Història de l'Escapulari

LA IMPOSICIÓ DE L'ESCAPULARI, UNA TRADICIÓ MARIANA

"La devoció de l'escapulari del Carmen ha fet descendir sobre el món una copiosa pluja de gràcies espirituals i temporals” (Pius XII, 6-VIII-1950).

- HISTÒRIA i VIDA d'un SIGNE de FE -

L'Escapulari és un símbol de la protecció de la Mare de Déu als seus devots i un signe de la seva consagració a Maria. Va ser lliurat per la Santíssima Verge al General de l'Orde del Carmen, Sant Simón Stock, l'any de 1251, i amb el temps la seva imposició solemne als fidels durant la festa de la Mare de Déu del Carme es va anar consolidant, fins als nostres dies, quan el seu significat i adquisició ha perdut valor.

La secularització de la nostra societat ha provocat la involució i pèrdua de moltes de nostres més antics costums relacionats amb la fe cristiana, que antany eren conegudes i viscudes amb fervor i alegria. Una d'aquestes pràctiques que amb els anys ha passat a un segon, o tercer pla, fins i tot dins del propi àmbit eclesial, és el de la imposició de l'escapulari.

La paraula escapulari prové del llatí "scapulae" que significa "espatlles". Originalment era un vestit superposat que queia de les espatlles i portaven els monjos durant el seu treball. Amb el temps se li va donar el sentit de ser la creu de cada dia que, com a deixebles de Crist, porten els cristians sobre les seves espatlles. Per als Carmelites, particularment, va passar a expressar la dedicació especial a la Verge Santíssima i el desig d'imitar la seva vida de lliurament a Crist i als altres.

El lliurament de l'escapulari, encara que pot realitzar-se de manera independent al llarg de l'any, té el seu zenit el dia de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, festa per antonomàsia de l'Orde del Carmen estesa per Benet XIII (1328-1423) a tota l'Església universal, i dia en què Sant Simón Stock va rebre el ‘hàbit de la Verge’.

Aquest lliurament sol realitzar-se després de la celebració del Sagrament de l'Eucaristia, en la qual es realitza una breu oració i el sacerdot l'imposa a aquells que lliurement el vulguin rebre.

La imposició es fa preferentment en comunitat, i principalment a adults, encara que els nens de cap mode estan exclosos, i és necessari que en la celebració quedi ben expressat el sentit espiritual de les gràcies unides a l'escapulari de la Mare de Déu del Carme i els compromisos assumits amb aquest signe de devoció a la Santíssima Verge.

Des del segle XVI -que és quan s'estén per tota la cristiandat l'ús de l'escapulari del Carmen- gairebé tots els Papes l'han vestit i propagat. El Papa Joan Pau II, que era terciari carmelita, va recordar en diverses ocasions que vestia amb devoció, des de nen, l'escapulari del Carmen.

La devoció a la Mare de Déu del Carme es va propagar particularment en els llocs on els carmelites es van establir, principalment a Europa i Amèrica. Entre els llocs d'Espanya en què es venera a la Verge com a patrona, està Beniaján, Murcia. A Amèrica és patrona de Xile; a l'Equador és reina de la regió de Conca i del Azuay, rebent la coronació pontifícia el 16 de Juliol del 2002. A l'església del monestir de l'Asunción a Conca es venera fa més de 300 anys.

L'escapulari verd: una altra realitat, una mateixa fe

Encara que l'Escapulari de la Mare de Déu del Carme és el més conegut i estès en la fe cristiana, trobem un altre escapulari, denominat ‘verd’, per a distingir-lo del ‘marró’ que és el color de l'escapulari del Carmen i l'hàbit carmelitano.

Aquest escapulari té el seu origen en l'aparició de la Verge a la Germana Justina Bisqueyburu en 1840, portant "la vestidura de la conversió - L'escapulari verd." Ella va dir: " Aquesta insígnia santa del meu Immaculat Cor ha de ser un gran mitjà per a la conversió d'ànimes..." Encara que és una pràctica  menys estesa, aquest escapulari s'empra quan en la família hi ha algun familiar o amic que es troba lluny de la fe, amb la intenció d'intercedir davant la Mare Santíssima per la seva conversió.

