Experiència de la família sobre la mort d'Ángel Bellido, feligrès de la parròquia

‘ESTAR AMB TU ÉS AMB MOLT EL MILLOR!’

Experiència de la Família Bellido Recoder davant la mort el 12 de juny de 2020 d'Ángel Bellido, marit, pare i avi

Tot va començar amb un partit de futbol. A la fi de desembre de 2019, en el club esportiu Brafa de Barcelona, ens reunim gairebé tots els germans per a jugar, amb els nostres fills, un partidillo en un dels camps que tenen d'herba artificial. L'any anterior havíem organitzat una jornada similar que va ser un èxit, i volíem repetir. Havien vingut aquest nadal Sara, la germana major, amb Alfonso, el seu marit, i els seus 7 fills des d'Oviedo, però en aquesta ocasió faltava Clara, la setena, amb David, el seu marit, i els seus 6 fills, que enguany no s'havien pogut desplaçar des de Manchester. No era molt habitual coincidir tots els germans alhora, més aviat era realment providencial quan podíem estar tots junts. Aquell fred matí a la fi de desembre es va convertir en inoblidable, sobretot per als gairebé 30 nets que rondaven entre la pista de futbol i els limítrofs. El nostre pare, marit, avi... Ángel Bellido, el ‘patriarca del clan’, s'havia posat de porter, i quines parades a les seves acabats de complir 70 anys! Ningú sospitava que aquell Nadal havien estat les últimes per a ell.

Ángel sempre havia estat un nen mogut,i això ho portava de sèrie. Era inquiet per naturalesa. Sempre estava fent alguna cosa, i si no tenia res a fer ho buscava. El quart de sis germans, havia nascut el 20 de desembre de 1949 en Lumbrales, un poblet de la província de Salamanca, molt pròxim a Portugal. 

Déu, que tria des del si matern, havia mostrat ja una preferència ‘especial’ per Ángel. Estant la seva mare embarassada d'ell amb una gestació ja bastant avançada va tenir una aparatosa caiguda per una escala. Un accident domèstic que bé va poder acabar prematurament amb la vida del fetus. La medicina, en aquells anys extremadament limitada, poc podia fer per revertir aquella fatalitat. La seva mare, recolzada en la fe i inspirada segurament des del cel, es va encomanar a Santo Domingo de Silos, un sant castellà poc conegut excepte pel monestir benedictí al qual dona nom en un poble de la província de Burgos, però al qual moltes embarassades s'encomanaven per a tenir un bon part. De fet la mare de Santo Domingo de Guzmán, oriünda de Caleruega, un altre poble burgalès, s'havia encomanat a ell durant el seu embaràs i havia donat a llum a un gran Sant, fundador de l'orde Dominic, allà pel segle XII. Encomanant-se així al Sant es va col·locar una cinta amb una medalla de Santo Domingo de Silos en la panxa, demanant que el nen que portava en el seu interior tirés endavant. Déu va voler subratllar, com sempre fa perquè és detallista i tantes vegades parla amb els fets, que aquella vida li pertanyia i la volia… alguna missió important havia de donar-se-li a aquella criatura i per això Ángel va néixer el dia de la festivitat de Santo Domingo de Silos, el 20 de desembre! Pel que sembla aquesta ‘increïble’ casualitat va generar un problema als seus pares, que havien pensat a cridar-lo Ángel (el segon nom del seu pare) però davant l'evidència de la intervenció del Sant van dubtar a cridar-lo Domingo. Però no sols Santo Domingo de Silos degué intercedir en aquell embaràs. També l'anteriorment nomenat Santo Domingo de Guzmán, fundador de l'ordre de Predicadors, va ajudar al fet que Ángel rebés és mateix do del cel: el de la predicació.

La seva procedència castellana i els seus primers anys en aquelles terres, li havien conferit un caràcter dur, sacrificat i sofridor, al mateix temps que desconfiat, insegur i testarrut. Això si, era virtuós per la seva honestedat i intel·ligència. Ángel era insubornable, una característica avui en perill d'extinció.

Ens sorprenia quan ens comptava els penellons (un terme gairebé extint en l'actualitat i poc conegut) que li sortien a les mans o peus anant al col·legi durant els durs i freds hiverns, i les penúries que passaven en aquells lares durant la postguerra d'una Espanya rural. Pel treball del seu pare, funcionari judicial, als pocs anys es van traslladar a Alfaro, a la Rioja, i poc temps després a Burjassot, a València, on viurà el pas de la infantesa a l'adolescència. La seva família era una família treballadora que amb el temps va arribar a convertir-se en la puixant classe mitjana. La seva mare, una madrilenya de la porta del sol de moltíssim caràcter, va deixar mella en el seu fill mitjà, Angelillo, que va créixer amb greus mancances afectives que li van marcar tota la seva vida. 

No obstant això la ‘elecció’ continuava sent present en la vida d'aquell noi, que de petit assistia amb assiduïtat i devoció a la Santa Missa, participant activament dels oficis fins i tot com a escolà… anava a ser la seva vocació la del sacerdoci? Ell segurament li ho preguntaria, però els silencis de Déu a vegades són més eixordadors que les pròpies paraules que surten de la seva boca i va prendre una camí distint al de la vida consagrada, però sense perdre mai la vocació a la vida cristiana. 

Així, en acabar el batxiller, va començar en la Universitat de València Enginyeria electrònica industrial. Des de petit havia mostrat una capacitat inusual per a resoldre conflictes matemàtics i una gran intel·ligència per a crear artefactes electrònics. Als catorze anys, amb quatre plaques que va trobar tirades, condensadors, cables… va crear una ràdio que funcionava. Era un geni amb els circuits. Poc temps després feia classes com a professor a alumnes majors que ell en edat. Tenia un magnetisme inusual tant en la seva manera d'exposar com en el contingut del que deia. Escoltar-li era aprendre.

A pesar que en la universitat de finals dels 60 en la qual va haver d'estudiar, amb la revolució sexual hippie que li va agafar de ple, el maig del 69… que va propiciar l'abandó massiu de tants joves de la fe de l'Església amb la immersió en el món de la droga, Ángel es va mantenir ferma i no va sucumbir a l'ambient hostil que començava a ridiculitzar la religió, com si es tractés d'una qüestió de beates supersticioses. Encara estant en les milícies universitàries era dels quals, amb altres companys, intentava cada dia participar en la Santa Missa. Eren els sagraments, especialment el de l'Eucaristia, el seu consol i fortalesa enmig de la solitud i tribulacions. 

Sent ja un jove veinteañero a València, i acabant els estudis universitaris, havia conegut el moviment focolar, l'espiritualitat del qual li va acompanyar en aquells convulsos anys per a fer front a les vicissituds de l'Espanya que començava a plantar cara a la dictadura franquista. Encara que mai va ser simpatitzant marxista ni tenia ideologia d'esquerres, tan comuna en els ambients universitaris de la joventut d'aquells temps, sofria veient la injustícia. I va anar precisament una injustícia que va recaure sobre ell el que li va traslladar a Barcelona amb 21 anys, i és que els camins  del Senyor són inescrutables..

