció que, o en previsió de l'acte conjugal, o en la seva realització, o en el desenvolupament de les seves conseqüències naturals, es proposi, com a fi o com a mitjà, fer impossible la procreació ». I agrega: « Tampoc es poden invocar com a raons vàlides, per a justificar els actes conjugals intencionalment infecunds, el mal menor o el fet que tals actes constituirien un tot amb els actes fecunds anteriors o que seguiran després, i que per tant compartirien l'única i idèntica bondat moral. En veritat, si és lícit alguna vegada tolerar un mal menor a fi d'evitar un mal major o de promoure un bé més gran, no és lícit, ni fins i tot per raons greu, fer el mal per a aconseguir el bé, és a dir fer objecte d'un acte positiu de voluntat el que és intrínsecament desordenat i pel mateix indigne de la persona humana, encara que amb això es volgués salvaguardar o promoure el bé individual, familiar o social. És per tant un error pensar que un acte conjugal, fet voluntàriament infecund, i per això intrínsecament deshonest, pugui ser cohonestado pel conjunt d'una vida conjugal fecunda » (Pau VI, Enc. Humanae Vitae, 25 de juliol de 1968, n. 14).

« Quan els esposos, mitjançant el recurs a la contracepció, separen aquests dos significats que Déu Creador ha inscrit en l'ésser de l'home i de la dona i en el dinamisme de la seva comunió sexual, es comporten com a "àrbitres" del designi diví i "manipulen" i envileixen la sexualitat humana, i, amb ella, la pròpia persona del cònjuge, alterant el seu valor de donació "total". Així, al llenguatge natural que expressa la recíproca donació total dels esposos, la contracepció imposa un llenguatge objectivament contradictori, és a dir, el de no donar-se a l'altre completament; es produeix no sols el rebuig positiu de l'obertura a la vida, sinó també una falsificació de la veritat interior de l'amor conjugal, cridat a lliurar-se en plenitud personal » (Joan Pau II, Exhort. Apost. Familiaris Consortio, 22 de novembre de 1981, n. 32). (34) « L'ésser humà ha de ser respectat i tractat com a persona des de l'instant de la seva concepció i, per això, a partir d'aquest mateix moment se li han de reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable de tot ésser humà innocent a la vida » (Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instrucció sobre el respecte de la vida humana naixent i la dignitat de la procreació Donum Vitae, 22 de febrer de 1987, n. 1). « L'estreta connexió que, com a mentalitat, existeix entre la pràctica de l'anticoncepció i la de l'avortament es manifesta cada vegada més i el demostra de mode alarmant també la preparació de productes químics, dispositius intrauterins i "vacunes" que, distribuïts amb la mateixa facilitat que els anticonceptius, actuen en realitat com a abortius en les primeríssimes fases del desenvolupament de la vida del nou ésser humà » (Joan Pau II, Enc. Evangelium Vitae, 25 de març de 1995, n. 13).

(35) « Per consegüent si per a espaiar els naixements existeixen seriosos motius, derivats de les condicions físiques o psicològiques dels cònjuges, o de circumstàncies exteriors, l'Església ensenya que llavors és lícit tenir en compte els ritmes naturals immanents a les funcions generadores per a usar del matrimoni només en els períodes infecunds i així regular la natalitat sense ofendre els principis morals que acabem de recordar.

L'Església és coherent amb si mateixa quan jutja lícit el recurs als períodes infecunds, mentre condemna sempre com a il·lícit l'ús de mitjans directament contraris a la fecundació, encara que es faci per raons aparentment honestes i serioses. En realitat, entre tots dos casos existeix una diferència essencial: en el primer els cònjuges se serveixen legítimament d'una disposició natural; en el segon impedeixen el desenvolupament dels processos naturals. És veritat que tant en un com en un altre cas, els cònjuges estan d'acord en la voluntat positiva d'evitar la prole per raons plausibles, buscant la seguretat que no se seguirà; però és igualment veritat que solament en el primer cas renuncien conscientment a l'ús del matrimoni en els períodes fecunds quan per justos motius la procreació no és desitjable, i fan ús després en els períodes agenèsics per a manifestar-se l'efecte i per a salvaguardar la mútua fidelitat. Obrant així ells donen prova d'amor veritable i integralment honest » (Pau VI, Enc. Humanae Vitae, 25 de juliol de 1968, n. 16).

« Quan els esposos, mitjançant el recurs a períodes d'infecunditat, respecten la connexió inseparable dels significats unitiu i procreador de la sexualitat humana, es comporten com a "ministres" del designi de Déu i "se serveixen" de la sexualitat segons el dinamisme de la donació "total", sense manipulacions ni alteracions » (Joan Pau II, Exhort. Apost. Familiaris Consortio, 22 de novembre de 1981, n. 32).

« La labor d'educació per a la vida requereix la formació dels esposos per a la procreació responsable. Aquesta exigeix, en el seu veritable significat, que els esposos siguin dòcils a la crida del Senyor i actuïn com a fidels intèrprets del seu designi: això es realitza obrint generosament la família a noves vides i, en tot cas, romanent en actitud d'obertura i servei a la vida fins i tot quan, per motius seriosos i respectant la llei moral, els esposos opten per evitar temporalment o per temps indeterminat un nou naixement. La llei moral els obliga de totes maneres a canalitzar les tendències de l'instint i de les passions i a respectar les lleis biològiques inscrites en les seves persones. Precisament aquest respecte legitima, al servei de la responsabilitat en la procreació, el recurs als mètodes naturals de regulació de la fertilitat » (Joan Pau II, Enc. Evangelium Vitae, 25 de març de 1995, n. 97).