L'holandès que va regalar un rosari a la infermera que li va matar

L'holandès que va regalar un rosari a la infermera que li va matar

 

Vatican News - publicat el 31/10/19 - actualitzat el 12/05/22

Sant Tito Brandsma, una veu d'esperança en l'infern nazi

Anno Sjoerd Brandsma va néixer el 23 de febrer de 1881 en Bolsward, Holanda. Assistint al col·legi dels franciscans de Megen, va començar a comprendre la seva vocació.

Va ingressar en el convent carmelita de Boxmeer (Brabant) el 22 de setembre de 1898 i va prendre el nom de Tito. En 1901 va publicar el seu primer llibre, una antologia dels escrits de santa Teresa d'Àvila, traduïda de l'espanyol.

Després de ser ordenat sacerdot en 1905, va ser enviat a Roma i va freqüentar la Universitat Pontifícia Gregoriana.

De tornada a Holanda, es va dedicar a la docència i va continuar conreant activitats periodístiques; va publicar a més les obres de santa Teresa en holandès.

Poc abans de la creació del Partit Nacional Socialista d'Alemanya, va ser nomenat Rector Magnífic de la Universitat de Nimega.

Uns anys més tard, va ser nomenat eclesiàstic de l'Associació de Periodistes Catòlics.

Ferm opositor del nazisme

En els seus cursos universitaris sobre ideologia nacionalsocialista, no va escatimar crítiques ni denúncies contra el sistema.

Com a carmelita, professor, periodista i, finalment, com a president de l'Associació d'Escoles Catòliques, es va oposar fermament a la pressió nazi.

Després de ser arrestat en el seu convent, va ser portat a la presó de Scheveningen. Allí va ser sotmès a un intens interrogatori en el qual va reiterar fermament la seva posició.

A la presó va traduir la vida de santa Teresa de Jesús a l'holandès.

Traslladat al camp  de concentració de Amersfoort, va ser obligat a treballar i viure en condicions molt dures.

Ho van portar novament a Scheveningen per a completar l'interrogatori. I després va ser destinat a Kleve, un camp de trànsit temporal, en el qual va trobar una major dignitat i alleujament, humana i espiritualment.

Els testimonis de la missió

Al juny de 1942 va ser transportat amb un vagó de bestiar, juntament amb altres presos, al campament de Dachau.

Les condicions de vida eren extremes, tant pels treballs forçats i la falta d'aliments, com pels experiments científics als quals estaven sotmesos els presoners, sort que també li va tocar a Tito.

Internat a l'hospital del camp, malalt i consumit, va morir el 26 de juliol de 1942 per una injecció d'àcid fénico que li va administrar una infermera a la qual va regalar un rosari i qui, convertida, va atestar en el procés de beatificació.

La seva memòria litúrgica se celebra el 27 de juliol.

Oració tota la vida

«L'oració no és un oasi en el desert de la vida, sinó tota la vida«: en aquesta bella expressió del pare carmelita, periodista i professor universitari, es conté el testimoniatge de la seva intensa vida d'oració.

Aquesta vida interior li predisposava a una particular activitat apostòlica viscuda amb gran equilibri.

I alimentava el seu valor –en el moment de les brutalitats nazis– per a anunciar la veritat, defensar la llibertat de fe, acceptar tot tipus de pobresa i viure el manament de l'amor amb totes les seves conseqüències.

Citant les paraules de Jesús: «La pau us deixo, la meva pau us dono» (Jn 14,27), així expressava el seu ardent desig:

«M'agradaria repetir aquesta paraula, fer-la ressonar a tot el món, sense preocupar-me de qui l'escoltarà. M'agradaria repetir-la tantes vegades que aquells que van tornar el cap la primera vegada que la van sentir, l'escoltin ara fins que tots l'hagin escoltat i comprès: […] la nostra vocació i la nostra felicitat consisteixen a fer felices als altres«. Conferencia Pau i amor per la pau, Bergkerk de Deventer, 11 de novembre de 1931.

Missioner de cor - Missioner a casa

 

Tito tenia un caràcter generós i missioner. Les experiències internacionals viscudes en la seva família religiosa, especialment durant el seu període d'estudis a Roma, van alimentar el somni de ser enviat com a missioner carmelita per a proclamar l'Evangeli.

No va poder complir aquest desig, sotmès a l'obediència  dels superiors que estaven preocupats per la seva delicada salut.

No va poder viatjar a terres de missió per raons de salut. Però sempre va mantenir una actitud d'universalitat,  disponibilitat, diàleg i obertura per a crear llaços de fraternitat en Crist.

La vida ho va portar a viure una missió especial: la seva inclinació natural com a consolador dels afligits va trobar la seva expressió màxima i heroica en els camps d'extermini.

Va morir en el camp de concentració de Dachau com un «missioner» en un lloc «impossible». Allí va ser capaç de brindar felicitat i infondre coratge.

Copa curulla d'esperança

Sant Joan XXIII ho va definir com a «víctima de la seva caritat i de la defensa constant de la veritat», basant-se en nombrosos testimoniatges.

Mentre estava subjecte a ultratges i pallisses, va suportar als seus perseguidors amb paciència i sincera compassió.

També va exhortar als seus companys a la resistència i a l'oració per aquells que demostraven tanta crueltat cap al seu proïsme.

Estava animat per la convicció que la llum eterna podia brillar per i a través dels sacerdots del camp, per la seva fraternitat, per l'esperança i la confiança en Déu, en la qual se sentien assegurances.

Íntimament unit a Déu, es va convertir en una copa curulla d'esperança en els llocs aparentment més distants de la mirada divina.

Els àmbits de la seva missió van ser, per tant, el convent com a lloc d'oració i d'acolliment dels més desfavorits, la universitat en la qual feia ressonar –sobretot encarnant-ho– el missatge evangèlic, la premsa i el camp de concentració.

En ells, traient forces de la fe, estimulava la trobada profunda entre els homes sota l'atenta mirada de Déu, més enllà de qualsevol distinció social.

Això li va permetre sobreviure i fer sobreviure en situacions inhumanes. En els camps de concentració, tenia paraules de consol que expressaven una certesa ben arrelada:

Encàrrec tot al Senyor, esforça't tot el que puguis i Déu farà la resta.

«Feliç de poder sofrir»

La seva única perspectiva era Déu, per la qual cosa va ser capaç d'adaptar-se a persones molt diferents entre si i a situacions difícils.

La seva sol·licitud per a prestar ajuda espiritual li va permetre realitzar un servei preciós administrant el sagrament de la confessió i estant sempre disponible per a la direcció espiritual.

A la infermera que li va subministrar la injecció letal que li va provocar la seva mort, li va dir:

«Els bons sacerdots no són els que diuen paraules belles des dels púlpits, sinó els que són capaços d'oferir el seu dolor pels homes, per això estic feliç de poder sofrir»

  Extret del document Batejats i enviats: L'Església de Crist en missió en el món, publicat per la Congregació per a l'Evangelització dels Pobles i per Obres Missionals Pontifícies a l'octubre de 2019, mes missioner extraordinari. https://es.aleteia.org/2019/10/31/el-holandes-que-regalo-un-rosario-a-la-enfermera-que-le-mato/