Sent a la ciutat Comtal, a través dels focolares, es va fer amic d'un pintor pare de família, que el va acollir com un fill. Com Ángel acudia a sovint a Missa havia escoltat en les parròquies el nou cant del ‘Va ressuscitar’, del qual desconeixia l'autor però que el tocava en la guitarra. Aquest amic es va assabentar providencialment que l'autor del ‘Va ressuscitar’ anava a venir a Barcelona a donar unes ‘xerrades’. En escoltar a Angel tocar el cant amb la guitarra li va proposar: vols conèixer a qui ho ha compost? A Angel li va semblar bona idea, i així els dos van aparèixer en les catequesis que Kiko Argüello i Carmen Hernández anaven a donar en la parròquia salesiana de Maria Auxiliadora. Era tardor de 1971. Aquelles catequesis van ser un abans i un després en la seva vida. Quan li venia a la memòria, per mínima que fora l'anècdota que se li ocorregués d'aquelles catequesis, no podia evitar emocionar-se. Ens explicava com en arribar a casa després de cada catequesi i ficar-se en el llit no podia dormir impactat pel que escoltava. La predicació del Kerygma, com es narra en els Fets dels Apòstols, ho va transformar. La seva fins llavors curta vida, marcada per una infància plena de dolor i sofriment, amb profundes ferides i ressentiments, estava destinada al fracàs, a la solitud, al buit. El creure a la Bona Notícia va ser un bufo d'aire fresc que ho va rescatar d'una mort segura. Possiblement havia escoltat tots aquells anys a l'Església que Déu era bo, que hi havia llavors que sacrificar-se per a correspondre-li, no pecar, realitzar bones obres … però mai fins a aquest moment havia sentit que Déu estima també als pobres, als quals no poden, als desgraciats, als quals odien, als malvats, als enemics als pecadors!! En aquells dos mesos que van durar les catequesis es va veure realment pecador i es va sentir estimat per Déu. Aquest Déu que coneixia de oidas, com dirà Job, però que arribarà a conèixer profundament. Aquesta aparent contradicció li acompanyarà i complirà tota la seva vida: ‘Però portem aquest tresor en gots de fang, perquè es vegi que aquesta força tan extraordinària ve de Déu i no de nosaltres’ (2a Cor. 4,7)

Així, al desembre del 71, va iniciar el Neocatecumenado sent un jove 'solterón', en la quarta comunitat de Maria Auxiliadora. No tenia cap intenció de casar-se ni formar una família. Molt possiblement, sense potser ser del tot conscient en aquells anys a causa de les dificultats de la família en la qual havia crescut, sentia pànic a formar ell una família. Tenir una dona, fills… allò era missió impossible: No es pot donar el que no es té com donar amor, afecte, recer a una dona i a uns fills si no ho has rebut primer? Però Déu tria el que no val, la qual cosa aparentment no és, perquè confondre a savis i intel·ligents, i fer la seva obra. Pocs anys després, quan tenia 26 i ja amb un treball estable però sense cap perspectiva de futur, en uns Segons Escrutinis, una de les primeres etapes del Neocatecumenado, els iniciadors del Camí li van convidar que resés el poder entar en la voluntat de Déu, que d'un mode o un altre s'anava a manifestar en una elecció i projecte de vida Que volia exáctamente Déu d'ell?  Aquells escrutinis li van obrir una esquerda en el dur cor recobert de tantes inseguretats i complexos acumulats amb els anys. Al poc temps el Senyor va veure propici posar-li davant, sense ell pretendre'l, a Maria de la Mar Recoder, una joveneta catalana que tenia aquell llavors 18 anys, i que havia començat també el Camí en la parròquia de Santa Joaquima de Vedruna de Barcelona, molt prop d'on vivia Ángel, quan acompanyava a la seva mare viuda des de feia dos anys. Després de poc més de tres mesos de ‘festeig’ es van casar en la parròquia de Maria Auxiliadora i van continuar finalment amb la comunitat de Santa Joaquima, on estava Maria de la Mar, que portava menys temps. 

Així, sense tot just conèixer-se, es van llançar a l'aventura de formar una família… cristiana. Com la cabra sempre tira a la muntanya a Ángel li va costar adaptar-se a aquella nova situació personal. De viure solter en una casa de diverses plantes, menjant i sopant en restaurant, entrant i sortint sense haver de donar comptes a ningú, a tenir una esposa i començar a tenir fills. Cinc en sis anys... Era el moment de començar a descendir els graons per a conèixer-se a si mateix. Superat per les angoixes de la seva infantesa, les seves pors i lluites amb el seu entorn i amb si mateix, els seus pecats emergien de manera incessant, evidenciant ferides profundes en la seva ser. Ángel era infranquejable. Per a defensar-se de les agressions, de les burles, dels menyspreus que havia sofert havia construït una cuirassa que humanament era impossible de trencar. Li costava enormement veure la bondat de l'altre cap a ell, l'amor del seu entorn, de la seva família, de la seva dona, de la seva comunitat, dels seus companys. Desconfiava, i sofria. Sofria per no sentir-se volgut com ell era: un pobrecillo. Només Déu podia penetrar fins al fons i fer mossa en el seu esperit turmentat. 

El Kerygma, tantes vegades proclamat, tantes vegades escoltat, i tantes vegades cregut, ho havia mantingut a flotació amb el passar dels anys. Era l'amor de Déu l'única taula de salvació que veritablement podia sostenir-lo. Déu ho havia triat des d'abans de crear el món, i Déu no s'equivoca. L'elecció de Déu, sorprenentment, és irrevocable. Facis el que facis, siguis el que siguis, o diguis el que diguis. Si Déu t'ha marcat aquest senyal t'acompanyarà per a tota la vida. 

I així, amb el pas dels anys, aquest senyal amb la qual Déu va marcar a Caín, prefigura de la creu, li va acompanyar fins al final. Un matrimoni i uns fills que treien d'ell el millor i el pitjor. Tantes vegades pedra d'ensopegada. Altres tantes una escala feia el cel. Però Déu no s'equivoca, i aquest matrimoni amb aquests 9 fills, més el desè embaràs que va ser directe al cel, no són un error ni pur atzar. Són un regal, un do immerescut, el fruit d'una elecció i d'una obra de l'Alt.. Déu havia triat a Ángel per a iniciar amb ell un poble consagrat una nació santa! No hi havia res en aquest món que el preocupés més: la fe per als seus fills. La fe que ell sabia perfectament que li havia salvat, que com a Abraham, li havia fet passar de la mort a la vida, de la tristesa, el plor, la depressió, les llàgrimes, la violència, el desassossec, al riure, al goig, a l'alegria. Ángel, com Abraham, com el poble d'Israel, com Jesucrist, havia experimentat el que és la Pasqua. Però faltava fer aquesta última Pasqua, la total i definitiva, de la qual constantment Jesucrist parla: ‘Ha arribat la meva hora de passar d'aquest món al Pare’. 

I aquesta hora té un secret: és Déu el que passa, no és l'home el que fa el Pas. Déu ve a la trobada per a rescatar-te i portar-te amb ell, així que no estem sols Quin gran misteri! I Déu va baixar a la nostra casa com va baixar a fer aquest pas (Pesaj) amb el seu poble. 

Segons un Midrash, el versicle del Cantar dels Cantessis: “Una veu, el meu estimat. Heus aquí que ve saltant per les muntanyes, botant pels pujols” (Cantar 2,8) es refereix a Pesaj. Un salt és un pas ‘ràpid’ d'una condició a una altra, que és el que vol fer en una nit. Passar-nos de la mort a la vida, amb prestesa. Aquest és el significat de la sortida d'Egipte: la capacitat de saltar, de cop, de la mort a la vida, tal com ho recorda Sant Pau: “En un instant, en un pestanyejar d'ulls, al toc de la trompeta final, perquè sonarà la trompeta, els morts ressuscitaran incorruptibles i nosaltres serem transformats" (1a Cor. 15, 52).

