La festivitat de La nostra Senyora del Carmen

La devoció del Sant Escapulari del Carmen, "la primera entre les devocions marianes" la deia La seva Santedat Pius XII l'11 de febrer de 1950; a més de ser molt grata a Maria és summament avantatjosa al qual la practica. Poques devocions, de fet, tenen promeses tantes i tan assenyalades gràcies.

Una de les més populars advocacions marianes, difosa pels carmelites. L'ordre de la nostra Senyora del Mont Carmelo va sorgir en aquell lloc de Terra Santa i es va organitzar com a orde mendicant en el segle XIII, sota la direcció de sant Simón Stock. La Mare de Déu es va aparèixer a aquest sant, prometent el seu auxili especial a l'hora de la mort als membres de l'orde Carmelita, i a tots els que participen del seu patrocini portant el seu sant escapulari.

El Carmelo és la Muntanya de Maria

El mont Carmelo, a l'extraordinària bellesa del qual compara a la seva Esposa el Cantar dels Cantessis, és de sabor netament bíblic. Cal pujar fins al Llibre dels Reis o més amunt per a donar amb el seu origen. Dos són les muntanyes que en Palestina porten aquest nom. El de la Judea ?que no ens interessa? és àrid i sec, sembla que pesa sobre ell la maledicció de Crist contra el poble deïcida. El de Galilea, per contra, és fèrtil i fecund en tota classe de fruits. Està al costat de la mar Mediterrània i va ser el teatre on es va lliscar la vida del profeta de Déu Elías Tesbita.

La festa litúrgica d'aquest dia, estesa a tota l'Església en 1726 per La seva Santedat Benet XIII, recull la narració bíblica que s'entreteixeix entre Elías, el Carmelo i Maria.

El poble d'Israel havia tornat a pecar. Déu va enviar a Elías per a castigar-li. Aquest profeta, en el cor i els llavis del qual cremava el foc del culte al veritable Déu, va tancar el cel amb el poder de la seva oració. Tres anys i mig sense caure una gota d'aigua sobre la terra. Penedits, torna Elías a intercedir per ells i el Senyor escolta la seva oració, Elías puja al cim del Carmelo. Es prostra en terra i ora amb fervor. Mana al seu criat que miri cap a la mar. Puja i mira. No hi ha res. Torna a pujar fins a set vegades. A la setena diu: "Albirés una nubecilla, petita com el palmell de la mà d'un home, la qual puja de la mar... I en brevíssim temps el cel cubrióse de núvols amb vent, i va caure una gran pluja".

Alguns autors, sobretot a partir del segle XIV, van veure en aquesta nubecilla, en figura o tipus bíblics, a la Verge Immaculada, mediadora universal. L'Església així ho ha acceptat en la seva litúrgia.

El mont Carmelo és un inflat volum d'història. Ha vist passar a la seva vora els pobles més diversos. Des de molt antic van habitar els carmelites en ell i en ell van començar a donar culte a la Verge Immaculada.

A Ella, a Santa Maria, tal qual la celebraven en l'alta Edat mitjana, sobretot a partir del concili de Calcedonia, els ermitans del mont Carmelo van aixecar una cèlebre capella, meta de peregrinacions a fins del segle XI, o principis del XII. Amb això no feien més que posar-se sota el seu patronat, o, com llavors es deia, sota el seu títol. Més endavant s'unirà, formant una sola, la doble idea: Maria-Carmelo.

Recentment s'han fet excavacions per a buscar restes arqueològiques d'aquesta venerada capella. Al març de 1958 el conegut arqueòleg franciscà pare Belarmino, Bagatti va començar les excavacions al costat de l'anomenada "Font d'Elías" i uns mesos després descobria els fonaments i part dels murs d'una capella de 22,30 per 6,25 metres, i al costat d'ella una paret de dos metres i mig d'ampla que sembla ser restes del primitiu monestir de San Brocardo.

Encara no es poden afirmar definitivament aquestes conjectures. Per això es continua treballant en les excavacions, però és molt probable que es tracti d'aquesta cèlebre capella.

La simbòlica interpretació de la nubecilla, que no és més que una bella figura per a significar a la humil i pura Mare de Déu com a Mediadora universal de totes les gràcies per la seva divina Maternitat corredemptora, va influir a augmentar el profund marianismo que va impregnar, des dels seus orígens, la història, litúrgia i espiritualitat del Carmelo.