Per un període de més de sis anys, La Verge se li va aparèixer a la Germana Justina i li va respondre moltes preguntes en relació amb l'escapulari i al seu ús. Per a la utilització de l'escapulari Verd no és necessària cap benedicció especial, a més que tampoc ha de tenir cap inscripció, a diferència de l'escapulari del Carmen. Pot ser beneït per qualsevol Sacerdot. Si la persona que nosaltres volem que es beneficiï d'aquest escapulari no convé a portar-lo amb si, aquest es pot col·locar en qualsevol lloc de la seva habitació. Cada dia s'ha de dir la següent oració: "Immaculat cor de Maria, prega per nosaltres ara i en l'hora de la nostra mort" Si la persona per qui es té intenció en l'escapulari no dirà l'oració, llavors aquell que el regala ha de dir-la en el seu lloc tots els dies.

– GÈNESI d'un SIGNE MARIANO –

L'escapulari de la Mare de Déu del Carme és, des de fa set segles, un dels signes de la tradició de l'Església Catòlica, aprovat per ella i acceptat per l'Orde del Carmen com a manifestació externa d'amor a Maria, de confiança filial en ella i com a compromís d'imitar la seva vida.

En l'Edat mitjana molts cristians van voler associar-se als Ordes religiosos fundats llavors: Franciscans, Dominics, Agustins, Carmelites. Va sorgir un laicado associat a elles, per mitjà de Confraries o Germanors. Tots els Ordes religiosos van voler donar als laics un signe de la seva afiliació i participació en el seu esperit i en el seu apostolat. Aquest signe era una part del seu hàbit: la capa, el cordó i l'escapulari.

La paraula "escapulari" indica un vestit superposat, tradicionalment portat pels monjos durant el treball manual i que, com hem anticipat, amb el temps va adquirir, entre altres, un sentit simbòlic: el de portar la creu de cada dia.

En alguns Ordes religiosos, com en el Carmelo, l'escapulari es va convertir també en signe de la seva manera de ser i de viure, passant a simbolitzar la dedicació especial dels carmelites a Maria, la Mare del Senyor, i a expressar la confiança en la seva protecció maternal; el desig d'imitar la seva vida de lliurament a Crist i als altres. Es va transformar en un signe marià. Entre els carmelites es va arribar a establir l'escapulari reduït en grandària, com el senyal de pertinença a l'Orde i l'expressió de la seva espiritualitat.

En l'actualitat consisteix en un cordó que s'emporta al coll amb dues peces petites de tela, una sobre el pit i l'altra sobre l'esquena, i és, juntament amb el rosari i la medalla miraculosa, un dels mes importants sacramentals marians. En l'escapulari ha de ser present la imatge de la Mare de Déu i la de Crist, sent comuna la presència de l'escut del Carmelo.

Pot substituir-se per una medalla, però tant la medalla com l'escapulari han d'estar beneïts. Sant Pius X (Sant Ofici- 16.XII.1910) va decretar que l'escapulari, després de la seva imposició, pot substituir-se per una medalla de metall que porti d'una banda una imatge del Sagrat Cor de Jesús, i per l'altre una imatge de la Santíssima Verge, de qualsevol advocació.

Una vegada beneït el primer escapulari, el devot no necessita demanar la benedicció per a escapularis posteriors. Els escapularis gastats, si han estat beneïts no s'han de tirar a les escombraries. Es poden cremar o enterrar com a signe de respecte.

Diu Sant Alfons Ligorio, doctor de l'Església: "Així com els homes s'enorgulleixen que uns altres usin el seu uniforme, així La nostra Senyora Mare Maria està satisfeta quan els seus servidors usen el seu escapulari com a prova que s'han dedicat al seu servei, i són membres de la família de la Mare de Déu."

L'escapulari, a l'ésser un sacramental, no ens comunica gràcies com fan els sagraments sinó que ens disposen a l'amor a Déu i a la veritable contrició del pecat si els rebem amb devoció.

Els laics no poden portar hàbit, però els que desitgen associar-se als religiosos en la seva cerca de la santedat poden usar l'escapulari. La Verge va donar als Carmelites l'escapulari com un hàbit que tots els devots poden portar per a significar la seva consagració a ella.

– SENTIR i SIGNIFICACIÓ d'un SÍMBOL –

L'escapulari té a més tres significats amb les seves respectives similituds:

1)  L'amor i la protecció maternal de Maria: El signe és la tela o mantell petit que està fet. Veiem com Maria, quan neix Jesús, ho embolica en un mantell. La Mare sempre tracta d'acollir als seus fills. Embolicar en el seu mantell és un senyal molt maternal de protecció i cura. Senyal que ens embolica en el seu amor maternal. Ens fa seus. Ens cobreix de la ignomínia de la nostra nuesa espiritual.

