Entrevista al Cardenal Mons. Rouco sobre Carmen Hernández

Alfa i Omega – 26 de juliol de 2016

«Una dona lliure» que li parlava als bisbes i al Papa «amb tota claredat»

El cardenal Antonio Rouco Varela, arquebisbe emèrit de Madrid, ha mantingut sempre una relació estreta amb els iniciadors del Camí Neocatecumenal. Parla en aquesta entrevista de la seva coiniciadora, Carmen Hernández, morta el 19 de juliol, a qui descriu com una dona marcada per «la Pasqua»,  de «duresa exterior i cor tovíssim»

Com va ser la seva relació Carmen Hernández, sobretot durant els 20 anys d'episcopat a Madrid i durant els anys com a president de la Conferència Episcopal Espanyola?

A Carmen la vaig conèixer en la JMJ de l'any 89, a Santiago de Compostel·la, en la qual, com a responsable del Camí, va ser present. Però de veritat i de prop la vaig conèixer a partir del començament del meu ministeri episcopal a Madrid, en el curs 1994-1995. Després d'una primera trobada amb les comunitats de Madrid comencem a conèixer-nos una mica més, parlant del tema que ja estava viu en la preocupació dels iniciadors del Camí: la relació entre la forma eclesial del Camí i la seva forma canònica, per a donar-li continuïtat i una estabilitat de cara al futur. Vam tenir la nostra primera conversa, animadíssima.

Ella era una dona molt d'Església, molt d'haver-se trobat amb Crist en aquest moment decisiu de salvació de l'home que és la Pasqua, però tampoc tenia pèls en la llengua. Parlava amb un bisbe amb tota claredat i a vegades no coincidint. En això ella va ser una dona molt lliure, molt del Concili Vaticà II. Tampoc tenia objeccions a dir-li-ho al Papa, com al Papa que tant volia que era Joan Pau II.

Després, ja en el procés d'elaboració dels estatuts, vaig tenir un tracte molt freqüent amb els iniciadors i els itinerants del Camí, però amb ella sempre va ser un tracte molt particular. Tenia les seves idees pròpies, també sobre que el Camí per ser un itinerari catecumenal postbaptismal necessités una formula canònica especial perquè tingués el seu lloc a l'Església del mode més fecund possible. Ella va anar acompanyant-nos amb el caràcter típic seu i també amb la seva personalitat de dona cristiana i de dona consagrada que la va caracteritzar sempre.

Com era Carmen?

D'una banda, era molt afectuosa i extremadament afectuosa, però a vegades les seves formes eren una mica dures, una espècie de combinació de duresa exterior i cor tovíssim, sempre al final d'un gran lliurament generosíssim i també d'una gran humilitat, una gran humilitat, sempre estava disposada a obeir.

Com va viure vostè els últims moments de Carmen Hernández?

Durant aquests dos últims anys la visitava amb freqüència a la seva casa de Madrid. L'última vegada que la vaig visitar va ser una setmana abans de partir a la presència del Senyor. Aquest dia parli amb Kiko a l'habitació, que em va dir: «Oh, quant li agraeixo que visiti a Carmen». Li vaig donar una salutació i la benedicció. Ella sempre em demanava que la beneís i també a vegades li portava un rosari del Sant Pare. Resava molt el rosari, el resava molt.

El dia de la defunció vaig anar a veure a Kiko després de resar davant el cadàver de Carmen. Kiko estava serè però afectat, amb nostàlgia per anar al cel.

Carmen va estudiar i va promoure el Concili Vaticà II…

Ella era una entusiasta del Concili. El Vaticà II era sempre el seu discurs de justificació del Camí. I també la seva actitud de viure la seva vocació de cristiana a l'Església i consagrada l'avalava sempre amb textos i amb fórmules del Concili. En definitiva, justificava d'una manera molt precisa el que havia de significar i el que significaria el Camí: un catecumenat d'adults postbaptismal. I tot amb aquest gran enfocament sobre la celebració de la Pasqua i veure l'Església vivint constantment la presència actual de la Pasqua del Senyor, de manera específica com l'havia proposat el Camí. La Pasqua era el seu gran tema.

I de cara al futur?

Quan parlàvem dels estatuts, entre els bisbes, cardenals i amb el Papa Joan Pau II, ja que la confecció dels estatuts es desenvolupa en els últims deu anys del pontificat de sant Joan Pau II, volíem ajudar i contribuir a discernir de quin mode la iniciativa del Camí Neocatecumenal afecta a la vida de l'Església i a l'Església del futur. Ens semblava molt important resoldre el problema del seu estatut, quant a la seva missió i la vida pastoral de l'Església. Crec que, com en totes les realitats que tenen un origen carismàtic específic, com és el cas del Camí Neocatecumenal i dels seus iniciadors, quan el Senyor escruti la història de l'Església haurà d'incloure també la gran història del Camí Neocatecumenal, que ha d'integrar-se dins del gran cos de l'Església. Per tant el futur està més o menys marcat ja des del punt de vista pastoral.

Acudirà a la trobada vocacional al qual ha convocat Kiko Argüello per al dia 1 d'agost a Polònia dins de la JMJ?

Si Déu vol. Esperem que sigui des de l'aspecte vocacional molt fecund. Aquest és un dels aspectes fonamentals de la història del Camí. Potser, no ho havien previst els iniciadors. Des d'aquest punt de vista ningú anava a pensar que anava a néixer de les comunitats neocatecumenals una aportació fecunda a l'Església de vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada, ni que anava a inspirar la conformació de tants missioners units a les diòcesis, perquè són seminaris diocesans i alhora missioners, i d'alguna mode i per aquesta raó en relació estreta amb el Papa… Però ja a la fi dels anys 80 la possibilitat, l'oportunitat i la necessitat d'aquests seminaris Redemptoris Mater es va veure clara. Es va començar amb la formació del seminari de Roma, de Medellín, després Madrid, fins a arribar als 107 seminaris Redemptoris Mater que hi ha ara. Un do per a l'Església molt gran, del qual la major part de la totalitat dels bisbes estan molt agraïts.

Juan Ignacio Merino