Homilia del Papa en el dimecres de cendra

HOMILIA DEL SANT PARE FRANCISCO
SANTA MISSA, BENEDICCIÓ I IMPOSICIÓ DE LA CENDRA

Basílica de Santa Sabina
Dimecres, 22 de febrer de 2023


«Est és el temps favorable, aquest és el dia de la salvació» (2 Co 6,2). Amb aquesta expressió, l'apòstol Pau ens ajuda a entrar en l'esperit del temps quaresmal. La Quaresma certament és el temps favorable per a tornar a l'essencial, per a despullar-nos del que ens pesa, per a reconciliar-nos amb Déu, per a revifar el foc de l'Esperit Sant que habita amagat entre les cendres de la nostra fràgil humanitat. Tornar a l'essencial. És el temps de gràcia per a dur a terme el que el Senyor ens ha demanat en el primer versicle de la Paraula que hem escoltat: «Tornin a mi de tot cor» (Jl 2,12). Tornar a l'essencial, que és el Senyor.

El ritu de la cendra ens introdueix en aquest camí de retorn, ens convida a tornar al que realment som i a tornar a Déu i als germans.

En primer lloc, tornar al que realment som. La cendra ens recorda qui som i d'on venim, ens recondueix a la veritat fonamental de la vida: només el Senyor és Déu i nosaltres som obra de les seves mans. Aquesta és la nostra veritat. Nosaltres tenim la vida mentre que Ell és la vida. Ell és el Creador, mentre nosaltres som fràgil argila que es modela a les seves mans. Nosaltres venim de la terra i necessitem del Cel, d'Ell. Amb Déu ressorgirem de les nostres cendres, però sense Ell som pols. I mentre inclinem el cap, amb humilitat, per a rebre les cendres, portem a la memòria del cor aquesta veritat: som del Senyor, li pertanyem. Ell, en veritat, «va modelar a l'home amb argila del sòl i va bufar en el seu nas un alè de vida» (Gn 2,7), és a dir, existim perquè Ell ha exhalat l'alè de la vida en nosaltres. I, com a Pare tendre i misericordiós, Ell també viu la Quaresma, perquè ens desitja, ens espera, espera el nostre retorn. I sempre ens anima a no desesperar, fins i tot quan caiem en la pols de la nostra fragilitat i del nostre pecat, perquè «Ell coneix de què estem fets, sap molt bé que no som més que pols» (Sal 103,14). Escoltem-ho de nou: Ell sap molt bé que no som més que pols. Déu ho sap. Nosaltres, no obstant això, moltes vegades ho oblidem, pensant que som autosuficients, fortes, invencibles sense Ell; usem maquillatge per a creure'ns millors del que som. Som pols.

La Quaresma és per tant el temps perquè recordem qui és el Creador i qui la criatura; per a proclamar que només Déu és el Senyor; per a despullar-nos de la pretensió de bastar-nos a nosaltres mateixos i de l'afany de posar-nos en el centre, de ser els primers de la classe, de pensar que només amb les nostres capacitats podem ser protagonistes de la vida i transformar el món que ens envolta. Aquest és el temps favorable per a convertir-nos, per a canviar la mirada primer de tot sobre nosaltres mateixos, per a veure'ns per dins. Quantes distraccions i superficialitats ens aparten del que és important. Quantes vegades ens centrem en els nostres desitjos o en el que ens falta, allunyant-nos del centre del cor, oblidant-nos d'abraçar el sentit del nostre ésser en el món. La Quaresma és un temps de veritat per a llevar-nos les màscares que portem cada dia aparentant ser perfectes als ulls del món; per a lluitar, com ens ha dit Jesús en l'Evangeli, contra la falsedat i la hipocresia. No les dels altres, sinó les nostres; mirar-les a la cara i lluitar.