I hem vist aquesta rapidesa, aquesta pressa de Déu, en la malaltia i mort d'Ángel. Malaltia viscuda just durant el temps pasqual, també com un signe d'aquest esdeveniment on el Senyor es fa present i que ens confirma alguna cosa que forma part de la seva vida: la Pasqua és la festa de la transmissió de la fe. No en va és una festa que se celebra en família! la família que no va buscar, sinó que va rebre com un regal del cel. Justament les tradicions rabíniques donen un altre significat al terme Pesaj: Aquesta paraula pot dividir-se en Pe i Saj. Pe vol dir boca, i Saj conversar, per la qual cosa podríem resumir ‘la boca que parla, que conversa’, la qual cosa ens trasllada a la importància del diàleg, de la paraula en la nit de Pasqua. El valor del relat de la ‘Haggadá’, on durant tot el sopar s'actualitza la història de la Salvació, recorda la importància del diàleg també entre pares i fills. És la nit per excel·lència de la transmissió de la fe, on els pares hauran de respondre a les preguntes dels nens i on aquests coneixeran el poder i la força de Déu no de la lectura de textos sagrats o de tractats teològics, sinó de la boca dels seus propis pares. És l'excel·lència de la tradició oral, tan present en la història d'Israel i que Ángel va donar als seus fills constant i incessantment, de manera especial en els laudes del diumenge. Una predicació que, com a fina pluja, anava calant i xopant la terra seca fins a humitejar-la.

Així va ser com, després d'aquell partit de futbol en família a la fi de desembre, va començar a sentir un cert dolor a l'esquena. Encara era una cosa lleu, puntual, i des d'un primer moment ho va atribuir a algun mal gest d'aquell partit. Ja no era un xaval, i era més que probable que el dolor muscular durés cert temps fins que desaparegués sense més contratemps, tal com havia arribat. Però el dolor, lluny que el temps el mitigués, anava in crescendo. Estant ja al febrer dormia malament i veient que no cessava i preocupat per l'abast que podia tenir va decidir anar al metge per a veure on estava l'origen del problema i què es podia fer per a solucionar-lo, perquè ja no podia fer el que acostumava quotidianament, que era sortir diàriament a Missa, amb bicicleta, a veure a amics, coneguts, atendre fills i nets, quefers de la casa, de la finca…

Els metges que ho van assistir poca importància li van donar en un primer moment d'anàlisi. Ni una trista radiografia li van fer a pesar que l'estat començava a ser penós. Ángel anava aguantant cada vegada més dolors aguts, punxants, que ho deixaven paralitzat, i que no podia controlar. La mobilitat va anar reduint-se gradualment amb el pas de les setmanes. A la fi de març li costava caminar, ho feia a poc a poc, tranquil, intentant esquivar els dolors que sentia per moments. Era estrany en ell que era pur nervi veure-ho tan pausat. Alguna cosa no funcionava. El, en la mesura que podia, continuava servint, ajudant, estant al capdavant de la seva gran família, i acceptant amb paciència els sofriments que li estaven esdevenint, secundant-se a les mans de Déu amb l'oració i els sagraments. Va voler la providència que el primer diagnòstic de càncer vingués a la fi d'abril, poc després de la Setmana Santa. Havia arribat la seva hora. A causa del Coronavirus i al decretat estat d'alarma la gestió i proves mèdiques lluny de ser àgils van ser lentes, a compte gotes. No se sabia encara el grau, l'abast, l'origen, però no tenia bona pinta. 

El dia 21 d'abril va rebre a la seva casa, de part del P. Juan Muñoz, la primera unció de malalts. El P. Juan va ser un àngel que el Senyor va enviar per a acompanyar-lo en l'última etapa de la seva vida. El primer sacerdot gitano d'Espanya, criat en el barri barceloní de la Mina, era també un gest d'afecte d'aquest Déu que estima als pobres, amb els quals Ángel sempre es va identificar. Fora on fora, si veia un pobre necessitat sempre tenia una almoina que donar. Fins i tot amb els pobres de la parròquia es parava a dialogar amb ells, a pesar que tants d'ells feien mala olor, estaven beguts o responien amb males formes. Sempre ho buscaven, i ens preguntaven vindrà el teu pare? Aquest amor pels més desgraciats es va fer patent quan va conèixer a la Comunitat del Xai, un orde mendicant d'origen francès i inspiració dominica i franciscana, amb una branca masculina i una altra femenina, que entre les seves moltes activitats acollia als més desfavorits, i els asseia a la ‘Mesa del Regne’. Ángel sempre es va sentir atret per aquella manera d'evangelitzar sincera, discreta, sense grans escarafalls. Solament amb l'amor de Crist com a mitjà per a atreure a tants allunyats i gents sufrientes de tota mena. Gairebé diàriament participava en les activitats i oficis de la Comunitat del Xai en la parròquia de Sant Jaume de Barcelona, en el centre històric de la ciutat. 

El dia que va rebre la unció es trobava molt cansat. Era un dia plujós, i era a mitjan tarda. Es va alegrar molt en veure que un Sacerdot, enmig de les dificultats del confinament, s'hagués arriscat per a anar a veure'l i portar-li el consol de l'Església pels malalts. Es va haver de tombar en el sofà, perquè no podia gairebé ni romandre assegut. Escoltava atent i amb molta devoció les oracions pròpies del Sagrament. Li quedava poc més d'un mes de vida, alguna cosa que ningú podia imaginar ni en el pitjor dels pronòstics. La unció li va donar sens dubte forces per a acceptar els resultats que va rebre l'endemà passat, el 23 d'abril, i que ens va enviar per mail a tots els seus fills amb el següent missatge de text:  ‘informe de la Plató sobre les meves molèsties. afectat; os columna, pulmó i fetge’.

El que a qualsevol li esfondraria a Ángel li va fer més fort. El dia 25 d'abril, dissabte, després de mesos sense poder rebre la comunió per les dificultats de l'estat d'alarma, el P. Juan Muñoz va celebrar l'Eucaristia amb ell a la seva casa. Ángel, que s'asseia i aixecava constantment, va donar en un ressò la seva experiència de la Paraula proclamada. En ella expressava que no tenia gens de por a la mort, i que si el Senyor li cridava estava preparat. Ho deia amb una enteresa i pau admirable. En aquella Eucaristia, assistida per la seva dona, Jacob i Ana, el dolor davant el fatal desenllaç era ja evident. Mentre Ángel es mantenia serè, la seva dona i fills ploraven desconsolats. Havia rebut la notícia la mar de tranquil, fins i tot fent broma, com indica el seu fill Josué que l'acompanyo quan els metges li van donar els primers resultats sobre el càncer. Els metges, acostumats a donar marrades i esperances vanes davant aquesta tràgica malaltia, no sabien que davant tenien un pacient inusual, que no tenia por a la mort, perquè en la seva vida havia experimentat la Vida Eterna, una vida que no s'acaba mai. 

Amb els resultats de les primeres proves hi havia una esperança en alguna mena de tractament que pogués fer front al càncer, encara que era evident que anava a ser tot difícil, però amb la biòpsia i altres proves que amb posterioritat li van fer a l'Hospital Clínic es va veure que era definitiu: no valia ni tan sols la pena fer una quimioteràpia pal·liativa. Als metges els va sorprendre la rapidesa amb la qual s'havia estès per tot el cos. Déu l'estava cridant amb prestesa, era a les seves mans.