El mont Carmelo ha anat passant d'unes mans a unes altres. Avui és el Govern israelita el seu amo. Al seu gust fan i desfan sense consultar als seus pacífics i legítims habitants, els germans de la Benaurada Mare de Déu del Mont Carmelo.

Poc després de la miraculosa aprovació de la regla carmelitana per Honorio III en 1226 van venir els carmelites a Occident. El poble els va rebre com ploguts del cel. Deien que es deien: Germans de la Benaurada Mare de Déu del Mont Carmelo. Més endavant, el 26 d'abril de 1379, el papa Urbà VI concedia tres anys i tres quarantenes d'indulgències a quants així els cridessin.

Sant Simón Stock

Per a alguns prínceps i clergat no va anar així. Aviat va començar una negra persecució contra ells. El general de l'Ordre, Sant Simón Stock (1165-1265), acudia amb llàgrimes de dolor a la Santíssima Verge perquè vingués en auxili de la seva Ordre. Fins va arribar a compondre-li algunes fervoroses pregàries que resava amb seràfic fervor.

Heus aquí la redacció breu de l'aparició, lliurament i promesa del Sant Escapulari. És una de les més crítiques i antigues que es coneixen:

"El novè va ser Sant Simón d'Anglaterra, sisè general de l'Ordre, el qual suplicava tots els dies a la gloriosíssima Mare de Déu que donés alguna mostra de la seva protecció a l'Orde dels carmelites, que gaudien del singular títol de la Verge, dient amb tot el fervor de la seva ànima aquestes paraules: "Flor del Carmelo, vinya florida, esplendor del cel, Verge fecunda i singular, oh Mare dolça, d'home no coneguda, als carmelites dona privilegis, estrella de la mar".

Se li va aparèixer la Benaurada Verge acompanyada d'una multitud d'àngels, portant en les seves beneïdes mans l'Escapulari de l'Orde i dient aquestes paraules: "Aquest serà privilegi per a tu i tots els carmelites, qui morís amb ell no patirà el foc etern, és a dir, el que amb ell morís se salvarà".

Des d'aquest moment comença Maria a obrar prodigis per mitjà del Sant Escapulari i a propagar-se entre rics i pobres, nobles i plebeus, homes i dones, fins a arribar a ser nota distintiva dels autèntics cristians i veritables devots de Maria el portar sobre el pit aquest escut invulnerable contra els dards de l'infern.

Com el Carmelo, pel seu origen, evolució, finalitat, espiritualitat i legislació, està consagrat a Maria, no va trigar a omplir de profund marianismo la seva litúrgia: dejunis en les vigílies de les seves festes, comunió en aquestes, ofici parvo, salvi regina, moltes vegades al dia repetida, misses en el seu honor, festivitats noves, esglésies i convents a Ella dedicats, etc.

Durant aquest temps, encara faltaven tres segles per a ser instituïda la Sagrada Congregació de Ritus, hi havia gran llibertat per a introduir i suprimir en la litúrgia. El Carmelo des d'un principi va celebrar com a festa patronal de l'Orde una festa mariana. Segons èpoques i regions, van anar sobretot les festes de l'Asunción i la Immaculada Concepció les més celebrades.

Juan Bacontorp, el Doctor Resolut, compte que en el segle XIV, quan la Cúria romana residia a Avinyó, el Papa i la Cúria Cardenalícia assistien el 8 de desembre a la festa de la Immaculada que se celebrava a l'església dels carmelites, igual que ho feien el dia de San Francisco en la dels franciscans i el de Santo Domingo en els pares dominics.

Celebració de la Festa del Carmen

En algunes parts, sobretot a Anglaterra, potser poc després del lliurament del Sant Escapulari, es va introduir una nova festivitat mariana: "La solemne commemoració de la Benaurada Mare de Déu del Mont Carmelo".

Va anar estenent-se de dia en dia fins que, en reunir-se l'Orde en Capítol general el 1609, es va proposar a tots els gremials que festivitat havia de tenir-se com a titular o patronal de l'Ordre, i tots unànimement van contestar: "La solemne commemoració de la Benaurada Mare de Déu del Mont Carmelo".

Va començar com a festa de família, però com pel do del Sant Escapulari, que s'estenia tant com la mateixa Església, tots se sentien autèntics carmelites, aviat van arribar a la Santa Seu peticions i instàncies sol·licitant poder celebrar aquesta festivitat.

