Homilia de l'Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Omella, pels 50 anys del Camí a Barcelona

Salutació als meus germans Bisbes, de Sant Feliu, que ens acompanya, on hi ha també comunitats. El Bisbe auxiliar Javier. No estan amb nosaltres aquesta tarda, però desitjarien poder acompanyar-vos també, els altres dos bisbes auxiliars, el Bisbe Toni i el Bisbe Sergi. Resem aquesta nit especialment pel Bisbe Toni. Salutació també als preveres que ens acompanyen, que són aquí a dalt, en el presbiteri. Als diaques. Salutació als Responsables de la comunitat i de les comunitats que teniu. Salutació als membres del patronat, i a tots vosaltres, germans i germanes.

Segur, m'ho imagino jo, que algun dels petits, que estan entre nosaltres, els vostres fills, els vostres nets… començarien avui aquesta homilia dient ‘perquè aquesta nit, aquesta tarda, és diferent’ us sona veritat?  Això em pregunto jo també, perquè aquesta nit és diferent perquè avui us ajunteu aquí totes les comunitats per a celebrar la mateixa Eucaristia, tots junts, al voltant del mateix altar per què?  perquè celebrem els cinquanta anys del Camí aquí a Barcelona. I tot va començar… tot comença, amb aquestes paraules de Jesús en l'Evangeli al final  d'Evangeli de Marcos, de Lucas i de Mateo: ‘Aneu al món sencer,  i prediqueu l'evangeli’, amb les vostres paraules i amb les vostres obres. ‘Aneu al món sencer’.  I a partir d'aquí, d'aquestes paraules de Jesús, d'aquest enviament, comença la gran acció missionera de l'Església que es va construint amb aquestes baules, com una gran cadena. Baules formades per famílies cristianes. Baules formades per congregacions religioses. Per sacerdots. Baules formades per catequistes. Per grups d'oració. Per màrtirs… És a dir, formada aquesta cadena d'evangelització en el món per persones que han estat tocades pel Senyor. Que s'han trobat amb Ell. Que els ha sortit a l'encontre i els ha fet caure del cavall com a Sant Pau i com a molts de vosaltres, que me l'heu comptat alguna vegada quan veniu a l'Arquebisbat, o quan he anat a les vostres celebracions de passos… no aquí tant a Barcelona, que per a això tinc als Bisbes auxiliars, però en altres diòcesis on he estat. I m'agrada que els crideu a ells perquè així van coneixent-vos.

 

Déu, com deia la primera lectura, s'ha enamorat de nosaltres. Des de sempre ens vol. El que passa és que no sempre caiem en el compte que ell ens mira amb amor, i ens deixem mirar per altres falsos déus. I aquestes persones que s'han trobat com vosaltres amb el Senyor no poden ja guardar per a si el que han vist, oïda i tocat del Verb de la vida. I necessiten comunicar-ho. I això és el que va succeir aquí, a Barcelona, fa 50 anys. Es va trobar amb un grup que va començar aquesta aventura d'evangelització a través del que anomenem el Camí Neocatecumenal. Ho sabeu perfectament, el 12 de desembre de 1971, heu celebrat els 50 anys, quatre noves comunitats, van començar aquí després de la catequesi que va iniciar Kiko i Carmen... allí en Maria Auxiliadora i en Sant Isidoro, en temps del Bisbe Don Marcelo, però que van començar ja quan el va ser traslladat a Toledo. I diu la història que uns els acusaven aquestes comunitats de 'comunistes' perquè creaven comunitats una mica revolucionàries, i altres els deien 'angelicals', perquè tenien o semblaven amb poc compromís social. I no obstant això vosaltres teniu les dues coses… 'comunistes’, en el bon sentit de la paraula: família, església, assemblea, poble de Déu. I angelicals, també, perquè esteu units al Senyor però amb compromís, amb compromís amb els pobres, i això feu i m'ho demostreu tantes vegades. I aquestes comunitats primeres es van secundar com totes les comunitats cristianes, no pot ser d'una altra manera, en la Paraula de Déu, en la Litúrgia, i en la comunitat. Però sabeu perfectament que per a evangelitzar fa falta litúrgia, Paraula. Fa falta formació, catequesi, que també la teniu. I fa falta caritat, compromís social.