A l'Hospital va estar ingressat diverses setmanes, acabant-li de regular la medicació per al dolor, que era intensíssim, i que li havia deixat pràcticament inert, tot un repte que atemptava contra la seva pròpia naturalesa, àgil i independent. A penes es podia moure només del llit, però atenia per telèfon a tots els que li cridaven i s'interessaven per ell. De la morfina, que li provocava bastants efectes secundaris, li van començar a administrar metadona. Rebia sovint missatges d'ànim, d'afecte, que li donaven alegria i consol, fins i tot visites inesperades que li van alegrar enormement. Va començar a experimentar l'amor de la seva dona, dels seus fills, de la seva comunitat, dels seus amics… Un amor gratuït, incondicional, pròxim, i cert, no impostat ni dissimulat. Aquell cor endurit i sufriente començava a sentir de manera certa i real que no estava sol. 

El 15 de maig va rebre al matí la crida del Bisbe Auxiliar de Barcelona, Mons. Vadell, al qual havia conegut en el bateig del seu net Elías uns mesos abans, i amb el qual posteriorment havia coincidit en diverses reunions del Bisbat perquè anava a iniciar una pastoral amb la qual estava entusiasmat: la d'acompanyar a les famílies en els Tanatoris que perden un ser estimat. El Bisbe va quedar sorprès del seu ànim i fortalesa, i oferia Misses i oracions per ell diàriament. Pocs dies després, el 22 de maig,  sent a l'habitació amb el P. Felipe o.c.m, un dels capellans de l'Hospital, va tenir un altre regal: Va parlar amb Kiko Argüello una estona per telèfon. El que li havia predicat el Kerygma feia 47 anys li animava ara en els últims moments de la seva vida. Ángel, emocionat, se sentia indigne completament davant semblants mostres d'amor, com Isabel davant la visita de la Verge: qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a mi?

A l'Hospital va sofrir diversos efectes secundaris per la forta medicació administrada, com ara vòmits, desorientació, i altres dolors derivats, que va acceptar sense piular. Li costava queixar-se, i només clamava auxili quan estava ja en el límit. Als metges i infermeres els sorprenia aquella actitud tan atípica. Semblava com que no volia destorbar, i demanava disculpes constantment. Havia entrat ja en els sofriments propis de Getsemaní, potser els més angoixants i difícils de tota la Passió que estava començant. Estava baixant ja l'últim graó de la piscina baptismal abans de descendir al nivell ´més profund: la mort.

Després de diverses setmanes a l'Hospital Clínic amb proves i ajustos en la medicació per a tractar el dolor que li provocava la metàstasi, els metges, a petició de la família, van veure ja prudent i necessari enviar-lo a la seva casa per a morir envoltat dels seus sers estimats. Ho van traslladar el 28 de maig en una ambulància. Angel no va perdre en cap moment el somriure, estava content per sortir de l'Hospital i poder ser a la seva casa. Quan va arribar al que era la seva llar novament es va emocionar, i donava gràcies per tot. El que abans li resultava amarg, li enfadava, o li llevava la pau, ara s'havia tornat en benedicció i agraïment. Tot li semblava magnífic. Això ja va ser un signe que el Senyor estava actuant en ell, perquè acostumava a queixar-se sovint per qualsevol nimietat. Sortir de l'Hospital ja era una petita victòria. Havia estat només com Crist en l'hort de les Oliveres, acceptant amb enormes sofriments, que la seva existència terrestre està ja finalitzant. Ara almenys anava a estar acompanyat per la seva mare i el seu deixeble estimat.

A casa li esperaven la seva dona, i la seva filla Ana, la petita, amb les quals ja convivia. Però a més se li va afegir la seva filla Lucía, que havia pogut venir des de París feia uns dies, i la seva filla major, Sara, amb el seu marit i els seus 7 fills. També Clara, amb el seu marit David i els seus 6 fills, residents a Manchester, Anglaterra, havien pogut amb el cotxe travessar mitjana Europa per a ser presents en aquesta etapa final. És com si Déu l'hagués organitzat a la perfecció. Només un mes abans i Ángel hauria mort completament només i abandonat, per culpa de la pandèmia del Covid. Però amb les noves disposicions per a l'estat d'alarma se li permetia estar a casa amb els seus fills, que gràcies a que no hi havia col·legis havien pogut desplaçar-se des dels seus llocs de residència. La precisió de Déu és la pròpia d'un cirurgià, que sap el que fa i quan el fa. Ángel havia arribat només a Barcelona des del seu lloc d'origen. No podia acabar els seus dies també només. Hauria estat una victòria de l'enemic, i no el podia permetre. No mereixia aquest final. Era necessari deixar a la seva família i tants reunits un dolç sabor de vida Eterna. Com contra el faraó el Senyor va baixar del cel per a fer front a un poderós exèrcit enemic: cavall i cavaller havien de precipitar-se en la mar per a cobrir-se així de Gloria. Va obrir la mar davant de nosaltres, perquè poguéssim travessar la mar a peu eixut, i poguéssim viure, tocar i atestar que Ell existeix, i que té poder.

A casa va poder estar dues setmanes escasses. Dia, tarda i nit atès, escoltat, volgut, visitat, confortat. És impossible quantificar la quantitat de gent que va passar a veure-li i d'algun mode acomiadar-se d'ell. I tants que no van poder, perquè el temps va ser breu i la situació social era greu. Desenes, centenars, que volien parlar amb ell, encara que fossin escassos minuts, agrair-li el bé que havia pogut malbaratar durant els seus anys d'existència. Són incomptables les persones que ens van escriure o van cridar per a dir-nos quant el volien, com els havia ajudat, com gràcies a la seva paraula havien tornat a l'Església o havien decidit romandre en ella. Gent que havia treballat amb ell fins i tot feia 30 anys, i que ho recordaven amb viva emoció. Angel havia presidit les celebracions de la Paraula de diverses comunitats de Santa Joaquima a principis dels anys 90. El do que tenia per a la predicació havia incidit en moltes ànimes, transformades pel poder de la Paraula i la saviesa que el Senyor li havia concedit per a ‘partir l'Escriptura’. Perquè predicava el que tenia dins, la qual cosa vivia: l'amor a Déu per sobre de tot:  dels diners, del treball, de l'afecte. Un dia un ens va comptar una conversa que va tenir en sortir d'una celebració als pocs mesos d'haver començat en una comunitat: Era llavors un jove veinteañero, allunyat de la fe, i tenia dubtes sobre si continuar o no. El meu pare el va mirar fixament i li va dir: “Si no ho tens clar deixa-ho, veti, aquí no et lliga res’’. Aquesta inesperada resposta li va impactar tant, esperant més aviat algun rotllo per a convèncer-lo que no s'anés, que li va fer canviar completament d'opinió sobre la idoneïtat de continuar en una comunitat. Havien passat 30 anys, i aquell dia, ens va dir, aquella resposta li va salvar de deixar l'Església. 