Espanya va ser la primera a obtenir del papa Climent X, el 1674, el permís per a celebrar aquesta festivitat en tots els dominis del Rei Catòlic. A aquesta petició van seguir moltes altres, fins que el 24 de setembre de 1726 La seva Santedat Benet XIII l'estenia a tota la cristiandat amb ritu doble major i amb la mateixa oració i lliçons per al segon nocturn que des del segle anterior resaven ja els religiosos carmelites.

Avui la festa del Carmen, en moltes parts del món catòlic, és considerada com a festa gairebé de precepte. En les nacions llatines sobretot se li professa una tendra i profunda devoció, i és el Sant Escapulari del Carmen l'ensenya que amb devoció i amor cobreix el pit de tots els autèntics catòlics.

El significat o fisonomia de la festa del Carmen és diferent del d'altres festivitats marianes, encara que, com és natural, no són sinó diferències accidentals, ja que perquè sigui devoció mariana i genuïnament ortodoxa deu essencialment reduir-se a la devoció mariana en general.

Així el martirologi sintetitza i anuncia la festa: "Commemoració solemne de la Benaurada Mare de Déu del Mont Carmelo, a la qual la família carmelitana consagra aquest dia pels innombrables beneficis rebuts de la mateixa Santíssima Verge en senyal de servitud".

La festa del Carmen és com el tribut d'amor que el Carmelo "tots els fills de Maria que porten el seu vestit" li ofereixen anualment en senyal d'acatament i gratitud. El 16 de juliol canta els immensos favors que Maria ha vessat a través dels segles sobre la seva Ordre predilecta i sobre els seus més fidels fills, i alhora la consagració i total lliurament del Carmelo a Maria. Amb aquest esperit celebren els carmelites la seva festa i amb aquests sentiments la van celebrar els sants i hem de celebrar-la nosaltres.

El contingut doctrinal d'aquesta festa és molt ric i alhora profundament dogmàtic i espiritual, igual que el de les grans festes marianes del cicle litúrgic, amb les quals es compenetra íntimament. La idea dominant d'aquesta festivitat no és una altra que l'acció meravellosa de Maria sobre el Carmelo, és a dir, la seva Reialesa universal com a Mediadora de totes les gràcies, igual que l'Església la celebra el dia de l'Asunción. L'advocació del Carmelo és summament grata a Maria i al poble. Gruixuts volums es troben publicats ja des dels seus remots orígens que recullen els prodigis obrats en mar, terra i aire en ser invocada sota la simpàtica advocació de La nostra Senyora del Carmen. Cal no oblidar tampoc les dues últimes aparicions de Maria. La divuitena i última visita que fa Maria a Santa Bernardita en la gruta de Massabielle la reservava per al dia 16 de juliol de 1858, a pesar que des de la dissetena havien passats dies molt assenyalats. I el 13 d'octubre de 1917, als tres pastorcitos de Fàtima, se'ls apareix per sisena i última vegada vestida amb l'hàbit marró i capa blanca carmelitanas.

Devoció popular. Escapulari del Carmen

Que sigui devoció summament grata al poble també és una veritat massa clara. Hi ha devocions que necessiten qui les fomenti i propagui, llanguint ràpidament quan els falten aquests apòstols. No és així la del Carmen o del Sant Escapulari. Ella, per si sola, amb els seus prodigis i els seus privilegis, s'estén i propaga.

Amb tot, cal no confondre-ho. La devoció de l'Escapulari no ha de propagar-se només per raó dels així anomenats "Privilegis", ja que aquesta seria una devoció falsa o imperfecta. La raó dels privilegis no és sinó per a fomentar l'amor de caritat a Jesús i a Maria. El valor principal de la devoció del Carmen no està en els prodigis al fet que hem al·ludit ni en els privilegis que veurem, sinó en el seu profund valor espiritual o ascètic amb vista a la nostra santificació. És a dir, l'Escapulari ha d'ajudar-nos a viure la nostra total consagració a Jesús per Maria en el seu servei i en la seva presència, en la seva unió i imitació.

La devoció a l'Escapulari d'uns trenta anys per a aquí ha decaigut una miqueta perquè alguns, fixant-se gairebé exclusivament en els seus privilegis, desconeixen la seva importància, significació i valor en la vida cristiana, de la qual és la seva més eloqüent manifestació. De fet l'Església l'ha fet seva per a consagrar oficialment a tot home a Maria des del principi de la seva vida.

