La Confirmació – Sagrament de l'Església primitiva

La confirmació – un sagrament fonamental per a la vida cristiana, ja des dels primers segles

Els Pares de l'Església expressen la importància de la Confirmació, com a sagrament que enforteix la presència de Déu en l'ànima. En els textos que recollim a continuació podem observar la importància que donaven a aquest sagrament els primers escriptors cristians.

TEÓFILO D'ANTIOQUIA

“No estàs disposat a ser ungit amb l'oli de Déu? És per això que som anomenats cristians: perquè som ungits amb l'oli de Déu” ( To Autolycus 1:12 [AD 181]).

TERTULIÀ

“Després de venir del lloc de la rentada som completament ungits amb una unció beneïda, de l'antiga disciplina per la qual [aquells] en el sacerdoci. . . estaven acostumats a ser ungits amb una banya d'oli, des que Aaron va ser ungit per Moisès. . . .

Així també entre nosaltres, la unció corre sobre el cos i ens beneficia espiritualment, de la mateixa manera que el baptisme mateix és un acte corporal pel qual som submergits en aigua, mentre que el seu efecte és espiritual, quan som lliures dels pecats. Després d'això, s'imposa la mà per a beneir, invocant i convidant a l'Esperit  Sant” ( Baptisme  7:1–2, 8:1 [AD 203]).

“Cap ànima és capaç d'aconseguir la salvació tret que hagi cregut mentre estava en la carn. De fet, la carn és la frontissa de la salvació. . . . La carn, doncs, és rentada [baptisme] perquè l'ànima quedi neta. La carn és ungida perquè l'ànima es dediqui a la santedat. La carn se signa perquè l'ànima s'enforteixi.

La carn és coberta per la imposició de mans [confirmació] perquè l'ànima sigui il·luminada per l'Esperit. La carn s'alimenta del cos i la sang de Crist [l'Eucaristia] perquè també l'ànima s'alimenti de Déu. No poden, doncs, estar separats en el seu recompensa, quan estan units en les seves obres” ( La resurrecció dels morts 8:2–3 [210 d. C.]).

HIPÒLIT

“El bisbe, imposant-los la mà, farà una invocació, dient: ‘Oh Senyor Déu, que els vas fer dignes de la remissió dels pecats pel lavamiento de l'Esperit Sant per a renéixer, envia'ls la teva gràcia perquè et serveixin conforme a la teva voluntat, perquè teva és la glòria, del Pare i el Fill amb l'Esperit Sant, en la santa Església, ara i pels segles dels segles. Amén.’

Després, tirant a la seva mà l'oli consagrat i imposant-lo sobre el cap del batejat, dirà: “T'ungeixo amb l'oli sant en el Senyor, Pare Totpoderós, en Crist Jesús i en l'Esperit Sant”. Fent-los un senyal en el front, els besarà i dirà: “El Senyor estigui amb vosaltres”. El que ha estat signat dirà: ‘I amb el teu esperit.’ Així farà amb cadascun” ( La Tradició Apostòlica 21–22 [AD 215]).

CIPRIANO DE CARTAGO

“És necessari que el que ha estat batejat també sigui ungit, perquè havent rebut el crisma, és a dir, la unció, pugui ser ungit de Déu i tenir en ell la gràcia de Crist” ( Cartes  7:2 ). [253 d. C.]).

“Alguns diuen sobre els que van ser batejats en Samaria, que quan van venir els apòstols Pere i Juan, només els van imposar les mans perquè rebessin l'Esperit Sant, i que no van ser rebatejats. Però veiem, estimadíssim germà, que aquesta situació de cap manera pertany al present cas.

Els que havien cregut en Samaria havien cregut en la fe veritable, i va anar pel diaca Felipe, a qui aquests mateixos apòstols havien enviat allí, que havien estat batejats dins, a l'Església. . . . Com, doncs, ja havien rebut un baptisme legítim i eclesiàstic, no era necessari tornar a batejar-los. Més aviat, l'única cosa que faltava ho van fer Pedro i Juan. Havent-se fet l'oració sobre ells i havent-los imposat les mans, es va invocar a l'Esperit Sant i es va vessar sobre ells.

Aquesta és encara ara la pràctica entre nosaltres, de manera que aquells que són batejats a l'Església després són portats als prelats de l'Església; per la nostra oració i la imposició de les mans, reben l'Esperit Sant i són perfeccionats amb el segell del Senyor» (ibíd., 73[72], 9).

“No són les mans, en el nom del mateix Crist, imposades a les persones batejades entre ells, per a la recepció de l'Esperit Sant?” (ibíd., 74[73]:5).

“[N]o es neix per imposició de mans, quan es rep l'Esperit Sant, sinó en el baptisme, perquè, sent ja nascut, rebi l'Esperit Sant, així com va succeir en el primer home Adán. Perquè primer Déu ho va formar, i després va bufar en el seu nas encoratjo de vida. Perquè l'Esperit no pot ser rebut, tret que el que ho rep primer tingui una existència. Però . . . el naixement dels cristians està en el baptisme» (ibíd., 74[73]:7).

CONCILI DE CARTAGO VII

“[E]n l'Evangeli el nostre Senyor Jesucrist va parlar amb la seva veu divina, dient: ‘El que no naixés de nou de l'aigua i de l'Esperit, no pot entrar en el regne de Déu’ [Juan 3:5]. Aquest és l'Esperit que des del principi es movia sobre les aigües; perquè ni l'Esperit pot operar sense l'aigua, ni l'aigua sense l'Esperit.