Veiem en les Sagrades Escriptures, a més, que Déu va cobrir amb un mantell a Adán i Eva després de pecar, significant en el mantell un signe de perdó. També Jonatán li va donar el seu mantell a David, símbol d'amistat, i el profeta Elías va donar el seu mantell a Eliseo i el va omplir del seu esperit en la seva partida. Per tant el cobrir amb un mantell és, en aquest context, imatge de caritat, perdó i lliurament.

2) Pertinença a Maria: Els fidels que porten l'Escapulari porten una marca que els distingeix com a fills triats de Maria. L'escapulari es converteix en el símbol de la consagració a Maria.

En 1950 el Papa Pius XII va escriure sobre l'escapulari: "que sigui el teu signe de consagració a l'Immaculat Cor de Maria, la qual cosa estem particularment necessitant en aquests temps tan perillosos". En les paraules del Papa veiem que la  devoció a la Mare de Déu del Carme és a més devoció a la Immaculada.

Qui porti l'escapulari ha de ser conscient de la seva consagració a Déu i a la Verge i ser conseqüent en els seus pensaments, paraules i obres. Lluïa (vident de Fàtima, Germana Maria de l'Immaculat Cor) va transmetre que en l'última aparició (Octubre, 1917, dia del miracle del sol), la Verge va venir vestida amb l'hàbit carmelita i amb l'escapulari a la mà i va recordar que els seus  veritables fills el portessin amb reverència. També va demanar que els que es consagressin a ella ho usessin com a signe d'aquesta consagració.

3) El suau jou de Crist: "Carregueu sobre vosaltres el meu jou i apreneu de mi, perquè soc pacient i humil de cor, i així trobareu alleujament. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera". (Mt 11, 29-30)

L'escapulari simbolitza també aquest jou que Jesús convida a carregar però que Maria ajuda a portar. Qui porta l'escapulari ha d'identificar-se com a catòlic sense por dels rebutjos i dificultats que aquest jou li comporti.

L'Orde Carmelita i l'escapulari

L'Orde Carmelita, és, per tant, la dipositària de tan magnífic lliurament per part de la Verge, encara que per a rebre-ho no és estrictament necessari pertànyer a l'ordre o tenir un vincle directe amb ella.

La història d'una dels ordes religiosos més antics de la cristiandat es remunta a l'època de les primeres croades. Al sud de l'actual Port de Haifa, en Palestina, s'eleva el Mont Carmelo, des d'on es domina la mar Mediterrània. Cap a mitjan segle XII alguns pelegrins i soldats vinguts de la incipient Europa van decidir establir-se en la muntanya anomenada Carmelo, el significat de la qual és el de "Jardí o Horta"  i d'on presa el seu nom l'ordre, amb la intenció d'establir allí el seu lloc de retir, oració i treball.

En els primers anys del segle XIII, Alberto, patriarca llatí de Jerusalem, va escriure les primeres normes de vida per als ermitans, donant inici a la seva vida dins de l'Església Catòlica. Cap a l'any 1247 els carmelites ja s'havien escampat pel Mitjà Orient i Europa, sent l'any 1251 decisiu en el futur de l'ordre quan el llavors sisè general, l'anglès Simón Stock, va rebre l'escapulari de mans de la Mare de Déu. Segons la tradició piadosa, la Mare de Déu se li va aparèixer a Simón a Cambridge, Anglaterra, el diumenge, 16 de juliol de 1251, com a resposta a les seves súpliques d'auxili a la seva oprimida ordre.

Segles després, en 1452, el general Jean Soreth va obtenir l'autorització per a crear la branca femenina de l'ordre. Les monges carmelites van passar de França a altres països europeus, fent d'Espanya un lloc clau de la fe carmelita.

Per al segle XVI els carmelites s'havien allunyat bastant dels principis i propòsits originals. Davant l'estat que guardava l'ordre, la germana Teresa d'Àvila, més coneguda com a Santa Teresa de Jesús, va proposar retornar-la al seu origen i va emprendre una reforma interna. Poc després Fra Juan de la Creu es va decidir a realitzar el mateix amb la branca masculina. Aquests fets van marcar el naixement de l'anomenada a descalçaments de l'orde carmelita. En 1593 els carmelites descalços o reformats es van independitzar del tot dels carmelites calçats o mitigats, els quals no van acceptar la reforma i es van instituir en una altra ordre, diferenciació que contínua fins als nostres dies.

Malgrat tot, tant en l'ordre calçada com en la descalça, la imposició de l'Escapulari continua sent una màxima que fomenta la devoció a la Mare de Déu del Carme, per la qual cosa les diferències pràctiques que existeixen en l'actualitat entre ambdues no han aconseguit minvar la consideració de l'escapulari com un element distintiu de l'amor per la Santa Mare de Déu.