A la setmana d'estar ja a casa, com les celebracions de la Parròquia havien estat temporalment suspeses, vam veure l'oportunitat de celebrar la Vigília Pentecosta a la seva casa. Era l'única manera que pogués participar d'una de les seves últimes Eucaristies, i sens dubte era el millor escenari per a reunir-nos tots els germans. Preparem, no sense dificultat, la celebració amb cura. El dia anterior, a la nit, el prevere que ens anava a Presidir la celebració ens va indicar que no podria assistir perquè li havien sorgit uns compromisos que havia d'atendre de manera ineludible. Però el Senyor, sense grans esforços, va proveir un substitut en l'últim moment: El P. Javier Vila, un prevere itinerant que portava un any a Barcelona estudiant. La Vigília de Pentecosta, amb menys lectures que el que habitualment se sol fer perquè pel nostre pare no s'allargués massa, va ser una autèntica festa. L'Esperit Sant va descendir amb força per a donar-nos a tots ànims enfront del que anava a produir-se dies després. Per a Ángel aquella celebració havia estat un acompte del cel. En un saló replet amb més de 40 persones, Ángel, mitjà tombat en el sofà i ja molt impedit, donava gràcies per tot, cantant, donant palmes. Estava feliç i content de veure'ns a tots junts, en comunió. Les monicions, ressons, homilia… tot ens parlava de la victòria sobre la mort, que anava a fer-se carn.

Amb el passar dels dies Ángel se sentia cada vegada més feble i esgotat, però mai va proferir cap queixa, murmuració o improperi contra Déu. Acceptava la seva voluntat, tendit entre el llit i el sofà. Els seus fills i nets que anaven passant li animaven les hores, encara que cada vegada, amb tant de tràfec, acabava molt cansat. Va caldre limitar les visites, perquè era desbordant. Hi havia dies que en una tarda podrien passar 20 persones per a veure-ho. Va rebre res més arribar a casa, l'endemà, la segona unció de malalts. El P. Felio, rector de Sant Cristòfor, amic dels seus fills, s'havia ofert i volia veure-ho. Va rebre aquesta nova unció amb grandíssima alegria. Se sentia completament indigne, però a la  vegada meravellat, pel desgavell que s'estava organitzant. El per moments semblava no ser conscient de la seva situació. La medicació i l'afectació de la metàstasi en el cervell li jugava males passades, amb pèrdues de memòria o comentaris incoherents. Encara així en cap moment va perdre el seny. Sabia el que li estava passant, i ell mateix li llevava importància. És evident que preferia no morir, no deixar a la seva dona i fills sols, però sabia que el Senyor no l'anava a defraudar. Per  moments semblava que tingués una simple grip, no estava preocupat ni desesperat. 

Això sí, tenia la sensibilitat a flor de pell. S'emocionava constantment, davant qualsevol record o comentari sobre la seva família. Aquell home que havia estat dur, impenetrable, capaç i molt testarrut, s'estava estovant i obrint de bat a bat. La seva situació recordava a la profecia de Jesucrist sobre Pedro: ‘Quan eres jove et cenyies tu només. Quan siguis major un altre et cenyirà i et portarà on tu no vols’. Angel va haver de deixar-se portar, deixar-se fer, deixar-se voler. I ell ho va acceptar. 

Després de més d'una setmana a casa, on fins va poder sortir en cadira de rodes a fer una passejada, les seves capacitats, sobretot per a parlar, es van veure ja molt afectades. El dissabte 6 de juny a la tarda va ser l'última vegada que va poder celebrar l'Eucaristia. Vi a la seva casa el P. Juan Muñoz i va presidir la celebració en la qual van participar diversos dels seus fills. El P. Juan li va preguntar si tenia por a la mort,  i ell va respondre amb una calma impròpia d'un moribund que no, no tenia por. L'Evangeli d'aquell diumenge no podia ser més clar i eloqüent: “Tant va estimar Déu al món que va lliurar al seu Unigènit, perquè tot el que cregui en Ell no pereixi, sinó que tingui vida Eterna” (Jn.3,16). Aquest Kerygma, que ho havia impulsat durant tota la seva vida a buscar a l'amor dels amors, quedava com un segell en el seu cor poc abans de la seva mort, assenyalant que el que té fe podrà tenir en herència la vida immortal.

El dilluns 8 de juny va pegar una baixada considerable. Ja gairebé no podia parlar, i els dolors cada vegada eren més forts i freqüents.  Les nits, amb les germanes que estaven a casa en vela i que s'anaven alternant, eren un autèntic calvari, demanant cada poques hores rescatis de morfina, perquè els dolors eren insuportables. Estava camí de la creu, acompanyat com Jesucrist per les dones que li seguien amb pena i plor. A vegades, les seves mirades i silencis, parlaven com Jesucrist pujant al Gòlgota: “Filles de Jerusalem, no ploreu per mi. Ploreu més aviat per vosaltres i els vostres fills”. Havia perdut en poc més de dos mesos gairebé 30 quilos i estava ja en els ossos. La seva respiració era dificultosa, i els seus moviments molt limitats. Com Jesucrist, no es podia sostenir només en peus. Necessitava d'un Cirineo que li acompanyés. I aquest Cirineo va ser la seva família i comunitat, que estant davant o lluny, amb la força incessant de l'oració, li animava a acceptar aquell desenllaç. El seu cos estirat en el llit de l'habitació, d'on els últims dies ja no va sortir, recordava sens dubte al del crucificat. “El Senyor va voler infringir-lo amb malalties. Si es dona a si mateix en expiació, veurà descendència, allargarà els seus dies” (Is. 53,10). Aquest extracte d'Isaïes referit al Serf de Yahvé es va complir de manera íntegra en aquells dies. Ángel va acceptar, com un xai mans i humil disposat al sacrifici, aquella malaltia dura, ràpida i dolorosa. No sabem per qui i perquè va poder oferir tant de sofriment que li estava purificant l'ànima, encara que ho podem imaginar.

El dimarts 9 de juny la germana major va plantejar la possibilitat de sedar-ho, per a, en els últims moments, evitar-li tant sofriment com estava tenint. Va ser un dels dies més durs, però alhora més feliços, en la vida de tots. Quedem a congregar-nos al matí per a anar a ‘acomiadar-li’, perquè estava encara conscient. Era l'últim moment per a agrair-li tot el que havia fet per nosaltres, tot el que ens havia cuidat, ensenyat, transmès. També era el dia propici per a la reconciliació i el perdó. Les nostres ferides com a fills, sofriments, llastos, incomprensions, càstigs, injustícies… quedaven units als d'Ángel, i als de Jesucrist. També nosaltres anàvem a fer Pasqua: La nostra mort anava a transformar-se en vida.  És indescriptible el dolor que causa en el cor d'un fill saber que ja no podràs mai més tornar a parlar amb ell i rebre una resposta. Ell, que tant ens havia parlat, renyit, ensenyat, corregit, predicat, ara estava completament mut: “Emmudia, no obria la boca”. No podia dir res. Solament obrir els ulls i moure el cap. Aquella hora va ser com veure clavat a Crist en la creu, quan ja sense forces s'acomiadava de la seva mare i el seu deixeble estimat. El final és a prop. Aquells moments seran inesborrables, no és possible descriure amb paraules el que sentíem, però les llàgrimes, el dolor humà i el neguit embolicaven el clima de l'habitació. Resem l'hora intermèdia, eren gairebé les 12 del migdia. Estàvem tots els germans, amb la nostra mare i els cunyats a l'habitació amuntegats. Semblava el Cenacle en Pentecosta, amb els Apòstols, entorn de la Verge, plens de por i angoixa. En acabar els salms va sorgir la necessitat de rebre de part del Senyor una paraula, alguna cosa que des del cel ens consolés, ens pogués confirmar i acompanyar. El Senyor havia estat molt present totes aquelles setmanes gràcies a l'oració de centenars de persones de tot el món. Aquest perfum suau sens dubte havia travessat els cels des de tots els racons per a demanar-li al Senyor que es fes present, que descendís. I va baixar. 