Així i tot continua sent la devoció característica i pròpia de les famílies cristianes. I per què? Perquè el seu poderós valimiento arriba als moments més difícils de la vida, a l'hora cim de la mort, i, traspassant els llindars d'aquí, no es dona descans fins al mateix purgatori, d'on saca a les ànimes que li van ser devotes i van vestir en vida el Sant Escapulari. Aquestes són les seves credencials: "En la vida protegeixo, en la mort ajudo i després de la mort salvo".

Es troba tan estesa aquesta devoció entre el poble cristià, que un il·lustre historiador ?B. Zimmerman? podia escriure a principis del segle: "La Confraria de l'Escapulari és la més nombrosa associació del món després de l'Església catòlica".

Veritat històrica que coincideix amb el que escrivia en la seva obra pòstuma Maria Santísima el nostre cardenal Gomá: "Ningú ignora l'estesa que està per tot el poble cristià, a tot arreu, i amb quin profund arrelament, la devoció a la Santíssima Mare de Déu del Carme, de tal forma que a aquesta devoció podem cridar-la per antonomàsia "devoció cristiana", o millor, "catòlica".

Aquestes afirmacions es refereixen d'un mode especial a Espanya. A fins del segle XVI, en 1595 exactament, escrivia el placentino José Falcone: "En els nostres dies floreix a Espanya, on no hi ha casa en què no s'emporti l'hàbit del Carmelo, amb la finalitat de gaudir de les infinites indulgències carmelitanas... En veritat, tota Espanya amb Portugal sembla un gran convent de carmelites. Tots desitgen cobrir-se amb tals armes contra les malalties corporals i espirituals, En tota Espanya hi ha convents de carmelites i innombrables Congregacions carmelitanas".

Des de llavors, sobretot, senti els seus reals la Verge Santíssima del Carmen en la nostra Pàtria i en les seves filles d'Amèrica: Xile, l'Argentina, Colòmbia, Mèxic..., i queda gravat el seu nom en pobles i muntanyes, rius i valls, ports i gremis, tallers i fàbriques, jardins i indústries... fins a convertir-se en l'advocació mariana preferida del poble cristià. Així ho cantarà la cobla popular: "És la Verge del Carmelo la que més altars té; el seu sagrat Escapulari no hi ha pit que no ho porti". I l'himne oficial del VII Centenari: "Tu tens altars en tot confí". Deixant a part molts altres patronatges de la Santíssima Mare de Déu del Carme és necessari destacar el que exerceix sobre la nostra Marina.

El 19 d'abril de 1901, per decret de la reina regent, donya Maria Cristina, publicava la "Gaseta" una extensa reial ordre per la qual declarava a la Santíssima Verge del Mont Carmelo Patrona i Titular de la Marina de guerra, així com ja ho era de la Marina mercant.

El Sant Escapulari, vestit i sacramental de Maria, és l'instrument o imant que atreu als homes cap a aquesta devoció.

En ocasió del VII Centenari del lliurament d'aquest obsequi marià s'ha estudiat amb tot l'aparell de la crítica moderna la història, litúrgia, espiritualitat i altres qüestions del Sant Escapulari del Carmen. A la llum d'aquests estudis s'han corregit importants llibres de text i prestigioses enciclopèdies.

Els més importants i transcendentals privilegis del Sant Escapulari són aquests: Viure la mateixa vida de Maria, vestir el seu mateix vestit, gaudir d'una empara especial per estar a Ella consagrats... Per això la devoció del Sant Escapulari del Carmen, "la primera entre les devocions marianes" la deia La seva Santedat Pius XII l'11 de febrer de 1950; a més de ser molt grata a Maria és summament avantatjosa al qual la practica. Poques devocions, de fet, tenen promeses tantes i tan assenyalades gràcies. Heus aquí les principals:

Morir en gràcia de Déu. És la gran promesa que ja hem vist va fer la Santíssima Verge en lliurar el Sant Escapulari a Simón Stock en 1251.

Sortir del purgatori pel cap alt trigar el dissabte després de la mort. Així ho va dir la Santíssima Verge al papa Joan XXII, en 1322. És l'anomenat privilegi sabatí.

Per a fer-se creditor a aquests privilegis són necessàries algunes condicions: Estar inscrit en la Confraria, vestir-ho nit i dia, guardar castedat segons el seu estat, resar l'ofici parvo i guardar abstinència, encara que poden ser commutats per altres obres bones i sobretot vestir l'Escapulari qual convé vivint la vida cristiana en tota la seva integritat.