– Una FE VIVA, una PRÀCTICA de SALVACIÓ -

L'escapulari ens recorda i presenta constantment la figura de la Verge com a intercessora davant Crist el seu Fill, segons l'ensenyament del Concili Vaticà II: “Els oficis i els privilegis de la Santíssima Verge, sempre tenen per fi a Crist, origen de tota veritat, santedat i pietat”

Els qui reben la imposició d'aquest Escapulari i el vesteixen habitualment necessiten saber les raons que l'Església ha tingut per a autoritzar-ho i recomanar-ho, beneint i indulgenciant als seus devots, i els qui ignoren aquesta pràctica antiquíssima en la cristiandat cal que la coneguin, per ser un patrimoni comú a tots nosaltres.

Al·ludeix a aquest fet el Papa Pius XII quan diu: “No es tracta d'un assumpte de poca importància, sinó de la consecució de la vida eterna en virtut de la promesa feta, segons la tradició, per la Santíssima Verge”.

El que rep l'Escapulari és admès en la família de la Mare de Déu i de l'Orde Carmelitana. Per això participa dels privilegis, gràcies i indulgències que els Summes Pontífexs han concedit a l'Orde del Carmen. Es beneficia, a més, dels mèrits, de les penitències i de les oracions que es fan en tot el Carmelo.

L'Església reconeix una sèrie de privilegis i promeses en aquells que reben l'Escapulari: “Aquest serà privilegi per a tu i tots els carmelites; qui morís amb ell, no patirà el foc etern, és a dir, el que amb ell morís se salvarà." (Catàleg de Santos de l'Ordre). Seixanta-dos anys després, en el 1314, La nostra Senyora es va aparèixer al Papa Joan XXII, que va recollir les seves paraules en la Butlla "Sacratissimo uti culmini", també anomenada Butlla sabatina (3.III.1322): "Si entre els religiosos o confrares d'aquesta ordre hi hagués alguns que en morir hagin de purgar els seus pecats en la presó del purgatori, jo, que soc la Mare de la misericòrdia, descendiré al purgatori el primer dissabte després de la seva mort, i el lliuraré per a conduir-lo a la Muntanya Santa de la Vida Eterna". Els qui porten l'escapulari del Carmen s'uneixen a la família carmelita i poden guanyar indulgència plenària el dia en què li imposen l'escapulari i els dies festius de sants carmelites.

Cal destacar que l'escapulari no salva per si sol, com si d'un amulet o artefacte màgic es tractés. Mons. Kilian Lynch, antic general de l'Orde Carmelita recordava: "No arribem a la conclusió que l'escapulari està dotat d'alguna classe de poder sobrenatural que ens salvarà malgrat el que fem o de quant pequem... Una voluntat pecadora i perversa pot derrotar la ´omnipotència suplicant´ de la mare de la misericòrdia."

- BENEDICCIÓ i IMPOSICIÓ de l'ESCAPULARI -

La Sagrada Penitenciària Apostòlica -de qui depèn aquesta legislació- ha dit que es recomana l'ús tradicional de l'escapulari quant a grandària, matèria, color, etc. Qualsevol sacerdot pot beneir i imposar l'escapulari del Carmen als fidels en general. Per a quedar inscrit en la confraria organitzada o Tercera Orde del Carmen, aquest sacerdot ha d'estar facultat pel superior General dels Carmelites. Els simples fidels no poden beneir-los ni imposar-los.

Per a la benedicció i per a la imposició de l'escapulari hi ha diverses fórmules. Unes aprovades per a les diferents branques del Carmelo, unes altres de caràcter més general. Remarquem la que apareix en el Bendicional de la Congregació per al Culte Diví el 7.V.1986, nn. 1394-1410 i posteriorment una altra també emprada dins dels ordes carmelites. Es tracta, en el cas de la primera, d'una fórmula àmplia que serveix per a diversos tipus d'escapulari:

1. Benedicció de l'escapulari. El bendicional inclou quatre benediccions. Una més concreta (benedicció i imposició de l'escapulari), i tres més generals (benedicció de les coses destinades a la pietat i devoció, on se cita expressament l'escapulari). La benedicció més breu és: "En el nom del Pare, i del Fill + i de l'Esperit Sant". R./Amén. (Aquesta benedicció serveix també per a la medalla)

2. Imposició de l'escapulari.

(Els claudàtors assenyalen un text suprimit perquè al·ludeix a la inscripció en una confraria, que és un cas menys freqüent).