Jacob, el segon germà, a petició de tots i seguint la tradició que se'ns ha transmès en el Camí i que emprava sant Francesc d'Assís quan necessitava una resposta clara de part de Déu, va agafar la Bíblia per a obrir un Evangeli a l'atzar. Sense mirar, va obrir, i va posar el dit en un Evangeli de Sant Mateu, en el capítol 12 (v. 38-42): Llavors li van interpel·lar alguns escribes i fariseus: 'Maestro, volem veure un signe fet per tu.' Mes ell els va respondre: 'Generació malvada i adúltera! Un signe demana, i no se li donarà un altre signe que el signe del profeta Jonás. Perquè de la mateixa manera que Jonás va estar en el ventre del cetaci tres dies i tres nits, així també el Fill de l'home estarà en el si de la terra tres dies i tres nits. Els ninivites s'aixecaran en el Judici amb aquesta generació i la condemnaran; perquè ells es van convertir per la predicació de Jonás, i aquí hi ha alguna cosa més que Jonás. La reina del Migdia s'aixecarà en el Judici amb aquesta generació i la condemnarà; perquè ella va venir dels confins de la terra a sentir la saviesa de Salomó, i aquí hi ha alguna cosa més que Salomón”.

La Paraula ens va agafar per sorpresa. No l'esperàvem, i ens va tocar en el profund de l'ànima. Certament un signe buscàvem, però més que un signe una confirmació que el Senyor estava amb nosaltres, que aquesta era la seva voluntat, que Ell permetia i volia el que ens estava esdevenint. Saber que calia morir per a entrar en el goig de l'eternitat ens va deixar dolç el paladar, perquè així és el seu amor, no àcid ni amarg, sinó suau i deliciós. 

Acabat el res amb les oracions espontànies, ens vam posar a cantar. Alguna cosa havia canviat. L'Esperit havia descendit sobre aquella habitació i ens havia donat testimoniatge que el nostre Pare no moriria, simplement dormiria, per a despertar a la veritable vida. Ángel, com no podia parlar, assentia, movia el cap lleugerament i plorava. Li vam veure plorar més vegades en l'últim mes que en tota la seva vida. S'havia convertit en un nen, preparat per a ser acollit als braços de la seva mare. 

El dimarts, a primera hora de la tarda es va procedir a la sedació d'Ángel. Vam anar passant a veure-li alguns ja a última hora de la tarda per a seguir amb ell. Sabent que el final era a prop comencem a parlar hipotèticament del que ens esperava en els següents dies que anaven a arribar. Lluïa, en un moment determinat a última hora de la tarda, va entrar amb pas ferm en el saló, i li va etzibar a Jacob: ‘Haig de dir-te una cosa: havia pensat que es podria fer el funeral en la Catedral’. Jacob, encara que per fora va mantenir el componiment, per dins va pensar que aquesta idea boja i pelegrina era absolutament inviable, i que a més no tenia la menor intenció de moure un dit i fer el ridícul. Abans d'acabar el dia va arribar el P. Juan Muñoz per a veure novament a Ángel. Resem les vespres a l'habitació amb ell, i vam estar comentant el succeït al matí. El P. Juan va preguntar on pensàvem fer el funeral, perquè amb la crisi del Covid anava a ser tot molt complicat. Evidentment la primera i única opció era la nostra Parròquia, Santa Joaquima de Vedruna, però per una qüestió de l'aforament màxim que permetia la llei en aquests moments a penes podrien participar 150 persones, una cosa clarament insuficient per a la quantitat de gent que voldria venir. El P. Juan va comentar la possibilitat de buscar altres parròquies, com la de Santa Gema, que en tenir major capacitat podria permetre's l'entrada a més gent. Jacob va aprofitar a treure jocosament el plantejament que li havia fet poc abans la seva germana Lucía, de fer-ho en la Catedral, més com una ocurrència graciosa que una cosa seriosa. Contra el que tots ens esperàvem en aquest precís instant el P. Juan no s'ho va prendre de broma, sinó que va postil·lar: ‘jo us miro d'aconseguir fer el funeral en la Catedral’. Ens quedem petrificats perquè ens semblava senzillament impossible, no sols perquè és l'església del Bisbe, sinó perquè amb la crisi del Covid les parròquies i Temples havien estat durant mesos tancats i era evident que una afluència massiva de gent per a una celebració litúrgica que no fos estrictament necessària i imprescindible seria rebutjada ipso facto. Però el P. Juan es va convertir en un profeta com el seu sant patró, i en aquest mateix moment li va enviar un missatge d'àudio per whasta app al Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Mons. Omella. Per a ser sincers, encara que agraíem el gest i l'interès, ningú podia creure que fos si pot ser. 

L'endemà Ángel seguia sedat i tots nosaltres ens continuàvem alternant per a acompanyar-li a l'habitació amb cants, resos de la litúrgia de les hores, rosaris, coronetes… si la desgràcia actual és la de morir en solitud en el nostre cas era precisament al revés: Ángel mai estava sol. Continuàvem a més atenent algunes visites que s'anaven succeint de persones pròximes que volien acomiadar-se en les seves últimes hores. Teníem moments de tristesa, de dolor, solitud, angoixa, però també de pau, serenitat, i sobretot comunió. En moments de tensió, cansament i sofriment és molt difícil, per no dir impossible, que una família tan gran com la nostra i amb tant de caràcter no acabi tirant-se les andròmines al capdavant i apareguin els retrets i les desavinences, les diferències de criteri i opinió que sovint destrueixen l'amor. Però l'oració de tanta gent estava tenint efecte, i malgrat tot, ens manteníem units.

A primera hora de la tarda el P. Pascal, amb altres germanets de la Comunitat del Xai, van venir a casa per a resar per Angel i realitzar la seva última unció de malalts. En una habitació repleta de persones, perquè també van venir els Responsables de la primera comunitat neocatecumenal de Santa Joaquima, Juan Pablo i Gemma, es va procedir a donar-li aquest últim consol sacramental de l'Esperit Sant perquè poder realitzar aquest Trànsit feia la Vida Eterna. Els germanets del Xai van llegir diverses oracions i van cantar com solen fer, a capella, creant un ambient de recolliment i fe que evocava una cosa totalment distinta al que humanament estàvem veient, la mort d'un ser estimat. 

Acabada la celebració vam poder agrair tot el bé que la Comunitat del Xai havien fet per Ángel durant tant temps, queriendolo com era, corregint-ho tantes vegades amb molt d'afecte, resant per ell i el seu matrimoni… 

Acabat el dia ens vam anar a dormir amb la sensació que veritablement tot estava complert. Ja només quedava esperar el desenllaç final. Va ser per a tots també unes hores de combat, perquè la gràcia de la Fe t'inunda el cor d'una esperança inusitada, però la humanitat de la qual estem formats, i l'enemic que menysprea tota acció de Déu i cerca sempre re-interpretar la història, ens provocava per moments una sensació d'angoixa, tristesa i melancolia. Al final Ángel, com a marit, pare i avi, significava molt i ocupava en la vida de tots un espai enorme. La seva absència, que començàvem a experimentar, deixava un buit molt gran.