El 8 de juliol de 1916 La seva Santedat Benet XV, amb desitjos que es continués usant l'Escapulari de tela, va concedir cinc-cents dies d'indulgències quantes vegades es besés.

Qui vesteix l'Escapulari del Carmen es fa creditor de totes les indulgències, gràcies i privilegis que els Summes Pontífexs a través dels segles han atorgat a l'Orde del Carmen.

Participa així mateix de les oracions i penitències que es fan en tot el Carmelo.

Davant programa tan afalagador, qui serà capaç de no donar el seu nom a milícia tan extraordinària? Igual que en l'Edat mitjana els magnats i prínceps cobrien amb les seves porpres les persones i edificis que patrocinaven d'un mode especial, així Maria Santísima cobreix amb el seu mateix vestit a aquells als qui mestressa amb amor de predilecció.

Mai com avui s'ha parlat tant de consagració a Jesús i a Maria. La consagració se sol fer en determinades circumstàncies i amb una fórmula per endavant preparada. Però, i després?

La imposició del Sant Escapulari constitueix l'acte més eloqüent i real de la nostra consagració a la Santíssima Verge. Per l'Escapulari es viu íntima i contínuament consagrat a Maria tal qual ens exigeix la nostra condició de fills i germans seus. Per ell pertanyem a Maria, ja que vestim la seva mateixa vestidura. Per això hem de viure la seva mateixa vida.

Perquè els efectes de consagració durin nit i dia, avui i demà i fins a la fi de la nostra existència sobre la terra, pot donar-se un mitjà més apropiat i eficaç que el Sant Escapulari del Carmen? Així ho deia La seva Santedat Pius XII en el magnífic document que sobre el Sant Escapulari regalava al món l'11 de febrer de 1950:

"Tots els carmelites, per tant, així els que militen en els claustres de la primera i segona Ordre com els afiliats al Tercer Orde Regular o Secular i els associats a les Confraries que formen, per un especial vincle d'amor, una mateixa família de la Santíssima Mare, reconeguin en aquest memorial de la Verge un mirall d'humilitat i castedat; vegin en la forma senzilla de la seva faiçó un compendi de modèstia i candor; vegin, sobretot, en aquesta lliurea que vesteixen dia i nit, significada amb simbolisme eloqüent, l'oració amb la qual invoquen l'auxili diví. Reconeguin, per fi, en ella la seva consagració al Cor sacratíssim de la Verge Immaculada, per Ens recentment recomanada".

J. Garreta Sabadell, en el seu Catecisme de la Mare de Déu, afirma que el Sant Escapulari va ser en els segles XVI i XVII el dic que va contenir les heretgies i va fer que el món tornés una altra vegada a Jesús per Maria.

El que va fer llavors no pot repetir-ho ara? Vivim en l'època del Món Millor. Veiem amb tristesa que els nostres germans, els homes, s'allunyen cada dia més de la Casa del Pare. Què fer per a atreure'ls? Tornem a la fe i pietat dels nostres pares. Visquem la seva mateixa vida, fins i tot enmig de l'avançat i vertiginós segle XX. Retornem el valor a aquesta sòlida devoció que el món ha oblidat per allunyar-se tant.

Que els llaços de l'Escapulari del Carmen simbolitzin la nostra tornada a la Casa del Pare, la nostra submissió als seus mandats, la nostra unió familiar, nacional i internacional.

Que el vestit de Maria cobreixi les nueses desvergonzantes de la sagnant i nafrada humanitat.

Al desembre de 1938 monsenyor Lemmes, bisbe de Roermond, a Holanda, exhortava als seus diocesans a consagrar-se a la Santíssima Verge i deia que confiava en un ressorgir espiritual, esperançador per a tota la diòcesi, si vestien amb veritable fervor i practicaven amb escrupolositat les obligacions que imposa el Sant Escapulari del Carmen als qui el vesteixen degudament. Les esperances no van sortir fallides.

El que fa vint anys succeïa en un país envoltat d'acarnissats enemics d'aquestes pràctiques pot mil vegades millor repetir-se en totes les nacions.

Que la Mare i bellesa del Carmelo ens ho concedeixi.

RAFAEL MARÍA LÓPEZ MELÚS, O. CARM.