Unes certes persones, per tant, interpreten [aquest passatge] per si mateixos erròniament, quan diuen que per la imposició de la mà reben l'Esperit Sant, i així són rebuts, quan és manifest que han de néixer de nou [iniciats] a l'Església Catòlica per tots dos sagraments” ( Setè Cartago [256 d. C.]).

TRACTAT SOBRE EL Rebaptisme

“[E]s preguntat entre els germans quina conducta ha d'adoptar-se especialment cap a les persones d'aquells que . . . batejats en heretgia. . . i partint posteriorment de la seva heretgia, i fugint com a suplicants a l'Església de Déu, han de penedir-se de tot cor, i només ara percebent la condemnació del seu error, implorar de l'Església l'ajuda de la salvació. . . .

[S]egún l'antiquíssim costum i tradició eclesiàstica, bastaria, després del baptisme que han rebut fora de l'Església. . . que el bisbe només els imposés les mans perquè rebessin l'Esperit Sant, i aquesta imposició de mans els proporcionaria el segell renovat i perfeccionat de la fe” ( Tractat sobre el rebaptisme 1 [AD 256]).

“[P]or la imposició de les mans del bisbe es dona l'Esperit Sant a tot aquell que creï, com en el cas dels samaritans, després del baptisme de Felipe, els apòstols els van imposar les mans [Fets 8:14–17 ]; així també els van conferir l'Esperit Sant» (ibíd., 3).

 

CIRILO DE JERUSALEM

“Després que vau haver pujat de l'estany dels rierols sagrats, se us va donar el crisma, l'acompte d'allò amb què Crist va ser ungit, i aquest és l'Esperit Sant. Però vagi amb compte de suposar que es tracta d'ungüent ordinari.

Perquè així com el pa de l'Eucaristia  després de la invocació de l'Esperit Sant ja no és pa simple, sinó el cos de Crist, així també aquest ungüent ja no és ungüent simple, ni, per dir-ho així, comú, després de la invocació. A més, és el do de la gràcia de Crist, i està preparat per a impartir la seva divinitat per la vinguda de l'Esperit Sant.

Aquest ungüent s'aplica simbòlicament en el teu front i en els teus altres sentits; mentre el vostre cos és ungit amb l'ungüent visible, la vostra ànima és santificada per l'Esperit Sant i vivificant. Així com Crist, després del seu baptisme i de la vinguda sobre ell de l'Esperit Sant, (Lectures catequètiques, 21:1, 3–4 [350 d. C.]).

“[David diu:] ‘Has ungit el meu cap amb oli’. Amb oli va ungir el teu cap, el teu front, amb el senyal de la creu donada per Déu, perquè siguis el que està gravat en el segell, ‘cosa santa del Senyor’” (ib. ,  22:7).

SERAPIO

“[Oració per a beneir el sant crisma:] ‘Déu poderós, ajuda de tota ànima que es torna a tu i es posa sota la teva mà poderosa en el teu unigènit. Et supliquem que, pel teu diví i invisible poder del nostre Senyor i Salvador Jesucrist, facis en aquest crisma una operació divina i celestial, perquè els batejats i ungits en el traçat del senyal de la creu salvadora de l'unigènit. . .

com renascuts i renovats pel bany de la regeneració, puguin fer-se partícips del do de l'Esperit Sant i, confirmats per aquest segell, puguin romandre ferms i inamovibles, il·lesos i inviolables. . . .’” ( El Sacramentario de Serapion 25:1 [AD 350]).

CONCILI DE LAODICEA

“[A]quellos que han estat il·luminats, després del baptisme, seran ungits amb el crisma celestial i així seran partícips del regne de Crist” (Cànon 48 [AD 360]).

PACIANO DE BARCELONA

“Llavors, si el poder tant del baptisme com de la confirmació, molt major que els carismes, es transmet als bisbes, també ho és el dret de lligar i deslligar” ( Tres Cartes al Novacià Sympronian  1:6 [AD 383] ).

LES CONSTITUCIONS APOSTÒLIQUES

“Com s'atreveix algun a parlar contra el seu bisbe, per qui el Senyor va donar entre vosaltres l'Esperit Sant per la imposició de les seves mans, per qui heu après les sagrades doctrines, i conegut a Déu, i cregut en Crist? ,

per qui vau ser coneguts de Déu, per qui vau ser segellats amb oli d'alegria i amb ungüent d'enteniment, per qui vau ser declarats fills de llum, per qui el Senyor, en la vostra il·luminació, va atestar mitjançant la imposició de la mans del bisbe” ( Constitucions Apostòliques 2:4:32 [AD 400]).

EL CODI AFRICÀ

“[E]l consell anterior. . . va decretar, com la vostra unanimitat recorda tan bé com jo, que els que sent nens van ser batejats pels donatistes, i no podent encara conèixer el caràcter perniciós del seu error, i després quan haguessin arribat a l'ús de raó, van rebre el coneixement de la veritat, van avorrir el seu error anterior, i van ser rebuts d'acord amb l'antic ordre per la imposició de la mà, a l'Església Catòlica de Déu escampada per tot el món” (Cànon 57[61] [AD 419]) .

Font: https://www.primeroscristianos.com/confirmacion-cristianismo-primitivo/