- "Rep aquest hàbit [...] i comporta't de tal manera que amb ajuda de la santíssima Verge, per a glòria de la santíssima Trinidad i per al bé de l'Església i dels homes, t'esforcis cada dia més a vestir-te de Crist i fer que la seva vida es manifesti en la teva". R./ Amén. (Li ho col·loca a cadascun).

- "Per la imposició d'aquest escapulari heu estat admesos en la família del Carmelo, perquè pugueu servir amb major dedicació a Crist i a la seva Església [...]. Perquè ho aconseguiu amb més perfecció, jo, amb la potestat que se m'ha concedit, us admeto a la participació de tots els béns espirituals d'aquesta família". (Els ruixa amb aigua beneïda).

- "El Déu totpoderós us beneeixi amb la seva misericòrdia i us ompli de la saviesa eterna". R./ Amén.

- "Ell augmenti en vosaltres la fe i us doni la perseverança en el bé obrar". R./ Amén.

- "Atregui cap a sí els vostres passos i us mostri el camí de l'amor i de la pau". R./ Amén.

- "I la benedicció de Déu totpoderós, Pare, Fill + i Esperit Sant descendeixi sobre vosaltres". R./ Amén.

La segona fórmula utilitzada a l'Església per a la benedicció i imposició de l'escapulari és: V: Mostra'ns Senyor, la teva misericòrdia.-

R: I dona'ns la teva salvació.

V: Escolta, Senyor, la meva oració.

R: I arribi a tu el meu clam.

V: El Senyor estigui amb vosaltres.

R: I amb el teu esperit.

OREM. “Senyor el nostre Jesucrist, Salvador del gènere humà, beneeix amb la teva destra a aquest hàbit que, pel teu amor i el de la teva Mare la Mare de Déu del Mont Carmelo, portarà amb devoció el teu serf (o serva), a fi que per la intercessió de la teva mateixa Mare i defensat(a) del maligne esperit, perseveri en la teva gràcia fins a la mort: Tu que vius i reines pels segles dels segles”. R: Així sigui. A continuació ruixa l'escapulari amb aigua beneïda i després l'imposa a la persona o persones (a cadascuna per separat). Dient a cadascuna: "Rep aquest hàbit beneït, suplicant a la Santíssima Verge que, pels seus mèrits, el portis sense taca, li defensi contra totes les adversitats i et condueixi a la vida eterna". R: Així sigui. I afegeix: "Jo, usant de la potestat que se m'ha concedit, et rebo a la participació de tots els béns espirituals que, per la misericòrdia de Jesucrist, practiquen els religiosos Carmelites. En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant".- R: Així sigui. "Que et beneeixi el Creador del cel i de la terra, el Déu totpoderós, que s'ha dignat incorporar-li a la Confraria de la Santíssima Verge del mont Carmelo, a qui implorem que en l'hora de la teva mort abati el cap de la serp infernal i finalment, aconsegueixis les palmes i la corona de l'herència sempiterna. Per Jesucrist el nostre Senyor".- R: Així sigui. I ruixa al nou confrare amb aigua beneïda. Quan són més d'una de les persones que han de rebre el sant escapulari, es diu en plural. No es deixa d'exhortar-los al fet que vesteixin dignament l'escapulari, tractant d'imitar les virtuts de Maria.

En cas de necessitat, basta per a beneir l'escapulari el senyal de la creu del sacerdot i les paraules. "En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, Amén".

Per a concloure, sol recitar-se o cantar-se, en qualsevol dels casos, el Flos Carmeli o Flor del Carmelo, segons sigui en llatí o castellà, i que expressa, amb absoluta senzillesa, l'esperit del Carmelo, i a continuació es realitza una oració a la Mare de Déu del Carme:

Flos Carmeli, Vitis Florigera, Splendor coeli, Virgo puerpera. Singularis i singular, Mater mitis, Set viri nescia, Carmelites. Sto. Propícia, Stella maris.

Flor del Carmelo, vinya florida, esplendor del Cel, Verge fecunda. Oh mare tendra! intacta d'home, als carmelites protegeixi el teu nom, Estrella de la mar.

Oració a la Mare de Déu del Carme

“Tinc mil dificultats: ajuda'm. Dels enemics de l'ànima: salva'm. En els meus desencerts: il·lumina'm. En els meus dubtes i penes: conforta'm. En les meves malalties: enforteix-me. Quan em menyspreïn: anima'm. En les temptacions: defensa'm. En hores difícils: consola'm. Amb el teu cor maternal: estima'm. Amb el teu immens poder: protegeix-me. I als teus braços en expirar: rep-me. Mare de Déu del Carme, prega per nosaltres. Amén."