En la matinada del dimecres al dijous, a les 4 del matí, Sara, la germana major, va cridar a tots els germans que no estàvem dormint a la casa de Septimània. Semblava que s'acostava ara si el moment definitiu. Ens vestim amb prestesa i vam anar corrent per a poder ser presents. Vam anar arribant els germans que faltàvem a poc a poc, i ens anàvem unint a les oracions que es portaven realitzant des de feia ja temps… rosari, laudes, ofici de lectura, Evangeli, oracions, cants. Entonem l'Et Deum, el cant d'acció de gràcies per excel·lència, amb una força extraordinària. Donàvem gràcies a Déu Padre per tot: Per Ángel, per la vida, per la seva paternitat oberta a la voluntat de Déu, per les seves correccions, les seves virtuts, pecats, pel seu zel per la transmissió de la fe. El poder donar gràcies en moments on humanament és impossible és una victòria de Jesucrist, no un mèrit nostre. És un signe certament pasqual, perquè enmig de la mort estem experimentant la vida, alguna cosa que en el món actual és gairebé una bogeria. Tot el que implica o envolta a la mort és una maledicció. Però del nostre interior rajava una font d'aigua viva, com dirà Jesucrist a la samaritana, que salta fins a la Vida Eterna i que no és més que un do de Déu.

Eren ja les 9 del matí i el que semblava imminent s'esvaïa. Encara no era el moment. Estàvem una mica desconcertats. No és que volguéssim que morís, però el no saber en quin moment exactament es produirà  et produeix un cert desassossec. Així vivim tot el dijous, d'alguna manera expectants, com el poble d'Israel que esperava l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte. Sabien que s'anava a produir, que era imminent, però desconeixien el moment exacte, i això produeix una tensió especial que Déu la permet quan vol manifestar la seva Glòria. Esperar és una gràcia enorme contra el que es pot avui pensar, doncs que vivim en el món de la pressa, del rellotge, de la immediatesa… esperar en el Senyor és una cosa meravellosa, perquè per un instant deixes de mirar-te a tu mateix per a dirigir la mirada al cel! 

I per fi va arribar el moment culminant. La nit del dijous al divendres va ser realment difícil. La respiració d'Ángel es va tornar en una respiració basta, accelerada, com forçada. Feia impressió escoltar-li, perquè era com un reflex d'un cos que es va extingint, apagant, però alhora lluita per viure i continuar respirant. Aquesta manera de respirar evocava d'alguna manera les raneres dels crucificats, que morien asfixiats després d'hores lluitant contra el seu propi cos, que els impulsava a alçar-se secundant-se als seus braços i peus subjectats per a fer força per a aspirar una mica d'aire. A les 5 del matí Sara va tornar a cridar a tots els germans, perquè ara si que semblava el final definitiu. Novament ens vam posar en marxa i vam anar apareixent de la mateixa manera que el dia anterior. Res més arribar ens vam anar afegint als resos que incessantment s'anaven realitzant. En aquesta setmana havíem dormit tots molt poques hores i estàvem en una gran tensió en tots els sentits. Era ja el divendres 12 de juny, vespra de Corpus Christi. Estàvem com acompanyant a Crist als peus de la creu, amb Maria al seu costat en la figura de la seva esposa Maria de la Mar, i el seu fill Juan que la subjectava en la imatge de tots els seus fills. 

Després del res de les oracions matutines de la Litúrgia de les Hores va començar el dia el nou dia i semblava que tot anava a continuar igual que el dia anterior. Ángel continuava amb aquesta respiració agònica i desagradable que ens angoixava com més anava a estar així? un dia més, una setmana? Ningú ho sabia, ni tan sols els de cures pal·liatives, que venien cada dia per a veure l'estat d'Ángel, podien dir-ho. El divendres al matí, quan van arribar els metges de pal·liatius sobre les 9 del matí ens van veure cantant a l'habitació. Els degué cridar molt l'atenció l'escena i d'algun mode ens van inquirir que potser ho estàvem sobre-estimulant, que per això no acabava d'anar-se. Un comentari fora de lloc al qual no prestem major importància, però que significava molt. Ells estaven acostumats a veure morir a moltíssima gent, però Ángel no era un més. La seva mort no era la d'un subjecte que ha estat un temps vivint en aquest món i s'anava com havia arribat Ell era un fill de Déu! i estava vivint aquest Dies Natalis amb la dignitat de ser un Fill predilecte per al Pare. La victòria sobre la mort ja s'estava fent present i molts estaven contemplant aquest grandíssim misteri que no és més que el centre de la nostra fe.

Eren ja les 11 del matí i poc més havia canviat. Ens uníem tots a casa a les labors de la llar, atenent nens, pensant  en com organitzar-nos totes les famílies amb tots els nostres fills, contestant missatges i crides de molts que estaven pendents, resant, demanant que tot fos bé. Sobre les 11.30 va sonar l'intèrfon. Era el Pare José López, el rector de Santa Joaquima, la nostra parròquia. Ningú ho havia avisat expressament, però alguna cosa en el seu interior li degué portar a la nostra casa en aquest precís instant. Va pujar i va entrar a l'habitació on sempre hi havia diversos germans amb Ángel acompanyant-ho. El Pare José després de saludar-nos es va unir al res de l'hora intermèdia i ens va demanar si podia resar una oració molt bella que es diu ‘recomanació de l'ànima’ que es resa davant moribunds que estan a punt de morir i que diu:

Benvolgut germà, et lliuro a Déu, i, com a criatura seva, et poso a les seves mans, perquè és el teu Creador, el que et va formar de la pols de la terra. Que en deixar aquesta vida, surtin al teu encontre la Mare de Déu i tots els àngels i sants. Que Crist, que va sofrir mort de creu per tu, et concedeixi la veritable llibertat. Que Crist, Fill de Déu viu, t'allotgi en el seu paradís. Que Crist, bon pastor, et compti entre les seves benvolgudes ovelles. Que et perdoni tots els pecats i t'agregui al número dels seus triats. Que puguis contemplar cara a cara al teu Redemptor i gaudir de la visió de Déu pels segles dels segles. Amén.

Acabada l'oració comencem a parlar una mica d'aquests dies i de com havia anat evolucionant tot. Li expliquem l'experiència del dimarts que havíem viscut, abans de sedar-lo, quan estant encara conscient, havíem obert l'Evangeli a l'atzar i ens havia sortit la Paraula del signe de Jonás que serà el signe que veurem complert en Jesucrist: la seva Pasqua. Just quan Jacob acaba d'explicar aquest esdeveniment que d'algun mode ens va tocar profundament a tots Jacob li va dir al Pare José que no sabíem, després de tot, quan anava a fer aquest mateix Pas, i veient el rellotge es va adonar que eren les 12 i que es complien exáctamente els 3 dies que indicava l'Evangeli que va estar Jonás en la balena abans de sortir. En aquest moment Jacob va explicitar aquest fet i va indicar que atès que havien passat ja els 3 dies possiblement el Senyor volia portar-l'hi en aquest precís instant. En acabar aquest comentari Ángel va fer una forta expiració i va deixar de respirar. Ens mirem tots els presents atònits perquè d'algun mode havia fet amb anterioritat canvis bruscos en el mode de respirar, però acabava de fer una expiració i no tornava a agafar aire. Al cap d'uns segons va obrir la boca, va agafar aire, el va expulsar amb força i novament es va quedar sense respirar uns instants… La tensió com un es pot imaginar era màxima i ens miràvem d'algun mode incrèduls davant el que estàvem vivint. Ens havia agafat totalment per sorpresa.  Alguns fills i nets presents van començar a plorar. Ángel per fi s'estava anant a la casa del Pare. Uns segons després va fer la tercera i última expiració. És com si hagués estat esperant, en la presència del rector, la figura de l'Església a la qual tant havia volgut, per la qual tant havia resat, que tant li havia acompanyat, el mitjà pel qual el Senyor li havia salvat. El Pare José a més va ser testimoni que tot això és veritat i que va ocórrer tal qual ho expliquem, no com un misticisme sentimental sinó com una prova irrefutable de l'amor de Déu.