Però hi ha també un segon pas: la cendra ens convida a tornar a Déu i als germans. De fet, si tornem a la veritat del que som i ens adonem que nostre jo no és autosuficient, llavors descobrim que existim gràcies a les relacions, tant l'originària amb el Senyor com les vitals amb els altres. Així, la cendra que avui rebem al cap ens diu que cada presumpció d'autosuficiència és falsa i que idolatrar el jo és destructiu i ens tanca en la gàbia de la solitud; mirar-se al mirall imaginant ser perfectes, imaginant ser el centre del món. La nostra vida, no obstant això, és sobretot una relació; l'hem rebut de Déu i dels nostres pares, i sempre podem renovar-la i regenerar-la gràcies al Senyor i a aquells que Ell ha posat al costat de nosaltres. La Quaresma és el temps favorable per a revifar les nostres relacions amb Déu i amb els altres; per a obrir-nos en el silenci a l'oració i a sortir del baluard del nostre jo tancat; per a trencar les cadenes de l'individualisme i de l'aïllament i redescobrir, a través de la trobada i l'escolta, qui és el que camina al nostre costat cada dia, i tornar a aprendre a estimar-lo com a germà o germana.

Germans i germanes, com realitzar tot això? Per a completar aquest camí —tornar al que realment som i tornar a Déu i als altres— se'ns convida a recórrer tres grans vies: l'almoina, l'oració i el dejuni. Són les vies clàssiques, no es necessiten novetats en aquest camí. Ho va dir Jesús i és clar: l'almoina, l'oració i el dejuni. I no es tracta de ritus exteriors, sinó de gestos que han d'expressar una renovació del cor. L'almoina no és un gest ràpid per a netejar-se la consciència, per a compensar una mica el desequilibri interior, sinó que és un tocar amb les pròpies mans i amb les pròpies llàgrimes els sofriments dels pobres; l'oració no és ritualitat, sinó diàleg de veritat i amor amb el Pare; i el dejuni no és un simple sacrifici, sinó un gest fort per a recordar-li al nostre cor què és el que roman i què és el passatger. Jesús ens fa «un advertiment que conserva també per a nosaltres la seva validesa saludable: als gestos exteriors ha de correspondre sempre la sinceritat de l'ànima i la coherència de les obres. En efecte, de què serveix […] esquinçar-se les vestidures, si el cor segueix lluny del Senyor, és a dir, del bé i de la justícia?» (Benet XVI, Homilia dimecres de cendra, 1 març 2006). Moltes vegades, no obstant això, els nostres gestos i ritus no toquen la vida, no són autèntics, potser els fem només perquè els altres ens admirin, per a rebre l'aplaudiment, per a atribuir-nos el crèdit. Recordem que en la vida personal, com en la vida de l'Església, el que compta no és l'exterior, els judicis humans i l'estima del món; sinó només la mirada de Déu, que llegeix l'amor i la veritat.

Si ens posem humilment sota la seva mirada, llavors l'almoina, l'oració i el dejuni no es queden en gestos exteriors, sinó que expressen qui som veritablement: fills de Déu i germans entre nosaltres. L'almoina, la caritat, manifestarà la nostra compassió amb qui està necessitat, ens ajudarà a tornar als altres; l'oració donarà veu al nostre íntim desig de trobar al Pare, fent-nos tornar a Ell; el dejuni serà una gimnàstica espiritual per a renunciar amb alegria al que és superflu i ens sobrecarrega, per a ser interiorment més lliures i tornar al que realment som. Trobada amb el Pare, llibertat interior, compassió.

Benvolguts germans i germanes, inclinem el cap, rebem la cendra, alleugerim el cor. Posem-nos en camí per mitjà de la caritat: ens han donat quaranta dies favorables per a recordar-nos que el món no es tanca en els estrets límits de les nostres necessitats personals i per a redescobrir l'alegria, no en les coses que s'acumulen, sinó en la cura d'aquells que es troben en la necessitat i en l'aflicció. Posem-nos en camí per mitjà de l'oració: se'ns atorguen quaranta dies favorables per a donar a Déu la primacia de la nostra vida, per a tornar a dialogar amb Ell de tot cor, no en estones perdudes. Posem-nos en camí per mitjà del dejuni: se'ns ofereixen quaranta dies favorables per a retrobar-nos, per a frenar la dictadura de les agendes sempre plenes de coses per fer; de les pretensions d'un ego cada vegada més superficial i enutjós; i de triar el que de veritat importa.

Germans i germanes, no malgastem la gràcia d'aquest temps sant. Fixem la nostra mirada en el Crucificat i caminem. Responguem amb generositat a les crides fortes de la Quaresma. I al final del trajecte trobarem amb més alegria al Senyor de la vida; el trobarem a Ell, a l'únic que ens farà ressorgir de les nostres cendres.