A Catalunya més de 100 comunitats i més de 3.000 persones hi ha… i més famílies que com he dit al principi han sortit a misionar. Donem gràcies aquesta tarda al Senyor per aquest gran regal que ha estat per a les nostres esglésies que peregrinen aquí a Catalunya, a Barcelona, a Sant Feliu i a l'Església sencera. I un camí que intenta reproduir… aquesta és la genialitat, però que és copiada, la genialitat de Kiko i de Carmen, que intenta reproduir el mètode tan experimentat a l'Església, sobretot en la primitiva Església, que és el catecumenat, que consisteix en un temps llarg de preparació. No se si tan llarg com el vostre… Jo que he estat a Àfrica de missioner no era tan llarg com el vostre… se'ls batejava. Que vosaltres sou més pecadors i necessiteu més, però bo. Però és un temps llarg de preparació del neòfit per a rebre el baptisme. També amb aquests passos, preciosos. I encara recordo jo, en el meu primer viatge a Àfrica, en la meva primera missió allà a Ruanda, després al Congo, que el rector els examinava de genolls allí a cadascun. D'un en un. I una senyora major, pobreta, no tenia ja memòria… i el rector aquell belga, exigent: ‘perquè no passa vostè, i per a l'any que ve una altra vegada’. I la pobra dona: ‘que em moriré abans de batejar-me, pare!’ que coses, que bonic. D'una banda l'exigència, i d'altra banda el desig de viure la vida cristiana. No és això les rebaixes del Corte Inglés.

 

És un camí seriós, de compromís, on s'experimenta l'amor del Senyor dins del cor.  I això està copiat en el fons, i ho sabeu perfectament, aquest catecumenat amb els passos que culmina amb el Baptisme, on es vesteix un de vestit nou, de ressuscitat. Surt d'aquesta pila baptismal amb aquesta vestidura blanca que li imposaven els diaques i que el Bisbe el rebia, ungint-lo ja com a fill de Déu. I li regalaven el Parenostre. Poder resar-ho ja amb la comunitat. Impressionant. Aquest catecumenat primitiu Kiko i Carmen el recuperen. Però que està perfectament dissenyat en l'Evangeli de Marcos. Com Marcos va presentant als catecúmenos a Jesucrist. No ho fa amb pel·lícules, com ara tenim. No ho fa amb els vídeos… no, no. Ho va fent amb aquesta catequesi narrada, veient a Jesús com a guaridor. L'Evangeli de Marcos presenta a Jesús com el guaridor. També com el que parla, però sobretot com el que va sanant. Va fent miracles. I el neòfit, el catecúmeno, va quedant entusiasmat que meravella! val la pena seguir-ho! m'entusiasma aquest home miraculós, guaridor, que diu ‘Paraules de Vida’. Que actua en bé dels pobres, dels petits i dels pecadors. Aquesta és la primera part. El neòfit ja està escalfat, està entusiasmat, però sap Marcos, perfectament, que haurà de lluitar amb el dimoni, que intentarà separar-lo. I aquest és un dels vostres passos tan marcats, la renúncia a Satanàs. Perquè ell està a l'aguait. I com sap que vindrà aquest moment, Marcos, que en l'Evangeli, en aquesta catequesi, comença aquest moment: ‘atenció, renúncia a Satanàs, haureu d'estar atents…’ Comença en el moment del Tabor: ‘Que bé s'és aquí, meravellós, amb tu fins a la fi del món. Fem tres barraques’. I li diu: ‘Si, però jo haig d'anar a Jerusalem i morir’. ‘No pot ser això’ diu Pedro. ‘Lluny de tu, aquesta temptació. No has de morir. El dimoni no pot seguir-nos…’ Aquí és on comença la temptació. I llavors comença la temptació dins dels apòstols, el moment de dubtes ‘No m'hauré equivocat? serà de veritat est el Messies?’ I que fa el catequista Marcos? En aquest moment de transició posa a la meitat de l'Evangeli, són 16 capítols, en el vuitè, al mig, en el vuitè-novè, posa l'episodi del cec de Jericó. Aquell cec que li diu: ‘Senyor, que vegi. Cura'm. Que vegi!’. Has de veure que enmig de la creu i de la dificultat també està el Senyor. I et demana un plus de lliurament. Ens demana a tots un plus de lliurament el Senyor en aquests moments. Perquè ell és el Messies, encara que l'enfosqueixi la creu, la ignomínia, i la humiliació. I aquí és on es veu el veritable cristià. I aquí es veuen els màrtirs. Els testimonis, que han trobat al Senyor.