Amb l'últim alè d'aire sortint d'ell es va quedar definitivament quiet i serè. Se li havia quedat el cos rígid i el cap una mica inclinat cap enrere, amb la boca oberta. No sabent molt bé que fer en aquest instant que mai abans havíem viviu, Jacob va decidir tornar a fer una Evangeli a l'atzar. Era un moment en el qual necessitàvem tocar l'amor de Déu que ens consolés i novament ens confirmés. La fe, com dirà Sant Pau, és un combat, i per a combatre el Senyor ens ha donat innombrables armes, i una d'elles és la seva Paraula. Jacob va agafar la Bíblia d'Ángel que tenia des que va començar el Camí feia gairebé 50 anys i va obrir novament a l'atzar un Evangeli. Podria sortir la genealogia de Jesús que narra Sant Mateu, Crist caminant sobre les aigües, alguna Paràbola de tantes que hi ha… però Jacob va posar el dit en un Evangeli de Lucas el títol en negreta del qual diu explícitament ‘la mort de Jesús’. A Jacob, commocionat, se li van saltar les llàgrimes i no podent llegir el text li ho va donar al Rector que el va proclamar amb gran solemnitat. L'Evangeli deia: “Era ja prop de l'hora sisena quan, en eclipsar-se el sol, va haver-hi foscor sobre tota la terra fins a l'hora nona. El vel del Santuari es va esquinçar per mitjà i Jesús, fent un fort crit, va dir: «Pare, a les teves mans poso el meu esperit» i, dit això, va expirar” (Lc. 23, 44-46).

Escoltar en aquest precís instant aquesta Paraula va ser un bàlsam celestial que va obrar en nosaltres el miracle de transformar l'aigua en vi. En aquella habitació, aquella hora i dia, Ángel va pujar al cel, i el cel va baixar a nosaltres. Com recull el salm ‘en anar es va plorant, més en tornar si ve cantant’ (Sal. 125,6). 

Reunits tots a l'habitació acordem professar la nostra fe amb el cant del Credo. El Pare José, com un més, continuava atent a aquells moments d'intimitat familiar, participant d'aquella improvisada ‘celebració’. Les parets de la casa retrunyien com mai en proclamar desenes de persones reunides que creiem en la Resurrecció de la carn i en la Vida Eterna. Jesucrist havia vençut la mort i aquesta experiència res ni ningú ens ho podia arrabassar. Continuem lloant a Déu, cantant entre altres el cant ‘Porta'm al cel’ on Sant Pau dirà aquella sorprenent frase: ‘Perquè morir és amb molt el millor estar amb tu!’ Ara Ángel ja estava en el millor, i el viscut ens ho confirmava sens dubte.

Després de la defunció, la seva dona Maria de la Mar, va poder acomiadar-se del seu marit, amb el qual havia compartit més de 40 anys de vida conjugal. Li va llevar l'anell i el va besar. A Angel se li havia quedat la cara rígida, seriosa, i la boca entreoberta, com si volgués parlar. Intentem canviar la posició del cap respecte del cos, per a veure si de manera natural se li tancava la boca. Impossible, no es podia pràcticament moure i tornava a la posició original. Pensem a posar-li algun llaç al voltant del cap que fes pressió, però entre que no era una solució estèticament òptima i que a més era ja migdia i calia organitzar els menjars vam creure convenient deixar-ho per a més endavant. No obstant això alguna cosa va succeir en poc més d'una hora, quan vam tornar a l'habitació després del menjar i amb sorpresa i sense que ningú hagués intervingut, se li havia tancat la boca i se li havia quedat una expressió totalment distinta, plena de pau i fins amb un somriure en els llavis. Pensem certament que algun germà havia passat i l'havia preparat però després de consultar-lo a consciència ningú havia forçat res. És com si en el seu cos, a través del rostre, s'hi hagués imprès el senyal que la seva ànima havia vist ja el Paradís. Aquest fet per a nosaltres va anar sens dubte molt significatiu. Ens va enfortir més si cap en la fe, perquè era mirar al nostre pare i veure'l mort, certament, però feliç i serè. Tot ell desprenia una pau que ens va contagiar i va animar a seguir endavant. És una cosa estranya i difícil d'explicar. Veure-ho allí però sabent que ja no estava entre nosaltres. I al mateix temps notar la seva presència d'un mode sobrenatural. Decidim cridar a la funerària i al metge a última hora del dia. Volíem vetllar-ho a casa tota la nit, i temíem que ens posessin problemes, però no va haver-hi cap inconvenient. Va ser l'última nit entre nosaltres, a la seva casa, després de tants anys.

Sobre les 22h. comencem les vespres. Havia arribat justament en aquests moments el P. Juan Muñoz, que va presidir el res a l'habitació amb el cos present. Estàvem la meitat dels germans, després d'uns dies de molt de cansament. Acabades les vespres comencem a parlar en la mateixa habitació sobre les qüestions pròpies al tanatori, funeral, enterrament… tret que l'endemà ho anàvem a traslladar al tanatori de Ronda de Dalt a Barcelona la resta estava encara en l'aire. 

El P. Juan Muñoz ens va indicar que com el Cardenal i Arquebisbe de Barcelona no li havia contestat ell havia buscat altres possibles emplaçaments. De fet havia parlat ja amb el rector de Santa Gema per a veure si era possible realitzar allí el funeral, perquè es tractava d'un Temple molt gran en el qual podien entrar moltes persones. El rector havia donat el placet i tot indicava que aniríem allí. Estant en aquests moments parlant d'aquestes qüestions va succeir alguna cosa que novament ens va sorprendre. De sobte al P. Juan li va sonar el telèfon mòbil. Era un àudio dins d'un missatge de whatsapp… del Cardenal Mons. Omella. Ens quedem esglaiats. Havia passat gairebé una setmana i just en aquest moment li donava una contestació, que vam poder escoltar en viu i en directe. En el missatge el Cardenal es disculpava per la demora en la contestació, doncs a l'ésser el recentment elegit President de la Conferència Episcopal Espanyola havia passat la setmana a Madrid i no havia disposat de temps. Havia rebut el missatge i li contestava que per la seva part no hi hauria cap mena d'inconvenient a fer el funeral en la Catedral. No ens ho podíem creure. Que no hi hagués cap mena d'objecció, excepte la de complir amb el percentatge d'aforament i mesures de seguretat, ens va deixar sense paraules. A fi de compte érem uns desconeguts i hauria estat molt senzill rebutjar la petició...  de fet era l'opció més problable. Per a nosaltres va ser l'últim detall d'amor amb el qual Déu volia segellar aquest temps de gràcia que havia marcat el final de la vida d'un marit, pare, avi, germà, amic i en definitiva cristià. El Prevere que va presidir el funeral, P. Pablo Vela, quan es va assabentar d'on ho celebraríem, va indicar: ‘sens dubte un regal de Déu cap a Ángel en agraïment per tot el que havia fet per l'Església’.

 

Barcelona, 8 d'agost de 2020