Que impressionant és la marxa del Camí. L'itinerari de l'Església i dels cristians, que al llarg de la història, han anat donant aquest testimoniatge. La creu fa dubtar. I tempta per a deixar o abandonar al Senyor. I el cec ens diu: ‘Demana-li. Demana-li al Senyor llum. Demana-li veure. Demana-li que t'obri els ulls del teu cor’. I el Senyor li concedeix veure. Li concedeix veure… Si acceptem caminar amb Crist pobre i humiliat podrem veure en la creu al Ressuscitat, al fill de Déu, i dir com el centurión (feia aquí acaba l'Evangeli de Marcos, abans de la Resurrecció de Jesús). Poder dir, el catecúmeno… pugui arribar a dir com el centurión, un pagà, veient-li morir a Jesús: ‘veritablement tu ets Fill de Déu. Aquí he vist que tu ets Déu’. En la creu, en el lliurament, en el perdó, en la caritat. En el do de la teva vida pels altres. Germans no feu això vosaltres? no esteu anomenats a això? no us sentiu vosaltres, o tots els sentim, que el Senyor ens crida a això? A viure el perdó, que això el món no ho entén, el món d'avui. A viure la caritat com ens deia la segona lectura d'avui. Ja puc saber jo parlar les llengües dels homes i dels àngels… si no tinc amor de res val. Ja puc tenir les riqueses del món, si no tinc amor de res em serveix. Ja puc… l'amor. L'amor no passa mai. L'amor és comprensiu, és servicial. Quina meravella. Demanem-li al Senyor que ens obri els ulls i ens faci descobrir això. Ser testimonis d'aquest amor, com Jesús, encara des de la creu, encara des de la persecució, encara des de la calúmnia. Estimar, estimar com Jesús en la creu. I llavors els pagans: ‘Mireu com s'estimen. Mireu com perdonen’. I molts s'unien a aquest camí, diuen els Fets dels Apòstols. Que meravella. 

El Neocatecumenado, en aquests 50 anys, aquí a Barcelona, com en tantes parts del món, ha donat molts cristians sòlids, valents, testimonis de la fe. Dins de la feblesa. Per això aquesta tarda és diferent. Heu deixat les vostres petites comunitats, heu vingut aquí tots junts en la Basílica de la Sagrada Família, tots units. I per això és diferent aquesta nit per a donar gràcies! Per a donar gràcies a Déu per l'herència que ens han deixat tants testimonis anteriors a vosaltres aquí. I algun hi ha d'aquests primers moments veritat?… si alguns aguanten molt, tenen el calendari molt llarg… els felicitem! però altres us heu unit. Enhorabona a tots. I li demanem a la Verge, Santa Maria, que ella ens ajudi a dir Si sempre. Ella és la dona de l'escolta i del silenci. És la dona del Si. Si Què em demanes Senyor? Si. Jesús, al seu poble Natzaret, van estar a punt de tirar-lo pel barranc. Jesús es deixa conduir per la voluntat del Pare. Però com li veuen ferm, li veuen testimoni del Si de Déu, s'espanten, i passa enmig d'ells i no li fan res. Aquesta valentia. Valentia de la fe. Però enfortida pel contacte amb el Pare i nosaltres amb el Senyor.

Doncs que continueu evangelitzant germans. Sempre, sempre en comunió amb els pastors de les diòcesis, i amb fe, amb confiança i unió amb la comunitat diocesana. No sou comunitat a part. Sou Església diocesana. Guiats pels pastors. Seguiu així, perquè només s'evangelitza des de la comunió. I no oblideu, que els qui vulguin seguir la crida del Senyor, la crida per a crear una família cristiana, a seguir la vida consagrada o sacerdotal… no oblideu que el primer lloc de missió continua sent Barcelona. I no m'ho invento. Perquè Kiko alguna vegada m'ho ha dit: ‘És que Barcelona ens vam adonar que necessitava ser evangelitzada’. Molt bé, fantàstic, tot arreu… però ara diuen que és un lloc on la secularització ha crescut. No ens espanta. Doncs estupend. Els missioners anaven a missions on no hi havia cap cristià, i així va començar tot. I tot va començar sortint els matrimonis de Jerusalem a Antioquia i allí van començar les primeres comunitats gràcies als laics cristians missioners, en el sentit profund de la paraula. I quan tenien constituïda la comunitat venien els Apòstols a celebrar l'Eucaristia amb ells i a ordenar sacerdots. Així va començar. Doncs que vosaltres no oblideu que la primera missió a evangelitzar certament és la nostra diòcesi. És la diòcesi de Sant Feliu també… és més santa la de Sant Feliu que la de Barcelona, però és igual, cal treballar en els dos llocs. Així que gràcies pel vostre compromís missioner, que el Senyor us beneeixi i us guardi sempre felicitats!

  Cardenal + Mons. Juan José Omella, Arquebisbe de Barcelona  Basílica de la Sagrada Família, 29 de gener de 2022